Que estrany escriure aquesta noticia i pensar
que no la podràs llegir mai…
Ens has deixat. T’has mort.
I ara que ja no hi ets, tinc la necessitat de
posar per escrit algunes coses que vaig aprendre de tu per assegurar-me que no les
oblidaré mai i perquè, dient-les en veu alta, pugui sentir-les més gent i
fer-se-les seves.
Perquè... penso que eres d’aquelles persones
que tenies un punt de saviesa... digues-li “popular”, digues-li “comunitària”...
gent de la vostra generació que no vau tenir tants estudis com nosaltres, però
en canvi teníeu molt més clars que nosaltres tota una sèrie de valors.
Tu tenies claríssim què era el que era realment
important: la família, la noblesa, passar-s’ho bé i somriure i riure.
Que era millor estar tots junts, menjant-nos
una truita amb patates rient a casa, que no fer un bon tiberi en un restaurant
de luxe vestits de vint-i-un botó... Que era millor tenir un cotxe modest que
no pas tenir un cotxe caríssim i deutes al banc... Que era millor passar 3
setmanes a Calafell amb banyador i bermudes, de la terrassa al mar i del mar a
la terrassa, que gastar-se un dineral per veure coses de l’altra punta del món...
Que era millor passar un matí relaxat al costat del riu o buscant bolets, que
passar-se hores davant de la tele o de l’ordinador o dels mòbils...
Semblen ensenyaments senzills i obvis però,
creure-se’ls i tenir-los tan clars com tu els tenies, penso que és d’una
saviesa molt transcendental.
Te’n foties de les nostres presses amunt i
avall, sempre amb el cotxe i sempre fent tard a tot arreu, sempre pendents del
mòbil... Tu no volies saber res de tot això...
Tu eres feliç amb coses senzilles: arreglant
les canyes de pescar amb una cerveseta i unes olives... fent-te la ratafia o
les conserves de bolets o confitant les nostres olives o fent codony...
arreglant alguna cosa de casa que s’havia espatllat amb una solució imaginativa
però efectiva (encara que tots diguéssim que eren “txapusses”)... veient una
pel.lícula "de l’oeste" que ja havies vist trenta vegades (o, encara millor, una del
Cantinflas)... o pintant algun dels teus quadres que tan bé et sortien (si primer l'Anna et feia el dibuix...)...
I estimaves els teus. D’aquella manera poc
expressiva per culpa de l’educació de la teva generació, però jo t’havia vist
més d’una vegada emocionar-te dissimuladament patint pels teus: una vegada que
la Mª Dolors es va perdre buscant bolets o ara més recentment amb la seva
malaltia, quan veies patir les teves filles, quan recordaves els teus pares...
I, és clar, et queia la bava amb els teus néts, (em feia molta gràcia quan li
deies a l’Ona: “Qui és la més guapa del
barri?” i com ella demanava per parlar amb tu quan trucava la iaia).
I els que veies que no t’estimaven... lluny!
No els hi volies cap mal i sempre deies que els respectaves, però tampoc no
volies fer l’hipòcrita ni tenir atencions amb aquells que no volien tenir-ne
cap a tu.
En fi, Xep, que moltes gràcies per tot el que
ens has donat en vida, que és un regal tan generós que es mantindrà al llarg
del temps si no som tan burros d’oblidar-nos-en. I jo, per part meva, espero
recordar-ho tota la vida.
Bon viatge i fins a sempre!
