Poesia a les cançons

Ja sabeu que m'agrada molt la música i m'agrada escoltar les cançons. M'agrada que els artistes que fan cançons em puguin sorprendre amb una instrumentació nova, amb uns arranjaments diferents, amb uns jocs de veus virtuosos, amb uns canvis de ritme inesperats i, sobretot, amb unes lletres que em comuniquin, que em facin reflexionar, que em facin somriure, que facin unes associacions de paraules que siguin suggerents i em facin pensar "...per què no se'm va ocórrer a mi?..."
Suposo que per això bàsicament consumeixo música feta en català, perquè em sembla que actualment està a uns nivells de qualitat (tant a nivell de músiques, com de lletres, com d'interpretació) més que respectables i perquè puc valorar més tota la part de lletra i descobrir petits tresors que s'amaguen entre les lletres: glops de poesia.

Fa temps que tinc unes frases seleccionades que em semblen prou interessants i que donen un toc de qualitat dintre de cadascuna de les seves cançons. No són espectaculars, però tenen una genialitat subtil que a mi em van provocar un somriure d'admiració i de complicitat i que vaig pensar que un dia voldria compartir aquí al picalapica.

1.- "Des de proa es van fent grossos els turons"
(de la cançó "Soldadet" dels MANEL) ESCOLTAR LA CANÇÓ
Aquesta nova manera de dir que cada cop els veiem més grossos perquè cada cop els tenim més a prop. Queda tot simplificat i diem que són els turons els que es van fent grossos. Suposo que molta gent es quedarà igual però a mi em sembla una manera interessant de resoldre-ho. I ajuntant senzillesa i qualitat com fan els MANEL en tot el que toquen.

2.- "Tu busca'n un de comprensiu, jo en buscaré una comprensible"
(de la cançó "Les meves ex i tu" de ELS AMICS DE LES ARTS) ESCOLTAR LA CANÇÓ
Aquí trobo genial la manera com utilitzant dos paraules derivades de "comprendre" es diuen tantes coses. Queda dit amb elegància, però trobo que és una destralada important.
"Tu busca'n un de comprensiu" vol dir que el proper que t'aguanti a tu ho ha de ser molt de comprensiu, perquè si no, no ho aconseguirà. Per tant l'estan deixant a l'alçada d'una persona difícil de suportar, d'entendre, de conviure amb ella...
"Jo en buscaré una comprensible", és a dir, una que simplement es pugui entendre, donant per fet que les dones, d'entrada, són incomprensibles, difícils d'entendre...
Gairebé res, no? I amb quatre parauletes i un somriure. Brillant capacitat de síntesi i d'ironia, present en moltes de les cançons d' ELS AMICS DE LES ARTS.

3.- "El desig posa el peu a la porta perquè l’amor pugui entrar"
(de la cançó "El dubte" de MAZONI) ESCOLTAR FRAGMENT DE LA CANÇÓ
Aquí en Jaume Pla fa una de les seves brillants personificacions, és a dir, atribueix qualitats de persona a idees o sentiments. I així el "desig" i l'"amor" ens els imaginem com dues persones que truquen a la porta i mentre la primera posa el peu per impedir que li tanquin als morros (i segurament sovint és el desig qui trenca la primera barrera i provoca l'acostament inicial d'una relació), la segona pot entrar (i és quan el desig ens ha permès un primer acostament quan podem descobrir que realment hi ha un sentiment que ens atrau cap a una persona). En MAZONI és un mestre de les lletres i sovint ens regala metàfores, imatges i comparacions de gran bellesa i potència literària.

Bé, fins aquí la "classe magistral" d'avui ;-) Tot i que si m'hi posés segur que us podria mostrar un grapat més d'exemples.
Espero que no se us hagi fet pesada i que us entri curiositat per descobrir aquests cantants i músics que, per a mi, també tenen una part de poetes.

Casualitat, oportunisme i popularitat

El passat 11 de juny vaig penjar una notícia amb la cançó "Jenifer" dels Catarres. Al cap de poc més d'una setmana ja era una de les 10 notícies més visitades de tota la història d'aquest bloc (gairebé 2 anys). Ara mateix, quan escric aquestes línies, és la 7a notícia més vista del bloc amb 184 visites i segur que el dia que llegiu això encara en comptabilitzarà més.

Què pot fer que de cop i volta tanta gent entri al meu bloc i llegeixi una notícia?

M'ha passat algunes vegades. Per exemple amb les notícies dedicades a la sèrie "Polseres vermelles" (334 visites) o a la campanya de Metges Sense Fronteres "Pastillas contra el dolor ajeno" (219 visites). I a un altre nivell m'ha passat quan he parlat de temes locals com les eleccions municipals.
En el primer cas es tracta més d'un tema de modes. He tingut la sort d'assabentar-me d'una cosa, tot just quan comença a formar-se l'onada i llavors a mesura que l'onada creix i puja i puja, el meu bloc va pujant amb ella. I si de cop i volta la gent comença a sentir la cançó Jenifer i entra al Google, surt l'entrada del meu bloc com una de les primeres i n'hi ha uns quants cada dia que hi acaben entrant.
La casualitat va fer que veiés el vídeo de la "Jenifer" just uns dies abans que en comencessin a parlar per totes les emisores de ràdio i canals de televisió i per això aquesta notícia del meu bloc ha rebut tantes visites.
En el segon cas es tracta del boca-orella, aquelles notícies electorals de Calders se les van anar passant els veïns els uns als altres i cada dia rebia noves visites i comentaris. Estava d'actualitat.

En fi, com diu el títol de la notícia es tracta en primer lloc d'una CASUALITAT: assabentar-me d'una cosa una mica abans que la majoria i tenir temps per publicar-la. O bé tocar un tema que està d'actualitat i capta l'interès de la gent. I aquesta casualitat té molt d'allò que en anglès en diuen "right place right time", és a dir, estar en el moment oportú al lloc adequat, que és el que he anomenat OPORTUNISME. Després ja no cal fer res més i mica a mica les visites van caient i el meu bloc esdevé per uns dies més popular, més d'actualitat.
Només espero que en cada una d'aquestes "puntes de popularitat" pugui guanyar algun lector habitual...

(si cliqueu sobre aquest gràfic el podreu llegir millor)

Nit d'estiu

Aquests dies de juny de calor intensa, amb l'escola a punt d'acabar-se i sense urgències, han estat els primers de tornar a disfrutar dels vespres al balcó amb la guitarra. Gaudint del silenci, de la calma, de la fresca, dels acords de la guitarra gronxant-me tranquil.lament i fent que el temps passi a una altra velocitat.
I d'aquestes sensacions ha nascut aquest poema que explica aquesta mena de relació màgica-enigmàtica entre la nit d'estiu i jo.

Espero que us agradi...

NIT D’ESTIU (21-6-2011)

La convoco.
Des del meu gris mirador
vull seguir-li els moviments
des de tan a prop com pugui.

Crec que si estirés els braços
li faria pessigolles
o un pessic o una carícia...
però no ho faig!
Només la vaig estudiant.

La respiro, la gaudeixo,
me l’empasso, la segueixo
amb una àvida mirada
mal disfressada d’urgència
quan potser sols és desig.
M’hi capbusso, hi vaig i torno
sense moure’m gens del lloc.
Quatre notes de guitarra
m’hi transporten i m’hi quedo.

Tanco els ulls i m’ofereixo
confiat, però amb l’excitació
de la constant incertesa.
Cara a cara ens estudiem,
com amants, com enemics,
però no fem mai l’últim pas.

La convoco, nit d’estiu,
m’hi enfronto amb una guitarra
des del balcó, embadalit.
Els minuts es desintegren,
passo a formar part del temps...
Però, tard o d’hora, m’aixeco
i es desfan els encanteris.

Mestre estimat

Avui he vist un mestre estimat pels seus alumnes. I no era jo (tot i que jo també em sento estimat pels meus alumnes).
A l'escola dels meus fills han fet la festa de final de curs i el comiat als alumnes de 6è que l'any que ve ja marxaran cap a l'institut. Hi ha hagut parlaments, comiats, regals i molta emoció. Dels alumnes que es queden cap als que marxen i viceversa, dels alumnes que marxen cap als mestres i viceversa... Però aquests alumnes que marxen han volgut tenir un detall especial per a dos mestres. D'una banda per al que ha estat el seu tutor aquest any, del que han quedat molt contents. I fins aquí seria una cosa relativament normal i previsible.
Però llavors han fet pujar a l'escenari al que va ser el seu mestre fa dos anys i li han recordat tot de vivències que van compartir i li han fet saber com d'especial va ser per a ells. I li han regalat una senzilla foto d'una de les experiències que van compartir, signada per tots ells. I s'han començat a abraçar... amb un sentiment!! Un parell de nenes no han pogut reprimir l'emoció i han arrencat a plorar i ells les acaronava amb delicadesa...
I llavors li han volgut cantar una cançó, una cançó especial, "Un beso y una flor" del Nino Bravo, perquè era una cançó que ell els va ensenyar quan van marxar a fer una setmana de convivències a Salamanca en una d'aquestes experiències compartides de les que tots plegats guarden tan bon record...
I ell s'ha posat a cantar allà al seu costat i ha estat un escena plena de llenguatge no verbal. Les mirades, els plors que s'escapaven, els somriures que es trencaven... un sentiment i un agraïment molt macos.

I aquest mestre, enmig d'aquest moment tan màgic i emotiu, s'ha adonat que potser estava tenint massa protagonisme i ha fet que un dels nois anés a buscar el que ha estat el seu tutor aquest any. Generosament ha compartit aquest moment de reconeixement que s'havia guanyat a pols. I per a mi, aquell gest, encara l'ha fet més bon mestre i més bona persona.

Aquests nens, i els nens que jo tinc i tots els nens que passen per les mans del seus mestres, al cap dels anys no recordaran com vam ensenyar-los les taules de multiplicar, ni les normes d'accentuació, però si que pot ser que recordin com de bé s'ho van passar i quin exemple els vam donar en el nostre dia a dia (si van veure que els respectàvem, que dialogàvem per dirimir les diferències, si vam ser justos en el tracte que els vam donar, si compartíem el que teníem, si els valoràvem en els encerts i els animàvem en els errors...). I si ens recorden amb un somriure i un record agraït, llavors podrem creure que va valer la pena, que vam fer alguna cosa perquè fossin bones persones.

I aquesta és la gràcia de ser mestre.

Dia de l'Aniversari Lliure

Dissabte, 11 de juny de 2011.
Diari "ARA" (ja veieu que els articulistes d'aquest diari de tant en tant em donen material per a la reflexió).
Contraportada. Article de la Tatiana Sisquella de la seva secció "Pilot vermell".
Es titula "ANIVERSARI LLIURE" i, com tants cops, és deliciós.

Em remet a dues reflexions que ja vaig fer temps enrere en aquest bloc:
1.- Que estar sol ja m'agrada.
2.- Que m'atabala l'estrés i les obligacions de les festes assenyalades i que prefereixo la discreta normalitat.

Però la proposta de la Tatiana és encara millor i la secundo totalment. Aquí us transcric el seu article i ja em direu què us en sembla. Potser un dia jo us en faig la meva versió... i si vosaltres voleu fer la vostra... Penso que seria molt xulo poder gaudir d'aquests Dies d'Aniversari Lliure:

"Potser ara estic dient una tonteria, però arran de l'aniversari d'una persona estimada vaig pensar que quan un fa anys, hauria de poder tenir el dia lliure. Un dia sencer per a un mateix, per fer tot allò que et vingui de gust, sense obligacions ni horaris ni compromisos. Només hi hauria una condició: hauríem de dedicar el Dia d'Aniversari Lliure a nosaltres mateixos. No a fer encàrrecs, trucades pendents o avançar feina. No. El dia lliure és només per a cadascú i, si no, no és. Heu pensat mai com passaríeu el vostre Dia d'Aniversari Lliure? Jo triaria llevar-me tard, esmorzar al llit i tornar a dormir fins que fos l'hora d'anar a fer un aperitiu en alguna plaça on toqués el sol. M'enduria sota el braç els contes d'algun autor clàssic, rus si pogués ser. Dinaria en un restaurant amb estovalles blanques i demanaria seure de cara a la resta de la sala, per tenir vista panoràmica i jugar a inventar vides. Més tard, aniria a passejar per la platja, amb la música a les orelles i els contes encara sota el braç. En algun moment creuaria una mirada amb un estrany i recordaria com abans no ens hauríem conformat només amb una mirada. I així, xino-xano, tornaria cap a casa, pensant en coses que normalment no tinc temps de pensar, badant pel gust de badar i sentint-me afortunada pel meu Dia d'Aniversari Lliure. Arribaria a casa i em trauria les sabates. Posaria música un pèl massa forta i encendria un parell d'espelmes, per a mi. Em serviria una copa de vi i m'apoderaria del sofà, tan llarga com sóc. Ara sí, agafaria els contes russos i llegiria un parell d'històries fins que sentís el soroll de la clau ficant-se dins del pany. Jo no entenc ni de números ni de viabilitat econòmica ni d'estratègia empresarial; segurament això que dic és una tonteria, però, si us han de fer un regal, què preferiu: això o un jersei?"

(Tatiana Sisquella, 11-6-11, diari ARA)

"Jenifer" de Els Catarres

L'altre dia parlava de com ens manipulen per tal que ens agradin les cançons que volen que ens agradin. Doncs n'acabo de descobrir una que m'ha agradat molt sense que ningú m'hi hagi induït.
Són Els Catarres, tres nois joves d'Aiguafreda amb una cançó senzilla, divertida i molt fresca, malgrat que pot portar a una reflexió sobre la sociologia del país: "JENIFER".
Per a mi podria ben bé ser "la cançó de l'estiu", amb un vídeo molt enginyós i divertit que contraposa dues imatges:
- les estrofes de les cançons fan apologia de la catalanitat del protagonista amb els tres integrants del grup sense obrir la boca i reforçant el missatge amb cartells on han dibuixat els conceptes que canten (recurs que no és original seu però al que li treuen rendiment).
- a la tornada els protagonistes són dos nens petits que tradueixen en imatges infantils els sentiments i dificultats dels protagonistes (genial quan el nen tuneja un cotxe de joguina amb un rotulador).

Faig un petit vocabulari per si algú el necessita per entendre la tornada:

"Jo que sempre he defensat els productes de la terra,
ara m'he enamorat d'una "choni" de "Castefa".
Oh, Jenifer, em "tunejaré" el cotxe per tu.
Oh, Jenifer, anirem a "Pont Aeri" els dos junts.
I lluitarem pel nostre amor prohibit.
Oh, Jenifer"

"Choni" = noia de barri de l'extrarradi, de comportament ordinari, barroer i hortera que manifesta amb la seva manera de vestir i parlar (significat similar a "Juani", "quilla"...).
"Castefa" = modificació "choni" del nom de la població de Castelldefels. Recordeu el personatge del "Neng" del Buenafuente? Doncs era de Castefa. I segur que tenia moltes amigues "chonis".
"Tunejar" = modificar l'aspecte d'un cotxe, pintant-lo de manera original, afegint-li alerons o faldons a la carrosseria, millorant el tapissat interior, les llantes, l'aparell reproductor de música, etc. És una afició molt compartida per la població "choni".
"Pont Aeri" = discoteca de música màkina (un tipus de música electrònica molt reiterativa i comercial, "xumba-xumba") ocupada en un bon percentatge per població "choni", caps-rapats com el Neng, etc.

Apa, ara gaudiu del vídeo. Espero que us agradi:

Musiquetes...

Si encara no ho feu, no patiu... aviat ho fareu. Aviat us trobareu cantussejant en qualsevol moment d'aquest estiu la cançoneta "I wish that I could see you soon" de Herman Düne.
Què? No us sóna de res, oi?
Doncs és la cançó de l'anunci d'aquest any de l'Estrella Damm.
Recordo el primer cop que vam veure l'anunci a casa i la reacció que vam tenir. L'anunci està bé, però en la previsible línia de la col.lecció "Mediterráneamente": joves guapos i despreocupats que es coneixen a l'inici de l'estiu i envoltats de paisatges fantàstics (sota el patrocini de la famosa cervesa) acaben enamorats gràcies a les vivències compartides.
Però us volia parlar de la música...

Quan la vam sentir, amb l'Anna vam dir que la cançó d'aquest any no era pas tan bona com la dels altres anys. Però després de dir-ho vaig pensar que segur que al cap d'uns quants dies de campanya ferotge l'hauríem sentit tantes vegades que ja ens començaria a agradar i, enganxosa com és, acabaria sent una de les cançons de l'estiu. I ja anem per aquest camí.
I això és el que ens fan sempre. Fan que ens agradin les cançons que ells volen que ens agradin. Ens manipulen com volen. Només necessiten posar-nos-la a totes hores i, si pot ser, acompanyada d'imatges estimulants. I al cap d'uns dies ja som nosaltres solets que diem "quina cançó més guapa!"
Per això és tan difícil formar-se una cultura musical pròpia perquè has de defugir les radiofórmules i els bombardejos televisius i buscar més enllà per poder trobar "altres músiques", que també existeixen i que poden tenir molta més qualitat i originalitat, però que serà molt difícil que ens arribin a les oïdes amb tot el "soroll" que fan les altres. Cal exercir un paper actiu i crític per poder-hi arribar.
I això que amb la música em sembla força clar i evident, segur que passa amb tots els altres aspectes de la vida (la roba, la literatura, el cinema, el menjar, les joguines, la informació, l'opinió...).
Alerta amb les musiquetes!!

Som polièdrics

Aquests dies que estic de baixa estic llegint una biografia del John Lennon ("Las muchas vidas de John Lennon" d'Albert Goldman, Ed. Lumen) i a mesura que la vaig llegint em vaig esgarrifant perquè descobreixo una persona molt diferent del personatge que jo havia admirat dels Beatles.
Si ens hem de creure el que publica el sr. Goldman després de 6 anys d'investigació i entrevistes personals amb els protagonistes (amics, familiars, empleats i tothom qui va estar al voltant del personatge) hi havia molts John Lennon i la majoria feien por. L'agressiu i violent que podia picar brutalment a qualsevol a les primeres de canvi, el que maltractava les seves parelles, el que pràcticament violava les pobres jovenetes que l'idolatraven, el que escarnia i menyspreava els seus interlocutors, el que es drogava permanentment i de manera abusiva fins a ser una ombra de persona, el que canviava de principis per treure'n profit econòmic sense importar-li cap altra cosa...
És cert que va tenir una infantesa dura, amb pèrdues, abandonaments i canvis permanents que no va saber gestionar i que li van conformar aquest caràcter, però llegir alguns detalls de la seva vida és trist, colpidor, sorprenent i increible.

I llavors he pensat que realment no coneixem les persones...
I, per tant, les altres persones tampoc no ens poden arribar a conèixer del tot. Perquè tots som tan polièdrics, tenim tantes cares a mostrar... o a amagar! I cadascú ens veu des d'un angle diferent i coneix una persona diferent de la que coneix un altre que ens mira des d'un altre angle. I nosaltres només podem ser una sola persona, no?
Només fent un exercici com el que ha fet l'Albert Goldman es pot arribar a fer un retrat complet i exhaustiu d'un personatge: reunint totes les peces del trencaclosques. I quan mirem el conjunt la visió completa no és agradable... Però, potser ningú no podria sortir victoriós d'un examen així...

Vosaltres llegiu les meves reflexions ensucrades i embolicades amb llacets de colors i potser penseu que sóc una persona reflexiva, sensible, intel.ligent, equilibrada, justa, solidària, responsable... Però aquesta només deu ser la cara que us ensenyo procurant somriure a la càmara i girant-me una mica perquè no veieu les altres.

Hauríeu de saber com em veuen...
...la meva dona quan la faig enfadar amb els meus egoismes,
...els meus fills quan perdo els papers i els renyo i els castigo injustament per una cosa que han fet sense cap mala intenció,
...els meus alumnes quan passo d'ells i els faig callar quan volen explicar-me allò que és tan important per a ells,
...els pares dels meus alumnes quan els dono la culpa que el seu fill no estigui aprenent i me'n rento les mans,
...els meus pares i germans quan passen setmanes sense saber res de mi perquè vaig a la meva,
...els meus amics i veïns a qui sempre demano ajuda per tot el que necessito, però per a qui no tinc mai un moment quan ells necessiten alguna cosa,
...els meus "jefes" que estan farts de sentir les meves crítiques a les primeres de canvi i per a qui puc arribar a ser una pedra a la sabata,
...i aquell botiguer a qui quan era adolescent vaig robar-li les piles i unes revistes...

Si realment ens poséssim a buscar entre totes les cares ocultes d'una persona a les quals normalment no tenim accés, trobaríem draps bruts que espatllarien la visió que nosaltres ens n'haguéssim fet fins aquell moment. Tots tenim moltes cares i no les ensenyem totes a tothom.
I potser la virtut deu ser intentar que entre les diferents cares no hi hagi massa diferències. Que el "jo-pare", el "jo-amic", el "jo-marit", el "jo-professional" i el "jo-veí" no siguin massa diferents, arribar a tenir un cert grau de coherència. I, sobretot, ser conscient de totes les cares que tenim perquè també podria ser que hi hagués alguna cosa de nosaltres de la qual ni nosaltres mateixos no en fóssim conscients...

Lumbàlgia

M'està donant el cap de setmana... i de retruc a tots els de casa, perquè m'he convertit gairebé en un invàlid i no puc col.laborar en res: no puc fer el llit, no puc banyar els nens, no puc rentar plats...
Veig les estrelles quan he d'aixecar-me o canviar de postura al llit i quan aconsegueixo incorporar-me camino mig encongit, sense atrevir-me a posar-me dret del tot. I si he de fer un estornut he d'aguantar-me a les parets perquè sembla que l'esquena se m'hagi d'esberlar. I si em fan riure o tinc tos, unes fiblades de dolor em fan anar modificant la postura. I si estés baixant les escales i de cop baixés un graó sense comptar-hi (quan et penses que ja ve el replà però encara quedava un graó i el baixes sense ser-ne conscient), aquella sotragada crec que m'acabaria de trencar l'esquena en dues...

I per què m'ha vingut aquest atac de lumbàlgia? Doncs hi ha dos factors clars, crònics i que no aconsegueixo afrontar: sobrepès i sedentarisme.
Però és clar això ho tinc sempre i l'esquena no em fa pas mal sempre. Doncs llavors busquem altres causes cojunturals: el clima d'aquests dies? els nervis que m'estan fent passar el Roc i l'Ona perquè porten uns dies que es porten molt malament i no ho sé gestionar bé?
No ho sé i de fet potser no ho sabré mai, però a mida que avançava la setmana aquella ombra de dolor que anava avisant, el divendres va esclatar en un dolor cada cop més gran i immobilitzant. I a les 5 h. vaig sortir de l'escola fet un quatre (i a més a més sense veu, amb una faringitis del quinze).

I estava pensant de què podia fer una notícia perquè hi havia alguns temes que em ballaven pel cap: l'actitud del Barça de Guardiola amb el gest final de Puyol deixant aixecar la copa a l'Abidal; la personalitat de l'Albert Espinosa que el dimecres va estar signant llibres a Manresa i va sortir a El Hormiguero; les reaccions al vídeo Españistán que havia presentat en aquest bloc...
Però francament, aquest cap de setmana hauria d'estar fent informes "a tope" i només ho puc fer a estones perquè estic veient les estrelles o sigui que us deixo amb les meves misèries que, aquest cap de setmana, es diuen: LUMBÀLGIA!

Anunci maco

Alguns anuncis m'emocionen... No hi puc fer més...
És que hi ha anuncis que són com petites obres d'art, com petites pel.lícules... Recordeu aquell de la Creu Roja on es veia un nen petit que oferia la seva pipa al refugiat que plorava a la pantalla del seu televisor?? O algun en que els dos membres de la parella es tallaven els cabells l'un a l'altre perquè un dels dos havia de començar el tractament de quimio? Alguns no recordo què anunciaven, però recordo que em van agradar i em van emocionar.
I l'altre dia, al bloc Hijas Perezosas (força recomanable perquè ja hi he descobert vàries coses des que el segueixo) vaig trobar el nou anunci de la cervesa Mahou abans de veure'l per la tele. I em va agradar i em va emocionar.
Tracta una temàtica molt actual i hi ha un grup d'amics que té un gest que, cada cop que el veig, em fa emocionar.
"O todos o ninguno".
Està ben fet, no és gaire espectacular, però a mi m'ha tocat la fibra.
I a vosaltres?

P.S.1. I que consti que no vull pas fer publicitat del producte, eh? Només m'ha agradat la història que explica l'anunci...
P.S.2. Algú recorda algun altre anunci d'aquests que li han tocat la fibra i el vol compartir?

Españistán

Em van passar l'enllaç a aquest vídeo titulat ESPAÑISTÁN. Em van dir que explicava l'origen de la crisi econòmica actual i vaig dubtar si mirar-me'l o enviar-lo a la paperera perquè de feina prou que en tinc.
Però vaig mirar-lo i vaig prendre la decisió correcta perquè està molt i molt bé.
És un vídeo de 6 minuts i 45 segons, realitzat per ALEIX SALÓ (dibuixant de còmic amb el cap molt ben moblat) que és senzill, directe, brillant, divertit i rigorós a parts iguals (em sembla que és un element complementari i divulgatiu del còmic en format paper del mateix nom que acaba de sortir publicat).
Es pot entendre tot, es pot riure de gust i es pot al.lucinar amb algunes de les dades econòmiques que aporta a nivell informatiu. I tal com estan les coses, poder entendre algunes de les coses que ens estan passant, conèixer dades que fins ara desconeixia i, a més a més, fer-me un fart de riure, trobo que és un còctel prou interessant com per recomanar-lo.
Aquí el teniu.



Més informació i repercusions: aquí