(No conec l'autor d'aquesta tira còmica que he trobat per internet...) |
Quan vaig entrar en contacte per primer cop amb les entitats financeres, tot el que n’aconseguia eren coses que em facilitaven la vida: podia disposar de diners a través d’un caixer automàtic a qualsevol hora del dia, podia fer pagaments amb la targeta a qualsevol botiga, tenia mil i una sucursals a la meva disposició (gairebé a cada petit poblet... excepte al meu poble actual: Calders) i, a més a més, a cada oficina de la caixa hi havia uns quants treballadors disposats a ajudar-me en allò que em fes falta, a posar-me facilitats, a fer ells qualsevol gestió que jo no sabés com havia de fer...
Més endavant van incorporar l’opció de la caixa electrònica i així podia resoldre diverses gestions còmodament des de casa... Fins i tot em donaven calendaris per Nadal... I perquè jo no sóc dels que estiren més el braç que la màniga, perquè si no m’haurien donat préstecs i hipoteques per molts diners que hagués necessitat...
I mica a mica em vaig anar acostumant a aquell funcionament i el vaig incorporar a les meves rutines. Jo no que no volia pagar mai amb targeta vaig començar a veure-hi la comoditat. I feia transferències. I consultava els comptes per internet...
Però llavors va esclatar la bombolla, aquella bombolla que jo no havia pas inflat ni poc ni molt, i tot es va començar a tòrcer, però mai al meu favor.
Em van començar a cobrar comissions per tot, per utilitzar aquelles targetes que tan interès havien tingut en que fes servir o bé tan sols per mantenir-les (les fantàstiques “comissions de manteniment”). De primer me les acabaven retornant perquè cobrava la nòmina a través de la mateixa entitat i aquest era el tracte. Però després van començar a posar-hi pegues: "te la traurem si fas servir més la targeta...", "si ens contractes alguna assegurança...", "si adquireixes no sé quin producte financer..."... I això si: "primer te la cobrarem i després, si insisteixes molt i vas a l’oficina i t’entrevistes amb el teu gestor i ens promets que compliràs els requisits que t’exigim... “potser” te la traiem..." (perquè només en podem treure 5 cada mes i això ho fem a primers de mes i fins el mes següent...).
Després van començar a fusionar entitats i a tancar oficines...
De Caixa Manresa, vam passar a Caixa Catalunya i després a Catalunya Caixa.
Cada cop menys oficines, menys treballadors per atendre els clients, més cues i pitjor servei.
“Això ho has de fer pel caixer...”, “això fes-t’ho tu mateix per internet...”, “això només ho fem els dimarts de 10’30 a 11’45 h, hauràs de tornar la setmana vinent...”...
I jo encara m’he pogut anar adaptant a les noves tecnologies però em consta que la gent gran ho passa molt malament davant d’aquesta reducció de serveis i aquesta tirania en l’ús de la tecnologia.
Hi va haver una vegada que em va caure l’ànima als peus... Vaig anar a una entitat bancària (on no tinc compte) amb els diners en metàl.lic per fer un pagament. Ho vaig fer per evitar-me pagar la comissió de traspàs entre entitats i em van dir que havia de pagar una comissió per “ingrés en metàl.lic”!! Per agafar-me els meus diners (que els portava jo mateix per no molestar ningú) em volien cobrar més diners.
Els diners són meus, jo els hi porto perquè ells es puguin lucrar i he de pagar de més per portar-los, perquè me’ls guardin, per treure’ls... per tot!! I la majoria de coses me les he d’acabar fent jo mateix (pel caixer o per internet) i tornar a pagar per un servei que no em donen!!
És indignant!!
Recordo que el meu sogre, amb qui compartíem aquesta indignació, em va dir que un dia que li estaven explicant com havia de fer una cosa el van convidar a seure i els va contestar:
- No, que em cobraràs per seure!
Venen ganes de cancel.lar tots els comptes corrents i guardar els diners sota una guardiola per no contribuir a enriquir aquestes entitats que ens han generat unes necessitats que no teníem i ara s’aprofiten de nosaltres, ens exploten econòmicament, ens enganyen (les “preferents”, els préstecs, les hipoteques i tots els productes financers en que sempre “guanya la banca”) i a més a més ens ajuden cada vegada menys i ens donen cada vegada un pitjor tracte.
Ja ni donen calendaris per Nadal...
Quina vergonya!!
Totalment d'acord Eladi! Per desgràcia, per això, el sistema està muntat així i, tot i que temptadora, l'idea de "sota la rajola" ja no és viable, perquè per llei, els mortals afortunats de ser assalariats, hem de cobrar a través del banc... que si els volem treure, ens cobrarà per fer-ho. Com dius tu, indignant i vergonyós!
ResponEliminai l'acudit, molt bo i molt real també!
ResponEliminaRoger, segurament podem fer poca cosa i d'això se'n valen... com en tot... Si la gran massa es plantés en sec i els boicotegés el negoci... que de pressa haurien de variar les condicions... Diuen que van néixer amb vocació de servei, però em sembla que van fer com els ionquis que regalen les primeres dosis de droga perquè t'hi enganxis i llavors et van exigint cada cop més per mantenir-te el servei fins que et tenen totalment enganxat i t'obliguen a fer el que ells vulguin...
ResponEliminaIndignant i vergonyós, però seguirem dins del ramat, menjant herba i anant on ens diguin... Encara més indignant i més vergonyós!
Totalment d'acord amb tu, però, a diferència del què tu creus, jo no confio gens en "la societat".. a l'hora de la veritat, alguns per por, altres per covardia i la majoria per mandra, poca gent mourà un dit. I llavors aquests pocs que si que es/ens revoltin/revoltem seran/em identificables fàcilment, i encara ho pagaran/em més car.
ResponEliminaJa ho veus, soc "Don Pésimo"
P. d C.
Roger, en això sóc igual de pessimista que tu... ja dic que és doblement indignant i vergonyós perquè, malgrat el tracte rebut, seguirem dins del ramat, menjant herba i anant on ens diguin... Estem massa enganxats...
ResponEliminaEladi
Per desgràcia és així.
ResponElimina