Dissabte 16 de febrer vaig tornar a mobilitzar-me. Vaig ser a la Gran Via de Barcelona on 380.000 persones ("ni pa ti, ni pa mi") vam posar veu i imatge al lema "L'AUTODETERMINACIÓ NO ÉS DELICTE" en protesta pel judici als presos polítics.
I vaig sortir-ne amb molt bones vibracions perquè, a part de constatar que tornàvem a ser una gran gentada diversa i transversal que no defalleix, vaig notar un canvi col·lectiu: més càntics, més somriures, més confiança, més optimisme...
I no vaig ser l'únic (mireu el que escrivia jo tornant a casa amb l'autobús de Calders i el que escrivia el president Quim Torra):
I penso que la causa d'aquest canvi es deu als dos fets que han passat aquesta setmana:
1.- D'una banda l'inici del judici ens ha permès tornar a veure i sentir els nostres presos polítics. I la seva gran categoria moral i intel·lectual, juntament amb els molts i contundents suports internacionals, ha capgirat la ràbia, el dolor i la tristesa pel seu injust empresonament en orgull, força i confiança.
2.- D'altra banda, la fermesa dels polítics independentistes a Madrid (PDCat i ERC) mantenint un digne i contundent "No!" als pressupostos del PSOE, ha provocat una inestabilitat política que ha acabat en convocatòria de noves eleccions. I aquesta inestabilitat política, i de retruc econòmica, sabem que és el que més preocupa Europa i els pot forçar a intervenir.
El fiscal Cadena va dir aquella barrabassada que érem "muralles humanes que es llançaven contra les forces de seguretat"... Doncs potser no anava tan desencaminat...
Ara ens hem adonat que realment podem ser muralla. Muralla per l'ultradreta nacionalista espanyola, muralla per l'estabilitat política a España...
I ser "muralla" ens ha tornat el somriure.
Ens en sortirem!
Si som molts (i som molts!) i anem junts (i som molts els que volem anar junts!) ens en sortirem!
I us ho dic amb un gran somriure a la cara!
Aquest cami és molt llarg,hi està havent moments de tot,d'eufória,de ràbia,d'orgull,de satisfacció,erronis sentiments de "que es fotin i que n'aprenguin....",i quan defallim,i quan estem perduts i deixem d'entendre i deixem la ideologia apart,sempre podem comptar amb les teves cróniques Eladi,amb la teva forta implicació i amb el teu compromís per donar-nos una altra empenteta i moral amb aquesta convicció tan profunda i aquesta fe amb que a la fi tot sortirà bé.
ResponEliminaI que bé que tot i tots ho diguem amb un gran somriure a la cara....
Totalment d'acord Eladi, i el primer pas és que tots els 2 i escaig milions de republicans anem a votar a les eleccions espanyoles, per poder treure el màxim d'escons -junts o separats, això és el de menys crec jo- per impedir la formació de majories trifachitas dels quatre que sembla que se les fotran. Tan de bo que això ho aconseguim, i després obligar-los a seure a la taula de diàleg!
ResponEliminaJudit i Roger, estem majoritàriament d'acord i ens hem d'anar fent suport i animant els uns als altres perquè és cert que hi ha moments que sembla que les forces defalleixen i l'objectiu s'allunyi. Però jo sempre sóc dels que penso que ens hi anem acostant inexorablement, que ja hem arribat al punt de no-retorn i que aquest desig, exercit de manera pacífica i democràtica, acabarà sent inaturable i esdevindrà realitat.
ResponEliminaVisca la República!
Eladi
Visca!
ResponElimina