Pensament positiu, hiperincursió i "angelets"

Segueixo amb les idees que em va despertar l'entrevista d'Andreu Buenafuente a Emilio Duró.
Em va interessar especialment la idea de la hiperincursió, que ve a dir que en certa manera pots anticipar el futur, que si penses en coses positives, si visualitzes el que vols que passi en un context de positivisme, pots estar atraient aquest futur i contribuint a que passi el que voldries que passés. I evidentment, a l'inrevés, els negatius que pensen que tot els sortirà malament, estarien col.laborant a que realment els passin coses dolentes.

I això ho lligo amb una altra idea que va expressar en Duró, la idea de la influència del llenguatge. Si t'estàs dient que una cosa bona passarà, que seràs capaç de fer una cosa, aquelles paraules van influint-te. Si reps paraules d'ànim, això et reforça l'autoestima i et fa més capaç d'assolir els reptes. I a l'inrevés: si t'estan amenaçant que no te'n sortiràs, que vagis amb compte, que és molt difícil, aquelles paraules et van predisposant a no reeixir.

Jo vaig tenir la sort que de ben petit sempre vaig rebre paraules d'ànim i de felicitació que em van anar fent capaç d'afrontar i superar els petits reptes que se'm posaven al davant. El meu entorn familiar més proper (pares i avis) sempre van creure en les meves possibilitats, em van ajudar en el que calia i em van animar a tirar endavant els meus reptes. I sempre em van felicitar quan me'n sortia. Els mestres de l'escola, també.
I crec que això mica a mica va anar formant una autoconfiança en mi mateix i em van mantenir una autoestima alta, de manera que jo era capaç de visualitzar que me'n sortia de les coses abans que passessin. I finalment quan passaven, la majoria de les vegades sortien bé.
Algunes vegades he senti algú que m'ha dit: "és que tot et surt bé, sembla que tinguis la flor al cul". I ara, sentint les paraules de l'Emilio Duró, potser tot ha pres una mica més de sentit i ha donat arguments a una intuició que jo ja tenia.

Tot i que ell diu que el tema de la hiperincursió està provat científicament, a mi em costa una mica d'assimilar-ho i donar-li credibilitat, però de fet, tot i que sigui tan difícil entendre els motius, considero que té bona part de raó.
De fet els esportitstes utilitzen molt la tècnica de la visualització. Un saltador de perxa, abans de saltar, tanca els ulls, es concentra i es veu a ell mateix saltant amb tots els detalls: la cursa, el moment de recolzar la perxa al terra, l'elevació, com s'arqueja el cos per superar l'obstacle, la caiguda sobre el matalàs, la mirada urgent per veure si ha caigut la barra i els salts d'alegria... Un cop ho ha visualitzat, comença a córrer i té més possibilitats que li acabi passant el que ha visualitzat.

I si no, que li preguntin a un amic meu que sempre trobava aparcament a Manresa per molta hora punta que fos i per molt cèntric que fos el lloc on en busqués. Ell deia que enviava uns "angelets" a buscar aparcament i que sempre n'hi trobaven. Digues-li com vulguis, suposo que en el fons visualitzava o confiava que en trobaria, i en certa manera devia estar fent allò d'atreure el futur que desitges.

Penso que és difícil justificar científicament tot aquest discurs del pensament positiu i la hiperincursió, però sento que hi ha molt de veritat i realitat en aquestes idees.
Almenys jo vull intentar-ho amb els meus alumnes, amb els meus fills, amb la gent que m'envolta... Creure en ells, donar-los ànims i energia positiva perquè se sentin capaços d'afrontar els reptes, perquè aprenguin a confiar en ells mateixos, que no tinguin por, que es preparin per superar els entrebancs i que ho facin, que a les seves orelles sentin les paraules que els ajudin a visualitzar que poden sortir-se'n de les coses i que mica a mica això esdevingui la seva rutina, una rutina positiva.
Sigui com sigui, no hi perdem res pensant en positiu.
No creieu?

Optimisme per Emilio Duró

Va ser una d'aquelles aclucades d'ull que et fa l'atzar. Jo mai no miro "La Sexta", però estava posada perquè l'Anna mirava un capítol de "El mentalista", mentre jo corregia exàmens al menjador. Es va acabar la sèrie i va començar el programa "Buenafuente"... Feia molt de temps que no veia el Buenafuente i el vaig deixar de fons mentre seguia corregint, però llavors va arribar aquesta entrevista i m'hi vaig quedar enganxat.

És un tal EMILIO DURÓ, de qui no havia sentit a parlar mai. És assessor d'empreses, coaching i coses d'aquestes relacionades amb la motivació, la mentalització, potenciar les virtuts, minimitzar els defectes, etc. Al programa el van subtitular com a "Optimista bien informado".
Us transcric algunes de les coses que va dir i us deixo el vídeo per si voleu veure l'entrevista. És una persona molt entusiasta i divertida que transmet confiança, optimisme i simpatia. I tot el que diu és molt interessant:

• "Som massa racionals. Un greu error de les persones és intentar treure del cap el que no ens surt del cor..."
• "Ens passem la vida patint pel passat i pel futur i hem deixat de viure el present..."
• "Una manera d’ajudar-nos a aconseguir la felicitat és envoltar-nos de gent que sigui alegre. Un somriure et pot canviar la vida i molta gent ha perdut la capacitat de somriure..."
• "Ens hem de tocar, petonejar, abraçar..."
• "S’ha demostrat científicament que el temps es desdobla i no es linial. Vivim el temps per fraccions i dins de cada fracció hi ha espais buits que viatgen cap al futur, escullen un futur i l’atrauen cap al present. Això es diu HIPERINCURSIÓ. El que visualitzem ho estem atraient cap a la nostra vida. Per això hem de pensar en coses que vulguem que passin, perquè les estem atraient. I hem de procurar no pensar en coses que no vulguem que passin..."
• "Hem de canviar el llenguatge perquè som el que parlem. Mai no ens hem de parlar en negatiu perquè, si no, acabem sent tan negatius com ens sentim dir..."
• "Es poden canviar els hàbits. un hàbit tarda 21 dies en instaurar-se. Si durant 21 dies t’aixeques dient-te “Avui serà un gran dia!”, el dia 22 sortirà sol..."

Mites i llegendes

AQUESTA ÉS UNA NOTÍCIA LLARGA (he tardat dies a anar-la preparant)... AGAFEU-VOS-HO AMB CALMA. FINS I TOT PODEU FER-NE UN TROS AVUI I UN ALTRE TROS DEMÀ... PERÒ ESPERO QUE VALGUI LA PENA.

L'altre dia entrava a l'escriptori i la vista se me'n va anar al llom d'un llibre. I vaig pensar en alguns episodis històrics que de sempre m'han impressionat, impactat, seduït... D'aquells que si un dia n'ensopegues un documental per la tele, t'hi quedes enganxat fins al final.
Potser per a alguns podran ser l'arribada de l'home a la Lluna, la mort de Paquirri o la vida de Belen Esteban, però per a mi, els meus "mites i llegendes" són:


1.- Epopeies
1.1.- VIVEN:
El que ha originat aquesta notícia.
Octubre de 1972. Un petit avió uruguaià amb 45 passatgers cau al mig dels Andes. Uns quants moren en l'impacte i d'altres en els successius dies a causa de les ferides, les temperatures de 30 ºC sota zero, els allaus de neu i la fam. Els supervivents, quan s'assabenten que s'ha suspès el rescat i els donen per morts, prenen la decisió de menjar la carn dels que han mort i salvar-se pels seus propis mitjans. Dos d'ells (Roberto Canessa i Fernando Parrado) acaben travessant els cims més alts d'Amèrica fins que troben ajuda i poden rescatar els 16 supervivients que han passat 72 dies al mig dels Andes.
Impressionant!!
(Més informació)

1.2.- TITANIC
Abril de 1912. El trasatlàntic més gran i luxós de l'època, topa contra un iceberg en el seu viatge inaugural i s'enfonsa a l'Oceà Atlàntic a unes 600 milles de Terranova. En unes aigües gelades i amb un nombre insuficient de bots salvavides, moren més de 1515 persones i la notícia trasbalsa el món sencer.
Al 1997 l'enèssima pel.lícula que recrea aquests fets, però la més espectacular, "Titanic" (dirigida per James Cameron i protagonitzada per Leonardo DiCaprio), guanya 11 Òscars i torna a posar el mite de moda.
(Més informació)


2.- Desastres històrics
2.1.- HOLOCAUST NAZI
És una història absolutament increible. Sembla de ficció, però és real.
Adolf Hitler obté democràticament el poder a Alemanya el 1933 i un cop allà inicia una política d'expansió militar i d'aniquilació de totes les races considerades "inferiors": homosexuals, discapacitats físics o psíquics i, sobretot, tot el poble jueu. I tot per contribuir a la supremacia de la raça ària.
Fins a la rendició dels alemanys el 1945 van morir més de 6.000.000 de persones, la majoria en camps de concentració on eren obligats a realitzar treballs forçats, malvivien en pèssimes condicions i, si resistien tota aquesta precarietat, acabaven morint a les cambres de gas.
(Mes informació)

2.2.- GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Un altre episodi increible, però molt més proper. Històries explicades pel meu avi Emili en primera persona i fortament enregistrades a la meva memòria amb el desig de no haver de viure-les mai.
El 1936 una part de l'exèrcit proclama un cop d'estat militar i provoca la divisió d'Espanya en dues meitats que s'enfronten a mort. En tots dos bàndols es produeixen episodis esgarrifosos en que matar i morir és la cosa més fàcil i ràpida del món i no fan falta gaires raons. Al 1939 es dóna per acabada la Guerra, però la segueix un capítol tant o més horrorós: la Posguerra, un període en que els vencedors tenen carta blanca per fer el que vulguin amb els vençuts, que, sí poden, fugen a l'exili per salvar la pell.
Èpoques de terror i de pensament únic. Una història que ningú no hauria d'ignorar ni d'oblidar per aconseguir que mai més no es torni a repetir.
(Més informació)


3.- Atemptats
3.1.- J. F. KENNEDY
El novembre de 1963, mentre el president nordamericà John F. Kennedy feia una visita a Dallas, és assassinat per un tret misteriós.
Al cap de poques hores es deté un sospitós (Lee Harvey Oswald) que en un dels trasllats policials també és assassinat. Tot plegat esdevé un cas misteriós en que no hi ha res de clar. Sembla que molta gent estava interessada en que Kennedy desaparegués, però ningu no ha tingut prou poder o valentia per esclarir els fets. Des de les teories sobre la bala "màgica" que hauria d'haver seguit una trajectòria impossible per les lleis de la física, fins a la desaparició de sospitosos en el judici posterior o la més que probable implicació de la CIA o l'FBI, tot en aquest cas està cobert d'un vel de misteri.
Al 1991 se'n va fer una pel.lícula força interessant, titulada "JFK" (dirigida per Oliver Stone i protagonitzada per Kevin Costner).
(Més informació)

3.2.- NOVA YORK: 11-S
Aquest el vam viure tots en directe i no podrem oblidar-lo mai.
11 de setembre de 2001. Una sèrie d'avions comercials són segrestats i estrellats contra edificis emblemàtics nordamericans. Especialment 2 avions travessen les dues Torres Bessones de Nova York i hi provoquen uns incendis que les acaben ensorrant espectacularment davant la mirada atònita de tot el món. De nou la realitat supera la ficció i el terrorisme suïcida d'Al-Qaida ens deixa indefensos a tots, malgrat que al final la xifra de víctimes mortals no sobrepassa les 3000.
(Més informació)

3.3.- MADRID: 11-M
Al 2004 es va produir aquest esgarrifós atemptat a l'estació d'Atocha de Madrid. Durant tot el dia el degoteig de víctimes mortals va anar augmentant fins arribar a les 191 finals.
I tant impactant com l'atemptat en sí va ser la gestió política que se'n va fer. El govern del PP va voler-ne culpar ETA per treure rèdit en les eleccions que havien de celebrar-se 3 dies després, fins i tot quan fonts periodístiques internacionals ja li atorgaven l'autoria islàmica. Això va provocar una onada de rebuig amb concentracions espontànies convocades a través de missatges SMS. Les eleccions del 14-M van passar factura i van donar l'alternativa al govern del PSOE.
(Més informació)


4.- Vides exemplars
4.1.- MAHATMA GANDHI
(1869-1948) Pensador i polític indi que va lluitar pels drets del seu poble amb unes armes revolucionàries i desconegudes: la desobediència civil i la resistència pacífica (la no-violència). Amb les seves vagues de fam i les marxes pacífiques de protesta (com la Marxa de la Sal, per protestar contra els impostos britànics sobre aquest producte) va acabar contribuint poderosament a la independència de l'Índia. Finalment, però, va morir assassinat per un radical hindú d'ultradreta. Va estar nominat diverses vegades al premi Nobel de la Pau, però no li van concedir mai per pressions polítiques.
El 1982 es va fer una pel.lícula de la seva vida, "Gandhi", dirigida per Richard Attenborough i protagonitzada per Ben Kingsley.
(Més informació)

4.2.- MARTIN LUTHER KING
(1929-1968) Pastor baptista, teòleg i activista per la defensa dels drets civils i, en concret, per la igualtat de drets dels negres. Va començar donant suport a la vaga d'autobusos de Montgomery (en protesta per la norma que els negres haguessin de cedir el lloc als blancs) i mica a mica va anar assumint el lideratge de la lluita dels negres, basant-se sempre en els principis de la no-violència apresos de Gandhi i amb discursos brillants que encenien els seus auditoris.
La seva gran fita va ser la marxa per les llibertats que el 28 d'agost de 1963 va acabar al Memorial de Lincoln de Washington amb unes 200.000 persones escoltant i aplaudint el seu famós discurs "I have a dream".
El 1964 la seva tasca és reconeguda amb el Premi Nobel de la Pau, però després d'això els seus nombrosos enemics polítics intenten anar desprestigiant la seva figura. Finalment al 1968 mor assassinat per un sicari.
(Més informació)


5.- Fets a si mateixos
5.1.- BEATLES
Qui no ha somiat alguna vegada poder arribar a formar part dels Beatles? Jo sí que ho he fet. Aconseguir formar un grup de música amb uns amics de Liverpool i mica a mica anar veient com el projecte creix i les teves cançons són aclamades i valorades arreu. Sentir que estàs creant alguna cosa nova, que les teves cançons són diferents per les harmonies, per les melodies, pels arranjaments, per les lletres... Millorar, experimentar, progressar, no parar de créixer musicalment i viatjar per tot el món mostrant les teves cançons.
I a més sentir que la societat de la teva època vol escoltar la teva opinió i que majoritàriament la comparteix, posar veu als que no poden opinar, fent bandera del pacifisme, dels valors de la llibertat i l'amor, de la igualtat entre les persones, de l'ecologisme... Passar de la moda perquè tu ets la moda...
Passar de ser un noi humil d'un barri de Liverpool a ser una persona coneguda arreu del món, realitzada, respectada i valorada per la teva feina en el món de la música... (i no dic res més perquè ja vaig parlar-ne en un article anterior)
(Més informació)

5.2.- PEP GUARDIOLA
I en el món de l'esport, algú que ha pogut fer aquest camí de passar de ser un nen normal i corrent a ser una figura mundial en la seva disciplina, és l'actual entrenador del Barça.
El noi de Santpedor al qual veuen qualitats futbolístiques i recluten a la Masia de Can Barça. Mica a mica va pujant els esglaons i passa de ser l'aplegapilotes que abraça els jugadors del primer equip a ser un jugador decisiu en els anys espectaculars del Dream Team de Cruyff que guanya gairebé tots els títols possibles.
Després d'un parèntesi més fosc (els anys finals al Barça i el decadent periple internacional per Itàlia, Qatar i Mèxic), torna al club de la seva vida com a entrenador del Barça B. Aconsegueix l'ascens a Segona i, la temporada següent és cridat a dirigir el primer equip.
A partir d'aquí la història és coneguda i admirada per tothom. Aconsegueix resultats espectaculars, més títols que ningú, un joc meravellós, fa pujar jugadors del filial i els converteix en figures mundials, inculca una filosofia i unes maneres de fer i de parlar que són l'orgull del barcelonisme...
És una persona estimada, admirada, respectada i envejada que està al capdamunt de tot el que podria aspirar com a esportista i que sembla seguir tenint els peus a terra i el cap ben clar. I que per molts anys!!!
(Més informació)


6.- I una de ficció
ROBINSON CRUSOE
De jove vaig llegir aquesta novel.la de Daniel Defoe que explica les peripècies d'un nàufrag en una illa deserta. Em va fascinar l'aventura d'haver de sobreviure i espavilar-se amb pocs mitjans (però tots els necessaris) i l'única ajuda de l'enginy i la natura. La sensació de llibertat absoluta i de reptes continus a superar.
L'any 2000 es va fer una pel.lícula que, malgrat n'hi hagi vàries d'anteriors, és la que jo us recomano. Es tracta de "Náufrago", dirigida per Robert Zemeckis i interpretada per Tom Hanks.
(Més informació)

ENHORABONA, HEU ARRIBAT FINS AL FINAL!!
AQUESTS SÓN ELS EPISODIS HISTÒRICS QUE A MI EM COMMOUEN I EM CAPTIVEN.
Si us ve de gust comentar els vostres, estaré encantat de llegir-ho.

Confirmació musical: Mine!

Aquesta setmana passada vaig a anar a 3 concerts. El dijous al Sielu, i com a una actuació extraordinària dins del Club de la Cançó, van fer l'espectacle musical-teatral "El Pau i la Maria". El dissabte a la sala Stroika (on vaig anar per primer cop i em va agradar) un doble concert: els "Rosa Luxemburg" i els "Mine!".
La veritat és que els tres concerts van estar força bé, però el grup que us vull destacar són els Mine!

Són un quartet de Barcelona format per "Berni" Sánchez (teclats, guitarra i veu), "Ret" Rams (guitarra i veu), "Ricky" Malo (bateria i veu) i "Txiri" Romaní (baix i veu) que fan unes cançons de pop-rock amb clares influències dels seixanta i setanta, sobretot dels Beatles, dels qui reprodueixen unes perfectes harmonies vocals. Tenen un reconeixement unànime del panorama musical català pel que fa a la qualitat de les seves polifonies i la cura que tenen en el tractament de les veus. Però a part d'això sonen molt compenetrats i compactes i un concert seu és una experiència molt recomanable i intensa. Tenen molt bones cançons i les defensen amb gran qualitat i una excel.lent actitud.
N'havia sentit a parlar i sempre bé. Per a mi eren com una promesa de la nova fornada de grups catalans, però ara ja en puc parlar com una realitat: són bons! Em van agradar molt, em vaig comprar el darrer disc ("Un brindis pel nen androide"), us en deixo dos tastets i espero que us agradin tant com a mi.

L'avi Emili

En aquest bloc ja ha sortit vàries vegades el seu nom: l'avi Emili. El meu avi, el meu padrí, una persona a qui vaig estimar molt, a qui vaig respectar molt, de qui vaig aprendre molt, que em va influir molt... Temps enrere vaig pensar que bé es mereixia un homenatge en aquest bloc i que estaria bé fer-lo coincidir amb alguna data significativa.
Doncs bé, avui, 16 de març, fa 16 anys que va morir, un dia com avui del 1995 i us reprodueixo un fragment d'unes línies que vaig escriure aquella nit com a reacció immediata al seu definitiu traspàs, després d'un període d'agonia en que ja ens havíem anat fent a la idea del que havia de venir. Suposo que volia fixar sensacions per evitar que l'oblit se les acabés emportant amb el pas dels anys...

"... Fa poc he plorat. He plorat molt. Primer amb l'Anna, abraçats, desencadenant la tempesta. Després sol, buscant fotos de la meva vida on hi sortís ell: el meu avi, el meu padrí, una de les persones a qui més he estimat i admirat. Un model. Una de les persones de qui més he après, una persona recta, justa, generosa, educada, respectuosa, discreta, il.lustrada. Una persona que em va afeccionar a llegir, a voler ampliar els coneixements, a estimar la natura, a conèixer Manresa... Una persona que sempre em va saber estimular, animar i proveir del que necessitava (diners, consells, sabiduria, comprensió...) I ara tots els records són un farcell que el destí em llença a la cara amb despit. Les passejades per les obres de Manresa, els viatges a Andorra, els horts de Súria, les visites a les cases de colònies de l'estiu, les dues visites setmanals al C/Camps i Fabrés, els dinars de Nadal, el pa amb vi i sucre, el pa torrat pacientment per ell davant de l'estufa, els matins al Congost quan jo jugava a futbol, els utòpics repartiments del premi de la Loteria Primitiva, l'hospitalització a l'hospital de Sant Pau de Barcelona, el respecte obsessiu pel seu cotxe Seat 850 (que després va regalar al meu pare i que vaig acabar tenint jo durant una temporada), les xerrades sobre la Guerra Civil, sobre la política nacional, sobre l'economia... La festa del 50è aniversari de casats al Casinet, l'última excursió a la Mare de la Font de Solsona amb el flamant Citroen ZX, els viatges a Barcelona (museu i cinema)... I tants altres que aniran sorgint..."

Doncs estic content perquè encara conservo aquests records. I crec que de cadascun d'ells en podria fer un bon paràgraf, afegint-hi detalls i anècdotes que encara recordo, que em fan somriure i emocionar, que em fan sentir orgullós de ser qui sóc perquè sé que en gran part ho sóc gràcies a ell.

En aquells mesos, abans i després de la seva mort, vaig fer força poemes que giraven al voltant del fatal desenllaç. Us en deixo un del febrer del 95 (un mes abans del seu traspàs) que es titula "VELL MARINER"

Ni fred ni calor, però més aviat fred
i un forat al cor més gran que a les xarxes.
Rellegir altre cop la vella novel.la.
Tancar-la de cop. Esquivar el final.
Les últimes línies sempre em fan plorar
i em deixen estrany: ni fred ni calor.

I el vell mariner, que havia oblidat,
esberla les xarxes -on no hi ha cap peix-,
les llança a la platja de sorra infinita
i mena la barca, per sempre, a alta mar.

Mirada de savi, duu el somriure als llavis.
Navega segur cap al port més dur,
l'esperen al moll, donant-se la mà,
la vida i la mort.

En fi, que encara me'n recordo de tu i et dono les gràcies per tot el que vam compartir.
Fins a sempre, avi.

Una abraçada

No llegiu el títol d'aquesta notícia amb veu de Teletubbies... No parlaré pas d'això, sinó del poder de l'abraçada.

Ens costa tocar-nos. Crec que és una cosa cultural, de respectar l'espai vital, de no envair la intimitat de l'altra persona. I això segurament és del tot correcte quan el tracte és més o menys estàndar. Però quan realment hi ha confiança i estimació hauríem d'aprendre a trencar aquesta barrera perquè les abraçades són... una passada!!

Mica a mica, vaig anar rebent senyals al llarg de la meva vida.
Hi havia una dona hindú que congregava multituds arreu del món que feien cua només per abraçar-s'hi i deien que després de l'abraçada trobaven una gran pau i serenitat...
L'Albert Espinosa deia a "El món groc" que en les seves obres literàries i cinematogràfiques, els personatges mai no es donen la mà sinó que s'abracen i que per anar bé han de ser abraçades llargues, en que els cors de les dues persones entrin físicament en contacte i puguin sincronitzar-se...
Temps enrere es va posar de moda una campanya mediàtica en que la gent sortia al carrer amb un cartell que deia "Abrazos gratis" i abraçaven tothom qui volia...

Jo ho he provat i us puc dir que és real. Que una abraçada és una demostració d'amistat, d'estimació, de confiança... és un regal que en el mateix moment que el fas et torna, perquè aquell a qui tu abraces, t'abraça a tu, i si teniu una relació prou sincera, a través d'aquesta abraçada hi corre un riu de complicitat, d'amor i de... petons de colors?

Tampoc no és una cosa que puguis anar fent a totes hores i amb tothom, però quan es dóna l'ocasió és un moment genial. Tot i que les circumstàncies siguin adverses, aquell moment t'omple de força, et sents estimat, comprès, recolzat, protegit... et sents millor. I el seu efecte dura una bona estona i, el que és més important, genera com una marca que fa que entre les persones que s'han abraçat creix el nivell de confiança i saben que a partir d'aquell moment la seva relació és més autèntica, més intensa, més sincera... més real.

He fet abraçades en moments de tristesa en funerals o en sales de vetlla de les funeràries i sense paraules hem tingut moments pleníssims de comunicació...
He fet abraçades en moments d'esclat davant d'un triomf esportiu i a través de l'abraçada hem descarregat tota l'adrenalina i hem compartit l'alegria i la felicitat...
He fet abraçades en moments de desànim, quan el meu interlocutor passava per un mal moment i acaba de desmuntar-se davant meu. I davant de la seva fragilitat, l'abraçada l'ha embolcallat de tal manera que les llàgrimes mica a mica s'han convertit en somriures i hem trobat les paraules per anar sortint d'aquell moment tan negre i començar a veure la llum més enllà del túnel...

Tan de bo tots tinguem prou valentia per superar la prudència que fa que normalment no ens toquem...
Tan de bo tots tinguem persones prou estimades i amb prou confiança com per poder-los abraçar...
Tan de bo tots puguem fer i rebre abraçades sinceres, profundes... reals.

En això és en el que penso quan a vegades m'acomiado amb "Petons de colors" o amb "Una abraçada"

Catalunya

Inauguro avui una nova etiqueta per a les notícies d'aquest bloc: "CATALUNYA".
Potser a vegades em servirà per parlar de temes polítics, però avui és un inici de paisatges i sentiments.
Podem voltar pel món i veure coses maques, però quan tornem a casa, no ens queda més remei que valorar que vivim en un entorn privilegiat: platja, muntanya, arquitectura, art en general i, fins i tot manifestacions culturals com els castellers o el mateix Barça... de tot i força i ben variat. No sé si ja l'havíeu vist, però dies enrere em van passar aquest vídeo i em va agradar molt.
Espero que a vosaltres també.

Andalusia: turisme permeable

Fa una setmaneta que vam marxar a passar uns dies per Andalusia. Vam volar de Girona a Sevilla, vam agafar uns cotxes de lloguer i vam passar la tarda per Sevilla després de dinar unes delicioses tapes.
El barri de Santa Cruz ens va agradar molt amb els seus carrerons estrets i amb reminiscències àrabs i jueves, els seus patis interiors, els tarongers... Vam arribar als peus de la imponent Giralda i vam fer una passejada dalt d'un carro tibat per un cavall que ens va dur pel parc de María Luisa (a destacar la plaza de España dins d'aquests immensos jardins).
Després vam enfilar l'autopista fins a Jerez on vam contactar amb l'amo de la casa rural, vam fer la compra i finalment vam arribar a la casa d' "El Tejar" (a La Guareña, a uns 15 km. de Jerez) passades les 10 de la nit i amb els nens adormits.

L'endemà el vam dedicar totalment a Jerez. Al matí vam anar a la Real Escuela Andaluza del Arte Ecuestre a visitar les instal.lacions i veure l'espectacle "Como bailan los caballos andaluzes", una curiosa exhibició de coordinació i compenetració entre cavalls i genets.
Després vam aparcar els cotxes i vam recórrer els carrers cèntrics fins trobar un lloc per tornar a dinar de tapeo. I havent dinat vam continuar la passejada fins arribar a les Bodegas González Byass on vam fer la visita completa (trenet per les instal.lacions, explicació del procés d'elaboració dels vins "Tío Pepe" i dels brandys "Lepanto" i tastet final). Vam acabar ben familiaritzats amb la icona del Tío Pepe i fins i tot els nens la imitaven divertidament.
Després vam anar desfent el camí tranquil.lament i ja vam adreçar-nos cap a la casa.

El tercer dia el vam dedicar a Cadiz. Vam conduir fins a Puerto de Santa María i vam pujar en un catamarà que fa de transbordador entre aquesta localitat i la de Cadiz. Després de mitja horeta de travessia vam arribar al port de Cadiz i vam desembarcar-hi sota un fina pluja que mica a mica s'anava animant: l'inici del carnaval estava amenaçat! Vam anar recorrent els carrers engalanats per llums de neó carnavalescos i vam arribar fins al Teatro Falla on fan la famosa competició de chirigotas. Ja sense pluja vam continuar fins a la platja de la Caleta i, asserenats per la millora del temps i la contemplació del mar, vam entrar a dinar en un restaurant criollo que barrejava el tapeo andalús amb especialitats argentines. Vam dinar molt bé i després vam continuar la passejada per la costa fins arribar als carrers de la Catedral, l'Ajuntament i els barris més històrics. Mica a mica s'anava intensificant l'ambient de pre-carnaval, però els nostres plans eren uns altres i vam anar desfent el camí per poder arribar a casa a una hora raonable.

L'endemà només vam tenir temps d'endreçar, tornar els cotxes i fer les pesades gestions d'aeroport que ens havien de retornar a casa.

Vist així potser sembla que no vam veure gaire coses, però en canvi jo vaig tornar amb la sensació que, per una vegada, ens havíem deixat portar pel lloc on estàvem. En comptes d'esforçar-nos per veure "moltes coses" i procurar no gastar gaires calés, aquesta vegada ens vam deixar portar i vam gaudir de la gastronomia local, no vam estressar-nos per veure museus ni edificis històrics, ens vam deixar endur pel moment (què? lloguem un carro? doncs, va, sí.... què? visitem les bodegues? doncs, va, sí...) i vam dedicar-nos a passejar pels carrers de les ciutats que visitàvem, gaudint del seu tempo, del seu ambient, de la seva gent... Una miqueta vam passar a formar part del lloc que visitàvem i aquest és un tipus de turisme que fins ara poc havia freqüentat... i em va agradar.

El caràcter de la gent, el clima, el paisatge, el tarannà... em va semblar que Andalusia podia ser un lloc per tornar-hi, però potser sense nens (o quan ja siguin més grans) i més de cara al bon temps, per poder-ne gaudir encara més.

I, abans de les fotos, algunes anècdotes:

• quan feia menys d'una hora que havíem agafat el cotxe vam tocar un contenidor i va saltar el retrovisor. Vam haver de tornar a l'agència i canviar de cotxe abans de continuar, però ens vam sobreposar bé...
• amb les presses, al Carrefour de Jerez vam comprar "Sal de fruites Eno" en comptes de "sal". I el primer dia és el que vam tirar a l'escudella que va agafar un delicat perfum a llimona, a part de molta bromera durant la cocció...
• a les nits, a la casa hi feia una mica de fred i havíem d'engegar tots els calefactors que teníem. De tant en tant la sobrecàrrega elèctrica feia saltar el diferencial i havíem d'anar al quadre a arreglar-ho...
• l'amo de la casa ens va obsequiar amb una ampolla de Fino "Tío Pepe" i en la visita a les bodegues també vam acabar amb dues ampolletes més... El Josep i la Mª Dolors es van "sacrificar" i esforçar per acabar-se-les per tal que no haguéssim de portar més pes del compte a les maletes de l'avió de tornada...

Un dia preciós

Demà, 7 de març de 2011 fa 6 anys que va néixer el Roc, el nostre primer fill. Tot i que per a moltes coses tinc una memòria fatal, recordo perfectament com per allà a les 7 del matí quan enfilàvem la baixada que ens havia de portar a l'Hospital General a parir, amb la casa de La Culla emmarcant un matí primaveral i radiant, li vaig dir a l'Anna:

- Fa un dia preciós per néixer!

Avui, 6 anys després, després d'haver après tantes coses fent de pare, d'haver vist com el Roc (i després l'Ona) han fet sortir el pitjor i el millor de mi mateix, d'haver viscut experiències irrepetibles, d'haver somrigut per detallets insignificants, d'haver patit quan s'han fet mal o estaven malalts o s'han perdut, de sentir-me orgullós quan veig com progressen, de voler morir-me de vergonya quan actuen malament en públic, després de tot el que ja ha passat i amb ganes que segueixin passant moltes més coses, dic:

- Fa un dia preciós per recordar aquell dia preciós!!
(i això que a hores d'ara no sé quin dia farà...)

PER MOLTS ANYS, ROC!!

Curiositat insatisfeta

He deixat passar uns 10 dies, però no m'ha servit massa...

Segueixo sense saber si hi ha algú a Alemanya o als Estats Units que em llegeix intencionadament...
Segueixo sense saber qui em llegeix des de dintre de les fronteres de l'Estat Espanyol... bé, alguns dels que ja sé que em llegeixen van jugar al joc que proposava i van fer un comentari (gràcies, Anna, Txetxu, Miles i Mª Dolors!!) i alguns que ja sé que em llegeixen no van tenir ganes de jugar i no van donar senyals de vida...

En fi, es veu que els meus lectors tenen més ganes de llegir que d'escriure o bé són molt vergonyosos o no estan per "xorrades" i dediquen el temps a altres coses... No passa res.

Ara bé, l'experiment no ha estat totalment debades: he descobert que hi ha un ex mestre jubilat de Manresa -a qui no conec- que em llegeix sovint... (gràcies per seguir-me el joc...)

I si algú, tot i que ja hagin passat molts dies, té ganes de fer un pas endavant i donar-se'm a conèixer, serà molt benvingut.

Mentrestant, però, donem per acabada aquesta pausa que havia proposat i en els propers dies reprendré el fil habitual i aniré publicant noves notícies. Fins aviat!