Ens mereixem tornar a somriure

El passat dimecres 20 d’abril de 2022 a l’Espai Òmnium de Manresa es va presentar el llibre “Qui va matar l’Helena Jubany?” de Yago García Zamora (Ara Llibres). Va ser un acte molt especial per a tots aquells que fa 20 anys que defensem la innocència de la Montse Careta.

Penseu que al llarg d’aquests 20 anys hem hagut d’escoltar que la Montse havia estat l’assassina i que, si no era així, ella segur que sabia qui ho havia fet i s’havia suïcidat per defensar-lo. I intentar lluitar contra això ha estat una empresa com la del Quixot contra els molins de vent: ho teníem tot en contra.

Però a vegades l’atzar juga al teu favor i algunes petites coses (“Molta gent petita, en llocs petits, fent petites coses, poden canviar el mon” la cita d’Eduardo Galeano que m’acompanya aquests últims dies) s’alineen. En aquest cas podríem parlar del fet que jo veiés el documental “Ciutat morta” a TV3; que això m’impulsés a escriure les notícies del meu bloc explicant la història de la Montse Careta; que poc temps després el Yago García i l’Anna Prats trobessin aquestes planes buscant informació per fer el seu Treball de Fi de Grau; que ens poséssim en contacte i, a través nostre, coneguessin l’Imma Careta. I que després comencessin un treball d’investigació que va aconseguir tornar a posar d’actualitat el cas. I finalment que el seu treball captés l’interès de l’equip del Carles Porta que en va fer, primer els 6 capítols del Crims de Catalunya Ràdio, i després, en ple confinament, el doble capítol del Crims de TV3.

Després de tot això, la visió del paper de la Montse va començar a canviar i, en aquesta presentació del llibre del Yago a Manresa vam viure el moment més àlgid d’aquest canvi.

Entre el públic hi érem familiars i amics, gent que havia compartit diferents moments de la trajectòria vital de la Montse: el seu pas per l’escola rural de Rajadell, per la casa de colònies de La Carral, pel MIJAC Valldaura... gent que havíem conegut l’autèntica Montse Careta i sempre hem sabut que era impossible que ella hagués tingut res a veure amb l’assassinat de l’Helena Jubany.

Va començar l’acte l’Anna Vilajosana parlant obertament de la innocència de la Montse i explicant que a vegades la justícia es podia aconseguir als tribunals i a vegades es podia aconseguir al carrer i que, en aquest cas, al carrer ja s’havia fet dominant l’opinió que la Montse era innocent. Després el Joan Piqué, que conduïa la conversa amb el Yago García, va llegir el retrat humà de la Montse que havien fet -l’Anna Vilajosana i ell mateix- en un reportatge que van fer el 2005 al Regió7 titulat “Amor als infants, la natura i les lletres”. Allà tots vam poder tornar a escoltar com era la Montse: sensible, enamorada de la natura, de fortes conviccions nacionalistes, amb una intensa vida cultural (aficionada al teatre, el cinema, la música i, sobretot, amant de la literatura), una persona sana, treballadora, de fortes inquietuds socials... Aquesta era la Montse que tots havíem conegut!

En la conversa que es va mantenir entre el Yago García i el Joan Piqué, es va parlar de la mala instrucció del cas, de les deficiències en la investigació, de la mirada esbiaixada del jutge instructor (masclisme, classisme...) i de la injustícia que va ser la detenció i ingrés a presó de la Montse, només amb unes proves circumstancials que igualment podrien haver portat a presó la seva parella. També es va parlar de la paradoxa que en un femenicidi com és el crim de l’Helena Jubany, el jutge només hagués detingut i practicat proves pericials a dones. Del fet demostrat que la Montse no podia haver assassinat l’Helena i que era obvi que els assassins portaven 20 anys lliures. Dels molts indicis que indiquen que el Santi mantenia un paper dominant sobre la Montse (algú s’atreveix a parlar de maltractaments, com a mínim psicològics) i de com l’havia anat aïllant del seu entorn i, per tant, de com el seu silenci, no havia d’interpretar-se com un símbol de culpabilitat sinó com una mostra del seu paper de víctima d’una relació en què estava atrapada.

Per fi, després de tants anys, sentíem de forma clara i desacomplexada com diferents veus i des de diferents angles parlaven de la innocència de la Montse i de la impotència que havia estat assistir a la seva injusta mort.

Després de l’acte vam assistir a abraçades molt emotives entre les germanes i les diferents persones que havien conegut la Montse, abraçades en què les llàgrimes trontollaven, però que al mateix temps començaven a fer renéixer els somriures.

Perquè estic fermament convençut que ens mereixem tornar a somriure, que després de 20 anys hem d’estar orgullosos de trobar-nos en el punt que ens trobem: amb una opinió cada cop més majoritària que comparteix la nostra fe en la innocència de la Montse i que li reserva el paper de segona víctima d’aquest feminicidi. I més, sabent com de difícil era aconseguir-ho.

I dos dies després d‘aquesta presentació, el Xavi Jiménez va declarar davant del jutge i, malgrat que només va voler contestar les preguntes del seu advocat, en va sortir en llibertat, però amb càrrecs i mesures cautelars (prohibició de sortir de l’estat espanyol, retirada del passaport i obligació de comparèixer mensualment al jutjat). En la seva resolució, el jutge deixa escrit negre sobre blanc: “hi ha indicis suficients que permeten afirmar que Xavi Jiménez va participar de forma activa en la comissió del delicte d'assassinat”. I això ens deixa més a prop que mai de la resolució d’aquest cas.

Sempre hem sabut que res no ens tornarà la Montse, però si finalment un dia arriba a saber-se la veritat del que va passar i qui van ser els veritables assassins de l’Helena, això ens permetria demostrar rotundament la innocència de la Montse i tancar aquesta llarga lluita i el dol que arrosseguem durant tots aquests anys. I avui hi som molt més a prop del que mai hi hem estat.

Per tot això penso que ens mereixem tornar a somriure.

Acabo amb un recull gràfic del dia: