"Semblava que era poc" (poema 2/3)

SEMBLAVA QUE ERA POC

Semblava que era poc. Sovint vivim

comparant-nos tothora i mai guanyem.

Sobretot quan l’edat i la salut

se separen i emprenen els camins

que ja mai no els faran coincidir més.

Semblava que era poc i es feu normal:

cada nova bugada, menys llençols.

Menys moviment, menys força, més dolor,

més pastilles, més pèrdues i més por.

Més poc camí davant i menys claror.

Semblava que era poc: estar-se al llit,

sentir la missa sola al menjador,

les hores al telèfon conversant,

els whatsapp de bon dia i bona nit

i les videotrucades amb els néts.

Mirar-se les esqueles a internet,

sortir fins la placeta a prendre el sol,

posar un grapat de sal al puré dolç,

donar quatre puntades a un mitjó,

somriure perquè avui no estàs pitjor.

Unes bromes, rialles i records,

aixecant el bastó sense fer por.

Una copa de cava celebrant

que avui encara hi som. Et sembla poc?

Semblava que era poc i ho era tot.

(Aquest és el segon dels tres poemes intensos que he escrit durant les darreres setmanes de convivència amb la part final de la malaltia de la Maria Dolors i la preparació per a la seva irreversible mort. Va passar, per exemple, de poder fer passejades considerables per Calafell o Calders, a només arribar amb dificultats a la placeta o ja només caminar per dintre el pis. Mica a mica creixien les limitacions i podien viure's com una derrota o afrontar-se com a oportunitats que encara podien aprofitar-se abans que anessin desapareixent. Quan ja no pots fer una cosa que abans podies, penses "semblava que era poc... qui pogués fer-ho ara...")