25 anys no són res

El 26 de juliol de 1995 ens vam casar amb l'Anna (després de 8 anys de festeig). Per tant, aquest 26 de juliol de 2020 fèiem 25 anys de casats.
En circumstàncies normals segurament hauríem fet algun viatget nosaltres dos sols per celebrar-ho, però... els temps no ho permeten. D'una banda l'amenaça del Covid19 aconsella no moure's gaire de casa i, de l'altra, ara tenim la Mª Dolors a casa i tampoc no ens ve de gust marxar gaires dies.
Així doncs, va tocar improvisar un pla B i els objectius eren clars: desconnectar, estar sols, estar relaxats, gaudir de la platja que tant estimem i que l'Anna pogués anar amb el paddlesup.
Tot això vam trobar-ho a L'Escala en una escapada de 2 dies, senzilla, sense luxes, però que va sortir molt bé.

Vam estar moltíssimes hores a la platja (no vam moure'ns-en ni per dinar)...

L'Anna va poder anar amb el paddlesup i als matins també va anar a córrer al costat del mar...

Vam fer el tros de camí de ronda entre L'Escala i Sant Martí d'Empúries...

Un dia al vespre també vam fer una passejada pel Passeig Marítim...

I la nit del 25 al 26 de juliol vam fer una cosa que, amb tants anys, encara no havíem fet mai. Vam anar a sopar a un xiringuito de platja molt maco, la Mar d'Empúries. Una taula a pocs metres del mar, amb els peus a la sorra, un sostre d'estels, el so del mar, unes espelmes, gambes i sardines... Va estar molt bé i és totalment recomanable!

I quan estàvem allà, tan bé, i passaven pocs minuts de les 12 de la nit i ja érem el dia 26, el Roc i l'Ona ens van enviar un missatge molt bonic on ens felicitaven, ens deien que ens estimaven i ens compartien uns reculls de fotos. Ens va fer molta il·lusió!

I tot això gràcies a la col·laboració de la Mª Dolors, la Rat i l'Albert, que es van quedar a casa amb el Roc i l'Ona perquè nosaltres ens poguéssim escapar, és clar. Moltes gràcies!

I davant de tot això a mi em va sortir la frase:

25 anys no són res... Agafem forces i seguim!

I alguns em diuen que no ens traguem mèrits, que 25 anys és molt, que hi ha moltes parelles que no hi arriben... Però jo penso que en aquesta convivència de parella i família no ens hem marcat cap objectiu i no hem de celebrar especialment cap fita... És un projecte de convivència a llarg termini, si pot ser per a tota la vida, amb moments vulgars, amb moments de males cares, amb moments de rialles encomanadisses, amb moments d'emocions compartides... Tal i com és la vida! Una vida que un bon dia vam decidir compartir i encara seguim amb la mateixa idea.
No hi ha violins de fons, ni les escenes passen davant d'una posta de sol, tot és senzill i normal, però això no li ha de treure validesa. Una mica com diuen els Oques Grasses a la seva magnífica cançó "Sta guai":

I es pot respirar com respiren les tardes,

es pot estimar com s’estimen els arbres:

sense que ho vegi ningú,

sense esperar res de ningú.

Aquella cosa que brilla per dins,

que et va fent a tu,

que em va fent a mi.(...)

I tampoc cal entendre-ho tot;

si no entenem d’encerts i errors,

es fa una mica més bonic, oooh... (...)

Que aquí ningú neix preparat

ni per ser jove ni per fer-se gran.

Que anem venint i anem marxant,

si ho fem senzill, ens hi farem menys mal. (...)

No ens cansarem mai

d’estimar esquivant ortigues,(...)

Doncs, això: sense estridències, sense esperar res, sense entendre-ho tot, intentant fer-ho senzill i, quan calgui, esquivant les ortigues del  camí (que també hi són), espero que no ens cansem mai d'estimar-nos!

Per molts anys!