Nit d'estiu

Aquests dies de juny de calor intensa, amb l'escola a punt d'acabar-se i sense urgències, han estat els primers de tornar a disfrutar dels vespres al balcó amb la guitarra. Gaudint del silenci, de la calma, de la fresca, dels acords de la guitarra gronxant-me tranquil.lament i fent que el temps passi a una altra velocitat.
I d'aquestes sensacions ha nascut aquest poema que explica aquesta mena de relació màgica-enigmàtica entre la nit d'estiu i jo.

Espero que us agradi...

NIT D’ESTIU (21-6-2011)

La convoco.
Des del meu gris mirador
vull seguir-li els moviments
des de tan a prop com pugui.

Crec que si estirés els braços
li faria pessigolles
o un pessic o una carícia...
però no ho faig!
Només la vaig estudiant.

La respiro, la gaudeixo,
me l’empasso, la segueixo
amb una àvida mirada
mal disfressada d’urgència
quan potser sols és desig.
M’hi capbusso, hi vaig i torno
sense moure’m gens del lloc.
Quatre notes de guitarra
m’hi transporten i m’hi quedo.

Tanco els ulls i m’ofereixo
confiat, però amb l’excitació
de la constant incertesa.
Cara a cara ens estudiem,
com amants, com enemics,
però no fem mai l’últim pas.

La convoco, nit d’estiu,
m’hi enfronto amb una guitarra
des del balcó, embadalit.
Els minuts es desintegren,
passo a formar part del temps...
Però, tard o d’hora, m’aixeco
i es desfan els encanteris.