"Inconfessable" (un poema)

Un poema diferent de tots els que havia fet mai a Calafell, davant del mar.
Només llegiu-lo, sense cap explicació adicional.
I ja em direu el què...

INCONFESSABLE (26-8-20)

L’onada crida, bramula

i és la seva veu l’escuma

blanca que crida, violenta,

s’esgargamella, rebenta,

esclata: pura impotència.

Vol morir, vol suïcidar-se,

vol acabar amb la cadena

que per sempre més la lliga

a anar i venir sense treva.

És “El crit” de Munch, però moll

i salat. Desencaixat.

Un crit que crida, que udola,

un crit de desesperança,

queixa pregona d’esclaus:

- Vull sortir de l’engranatge!

Vull anar a morir a la platja,

però morir-me de veritat,

sense que em tibin dels peus

i hagi de tornar endarrere,

mar endins, ulls encetats,

pulmons plens d’aigua salada.

Vull morir! No em sents?

                         I em mira.

I jo atònit, balb, sorprès,

incapaç de donar crèdit

al que tinc al meu davant,

trec la llibreta i el boli.

Prenc apunts del natural

i intento deixar constància

de la injustícia flagrant,

del plany de desesperança,

de la tragèdia perpètua.

Me la miro amb uns nous ulls

a aquesta onada que em parla,

que, per parlar al món, em parla

a mi, que sóc al davant.

Em crida, m’escup, m’insulta,

plena de por, dolor i ràbia.

I jo em vaig tornant petit

i voldria tornar al llit

des d’on semblava bonic

aquest so de les onades.

Però ara ja no puc marxar,

l’encàrrec em crema als dits

i tinc el cor trasbalsat

pel descobriment terrible

contra el que no puc fer res.

Sóc petit. Una persona

minúscula. La natura

és immensa i poderosa

i sàvia. O això pensava

fa només una estoneta,

abans de saber que el mar

té esclavitzades les ones.

Jo que vaig tenir una filla

i vaig donar-li aquest nom

associant-lo a la bellesa,

la força i la llibertat...

I parlant amb mi mateix

es va esmorteint l’angoixa.

Segueixo mirant les ones

-que ara criden sense veu-

i dubto si era real

el que tant em preocupava.

Les miro. Sembla que ploren.

Els crits potser eren sanglots.

I ara entenc que aquest dolor,

la tristesa acumulada,

és el motiu que provoca

que la mar sigui salada.