1 de des. 2019

El conte de desembre


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de desembre. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE DESEMBRE
A Sant Josafat, al mig de la Serralada Transversal, no era pas estrany veure-hi nevar. De fet cada hivern ho feia tres o quatre vegades, però rarament s’acumulaven grans gruixos i normalment passava cap al febrer. Per això quan aquell desembre, l’últim dia del Pont de la Puríssima, van començar a caure aquells grans flocs tot el poble va quedar molt sorprès.
De primer la gent va seguir la nevada amb somriures. A tothom li feia gràcia aquell canvi de paisatge en que el blanc començava a cobrir els carrers i les teulades. Els nens sortien de casa a jugar amb la neu i esperaven il·lusionats que es repetís el que ja havia passat altres vegades: que l’endemà se suspenguessin les classes i no haguessin d’anar a escola. I no pocs adults també tenien l’esperança de poder-se quedar a casa mirant el paisatge per la finestra si la cosa s’animava.
Cap al vespre, la plaça es va omplir de furgonetes de les televisions. A Sant Josafat ja s’acumulaven trenta centímetres de neu nova i els mapes anunciaven que la nevada seguiria caient amb intensitat durant moltes més hores. S’havien tallat carreteres i es desaconsellava qualsevol activitat que comportés sortir de casa fins que remetés el temporal. Molts informatius van obrir els seus espais amb els meteoròlegs explicant el temps en rigorós directe. Els veïns se’n van anar a dormir amb l’alegria d’un festiu inesperat que allargaria el Pont i pensant que l’endemà aniria escampant, com sempre havia passat.

Però l’endemà la gent es va trobar el poble completament engolit per la neu. Durant tota la nit havia seguit nevant amb tanta o més força i els carrers havien quedat totalment esborrats. Dels cotxes que hi havia aparcats ja només se’n veien els sostres sobresortint lleugerament, però uns sostres que suportaven el pes de gairebé un metre de neu. La petita màquina llevaneus municipal, que tenia previst sortir a primera hora del matí, havia trobat tanta neu que ja no havia tingut prou força per treure-la i havien hagut de demanar ajuda a les comarques veïnes. De moment no podien fer altra cosa que esperar.
Mentre esperaven, la nevada no va mostrar cap signe de debilitat i va continuar trencant tots els registres històrics. A l’hora de dinar ja ningú no s’atrevia a sortir de casa perquè la neu havia superat el nivell de les portes i els somriures s’anaven transformat en cares de preocupació. Començaven a estendre’s rumors de desaparicions de gent que havia sortit imprudentment i de cases on començava a fallar l’electricitat.
El segon vespre tot va deixar de funcionar i tothom va quedar incomunicat: ni tele, ni ràdio, ni telèfon, ni internet. Els veïns van començar a entrar en l’estat d’ànim que precedeix al pànic i només sabien mirar des de les finestres: ara al terra, ara al cel. El que veien era una imatge totalment inèdita i onírica: un poble totalment cobert per un mantell de més de tres metres de neu d’on havien desaparegut carrers, places i la majoria de les cases de planta baixa. Com aquelles fotos de mars de boira entre muntanyes... Però la realitat no era tan maca com aquelles fotos: mica a mica s’acabaven els aliments dels rebosts i els més creients van començar a resar per demanar que la nevada s’acabés.
Sant Josafat era un poble petit, de cases baixes i l’endemà al matí la situació ja era desesperada: la neu arribava a més de quatre metres i havia cobert tot el poble excepte el campanar de l’església i la teulada del teatre. Ningú no tenia cap informació i ni tan sols podien mirar per les finestres perquè només hi trobaven una pantalla totalment blanca i compacta. L’energia no funcionava, la gent tenia fred i es van produir les primeres morts. Els que quedaven vius van començar a veure la neu com l’enemic i la neu va entrar al joc...

Com que ja havia aconseguit sepultar materialment tot el poble, va decidir ampliar objectius i cobrir mica a mica l’essència de les persones: els seus sentiments i sensacions... De fet ja feia hores que havia colgat la il·lusió, l’alegria i els somriures. El mantell blanc avançava implacable sobre l’interior de les persones i va continuar posant-se sobre el benestar i la confiança fins a fer-los desaparèixer.
Era una lluita desigual. Els veïns de Sant Josafat veien com el pes de la nevada ara queia dins seu, espantats i sense saber com respondre-hi. Però la neu seguia cobrint tot sentiment humà sense cap mena de compassió ni treva. Tothom estava paralitzat i aterrit, sense entendre què els passava i esperant un miracle que capgirés el curs dels esdeveniments.
Alguns simplement ploraven esperant el fatal desenllaç... Alguns es van voler refugiar en la pregària i la meditació per abstreure’s de la realitat i buscar la perduda pau d’esperit... Però tot eren esforços inútils. El fred provocava tremolors que impedien qualsevol concentració i quan obrien els ulls la realitat els colpejava violentament i els feia prendre consciència d’una derrota imminent i inapel·lable.
Cap al final del setge, la neu va cobrir la serenitat, la fermesa, la valentia i l’esperança. Mica a mica els ho va anar prenent tot, fins que els pocs veïns que encara resistien es van adonar que ja només els quedava la por.
Llavors la neu es va aturar.

Va girar cua i va abandonar Sant Josafat deixant un silenci blanc i dens. Un silenci que es va anar escampant per l’aire fred i va connectar amb aquella por irracional i irrefrenable.
I ja no va caldre fer res més: els últims supervivents van acabar morint de por.

5 comentaris:

MOLTES GRÀCIES PER PARTICIPAR