Tarda de vacances, havent dinat. Estem parlant amb els nens de què farem. Anirem a casa de la Jemina perquè el Roc i l'Ona juguin amb l'Oriol i el Dídac mentre nosaltres petem la xerrada. De cop l'Anna li diu al Roc:
- Saps què podríem fer?
I jo somric i li dic:
- Ja sé què li vols dir.
I ella somriu incrèdula i jo vaig a buscar un paper i apunto el que imagino que dirà i llavors ella li diu al Roc:
- Podríem anar a casa de la Jemina en bicicleta o en patinet...
I jo, triomfant, obro el paper on havia escrit: EN BICI O PATINET A CA LA JEMINA.
I riem tots dos (i els nens també perquè ens veuen riure) orgullosos i admirats de la complicitat que ha fet que un sabés el que diria l'altre sense tenir cap altra pista que una mirada, una rialla, un to de veu...
Ja fa 23 anys que som parella i això fa que de tant en tant ens endevinem el pensament d'aquesta manera. Llavors és quan ens acostumem a dir "És que et conec com si t'hagués parit..."
I en aquesta notícia també li he posat l'etiqueta de "petit plaer" perquè més enllà de tenir la intuïció d'imaginar el que pot dir o fer l'altre, hi ha moments en que en tens la seguretat: saps que ho farà o ho dirà. En el moment que dius "ja sé què diràs" sents unes pessigolles que et fan tenir-ne la certesa, és com si li llegissis el pensament i saps que no t'equivocaràs.
I quan llavors comproves que les sensacions eren reals, reps un esquitx de felicitat, gairebé podria dir de "tonta felicitat". Però en aquest "tonteria" penso que hi ha la satisfacció de constatar que la connexió i complicitat amb la persona estimada és tal que segur que no ens vam equivocar quan vam fer el pas... ara fa ja 23 anys...
I això, en els temps que corren, és una gran sort.
Sou uns privilegiats !
ResponEliminaJemina