"Conversa" (poema)

 

CONVERSA

Com si volgués dir-me alguna cosa

i, per cridar la meva atenció,

eliminés els sobrers estímuls:

- Mira'm els ulls, estigues per mi!

Com una casa molt temps tancada

-llençols que tapen els mobles vells-,

de color gris són els amples núvols

que ha col·locat per tapar-me el Sol.

I gris el cel, gris el mar, la vista

busca el que trenca tanta grisor:

unes onades d'escuma blanca

que m'espeteguen a prop dels peus.

Com els carters de Neptú, les ones

porten missatges del fons del mar,

infinit pou on l'aigua salada

brolla com mostra d'eternitat.

Eternitat, infinit... paraules

que a la balança ocupen un plat.

I jo, petit, aprenent, projecte,

a l'altre plat m'he de col·locar.

Una balança en desequilibri

tan evident que m'estranya molt

que no se'm mostri. Perquè resulta

que els plats es queden anivellats.

El mar somriu, veient com em costa

entendre un fet tan paradoxal,

però no em diu res, vol que sol arribi

a treure'n, clara, la conclusió.

He estat rumiant una bona estona

i m'aventuro amb una opinió:

el valor màxim d'una persona

sols en l'essència l'hem de trobar,

ben deslliurant-nos de moltes coses

que ens embolcallen contínuament,

ens emmascaren, ens distorsionen,

no ens deixen veure tot el que som.

Digues-li objectes, parafernàlia,

pressions i feina, xarxes socials.

Si això ho tapem -com el Sol amb núvols-

queda l'essència i només soc jo.

I aquest jo, nu, despullat, autèntic,

pot presentar-se davant del mar,

de tu a tu, sense por, ben plàcid,

a punt per rebre i per escoltar.

Busco un senyal entre les onades

per si he resolt l'enigma, però el mar

només somriu. Ara... juraria ..

que les onades m'han fet l'ullet.

(Eladi Martínez)

#estiu24 #poemes #passodinsta #calafell