Esbufego i "Esbufego" (un poema)

Ha estat llarg i dur aquest trimestre. Tenia la temptació d'enumerar tot el que he hagut de fer, però m'ha semblat que era un exercici d'exhibicionisme innecessari, com si necessités fer-me el màrtir...
I no és això...
Cadascú porta la seva creu i la porta el millor que sap i que pot...
Però aquest trimestre a mi m'ha costat portar la meva creu, les circumstàncies familiars, la logística diària, la feina de l'escola, les feines sobrevingudes (algunes assumides per gust i que, per tant, sembla que no poden admetre dret a queixa...)... tot plegat s'ha anat acumulant i arribo a aquestes alçades exhaust.
Físicament i, sobretot, mentalment.
I ho noto perquè vaig per casa i esbufego contínuament. Sovint no me n'adono però sembla que tot em costi un gran esforç i llavors l'Anna em diu:
- Què bufes?
I jo me n'adono que ho he tornat a fer...
Esbufego.
I esbufego perquè estic esgotat. Però no puc aturar-me. Encara no.
Algunes d'aquestes últimes setmanes han estat com  una cursa d'obstacles amb tot de coses que calia fer ineludiblement i cada dia intentava acabar-ne alguna per poder-me concentrar l'endemà en la següent. I així, mica a mica, les he anat fent totes, però estic molt cansat.
I esbufego.
I l'altre dia vaig voler fer un poema per deixar-ne constància...

ESBUFEGO
Esbufego, se m’apaguen
els pilots de l’energia.
Tanco els ulls i faig ganyotes
com si fos al fons de l’aigua
i els pulmons em rebentessin
sense ni una gota d’aire.

Esbufego, buido diòxid
de carboni, bafarades
de brutícia respirada.
Exhaurides les neurones...
Pànic pel ritme frenètic
de les presses infinites.

Esbufego i em plantejo
rendicions poc favorables
si s’acaba la batalla.
Prefereixo la derrota
que seguir en aquesta guerra
que em desgasta mica a mica.

Esbufego i em dessagno,
em desmunto, mentre aguanto
trencaclosques que es mantenen
en inestable equilibri.
L’energia se m’escola
mentre premo fort les peces.

Esbufego. Si. Esbufego.
Contínuament. Tothora.
Amb la buida cantimplora
que no em pot treure la set.
Miro lluny i tot m’esgota.
Miro prop i caic malalt.