El temps és el millor regal

Dies enrere, un dijous a la tarda, vaig tornar de deixar el Roc al futbol i vaig aprofitar que em quedava sol a casa per anar a portar LA CALDERINA a un veí subscriptor amb qui ara no ens veiem quasi mai.
Vaig trucar a la seva porta i em va sortir a rebre dient-me:

- Què? Vols passar una mica o tens pressa com sempre?

I jo, que sovint li he de dir que tinc pressa i només li deixo la revista i marxo pitant, vaig pensar que aquell dia no em venia d'aquí i podia passar un moment.
Vam seure a la seva terrassa. Feia una tarda agradable. I vam començar a xerrar... De la seva salut, del Roc i l'Ona, dels seus fills, una mica de política, de mancances municipals, de coneguts comuns... I va semblar que la dimensió "temps" començava a córrer a una altra velocitat, a un ritme molt confortable i agradable...
M'hi trobava genial allà parlant amb el Joan...
Al moment de marxar i acomiadar-nos, va passar per davant de casa un amic comú. Es va aturar i ens vam posar a xerrar tots tres entre rialles i somriures... Va ser fantàstic!
De sobte vaig mirar l'hora i vaig pensar que l'Anna no sabia res d'on era. Li vaig enviar un missatge i va ser com si tornés a la realitat. Aviat vaig anar per acomiadar-me i tornar a casa, però em va quedar la sensació que aquella estona que havia estat amo del meu temps havia estat meravellosa: ni mòbil, ni rellotge, ni preocupacions de cap mena. Només gaudir de la conversa i l'amistat i deixar que tot fluís sense haver previst res ni esperar-ne res.
Aquest és el gran tresor...
...el millor regal...
El temps!