Un dia qualsevol (passos)

Vinyeta d'Anthony Garner al diari ARA, 4-11-17

Avui dissabte m'he llevat a quarts de 8 (més d'hora de quan m'havia posat el despertador) i m'he assegut al menjador relaxadament a consultar el mòbil. He trobat un missatge d'un antic amic que m'enviava una cançó de joventut i l'he escoltat amb un somriure.
El Jordi no ha pogut.

Després m'he quedat al sofà, en pijama, mandrejant i repassant les xarxes socials mentre anava mirant el rellotge esperant l'hora de despertar el Roc.
L'Oriol no ha pogut.

Finalment he anat a despertar el Roc, sense presses, fent-li petons i recordant-li que tenia partit.
El Jordi no ha pogut.

Hem esmorzat i, després, mentre el Roc es vestia i es preparava la bossa he anat feinejant per casa, he engegat el rentaplats, m'he fet el llit, he baixat a buscar llenya...
El Raül no ha pogut.

He deixat el Roc al camp de futbol i, mentre esperava l'hora d'inici del partit, he anat a la Xicra a fer un cafè i llegir el diari tranquil·lament.
El Josep no ha pogut.

A les 12 ha començat el partit i he estat a la grada amb altres pares, animant els nostres fills, comentant la jugada, fent-nos bromes. Hem perdut 0-5 contra el líder, però ens ho hem passat i els nanos han lluitat dignament.
La Dolors no ha pogut.


Quan hem arribat a casa, hem dinat tot veient la tele i comentant les notícies.
El Joaquim no ha pogut.

Havent dinat m'he assegut al sofà a fer el sudoku del diari i, com sempre, m'he acabat endormiscant.
El Jordi no ha pogut.

A la tarda, hem portat el Roc a la presentació de l'equip i després he petat la xerrada sobre "el procés" amb la Montse, resguardant-nos de la pluja sota un teulat.
La Meritxell no ha pogut.

Mentrestant l'Anna ha marxat amb l'Ona a Manresa a comprar-se unes sabates que li fan molta il·lusió.
El Carles no ha pogut.

I al vespre miraré el partit del Barça al sofà amb la llar de foc encesa i ni el Jordi Sánchez, ni el Jordi Cuixart, ni l'Oriol Junqueras, ni el Raül Romeva, ni el Josep Rull, ni la Dolors Bassa, ni el Joaquim Forn, ni el Jordi Turull, ni la Meritxell Borràs, ni el Carles Mundó no podran fer-ho perquè estan empresonats.

I estan empresonats sense haver fet mal a ningú, només perquè han complert el mandat democràtic sorgit d'unes eleccions democràtiques en que van ser escollits per una gran majoria del poble de Catalunya i perquè estem sota la dictadura d'un estat dictatorial i repressor que utilitza políticament i injustament la justícia perquè no sap resoldre políticament les demandes d'independència del poble català.

I jo vull tenir-los ben presents com el que són, polítics valents i compromesos que han arriscat la seva llibertat i el seu patrimoni per tots nosaltres. I, a més a més, persones normals i corrents que tenen família, fills que s'han quedat sense pares, parelles que s'han quedat soles, pares i amics que estan patint per ells i que volen tenir-los altre cop al seu costat el més aviat possible.

No són uns noms impersonals que han desafiat l'estat espanyol. Són PERSONES amb una història personal, uns llaços familiars i un enorme compromís que estan fent un sacrifici molt valuós per tots nosaltres.
Per això hem de tenir-los sempre presents en el nostre dia a dia, en cada cosa normal d'un dia qualsevol que nosaltres fem sense valorar-la i ara ells no poden fer.

No esteu sols!!
I teniu tot el nostre respecte, admiració i solidaritat. Intentarem que sortiu el més aviat possible i el vostre sacrifici no serà en va, serà un important pas que ens durà a la victòria.
I tal com vosaltres heu fet aquest gran pas, nosaltres farem els nostres petits passos que com a poble unit, confiat i decidit, complementaran els vostres i ens duran a gaudir de la República lliure de Catalunya.

Gràcies per tot el que esteu fent!

No esteu sols! 

Guanyarem!

Ara sí que sí!