27 de juny 2017

Un problema

Fa temps que m’ho semblava, però les darreres setmanes ho he acabat de veure més clar...
Tots anem de cul. Parteixo d’aquesta base i no em vull pas fer el màrtir per això. La vida moderna i la nostra estupidesa fa que anem contínuament de bòlit. Tots.
Però al meu voltant veig que la gent, de tant en tant, somriu i s’ho passa bé amb alguna cosa que forma part del seu lleure. Queden amb gent per anar a prendre alguna cosa, per anar a sopar, surten de cap de setmana amb els amics, van al cinema, de compres, de concerts... i allà riuen, xerren, es diverteixen i s’oxigenen, oblidant-se per una estona de l’estrès de la feina i les obligacions quotidianes.
L’Anna marxa de cap de setmana amb les seves amigues, el Pablo se’n va a escalar, el Jordi surt d’excursió amb els orquidiòlegs... Cadascú troba la seva gent i les seves aficions i combinant els dos factors troba espais per gaudir, passar-s’ho bé i desconnectar.
I jo... doncs...jo tinc un problema.


D’entrada, tinc amics, però no en “faig gasto”, no gaire... Alguna vegada fem una escapada amb el Pablo per anar de concert i poca cosa més. La resta de relacions socials són a nivell familiar, quedem amb amics comuns i hi anem amb l’Anna i els nens. I per tant, mai no acabo de desconnectar del tot.

I, per acabar-ho de rematar, les coses que m’agraden i em motiven per dedicar-hi part del meu temps lliure, acaben convertint-se en una nova obligació que acostuma a dur una pressió afegida (terminis d’entrega, gent que està pendent del resultat del que jo faci...). O sigui, que en comptes de descansar i desestressar-me, quan acabo les meves “obligacions” laborals o familiars, em capbusso en altres activitats que són noves obligacions que he adquirit lliurament.

Per exemple: LA CALDERINA. M’encanta dirigir aquesta revista, coordinar l’equip redactor i tots els col.laboradors, decidir els continguts i muntar-la, però... és una feinada que he d’afegir a la que ja tinc i, a més, no puc pas deixar-ho de banda perquè un centenar de subscriptors estan cada 4 mesos pendents que torni a sortir un nou número.

Un altre exemple: EL COMITÈ. Aquesta pel·lícula que he muntat amb els companys que ens presentem a les eleccions sindicals. Jo mateix em vaig engrescar a tirar-la endavant i els vaig emmerdar. I això m’ha suposat dedicar-hi un munt d’hores tant en la creació del guió, com en la coordinació dels rodatges, com en el muntatge i edició del vídeo final. I m’ho he passat molt bé i he après molt i ha estat molt enriquidor, però ha estat afegir més feina a la que ja tenia i amb la pressió que havíem de presentar-ho en una data concreta.

Veig que tinc un problema i espero que això sigui el primer pas per solucionar-lo.
Que jo també em vull divertir i riure i fer el boig sense mirar el rellotge ni el calendari...
Seré a temps d’aprendre’n?

22 de juny 2017

"El comitè" (1a part)

Aquest any a la meva escola hi ha eleccions sindicals i, pel nombre de treballadors, ens toca presentar un Comitè d'empresa, un grup de 5 companys que ens representaran i defensaran els nostres drets en cas que sigui necessari.
La Montse, companya que fa anys que ens representa, ens va demanar a uns quants si volíem entrar a formar part de la candidatura i tots vam dir que sí.
Un dia al migdia vam quedar per decidir l'ordre en què sortiríem a la llista tenint en compte que érem un grup de 9 persones i només havien de sortir-ne 5. Ens vam posar d'acord de seguida i enmig d'un molt bon ambient vam dir alguna cosa com:
- Ara ens haurem de fer les fotos pels cartells de la propaganda electoral.
I jo, que acabava d'estrenar el curtmetratge "El repte", tot animat, els vaig dir:
- Jo, si voleu fer un spot electoral ofereixo la productora "Kino T. Feina"...
I ho vam deixar així, entre rialles i bromes.
Però després li vaig dir a la Montse:
- Si m'inspiro i se m'acut alguna idea te l'ensenyo...

I és que ja tenia una idea al cap... M'havia vingut al cap l'escena inicial de Reservoir Dogs amb els 9 companys del Comitè caminant pel pati amb l'estètica Tarantino d'aquella pel·lícula... I entre això i una broma que havíem fet allà tots junts, aquella mateixa tarda vaig gargotejar el guió d'una pel·liculeta en un paperot.
L'endemà li vaig ensenyar la idea a la Montse. Es va fer un fart de riure i em va dir que ho havíem de fer.
M'hi vaig posar més seriosament i vaig planificar un storyboard, una claqueta amb els diferents plans, diàlegs i músiques que hauria de tenir el vídeo. El vaig passar a tot el grup i.. tots 9 s'hi van engrescar i vam estar d'acord a tirar-ho endavant.
Malgrat les dificultats de la feina de final de curs, els informes finals amb el clickedu, el viatge de final de curs a Menorca d'alguns i la insuportable calor, vam trobar 2 migdies per posar fil a l'agulla i rodar totes les seqüències perquè jo pogués muntar aquesta "1a part" de 6 minuts que avui hem presentat, amb molt d'èxit, davant dels companys.
El dia 28 hi ha les eleccions i, si ens voten, presentarem la segona part!

De moment ha estat un immens plaer!
Espero que us agradi tant com a mi!

20 de juny 2017

"Podries" (Joana Raspall): versió audiovisual

Avui, 20 de juny, s'ha celebrat el Dia Mundial dels Refugiats.
I m'he adonat que la darrera notícia ja parlava d'això i he recordat un poema preciós de la Joana Raspall, que és un dels poemes més macos, senzills i potents que conec: "Podries". Un poema que he treballat amb els alumnes i que ja va sortir una vegada aquí al bloc, però que crec que mereix tornar a sortir-hi. Sobretot, tenint en compte que ho faig en una versió audiovisual preciosa que combina la potència i la bellesa del poema original de la Joana Raspall, amb la veu de l'actriu Sílvia Bel i els dibuixos de la il·lustradora Marta Bellvehí.
El conjunt és preciós. Un projecte impulsat per la UOC i Catorze, dins del projecte POESIA DIBUIXADA.
Gaudiu-lo i escampeu-lo, que tothom conegui aquest poema preciós i la crua i trista realitat que anem perpetuant.
Fins que un dia puguem dir que ja ho hem superat, que hem après a ser solidaris i respectuosos amb els que passen unes tremendes dificultats i que els acollim amb els braços ben oberts i una mirada franca i d'igual a igual perquè entenem que no vénen a prendre'ns res ni a molestar, sinó que vénen perquè no tenen una altra sortida i ens necessiten.

17 de juny 2017

#OpenTheBorders, vídeo solidari amb música de Ramon Mirabet

El dia del concert de Ramon Mirabet al Razzmatazz, abans dels bisos sonava "Wake up" però no hi havia els músics... La gent de platea mirava l'escenari, però des del galliner no vèiem res. Finalment, allargant el coll, vam veure que miraven un vídeo en una pantalla i semblava que era un vídeo solidari...

Avui, per fi, he trobat aquest vídeo... i acompanyat d'aquest text que us transcric.

En Grecia siguen resistiendo miles de refugiados esperando para acceder a otros países de la Unión Europea. El problema, convertido ahora en rutina, ha desaparecido de los medios de comunicación, pero cada día cientos de personas refugiadas siguen intentando cruzar el Mediterráneo, y muchos mueren en el intento.

El problema continúa vivo y no podemos olvidarnos de las personas que lo sufren a diario. Gente que huye de la guerra, que no han decidido abandonar sus hogares y sus familias por capricho. Seres humanos que siguen luchando por huir de la guerra, del desastre humanitario y de un conflicto que ha arruinado sus vidas. 

#ElProblemaContinúa
#OpenTheBorders

Dos fotoperiodistas documentaron la realidad de las personas refugiadas durante varios meses, desde finales de 2015 hasta bien entrado 2016: Xavi Herrero (www.xaviherrero.com) y Raül Clemente (www.raulclemente.net).
Historias captadas en la frontera de Grecia y Macedonia durante el mes de marzo de 2016, en el campo de refugiados de Idomeni.

Estas imágenes fueron grabadas con el propósito de informar de una realidad que todavía se vive y de la que no se habla lo suficiente. Posteriormente, el equipo de Ramon Mirabet decidió poner música y voz con su canción "Wake Up", sin ningún otro propósito que el de colaborar en su distribución y concienciación de un problema que continúa.

Raül Clemente forma parte de nuestro equipo, y trabaja habitualmente con Ramon Mirabet en todo el material audiovisual (BokehronProjects).


 

14 de juny 2017

Ebullició! + "Hace calor" (Kiko Veneno)

Fa moltíssima calor aquests dies! Estem a gairebé 40 graus!
I, a l'escola, al tercer pis, l'aire és irrespirable, fa moltíssima calor i és complicadíssim fer alguna cosa de profit quan tens el cos amarat de suor i estàs pràcticament en ebullició.

I el meu cap també està en ebullició!

Estic tancant el curs, fent l'avaluació final amb el programa Clickedu, tancant projectes (com el programa de ràdio del grup 3), acabo d'enllestir la reunió de pares de final de curs, hauré de fer la memòria del curs...
I tinc en marxa la confecció del número 15 de LA CALDERINA, amb novetats com una nova secció que estem muntant i per a la qual estem buscant nous col·laboradors...
I estic enmig d'un projecte il.lusionant amb uns quants companys a l'entorn d'una candidatura per a les eleccions sindicals de l'escola...
I vaig amunt i avall com una baldufa apuntant el Roc i l'Ona als casals d'estiu, matriculant el Roc a l'institut d'Artés i hi ha moments que se'm van barrejant les idees al cap i intento organitzar què he de fer en cada moment i planificar el que hauré d'anar fent al llarg del dia per no deixar-me res i... bufff!

Ebullició!
És una bona paraula per definir el moment!

I, per tancar, una cançoneta de Kiko Veneno: "Hace calor"

9 de juny 2017

"Bohemian Rhapsody": dues versions genials

La cançó sempre m'ha agradat i darrerament he trobat aquestes dues versions que m'encanten, tant per la part musical com per la visual.
Una és del grup Pentatonix que la interpreten totalment "a capella" i amb un vídeo molt aconseguit.
L'altra crec que és d'una trobada d'antics alumnes d'una escola danesa (Ollerup?)

Gaudiu-les!


7 de juny 2017

"Malibu" (Miley Cyrus)

Com que ja sabeu que no tinc temps, avui només us regalo una cançó.
L'havia sentit algun dia per la ràdio i m'agradava sense saber de qui era.
Finalment vaig descobrir-ho i... això no m'ha fet canviar la meva consideració.
M'agrada la cançó. I a vosaltres?

5 de juny 2017

Solucions properes (un petit vídeo)

L'he trobat pel facebook, compartit per la Daniela i l'he trobat deliciós.
Només us puc dir que és un vídeo noruec (potser d'algun departament governamental) i que els títols del final diuen:

Sovint les solucions són més a prop del que sembla.
Necessitem més llars de criança, i preferiblement en l'entorn immediat del nen.

És curtet, senzill i molt bonic.

2 de juny 2017

En la mort del Carles Capdevila

2 de juny. 7 del matí. Sona el despertador.
I avui les notícies em desperten amb un cop de martell: ha mort el Carles Capdevila!
I em llevo més de pressa que els altres dies amb una barreja de tristor i de ganes de sentir totes les coses maques que diran d'ell. Perquè estic segur que es passaran el dia dient coses maques d'ell.

"Diguem-nos coses boniques" va escriure en el seu darrer article... I ell en sabia... Deia coses boniques i intel·ligents; emotives i divertides; valentes, reflexives i revolucionàries... En sabia molt! Tenia molts bons pensaments, sabia expressar-los i sabia transformar-los en accions perquè el seu currículum està ple de projectes que un dia va pensar però que, a més, després va saber dur a la pràctica i culminar amb èxit. Tant en el món literari, com en el periodístic.

"Molta gent que no el coneixia personalment l’ha plorat aquest matí com si se li hagués mort un amic." ha escrit l'Antoni Bassas. I és veritat. Jo en sóc un i en conec uns quants més.

Aquí al picalapica, el Carles Capdevila hi havia sortit unes quantes vegades arrel de premis i articles brillants i fins i tot l'havia col.locat com un dels centrals titulars del meu "equip ideal" (El meu equip ideal) ja que, juntament amb l'Albert Espinosa, el Miquel Martí i Pol i el Joan Margarit m'aportaven "... una perfecta combinació entre brillantor i sobrietat, imaginació i efectivitat, dotats de sensibilitat i creativitat per començar un joc brillant i elegant que despertarà somriures i aplaudiments i, al mateix temps, una garantia en la defensa de les idees pròpies..."

Estic trist.
Una tristesa "tonta" per una persona que no coneixia personalment (tot i que vaig tenir la sort d'assistir a una xerrada seva a Calders), però a la que he respectat, admirat i estimat per tot el que he après de les seves reflexions. M'he preocupat quan em semblava que la malaltia el guanyava, he celebrat els seus èxits, m'he emocionat amb els seus escrits i avui m'ha entristit la seva mort.
I volia que aquestes sensacions d'avui quedessin plasmades al picalapica tot i que sé que faig un article maldestre que no li fa justícia.
Tan de bo avui hagués tingut la inspiració per fer un escrit bonic i enginyós, tendre i emotiu, que s'acostés mínimament als que ell feia.
Però és igual...no cada dia es pot fer una notícia tan maca com voldries, però el que sí que espero és seguir mirant la vida i el món amb ulls curiosos i generosos i intentar contribuir a fer-lo cada dia una mica millor i sobretot a veure tot el que té de bo i a explicar-ho.

Descansa en pau, Carles, i gràcies per tot.

Us deixo amb el seu darrer article (els subratllats són meus):

"DIGUEM-NOS COSES BONIQUES"
(Carles Capdevila, 27-5-17)

QUAN PARLO en algunes xerrades de “viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments.

En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. Aquest carregador sembla fàcil i és enganyós, perquè donem massa pes a la valoració de l’altre, que sempre serà apressada o s’expressarà en likes superficials a les xarxes. En una societat competitiva costa trobar elogis personalitzats i de veritat, tots anem prou enfeinats.

Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.

1 de juny 2017

"El repte": la pel·lícula

Em fa molta il·lusió començar el mes de juny mostrant-vos el resultat del treball que us vaig anunciar en notícies anteriors: la pel·lícula "EL REPTE"  que he fet per sensibilitzar els alumnes de la meva escola sobre el problema que tenim de tanta gent que llença l'esmorzar a les papereres a l'hora del pati.
Espero que us agradi i s'acceptaran amb molt de gust tots els comentaris, crítiques i suggeriments que em vulgueu fer arribar.

Amb tots vosaltres...

...EL REPTE!