14F: tots a votar!

Fa molts mesos que no penjo una notícia de caire polític. Potser des del confinament del març del 2020 (llevat d'alguna excepció puntual). El fet que cadascú es quedés a casa seva i es capgirés l'ordre de prioritats i de possibilitats ha reduït al mínim les mobilitzacions i les informacions sobre el procés, relegant-les a un lloc molt secundari, rere la gran preocupació per la pandèmia.

Molts mitjans de comunicació i totes les forces monàrquiques suquen pa amb la possibilitat que aquestes eleccions facin realitat el seu somni humit: doblegar el suport popular a les opcions independentistes. Hi estan jugant totes les cartes que poden: la inhabilitació de Torra, el moviment estratègic del candidat Illa, la prohibició de posposar la data electoral (passant per alt els riscos epidemiològics), el bombardeig constant que és hora de parlar dels "problemes reals" de la gent, la publicació d'enquestes i sondeigs tan fantàstics que dubto molt que puguin ser reals... Tot això amanit per les inefables picabaralles entre les forces independentistes, intercanvis de retrets i acusacions...

No són pocs els qui pensen que amb tot això aconseguiran desmobilitzar els votants independentistes que per avorriment, decepció o por d'encomanar-se del Covid es quedaran a casa i així per fi aconseguiran tombar la tendència dels darrers anys, un tomb que molts cops han pronosticat i mai no s'ha acabat produint.

Però, sabeu què? Que la llavor de l'1 d'octubre no s'esborra així com així.

Aquesta foto és de fa pocs dies a Calders. Una més de les reivindicacions en favor de l'amnistia pels presos polítics. En molts racons de la Gàl·lia petits reductes de gals mantenen les seves conviccions intactes i saben que lluitar per la independència és la millor manera de lluitar pels "problemes reals" de la gent. Perquè saben que assolir la independència és millorar en totes i cadascuna de les injustes condicions a què ens sotmet l'estat espanyol com a peatge i penyora per obligar-nos-hi a estar.

Aquests reductes, abundants arreu del país, estan formats per persones que potser no posaran la mateixa papereta a les urnes del 14F, però això no els suposa cap problema perquè la gent sap que no compten els partidismes sinó l'objectiu comú.

I aquí vull fer un punt i a part per dir, un cop més, que Carles Puigdemont és el meu president. En primeríssim lloc perquè encara ho seria si no l'haguessin destituït les institucions espanyoles a través d'un injust i vergonyant 155. A més a més perquè valoro moltíssim tota la feina constant i ingent que ha fet des de l'exili (ell i tots els altres polítics exiliats) que no deixa de donar fruits que un dia ens ajudaran a assolir els nostres objectius (els últims: les declaracions d'un polític belga posant España al mateix sac que Hongria i Polònia, com a països de dubtosa democràcia; i la plantofada del polític rus que va dir-li a Borrell que no qüestionés les seves decisions polítiques i judicials, quan España estava incomplint les recomanacions de les institucions europees respecte dels presos polítics catalans). També perquè la seva estratègia de no afluixar i de buscar l'enfrontament amb l'estat espanyol i la màxima difusió i recerca de suports internacionals, és la meva estratègia (tot i que accepto que n'hi pot haver de diferents). I per acabar, perquè una candidatura en què, a part d'ell, hi ha la Laura Borràs i el Joan Canadell em mereix tots els respectes.

Però, després de dir tot això, vull continuar apuntalant els ponts que hem de bastir entre totes les forces que perseguim l'objectiu de la independència. ERC, la CUP, el PDCat... Intentaré sempre defugir les confrontacions amb els partidaris d'aquestes formacions, per molt que no entengui o no comparteixi les seves estratègies o maneres de fer perquè tinc clar que la independència només l'aconseguirem TOTS JUNTS, tal i com vam fer-ho l'1 d'octubre.

Per tot això penso que és indispensable i vital que tots els independentistes tornem a omplir les urnes. I tinc moltes esperances que això serà així.

El president Puigdemont ha pronosticat una triple victòria que a mi també em faria molt feliç:

• tornar a aconseguir una majoria absoluta d'escons independentistes al Parlament.
• aconseguir superar el 50 % de vots escrutats favorables a la independència.
• que JxCat sigui la força més votada.

Més enllà que la tercera victòria, cadascú la voldrà per la seva pròpia formació, penso que tots els independentistes signaríem i ens felicitaríem si podem aconseguir les dues primeres. I penso que està a les nostres mans.

Per tot això el meu prec és clar: el 14F tots a votar!

P.S. A mi hi hauria una quarta victòria que també em faria molt feliç (tot i que sembla que està difícil): que VOX no entrés al Parlament de Catalunya! Tant de bo...