* diumenge 10-5-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.
* Per petició popular, els diumenges el poema és de collita pròpia.

Diumenge 10-5-20

Un llibre: L'ELEGÀNCIA DE L'ERIÇÓ de Muriel Barbery. Aquest llibre, premi dels llibreters francesos 2007, explica les vides d'algunes persones que viuen en un bloc de pisos de persones distingides. La Renée, la portera vídua, que ningú no sap que té un gran bagatge cultural i gaudeix de l'art, la lectura i la música; i la Paloma, una noia de 12 anys, filla d'un ministre, que amaga una intel·ligència superdotada i pensaments suïcides. Però quan arriba a l'edifici el senyor Kakuro tot comença a canviar... La crítica en va dir: "Una comèdia a dues veus, amb molt d'humor, que explica com sobreviure en un món estereotipat gràcies a l'amistat, la sensibilitat i l'anticonformisme".

Un disc: SUITE FOR FLUTE AND JAZZ PIANO TRIO de Claude Bolling i Jean-Pierre Rampal. El meu avi era músic i li encantava el jazz. D'entre els molts discos que tenia, no sé per què, sempre he acabat associant al seu record els de Claude Bolling, un virtuós pianista i compositor que havia fet grans col·laboracions amb primeres espases de cada instrument. I d'entre tots, aquest amb Jean-Pierre Rampal, gran flautista, del qual es van fer populars algunes melodies perquè van ser sintonies de programes de ràdio...
Enllaços a algunes cançons: "Baroque and blue", "Sentimentale", "Javanaise", "Fugace", "Irlandaise", "Versatile", "Véloce"

Un poema: LES TRINXERES DE LA VIDA d'Eladi Martínez. Un poema que parteix d'una divertida anècdota de joventut amb la meva amiga Laia, però que parla de les bombolles d'oxígen que poden esdevenir les estones compartides amb els bons amics...

LES TRINXERES DE LA VIDA (17-10-2015)

A vegades a consciència,

però molts cops sense adonar-me’n,

he anat cavant galeries

i túnels per allà on passo.

Amb ungles i mans, sense eines,

traient terra de la terra,

provant si hi podria cabre

quan fos del tot necessari.

Quan la metralla s’escampi,

quan ploguin bombes incertes,

quan la Vida s’entretingui

castigant-me i jo cedeixi...

Llavors, d’un salt i de sobte,

m’hi llançaré a la recerca

de protecció i de la pausa

per recuperar les forces.

Les trinxeres de la vida

seran aquest recer càlid

i màgic on sempre caure

quan em calgui retrobar-me

amb records, amics, silencis,

melodies, fotogrames,

abraçades allargades

i converses reposades.

A dins d’aquestes trinxeres

no hi entren ni la tristesa

ni el dolor de les batalles

quotidianes. Queden fora.

I les estones s’allarguen

i la mandra s’apodera

de tot jo quan llampegueja

la idea de sortir fora.

Però cal sortir, tard o d’hora,

cal continuar la partida,

cal falcar fort el somriure

i de nou plantar-li cara

a la Vida que ens espera

amb petons i bufetades

rere cada cantonada;

si no, no seria Vida.

Per (ai)xò confiat hi passejo

i de fit a fit la miro

perquè tinc, ben a la vora,

les trinxeres de la vida.