Vells poemes

Fa molts anys que tinc una llibreta a la tauleta de nit on vaig reflectint els poemes, reflexions i escrits varis que vaig fent. Aquesta de la foto és la número 12 i ara tinc molt avançada la 14.
Com que durant el darrer any he estat molt centrat en els contes i he escrit ben poca poesia, fa uns dies vaig agafar-ne algunes d'antigues per revisar poemes. Alguns (els millors) ja havien tingut el seu moment aquí al bloc, però vaig trobar aquests tres inèdits que em va semblar que, per una cosa o altra, podia publicar.
Els dos primers són reflexions de la platja que és un dels meus principals motius d'inspiració poètica.
El tercer és d'aquells d'escriptura automàtica, enigmàtica i surrealista. Parla dels meus somnis i malsons i no recordo pas en quines circumstàncies el vaig escriure, però m'ha arrencat un somriure per com és d'embolicat.

Bé, us convido a aquesta capbussada per vells poemes...

SÍSIF (20-8-2012)

Se m'acosta i em fa tota la idea

que vol dir-me un secret a cau d'orella.

Expectant i anhelant, pacient, espero,

però sembla que es desdiu a última hora.

I quan ja reculava, s'hi repensa

i sembla que ara sí està decidida

a fer-me confessions... Quin privilegi!

Tot jo ja sóc a punt, sóc tot oïda,

haurà valgut la pena tanta espera...

Però novament es desfà l'encanteri,

la història es repeteix cada vegada:

mai no m'explicaran res les onades.

LLIÇÓ (29-9-2012)

No  calen arquitectes perquè els somnis

vagin edificant-se mica a mica

i els nens, aquí a la platja, m'ho demostren.

Amb imaginació i amb entusiasme

i sense prejudicis que els destorbin

del no-res fan sorgir ciutats senceres

amb torres, passarel·les i dreceres,

amb túnels, llacs, muralles... Meravelles!

I quan l'onada arriba, tard o d'hora,

tsunami i terratrèmol, i els ho ensorra,

els gestos contrariats -que hi són- els duren

ben poc. I de seguida recomencen

a construir un nou somni amb esperança,

amb fe i amb il·lusió i amb valentia.

I amb un punt d'inconsciència, sí, ho admeto.

No us sembla una lliçó gens menyspreable?

Tan de bo quan les primeres onades

provoquin que trontolli algun meu somni

pugui trobar dins meu el nen que un dia

vaig ser tot fent castells inexpugnables,

reconstruint-los tants cops com fes falta

i sens perdre el somriure en la batalla.

DE MORFEU (6-1-2013)

En una sola nit venen a veure'm

dotzenes de persones de qui dubto

si mai hem mantingut una conversa...

i formen educades, sinuoses

i llargues cues per entrar als meus somnis...

I a cent canals, en rigorós directe,

es retransmet qui aconsegueix el premi

del sorteig per penetrar als meus somnis,

però l'endemà ningú no pot parlar-ne

perquè no hi ha ningú que se'n recordi...

Hi ha nens de pocs anyets que parlen llengües

per mi desconegudes i passegen

enormes globus on de forma tènue

floten  i es difuminen els meus somnis

però, fins entre esbarzers, mai no es rebenten.

Hi ha una bombolla estranya de silenci

que m'acaba engolint i s'endu l'aire.

Llavors crido, però són crits invisibles,

ningú pot olorar-ne les costures.

Estranys malsons absurds que ningú compra.