20 dies d'infart (dolç infart)

14 de maig de 2019.
El meu pare nota una forta pressió al tòrax i li demana a la meva mare que truqui al 112. Tot va molt de pressa i arriben a urgències de l’Hospital General. És el cor. Cal fer proves i esperar. De moment sembla que tot es normalitza i podrà tornar de matinada a casa, però l’endemà al matí descobrim que encara són a urgències i alguna cosa no va bé.
Al matí passa el cardiòleg i confirma el mal presagi: ha tingut un infart i ha de quedar ingressat.
Durant 15 dies es queda a l’Hospital General (excel·lentment atès per metges, infermeres i auxiliars) pendent de controls i proves. El dijous 23 el porten a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a fer un cateterisme per saber l’abast exacte de la lesió: 2 artèries obturades. El dijous 30 hi torna per un nou cateterisme on li col·loquen 2 stents per eixamplar-li aquestes artèries. Una operació una mica complicada que surt molt bé, queda una nit ingressat a Barcelona, torna a Manresa i, després d'un cap de setmana protocolari, dilluns 3 de juny li donen l’alta i torna a casa.

Un infart... quina por quan sents aquesta paraula!!
Però...quina sort que hem tingut!!

Sort, perquè gràcies a aquest dolç infart (en que ni tan sols va perdre el coneixement) vam poder descobrir unes greus lesions a les artèries que s’han pogut reparar de manera exitosa i per tant prevenen i eviten un futur problema coronari que hagués pogut ser fatal.

Sort, perquè aquest trasbals ens ha permès viure una preciosa experiència familiar. Tots hem fet pinya des del primer moment, quedant-nos a dormir a l’hospital (i gaudint de la Filharmònica de Cólliga...) quan ha fet falta, fent torns i coordinant-nos entre tots per anar omplint les hores d’hospital de companyia, acompanyant-nos en cotxe els uns als altres, comunicant-nos permanentment pel grup de whatsapp dels germans, compartint cançonetes, buidant el rebost que la mare va improvisar en l’armari buit de l’habitació d’hospital, fent passejades amb el pare pels passadissos, fent-nos fotos i compartint-les, fent-nos abraçades tancades que deien més que les paraules...

Han estat dies intensos, en què hem necessitat el suport logístic i anímic de les nostres petites tribus per anar mantenint el ritme, en que hem anat més cansats, en que hem hagut de deixar de banda algunes coses (com escriure en aquest bloc)... Però també han estat dies macos en què ens hem sentit molt propers i ens hem animat els uns als altres veient com anàvem avançant en el procés de curació i recuperació, com s’anaven superant les dificultats i com s’acostava el final feliç.

I compartir aquests sentiments amb aquesta sensació d’equip, de suport familiar, d’estimació, de veure com tothom donava el que podia i una mica més i que quan feia falta una ajuda arribava un altre al moment just i sempre tots amb un somriure... ens ha fet sentir orgullosos els uns dels altres i ens ha omplert d’una emoció molt bonica.

I encara que estava convençut que tot acabaria bé, he volgut esperar a tenir el pare a casa, ja recuperat d’aquest ensurt, per explicar amb un somriure emotiu i un grapat de fotos aquests 20 dies d’infart...dolç infart...

Gràcies a tots, família! Us estimo!