Com faig cançons

Aquests estiu he fet algunes cançons noves. Però el curiós és que el procés de crear-les ha estat diferent del que normalment seguia.
Abans que jo mateix hagués fet cap cançó, en moltes entrevistes a grups musicals buscava la pregunta "Quan feu una cançó, què feu primer, la música o la lletra?" i sempre m'havien encuriosit les respostes. Quin era el màgic procés de composar una cançó?

Quan jo vaig fer les meves primeres cançons vaig començar per les lletres. Agafava alguns dels poemes que ja tenia escrits i intentava musicar-los. I llavors, tot posant-hi música amb la guitarra, potser havia d'introduir modificacions en el poema original, afegir o eliminar versos, canviar paraules... i al final en sortia una cançó.

Més endavant, vaig deixar els poemes escrits prèviament i començava les cançons escrivint textos originals per a l'ocasió. Els primers versos sortien espontàniament, però tan bon punt havien sortit, mentalment els acompanyava d'una melodia. Llavors tocava traduir aquella melodia mental en acords de guitarra. Els meus limitats coneixements musicals feien que només algunes vegades pogués sortir-me'n, però la majoria de vegades havia d'acabar adaptant-hi una altra melodia que hi quedés mínimament bé. Després, ja amb una estructura musical delimitada, anava continuant el text, fent que encaixés amb la música que tenia.

Però aquest estiu he seguit un altre procés...
Tal i com explicava en una notícia del juny, aquest estiu he passat unes quantes estones al balcó de casa, sense llum, acompanyat només de la meva guitarra, deixant volar la imaginació, els pensaments i els dits sobre les seves cordes... Per sorpresa meva, en unes quantes ocasions, aquestes "improvisacions guitarrils" van acabar desembocant en unes rodes d'acords interessants, maques, que creia que podien servir per a una futura cançó. En successius dies anava reprenent aquelles estructures musicals i a vegades aconseguia allargar-les amb un altre trosset que hi quedava bé. I les anava tocant i tocant fins que m'hi familiaritzava i era capaç de tocar tota la melodia sencera de memòria i continuava pensant que allò podia ser una bona música per a una futura cançó.
Per por que acabés oblidant-les, m'apuntava aquelles notes en trossos de paper i me'ls guardava, però de moment em vaig quedar aquí.

El següent pas va ser escoltar aquests trossos de música quan els anava repetint i anar pensant quin tipus de sensació em produïen. No volia precipitar-me forçant una cançó només perquè tenia una melodia que m'agradava. M'anava recreant en la musicalitat intentant que la mateixa música em guiés sobre quin havia de ser el contingut d'aquella futura cançó.
I en aquest impàs d'anar jugant amb la guitarra, reproduint trossets que havia inventat en dies anteriors, em vaig sorprendre trobant nous fragments musicals que m'agradaven. I en algunes ocasions eren acords que no havia utilitzat mai i que ni sabia que existien (jugant a posar els dits en diferents posicions buscant nous sons), en algunes ocasions eren puntejats que no havia utilitzat mai, rodes d'acords diferents de les habituals... va ser un procés d'experimentació molt interessant. Els resultats eren molt motivadors i els paperets on recollia aquestes "músiques" (amb la meva personal simbologia per falta de coneixements musicals) es van anar acumulant dins dels cançoners que tragino normalment.

I finalment el procés va trobar el seu final a Calafell. Quan algunes de les melodies ja m'havien xiuxiuejat a l'orella que podrien servir per a una cançó que reflectís el pas del temps o per a una altra que recollís l'anècdota d'algun personatge real o imaginari, llavors un bon dia m'hi vaig posar i les lletres van anar sortint amb relativa facilitat, adaptant-se a aquelles músiques que ja tenia.

He acabat una cançó que ja tenia començada des de feia un any dedicada al Roc i l'Ona...
N'he fet una que es titula "Nits d'estiu" i recull l'esperit de llibertat del qual gaudeixo durant l'estiu...
Una altra que no té títol definitiu però que diu que John Lennon està viu perquè un dia me'l vaig trobar en un concert...
Una altra parla d'afrontar la vida amb optimisme i no està acabada del tot, però li falta molt poquet...
I encara em queden unes quantes melodies d'aquestes que he descobert durant l'estiu i que un bon dia acabaran sent noves cançons...

I em sap greu perquè m'ha sortit una notícia molt llarga, però em venia de gust compartir-ho amb vosaltres...

Nens jugant a la sorra

L'altre dia el Roc i l'Ona jugaven a la sorra amb uns amics que van fer aquests dies a Calafell.
Els amics eren més grans: l'Albert de 8 anys i l'Anna de 7. Per la seva banda el Roc té 6 anys i l'Ona va camí dels 4.
Tots quatre es van enfrascar en la construcció d'una "piscina" de sorra. Anar excavant en la sorra i alçar i reforçar les parets laterals d'aquest perímetre que acaba sent una piscina quan una gran onada l'omple d'aigua.
Mentre els veia atrafegats vaig constatar dues característiques de la infantesa i de l'educació que ja coneixia, però que vaig poder observar des d'una posició privilegiada.

1.- Imitació
En un moment donat es va fer evident com el Roc mirava de reüll què feia l'Albert i llavors ell ho repetia. Canviava la seva manera de cavar a la sorra i ho feia imitant la manera com ho feia aquell nen més gran que, com que era més gran, devia saber-ne més. L'Ona feia el mateix mirant l'Anna.
La imitació és una de les maneres més importants com aprenem. Observant com ho fan els del nostre voltant i imitant-los, sobretot si són més grans o més experimentats que nosaltres.
Per això els aprenentatges són més rics si es fan en comunitat, en contacte amb altres persones. I per això com a mestres hem de tenir molt clar que som models que els nostres alumnes poden imitar (tant en les coses "bones" com en les "dolentes").

2.- El procés i el resultat final
Fent aquesta "piscina" a la platja els 4 nens estaven totalment concentrats i entusiasmats. Durant una estona van dividir les feines i, mentre les dues nenes anaven reforçant les parets, els dos nens s'endinsaven a l'aigua, omplien la galleda i l'abocaven a l'interior. Per a ells no tenia massa importància que aquella aigua desaparegués al cap d'uns segons xuclada per la sorra. Sense mirar-s'ho, tornaven a sortir rabents a buscar més aigua. I repetien el procés una i altra vegada incansablement. Un procés que no servia per a res.
D'altra banda, cada vegada que una onada inundava part de la piscina i desfeia les parets, ells continuaven reconstruint el que s'havia malmès com si tinguessin la il.lusió que ho reforçarien tant que la propera onada no seria capaç de tornar-ho a ensorrar.
I amb tot això vull dir que per a ells no era tan important el resultat final (que seria irreversiblement la desaparició de la "piscina") sinó el procés. El gaudi que obtenien mentre s'organitzaven i anaven avançant en la construcció, la satisfacció que tenien mentre jugaven, el que aprenien els uns dels altres...

Els adults normalment no seguim aquesta conducta. És cert que podem trobar alguns casos: les Falles valencianes, les Enramades, els castells de focs... espectacles que requereixen una gran preparació i després desapareixen fugaçment sense obtenir gaire rendiment de l'enorme inversió en temps i diners que hi hem fet. Però normalment no anem en aquesta línia. Si ens posem a fer una cosa esperem veure'n un resultat i, si aquest no és prou clar, a vegades ens fem enrere i ho deixem córrer perquè no val la pena.
Doncs els infants tenen la sort de no donar tanta importància al resultat quan decideixen fer un cosa. De fet moltes vegades ni tan sols s'ho plantegen. Només necessiten tenir ganes de fer una cosa. O tenir-ne l'ocasió. O curiositat. O ganes d'aprendre alguna cosa. O ganes de divertir-se. O una mica de tot això.
I per això, encara que no en surti un resultat tangible ni satisfactori, com que hauran cobert totes aquestes altres expectatives, haurà valgut la pena.

Aquells quatre nens de la platja van estar gairebé una hora barallant-se amb la sorra per intentar fer una piscina i quan ho van deixar córrer no estaven pas tristos ni decebuts de no haver-ho aconseguit, sinó que estaven contents perquè s'ho havien passat bé. I estic segur que en aquella estona van aprendre un munt de coses de la sorra, de l'aigua, de com fer que la sorra sigui més o menys consistent, de com aconseguir omplir més les galledes, de com fer amics...

Potser a vegades els mestres podríem fer un pas enrere en els objectius i els resultats que pretenem aconseguir i valorar més tot el que podem aprendre en els processos. A vegades es pot no assolir un objectiu però aprendre moltíssim pel camí i llavors segur que val la pena.

En fi, temes de reflexió...

The Beatles Go Baroque

El dissabte 20 d'agost vaig tornar a anar de concert, però aquest cop un de molt diferent.
Per començar: el lloc. L'Auditori Pau Casals del Vendrell, dins del "31è Festival Internacional de Música Pau Casals".
I, tal i com diu el títol de la notícia, el concert es titulava "The Beatles Go Baroque" i anava a càrrec de la Berg Orchestra de Praga, una jove però prestigiosa formació de música clàssica especialitzada a revisar música contemporània i del segle XX, posant un especial èmfasi en els compositors txecs, però també tocant música d'artistes internacionals, bandes sonores, espectacles infantils...
És una formació de 17 joves músics que interpreten instruments de corda dirigits per Peter Vrábel, premiat per la UNESCO el 2010 pels mèrits fets en la qualitat interpretativa i difusió de la música txeca.

El programa del qual vam gaudir se centrava en tres dels principals compositors del Barroc (Haendel, Bach i Vivaldi) i pretenia passar pel seu sedàs diverses cançons dels Beatles.
Primer interpretaven una peça d'un d'aquests compositors per deixar palès el seu estil i després feien un "concerto grosso" amb cançons dels Beatles a l'estil d'aquest compositor. Aquest era el repertori:

The Beatles Go Baroque

1.a. Concerto grosso op. 6 núm. 9 – G.F. Haendel (1685-1759)
1.b. Beatles Concerto grosso núm 1 a l’estil de Haendel
- She loves you
- Lady Madonna
- Fool on the Hill
- Honey Pie
- Penny Lane

2.a. Ària de la Suite núm. 3 en Re Major – J.S. Bach (1685-1750)
2.b. Beatles Concerto grosso núm 2 a l’estil de Bach
- The Long and Winding Road (Overture)
- Eight Days a Week (Rondeau)
- She´s Leaving Home (Sarabande)
- We Can Work It Out (Bourrée)
- Hey Jude (Polonaise)
- Yellow Submarine (Badinerie)

3.a. Simfonia per a cordes en Sol major – A. Vivaldi (1678-1741)
3.b. Beatles Concerto grosso núm. 3 a l’estil de Vivaldi
- A Hard Day´s Night
- Girl
- And I Love Her
- Paperback Writer
- Help

Tot el concert va estar ple de bellesa i virtuosisme. El primer violí era un instrumentista brillant i tenia un gran protagonisme per sobre de la resta de la formació (tot i que en una peça se li va trencar una corda i, mentre la canviava, va ser substituït per la segona violí sense que es notés la diferència... tots eren boníssims!!).
L'auditori és un espai molt especial, amb una estètica i una acústica excel.lents. Un entorn immillorable per gaudir d'un bon concert.
La música clàssica, les poques vegades que la gaudeixo en directe, acostuma a seduir-me amb la seva bellesa i qualitat... m'emociona.
I el repertori dels Beatles ja sabeu qué és una de les meves debilitats. I encara que a vegades les cançons estessin una mica emmascarades pels canvis rítmics (fragments ràpids, fragments lents), dinàmics (forte, piano), tímbrics (diferents colors instrumentals) o els contrastos entre el violí solista i el gruix orquestral (concertino, tutti), al cap i a la fi s'hi acabaven reconeixent les melodies de les cançons tantes vegades escoltades, i les variacions no feien sinó enriquir una cosa que ja de per si m'agrada, i molt.
I finalment una anècdota. Quan vam veure el programa del Festival, aquest mateix concert el feien el divendres i el dissabte. Volíem anar-hi el divendres però les entrades ja estaven exhaurides. I quan ho vam mirar per al dissabte quedaven... 2 entrades!!! Ens vam endur les dues últimes!!
O sigui que tot va confluir per fer una vetllada molt especial i agradable.

Després de molt buscar (i amb l'ajuda de l'Anna) he aconseguit trobar alguns enllaços del Youtube on podreu escoltar algunes de les peces que vam gaudir en aquest espectacle. Us ho recomano!!

She loves you (a l'estil de Haendel)
Help! (a l'estil de Vivaldi)

Good night (un dels bisos)

Top manta: el gat i la rata

Aquí a Calafell cada dia podem veure la mateixa coreografia.
D'una banda hi ha els agents de la Policia Local de Calafell. De l'altra un grapat de subsaharians que munten i desmunten les seves parades del top manta.

Escena primera:
Els nois negres arriben carregats amb les seves bosses i un llençol blanc. Paren el llençol a la vora del Passeig Marítim i l'omplen de la seva mercaderia (dvd, bosses, rellotges, samarretes...). Mentre amb un ull estan pendents de la clientela, amb l'altre van escrutant l'horitzó, pendents d'una presència que saben que arribarà i que els exigeix canviar el pas...

Escena segona:
Pel mig del Passeig, amb pas tranquil, avança una parella d'agents de la Policia Local. Van xerrant tranquil.lament entre ells i porten un rumb fàcilment previsible.

Escena tercera:
Quan la parella de policies locals s'apropa a la zona dels venedors del top manta, algú dóna l'avís i, amb una rapidesa i agilitat que demostra les moltes vegades que han realitzat aquesta operació, recullen tota la mercaderia dintre del llençol que els feia d'expositor. Després carreguen aquest enorme farcell a l'esquena (semblen exemplars de l'espècie del temible home del sac) i s'endinsen cap a la platja on resten lleugerament amagats rere una pila de tumbones, un contenidor o qualsevol objecte que els amagui dels policies.

Escena quarta:
Els agents de la policia local passen tranquil.lament per la zona on estan amagats els venedors negres. Saben que són allà, però res no destorba la seva animada conversa ni els fa canviar l'itinerari i segueixen caminant fins que ja estan un tros més enllà.

Escena cinquena:
Els venedors a mesura que caminen els policies van sortint dels seus amagatalls i tornen a muntar la parada al mateix lloc d'abans. I allà segueixen venent fins que tornen a venir els policies i repeteixen la coreografia.

I veient cada dia aquesta estúpida coreografia del gat i la rata em venen al cap unes quantes preguntes:

• Si de veritat volen eliminar les vendes del top manta perquè no fan alguna cosa més que passejar fent la vista grossa?
• Per què no els segueixen platja endins o perquè no envien agents vestits de paisà per ser realment efectius?
• Si fem la vista grossa perquè en el fons pensem que són persones amb unes grans dificultats que necessiten guanyar-se la vida, com els expliquem als comerciants "legals" que paguen els seus impostos i tenen tots els permisos que també permetrem aquesta altra modalitat de venda?
• I els compradors? Si entenem els motius pels quals hem d'eliminar aquestes vendes del top manta, per què no para d'aturar-se gent en aquestes parades a regatejar i a comprar?

En fi, com tantes altres coses: un problema complex que no sabem o no volem solucionar i amb el qual anem jugant a la puta i la ramoneta... i qui dia passa any empeny... però el problema segueix allà i ni millora la situació dels venedors del top manta, ni dels comerciants "legals", ni es dignifica la feina de la policia local que ha d'anar fent el paperot.

Un cop em van explicar un sketch del genial humorista Gila.
Estava davant d'un cotxe espatllat, hi anava donant voltes rumiant i de cop s'aturava i deia: "Voy a ser Franco: ni lo arreglo, ni me voy" (i en temps del franquisme, aquesta F de Franco donava tot un altre sentit a la situació, tot i que a nivell oral fos idèntic a "franco" i permetés passar la censura...).
Doncs això, però en comptes d'un cotxe espatllat, els venedors del top manta.

Peus a la sorra

Avui vull compartir un dels petits plaers que m'acompanya cada estiu a Calafell.
A les estones que estem a la platja m'encanta tenir els peus descalços mig enterrats a la sorra, anar-hi jugant, mantenir-los en un cert moviment de manera que el tacte de la sorra sigui una sensació permanent de plaer que em van transmetent els peus.
Puc estar llegint alguna cosa o simplement amb la mirada perduda en el constant anar i venir de les onades o capficat en algun pensament erràtic mentre l'olor de mar em desperta sensacions... O puc estar fent castells de sorra amb els nens o fent un sudoku o xerrant amb els del meu costat o fent una becaina...

Però sempre amb els peus a la sorra, jugant-hi distretament, gaudint d'aquest petit plaer voluptuós, però discret... potser recordant alguna part atàvica del meu codi genètic en aquest contacte directe amb la natura...

Un plaer que, quan tornem de Calafell, he d'esperar tot un any per poder-lo tornar a gaudir... o almenys això és el que creia fins ara, fins que acabo de descobrir aquesta imatge amb la que acabo la notícia...

Disseny per a una samarreta

Aquest estiu, mentre anava practicant la cançó del Picalapica per enregistrar-la i penjar-la al bloc, vaig tenir la idea de fer una samarreta del picalapica. A mi m'agradaria tenir-ne una i vaig pensar que potser a alguns de vosaltres també.
Total que vaig començar a treballar en un disseny.
Tenia clar que volia que hi sortís la frase "Pica una mica del picalapica..." diguéssim que com a eslògan.
També volia que hi sortís l'adreça del bloc.
Finalment com a imatge se'm va acudir fer una mena de pica-pica, uns plats d'aperitiu. Però en comptes de patates, olives, etc, hi hauria algunes de les coses pròpies del nostre bloc: notes musicals, petons de colors...
Vaig buscar unes quantes imatges per internet i vaig començar a treballar amb el Photoshop fins a aconseguir un disseny. El problema és que, tot i que no em desagrada, queda una mica massa carregat i hi ha molt de color (i potser això seria un inconvenient a l'hora d'imprimir la samarreta o la faria pujar de preu).

Total, que abans de portar aquesta imatge a la botiga i fer-me fer una samarreta, vaig pensar que potser podia deixar la idea aquí al bloc. Qui sap... potser alguns dels qui llegiu això teniu ànima de dissenyadors i em regaleu una proposta millor que la meva... O potser teniu algun amic dissenyador, li passeu la idea i em sorpreneu amb un disseny que m'agrada més que el meu... O potser no em passeu cap dibuix, però em doneu idees per millorar-lo...
Total que aquí deixo la idea per veure si entre tots ens surt una proposta millor per fer una samarreta. I si llavors hi ha algú que en vol ja farem una comanda col.lectiva... o no. No vull pas fer negoci ni un gran tiratge, eh? En principi la idea és per a mi, però si algú més s'hi apunta, doncs... benvingut.

En fi, us deixo amb el meu disseny i el seu procés de confecció i espero les vostres col.laboracions. Podeu enviar les vostres idees i propostes a emarti12@xtec.cat .
I si al final ningú no em diu res (snif...) doncs em quedaré amb aquesta idea...

La cançó del picalapica

El dia 1 de juliol de 2011, aquest bloc del picalapica va fer 2 anys i vaig deixar-ne constància en forma de notícia. Us vaig presentar una cançó que era el meu regal d'agraïment per aquests 2 anys de seguiment i us vaig prometre que un dia d'aquest estiu us la trobaríeu penjada al bloc.
Doncs el dia ha arribat.
Avui podreu sentir la cançó i veure'm tocar-la.
I no només això. Amb l'ajut inestimable de l'Anna (de la "meva" Anna, si és que hi ha Annes d'algú) us puc oferir un vídeo més elaborat. M'hi podeu veure a mi cantant la cançó, però hi ha intercalades unes quantes imatges que han format part d'aquests 2 anys del bloc (imatges que majorment he manllevat d'internet... ningú no és perfecte...).
La cançó combina les sensacions i sentiments que compartim tots els qui ens trobem pel bloc, parla dels continguts que hi trobem i explora totes les possibilitats d'homofonia de "picalapica" (picar de menjar, picar d'enfandar-se, repicar de les campanes, picar de picor, picar la porta, la pica del safareig, picar la curiositat...).

He de donar molt les gràcies a l'Anna per tota la seva implicació en aquest vídeo:
...per la constància en la tediosa feina d'enregistrar la cançó diferents vegades (la té més que avorrida) una matinada d'agost...
...pel bon gust i la iniciativa a l'hora d'alternar els enquadraments de la gravació de manera que hi ha primers plans dels dits (que aniran molt bé per si algú vol practicar els acords de guitarra), plans mitjos en que se'm veu de cos sencer tocant, plans curts de la cara...
...per la paciència a l'hora d'anar atenent les meves peticions sobre com s'havia de fer el muntatge del vídeo amb les diferents imatges i el moment en que havien de sortir...
...per la sensibilitat i el domini del programa informàtic que li han permès fer propostes que han anat millorant el producte final...
...i per tantes coses que van més enllà d'aquest vídeo...

MOLTES GRÀCIES PER TOT, ANNA!!!

Bé i ara ja només us falta gaudir (espero i desitjo) de la cançó i, si sou tan amables, donar la vostra opinió. Us deixo amb la lletra i el vídeo.

PICALAPICA

Pica la Pica d’Estats a la porta... no l’obre ningú.
Pica la gana d’un bon pica-pica... i només piques tu.
Pica la porta del picalapica... sigues benvingut.
Si et pica, rasca’t i ara no et “piquis”... segueix somrient.

Visc al carrer de la Pica d’Estats i un dia vaig fer un bloc,
hi escric de filosofia barata de mil i un colors.
Fotos de viatges i coses que em passen hi acaben sortint,
cançons, concerts, aficions i l’estrella: els petits plaers.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.


Picalapica, no passes fronteres però trobes mots nous:
“petits plaers”, “llum al final del túnel”, “petons de colors”,
“complicitat”, “abraçades”, “somriures”, “gaudir del moment”,
“emocionar-se”, “tenir els ulls oberts”, “valorar el que tenim”.

Picalapica és el lloc de trobada que fem servir els grocs,
aquí s’escriu i es llegeix amb els ulls, però molt més amb el cor.
Si hi ha uns quants dies sense novetats les trobem a faltar
i quan un dia també això s’acabi, una altra en vindrà.

De mica a mica se’m va omplint la pica
i em buido però m’omplo... escenari curiós.
Penso, creixo, canvio: sóc.
És quan t’ho explico que acabo d’entendre-ho,
quan ho llegeixo que ho torno a gaudir.
Dubto, m’emociono i somric.

Pica una mica del picalapica,
fes cas de la curiositat que et pica,
sigues campana que pica i repica...
...als quatre vents.


Si no podeu veure el vídeo des d'aquesta plana, cliqueu aquí.

Passejar per una llibreria

Fa uns dies vaig haver d'anar ben d'hora a Manresa i, com que era molt a prop, vaig gaudir d'un dels petits plaers que feia temps que no practicava: passejar per una llibreria.
Vaig entrar al Parcir a un quart de deu. Acabaven d'obrir i no hi havia ningú. Vaig anar passejant per les piles de llibres de les novetats i seguint uns passos progressius. Primerament només és la vista que es va deixant seduir per les portades. Llavors hi ha alguns llibres que demanen un pas més: agafar-los entre els dits i sospesar-los mentre es llegeix la contracoberta amb la petita sinopsi de l'argument. Encara hi ha un grup selecte que et demanen un tercer pas: fullejar l'índex o fins i tot obrir-lo a l'atzar i llegir un fragment, com qui paladeja el vi d'una ampolla en un tastet, sabent que no la comprarà.
Evidentment parlo d'aquest passejar sense pressa per una llibreria (no pas d'entrar-hi anant de cara a la idea per comprar una cosa concreta i marxar). Les llibreries sempre m'han atret com un petit temple de cultura i, si tingués temps i calers en sortiria sempre ben carregat (tot i que ara a casa ja no queda espai físic per entaforar-hi més llibres).

Recordo com m'havia passat a les desaparegudes llibreries Xipell i Símbol de Manresa, a la Sobrerroca Centre, a l'aparador de la llibreria Roca del C/Sant Miquel, a la botiga de còmics del "2 de Piques". Em passava quan abans no hi havia l'Abacus a Manresa i anàvem un cop l'any, a l'estiu, al de Barcelona i en sortíem carregats de tot tipus de llibres (novel.les, poesia, educatius per a l'escola...). En passa quan entro en una llibreria d'una ciutat on estic de vacances (a Cadaqués, a Calafell...)
Sempre m'han atret les llibreries perquè hi veig un munt de coses que m'interessen, que m'agradaria llegir i que voldria tenir a casa per consultar sempre que volgués.

I aquesta sensació també l'he tingut en dos altres escenaris:
1.- Quan rebo el llibret de la programació del teatre Kursaal i començo a llegir els espectacles que hi programen. Voldria anar a veure'ls tots: teatre, dansa, circ, música clàssica, música moderna i fins i tot els infantils. Després el temps disponible i la butxaca m'obliguen a fer una selecció, però d'entrada...
2.- Quan anava a les botigues de discos d'Andorra amb els meus avis fa molts anys (tot eren vinils...). Anava badant per tots els prestatges i tenia ganes d'agafar-ho tot: jazz, bandes sonores, pop-rock...

I sé que a altres persones els pot passar en altres escenaris: en una botiga de roba, en una ferreteria, en un Saló de l'Automòbil...
Cadascú té els seus interessos, però a mi em passa passejant per una llibreria: un petit plaer ben econòmic...

Sigean: una reserva africana

Del 28 al 30 de juliol vam fer una escapada a França amb el Guiu i la Rat. L'objectiu era la reserva africana de Sigean, però vam fer diferents etapes per no cansar-nos tant de trajectes llargs i, de passada, veure més coses (al final de la notícia hi ha fotos de tot).
El primer dia vam sortir de Calders i fent l'itinerari Vic-Olot- Figueres-La Jonquera, vam arribar a la Vallée des Tortues, al municipi de Sureda (a uns 30 km de la frontera, després de 2 hores i 20 minuts de sortir de casa).
És un parc amb unes 25 espècies de tortugues, des de les típiques de Florida que podem tenir a casa, fins a les elefantianes de les Seychelles. A part de veure totes aquestes tortugues hi ha una zona amb jocs per als nens, moltes taules per dinar de picnic, una mena de gimcana amb jocs visuals i curiositats. És perfecte per fer una aturada quan ja passes de les 2 hores de viatge, dinar i veure coses que mai no has vist.
Després vam acabar d'arribar fins a l'Alberg de Perpinyà (uns 30 km. més) i ens hi vam instal.lar. És un alberg una mica deixadet, però una opció assequible per fer camp base i poder anar el dia següent a Sigean.

L'endemà, després d'un discret esmorzar, vam recórrer els 50 km que ens en separaven i vam arribar a la Reserva Africana de Sigean al cap d'uns 45 minuts. Per aquells que només han vist animals salvatges al circ o al zoo de Barcelona, és una passada. Primer es fa un recorregut en cotxe per diferents àrees on els animals corren lliurament. Un estruç et pot picar el retrovisor i un lleó se't pot posar davant de la carretera i has d'esperar que marxi. Això sí, amb els vidres ben tancats i sense fer el burro. Després d'uns 45 minuts d'aquesta experiència, s'aparca el cotxe i es té tot el dia per visitar una mena de parc zoològic, amb la diferència que els animals tenen molt terreny per sentir-se més còmodes que als típics zoos que hem visitat. Fins a les 8 del vespre tens temps per acabar baldat d'anar amunt i avall mirant animals, la majoria d'ells propis de la sabana africana.
Als nens els encanta un tancat amb cabretes on poden entrar i acaronar-les.

L'endemà vam deixar l'alberg de Perpinyà i ens vam adreçar a Vilafranca de Conflent (una horeta per fer uns 50 km.). És una vila emmurallada amb 2 carrers principals plens de botigues d'artesania. No hi poden entrar els cotxes (excepte els dels vilatans) i té un cert encant, tot i que ja ens va agafar una mica cansats. Té una fortificació espectacular dalt d'un turó (Fort Liberia), les muralles són visitables i també tres coves força espectaculars (les Canaletes, les Grans Canaletes i la Bastera), però tot s'havia de pagar i nosaltres ja estàvem cansats. També hi passa el famós "Tren Groc" de la Cerdanya que recorre la Catalunya Nord a poca velocitat i amb vistes espectaculars, però tampoc no el vam agafar (calen més de 4 hores que ja no teníem per anar i tornar). O sigui que al final només vam fer una passejada per la vila i vam marxar per buscar un lloc més a prop de la frontera per dinar.

Vam travessar uns alts cims dels Pirineus amb paisatges espectaculars durant una horeta més i finalment ens va agradar una àrea de picnic a Sallagosa, a només uns 10 km. de Puigcerdà on vam fer l'últim dinar. Després vam tirar fins a Alp on vam fer un cafè i ens vam acomiadar abans d'agafar el túnel del Cadí. I uns cap a Manresa i uns cap a Calders.

Van ser 3 dies ben macos on vam veure moltes coses maques i els tres cosinets s'ho van passar d'allò més bé... i els grans també.

Cabanes als arbres

El dia 26 de juliol vam anar a celebrar els 16 anys de casats, 24 de relació i el sant de l'Anna a les "Cabanes als arbres".
Com que no podíem entrar-hi fins a les 4 de la tarda, al matí vam anar a visitar un preciós racó de Catalunya que encara mai no havíem visitat: els cingles de Tavertet. És un d'aquells poblets que són final de carretera, poques cases però molt ben endreçades, grans i noves però fetes respectant l'arquitectura d'abans amb pedra, fusta, porxos i jardins. Però el millor de Tavertet és fer una petita caminada i descobrir les vistes espectaculars des dels cingles que l'envolten. De cop i volta s'acaba el camí i et trobes davant d'un precipici esgarrifós, amb una silenciosa vall als teus peus (o el pantà de Sau) i una immensitat que et commou.
Després de dinar a Tavertet vam posar rumb a St. Hilari Sacalm que és on es troben les Cabanes.

Enmig d'un bosc d'avets i faigs hi ha 10 cabanes escampades penjades pels arbres, fetes totalment de fusta, a uns 8 metres sobre el nivell del terra. No hi ha electricitat ni aigua corrent i estan totalment integrades dins del bosc.

(Amb les fotos del final de la notícia podreu entendre-ho tot millor i
visitant la web acabareu de veure-ho tot més clar i us entrarà el cuquet d'anar-hi)

Quan arribes a la recepció et donen un kit de supervivència: un frontal per a cadascú, una emisora de ràdio per poder contactar amb ells en cas de necessitat i un plec d'instruccions de com funciona tot el que hi ha a la cabana (el wàter sec, l'aigua, l'estufa de parafina, les espelmes, el plànol de la zona, l'emisora...). Vas caminant, seguint uns discrets indicadors, i al cap d'un quart d'hora arribes a la teva cabana. Hi accedeixes per una passarel.la i, des de la plataforma de fusta que hi ha sota la cabana t'hi enfiles per una escala com les de les lliteres. Obres el pany i ja ets dalt. Hi ha un petit balcó amb vistes al Montseny i una única habitació decorada amb elements de l'Ikea sobre la fusta. Senzill, però efectiu i molt agradable.
Hi ha una taula, 4 cadires, un sofà-llit, un puff i un llit gran. Una petita pica amb una gerra d'aigua no potable i un wàter sec (el menys agradable de l'habitació tot i que el sistema de serradures realment és efectiu i no deixa escapar les olors). Al mig de la cabana el tronc de l'arbre que la presideix. I per tot arreu espelmes perquè quan el sol se'n va a dormir tot queda a les fosques.

Malauradament no vam poder gaudir de les vistes del Montseny ni de la nit estelada perquè va estar tota la tarda i tota la nit plovent, però ens va agradar molt el muntatge i l'ambient que es creava.
Per sopar vam anar al restaurant de la masia i va ser més que correcte. A la masia hi ha la recepció; el restaurant; dutxes i lavabos; dues sales de descans amb sofàs, llibres, mapes, música...; accés a internet; una piscina i algunes habitacions convencionals per si algú no és prou agosarat per enfilar-se a les cabanes dalt dels arbres.
Al matí et trobes l'esmorzar en una cistella al peu de la cabana que pots fer pujar amb una corriola...
En fi, una experiència molt recomanable i que potser intentarem repetir per veure si tenim la sort de poder-la viure sense pluja. Molt original i diferent, ideal per desconnectar (no hi ha tele, ni cobertura per als mòbils) i relaxar-se i amb tots els ingredients per aconseguir una vetllada romàntica.
Ah! I que consti en acta que aquest gran regal ens el va fer la meva cunyadeta, la germana de l'Anna. Gràcies, Rat!

Un poema d'amor

Aquest passat 26 de juliol va fer 16 anys que estem casats (i 24 anys de relació...!).
Vam anar a les "Cabanes als arbres" (ja us ho explicaré en una altra notícia més endavant) i allà vaig portar el dossier del nostre casament que recollia els textos i cançons que es van llegir a la cerimònia (al final d'aquesta notícia us presento la portada d'aquest dossier amb una divertida i encertada caricatura del nostre company de feina, l'artista Jaume Serra). Cadascún dels convidats tenia un d'aquests dossiers a la cadira per poder seguir la cerimònia i endur-se'l de record.

Doncs vam estar rellegint-lo i recordant aquell dia i vaig redescobrir un poema que vaig escriure com a comiat dels nuvis. Em va agradar molt tornar-lo a llegir perquè, d'una banda, em va semblar que no havia perdut la seva força literària amb el pas dels anys i, d'altra banda, perquè estic orgullós de poder dir que encara manté tota la seva vigència perquè: ENCARA ENS ESTIMEM, desafiant el pas del temps.
No vull pas dir que siguem una parella ideal ni que sigui tot perfecte, eh? Evidentment tenim els nostres alt-i-baixos, però en conjunt encara somriem, ens respectem i, per descomptat, ens estimem.
Bé, us deixo amb el poema:

Som dos illots d'imperfecció
estranyament atrets i a la deriva
en l'immens oceà que és la vida...
Dues meitats que l'atzar amagà
i, amb un somriure, trapelles dolents,
hem descobert i ajuntat i ara encaixen...

Anna i Eladi. Res més, però res menys.
Noms sempre junts que escriuren història.
Tan diferents... Desafiant previsions
i creuant rius amb l'amor sempre eixut.

Siguem sincers: poc podem oferir-vos.
Avui veniu i això ja ens fa feliços.
Si ens coneixeu, impediu que canviem
perquè aquí, avui, davant de tots vosaltres,
volem aturar el temps i fem un pacte etern:
sempre ens estimarem!!