Dos poemes

A Calafell sempre acabo escrivint alguns poemes.

I, a vegades, enmig de la mediocritat, en surten alguns que m'agraden per algun motiu.

Aquest és el cas dels dos que us ofereixo avui.

Però la poesia no s'ha d'explicar... S'ha d'assaborir i, si estem de sort, gaudir-la...



Proveu-ho...

PER QUÈ NOMÉS JO?
A vegades veig onades que no hi ha.
I tempestes, núvols negres, túnels foscs.
A vegades, quan camino al teu costat,
només jo sento clavar-se –i em fan mal!-
del camí totes les pedres. I els bassals,
només jo de quatre potes sempre hi caic
i arrossego les sabates amb esforç,
molles, brutes, enfangades... un destorb!

A vegades, gotes grosses de suor
regalimen del meu front –només del meu!-
perquè em costa la pujada del camí
mentre tu trisques lleugera lluny de mi.
I a mi em costa de seguir-te i et vull dir
que t’aturis, que m’esperis, que ¿per què
sols a mi em costa seguir? ¿Per què sols jo
veig fantasmes, llops i monstres; i tu no?

(Calafell, 27-8-2016)


L’ÚLTIM DIA
Baixo a la platja amb la maleta buida.
D’hora al matí, ningú no s’ha llevat.
Al meu costat, l’obro i la deixo oberta
i miro el mar. I després tanco els ulls.

Passen minuts, records, intermitències,
gotes de sal, bombolles, temps viscut,
moments en blanc, rialles, núvols negres,
neguits i pau. I tot. I res. I tot.

Com si del mar sortís tot aquest magma
i les onades me l’anessin portant,
rítmica i suau cinta transportadora
o, des del mar, cordó umbilical.

Després d’un temps –ni llarg ni curt: exacte-
prenc la maleta. M’acomiado del mar.
I penso que ara la porto buida i plena
i en caminar se m’escapa un somrís.

(Calafell, 31-8-2016)