"Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres" (Irene Solà)

 

ET VAIG DONAR ULLS I VAS MIRAR LES TENEBRES

Irene Solà

Llibres Anagrama

El llibre anterior de la Irene Solà ("Canto jo i la muntanya balla") em va meravellar i esperava en candeletes aquest següent. No m'ha agradat tant, ni de bon tros, tot i que he de reconèixer que escriu de meravella i, en aquest sentit, és tant o millor que l'altre.

Vocabulari, capacitat descriptiva, recursos literaris (comparacions, metàfores, llargues enumeracions, exuberant adjectivació, ús de la puntuació...). I tot això unit a un espectacular nivell de documentació i a una imaginació desbordant. Lingüísticament és un fantàstic castell de focs de gran bellesa.

Però la història és com de "realisme màgic" i m'ha costat seguir el fil i mantenir el rumb. Tot passa a Mas Clavell, una remota masia de les Guilleries on set generacions de dones van interactuant i entreteixint les seves històries, barrejant present i passat, vida i mort, fins a tal punt que jo vaig necessitar paper i llapis per dibuixar l'arbre genealògic i situar-me dins la història. El diable hi té un pes molt important i hi ha abundants moments de sexe i de mort, descrits amb tota cruesa i gran precisió sensorial (olors, colors, textures...). Hi ha natura, tradició, cultura popular i el pes de les dones en el món rural, dones que tenen molts coneixements, alguns de caire sobrenatural.

Indubtablement és un bon llibre, però per moments m'he sentit com si fos un hippie que s'havia pres una dosi de LSD i estava enmig d'una al·lucinació.