Has de voler allò que pots

El diumenge passat (11 d'abril) al matí estava escoltant la ràdio tot feinejant per casa. A RAC-1, al programa "Via lliure" entrevistaven l'escriptor JOSEP Mª ESPINÀS.
L'he escoltat diverses vegades i sempre se m'ha fet molt agradable i interessant tot el que explica, ja siguin els seus interessants viatges a peu, com qualsevol opinió sobre literatura o sobre la vida en general. Des de la talaia dels seus 83 anys contempla i s'expressa amb una serenor i una lucidesa envejables.

La conversa va sorgir a partir de la presentació de la seva darrera novel.la "La festa segueix" en que explica que no es queixa del que es va acabant inexorablement sinó que gaudeix de cada dia com si fos una festa. De fet explica que en recordar els seus amics que ja han mort, prefereix no lamentar-se'n sinó valorar tot el que hi va compartir amb un "Ha estat bé".
Va comentar que el passat li interessa més aviat poc i que li agrada relacionar-se amb gent de totes les edats i especialment gent jove, dels quals no tan sols no enveja tot el que tenen que ell ja no pot tenir sinó que els admira la seva preparació, la seva energia, etc.

Tota la conversa era molt interessant però hi va haver un moment en que em va semblar assistir a un instant de saviesa quan va dir que la sort és "...voler allò que pots..". Va explicar com molta gent està amargada i frustrada perquè ambicionen grans fites per a les quals no estan dotats i mai no aconseguiran.
Un ha de ser conscient de les pròpies capacitats i voler aconseguir allò que té possible aconseguir. I dintre dels propis límits arribar tan lluny com sigui possible i fer-ho tan bé com sigui possible, però sent també conscient d'allò que no podrem fer.

Estic d'acord amb aquesta afirmació. La comparteixo plenament i crec que me l'aplico sovint (crec que vaig parlar-ne quan em plantejava per què volia fer el concert del gener).
Potser algú m'acusarà de poc ambiciós i em dirà que cal somiar l'impossible per aconseguir el possible, que cal caminar pel camí de la utopia tot i sabent que nosaltres no l'arribarem a assolir...

També són maques aquestes reflexions, però potser és millor ser realment conscient dels propis límits, estirar-los fins a l'extrem i, si cal, fer veure que volem anar més enllà. Però en el fons saber quin és l'objectiu real, el que podem aconseguir.
I a aquest no renunciar-hi.