Noces d'Or

Els meus pares es van casar el dia 1 de maig de 1968.

Així doncs ara ha fet 50 anys i han celebrat les Noces d'Or.
Justament el dia 1 de maig de 2018 ens van convidar a tota la família (extended version) a un dinar a un restaurant i allà els fills els havíem preparat un parell de sorpreses.

D'entrada vam fer-los una auca d'aquests 50 anys.

Els versos de l'auca deien això:

L’Eladi va arribar un dia

de la Cólliga rural

on jugava a tirar pedres

que és un joc ben animal.

A Manresa va trobar-hi

el Nàstic, futbol i amics,

on va desenvolupar-hi

uns valors ben distingits.

I a la Farmàcia Alier,

d’aprenent a practicant,

va fer de vocació ofici

sortint per la porta gran.

L’Ana, per l’altre cantó,

(a)nava a l’escola Vedruna

on, de totes les amigues,

en sobresortia una.

Parlem de la Montse Ribas,

quina parella brillant,

originals i atrevides...

i no hi havia Instagram!

Si n’hi hagués, aquelles fotos

en que no es “tallaven” mai

(amb corbata o capa roja)

s’haguessin omplert de “likes”.

I vet aquí que un bon dia

el destí els va fer creuar

i entre farmàcia i piscina

es van començar a estimar.

Una orxata, algun cinema,

passejos acompanyats

i, sense gaires preàmbuls,

al 68... casats!

Viatge de noces. Mallorca.

Tot va de 10 sobre 10.

Per què esperar més estona?

Que entri en escena l’hereu!

Dos Eladis, sols una Anna

i els dos avis Codorniu

conviuen, però arriba l’Olga

i toca canviar de niu.

I al Camps i Fabrés la cosa

agafa un ritme embogit.

En poc temps arriba el Sergi,

la Raquel i la Judit.

Una família nombrosa!

Sort del Centre Hospitalari

que subvenciona les vides

d’aquest grup tan temerari.

Que cinc fills no és poca cosa

i hi ha una mica de tot.

Fem només cinc pinzellades

per no dir milers de mots.

L’Eladi, l’hereu, el mestre,

mig poeta i escriptor.

L’Olga, feliç infermera,

canta gospel en un cor.

El Sergi, que ja és Serginho,

el paleta aventurer.

La Raquel, la més discreta,

que entre infants s’hi sent tan bé.

La Judit, la més xerraire,

sempre pendent de tothom.

Cinc fills, cinc mons, cinc històries,

cinc “què”, cinc “per què” i cinc “com”.

Amb aquestes circumstàncies

van una mica “tibats”,

però fan virtut del que tenen:

dignitat i humilitat.

Respecte, civisme i sempre

valorar tot el que es té

i, si es predica amb l’exemple,

tot això s’aprèn més bé.

Escola Bages, parròquia

de Crist Rei, algun esport

i l’insti Lluís de Peguera

i el MIJAC els fan més forts.

Però del niu totes les cries

mica a mica van volant

i es queden ells dos a casa

que, de cop, es veu més gran.

La família sempre augmenta.

Primer l’Anna i els Ramons

després el Dani i l’Andrea:

olles més grans als fogons!

Les jubilacions arriben,

s’acosten els naixements.

Si s’encanten una mica

pels hobbies no tindran temps.

L’Eladi va amb bicicleta,

fins i tot fa el Tourmalet

i aprèn de tecnologia

amb els mòbils i internet.

L’Ana fa mitja i s’apunta

a un gimnàs... quina moral!

Fa taitxí i també refila

a una selecta coral.

I els bons amics els cultiven

amb dinars o bé amb berenars,

que tenen l’agenda plena:

dies parells i senars!

Però un bon dia descobreixen,

sense estar matriculats,

que els han concedit un títol:

el d’avis estarrufats.

Van caient els néts amb joia:

la Jana, el Roc, la Martina,

l’Ona, el Jofre i també el Jan.

I fer d’avis els fascina!

Després de cuidar la iaia

Maria fins el comiat

es troben que llavors poden

disposar de llibertat.

I proven de fer algun viatge

i també alguna excursió

sols o amb la Coordinadora,

depèn del que els va millor.

I van sumant anys al compte

i són modèlics malalts

que visiten tots els metges

que els hi porten l’historial.

Però tret d’algun coseta,

o potser dues o tres,

tenen salut acceptable

que no els priva de fer res.

I així entre una cosa i l’altra

han arribat a aquest punt:

NOCES D’OR! Que bé que sona!

I celebrar-ho tots junts!

Cinquanta anys junts! Mare meva!

Tots ja ho haguéssim signat!

Així doncs, l’enhorabona

i moltes felicitats!

I després els vam fer una adaptació d'una cançó molt coneguda ("Mamma Mia" dels ABBA) que vam cantar tots plegats al final del dinar:


D'aquell dinar ens en van quedar un molt bon record!

Però després d'aquest acte per a la família més extensa, els meus pares ens havien preparat un cap de setmana sorpresa per a la família més propera: ells i els 5 fills, amb parelles i néts.
Ens van portar a un hotel a Ordino (Andorra) on vam passar el cap de setmana a cos de rei i ho vam rematar amb la visita a Caldea.
Mai no havíem passat tot un cap de setmana tots junts i ha estat molt especial. Sobretot ara que, després de 9 anys, tenim la família brasilera aquí i tornem a ser-hi TOTS.

Tots hem estat molt contents de l'experiència i la convivència, però els meus pares els que més.
A l'hora d'acomiadar-nos tots els hem donat les gràcies i hi havia un punt d'emoció.
Quan li he donat les gràcies al meu pare, ell m'ha dit: "Us ho mereixeu tot!".
Aquella resposta m'ha emocionat i amb el nus a la gola no he pogut contestar res, més enllà d'un petó i una abraçada.
Si hagués pogut contestar hauria d'haver dit: "Vosaltres també us ho mereixeu tot!".
Doncs ho deixo dit aquí!
I moltes gràcies per tot!!