I avui les notícies em desperten amb un cop de martell: ha mort el Carles Capdevila!
I em llevo més de pressa que els altres dies amb una barreja de tristor i de ganes de sentir totes les coses maques que diran d'ell. Perquè estic segur que es passaran el dia dient coses maques d'ell.
"Diguem-nos coses boniques" va escriure en el seu darrer article... I ell en sabia... Deia coses boniques i intel·ligents; emotives i divertides; valentes, reflexives i revolucionàries... En sabia molt! Tenia molts bons pensaments, sabia expressar-los i sabia transformar-los en accions perquè el seu currículum està ple de projectes que un dia va pensar però que, a més, després va saber dur a la pràctica i culminar amb èxit. Tant en el món literari, com en el periodístic.
"Molta gent que no el coneixia personalment l’ha plorat aquest matí com si se li hagués mort un amic." ha escrit l'Antoni Bassas. I és veritat. Jo en sóc un i en conec uns quants més.
Aquí al picalapica, el Carles Capdevila hi havia sortit unes quantes vegades arrel de premis i articles brillants i fins i tot l'havia col.locat com un dels centrals titulars del meu "equip ideal" (El meu equip ideal) ja que, juntament amb l'Albert Espinosa, el Miquel Martí i Pol i el Joan Margarit m'aportaven "... una perfecta combinació entre brillantor i sobrietat, imaginació i efectivitat, dotats de sensibilitat i creativitat per començar un joc brillant i elegant que despertarà somriures i aplaudiments i, al mateix temps, una garantia en la defensa de les idees pròpies..."
Estic trist.
Una tristesa "tonta" per una persona que no coneixia personalment (tot i que vaig tenir la sort d'assistir a una xerrada seva a Calders), però a la que he respectat, admirat i estimat per tot el que he après de les seves reflexions. M'he preocupat quan em semblava que la malaltia el guanyava, he celebrat els seus èxits, m'he emocionat amb els seus escrits i avui m'ha entristit la seva mort.
I volia que aquestes sensacions d'avui quedessin plasmades al picalapica tot i que sé que faig un article maldestre que no li fa justícia.
Tan de bo avui hagués tingut la inspiració per fer un escrit bonic i enginyós, tendre i emotiu, que s'acostés mínimament als que ell feia.
Però és igual...no cada dia es pot fer una notícia tan maca com voldries, però el que sí que espero és seguir mirant la vida i el món amb ulls curiosos i generosos i intentar contribuir a fer-lo cada dia una mica millor i sobretot a veure tot el que té de bo i a explicar-ho.
Descansa en pau, Carles, i gràcies per tot.
Us deixo amb el seu darrer article (els subratllats són meus):
"DIGUEM-NOS COSES BONIQUES"
(Carles Capdevila, 27-5-17)
QUAN PARLO en algunes xerrades de “viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments.
En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. Aquest carregador sembla fàcil i és enganyós, perquè donem massa pes a la valoració de l’altre, que sempre serà apressada o s’expressarà en likes superficials a les xarxes. En una societat competitiva costa trobar elogis personalitzats i de veritat, tots anem prou enfeinats.
Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.
Sort que era maldestre la notícia! Fins i tot en aquestes circumstàncies de tristor i ràbia saps treure les teves millors paraules. Tan sols una reflexió menys elaborada, però és que no me'n puc estar: Amb la de fills de p... que corren pel món, perquè sempre se n'han d'anar els més bons?
ResponEliminaEn fi, gràcies per tot Carles. E.P.R.
No tinc coneixements literaris suficients per fer una valoració real i objectiva de l'escrit però com sempre a mi personalment m'ha arribat i estem tots al teu costat en aquests durs moments....
ResponEliminaGràcies per tot Carles...gràcies per compartir-ho Eladi!!
Només afegir una cosa...
ResponEliminaHas fet un article fantàstic.
Gràcies!
P.d.C.
Miles
Com a mínim ja ens havíem fet la idea que no duraria gaire i no ens ha agafat de sorpresa.
ResponEliminaRoger, Judit, Miles... gràcies pels vostres comentaris... He rellegit la notícia i... potser sí que tampoc no era tan maldestre...
ResponEliminaEladi
pons007, si que teníem el pressentiment que li podia quedar poc temps, però igualment ha estat una pèrdua sentida i plorada.
ResponEliminaEladi