Caramelles

Al facebook ja me'n vaig fer ressò i vaig rebre un munt de "M'agrada" de suport... Desperten moltes simpaties les caramelles...

Quan jo era petit i fins d'adolescent, anava al MIJAC de Crist Rei, a Manresa, i per Pasqua anàvem a cantar caramelles. Sempre havia trobat molt maco aquell dia sense saber massa per què, però era molt reconfortant rebre tants somriures de gent desconeguda que aprovaven amb assentiments, alegria i fins i tot un punt d'emoció allò que estàvem fent de cantar 4 cançons i fer uns balls de bastons. El cas és que guarnits amb barretines (cosa que trobaríem ridícula els altres 364 dies de l'any) passejàvem per Manresa i anàvem fent aturades aquí i allà per cantar les caramelles i... recollir dinerons amb aquell cistell que una politja feia anar amunt i avall d'un llarg pal per arribar als balcons. Fins i tot fèiem un parell de cantades a residències d'avis o hospitals i solien ser les actuacions més emotives...

Però va arribar un dia que em vaig fer "massa gran" per fer la pena amb la barretina per Manresa i ho vaig deixar córrer... Crec que és un procés natural... les caramelles et diverteixen de nen fins que un dia ja et trobes "massa gran" per continuar i et canvien les motivacions i els interessos...

Però quan vam arribar a Calders, vaig reenganxar-me amb el grup de caramelles de Calders i fa molts anys que hi participo, normalment tocant la guitarra. Fins i tot vaig composar un parell de cançons que es van sumar al repertori extens i variat que cada any canviem ("Les caramelles de la canalla", dedicada al Roc i "El cicle de les caramelles", dedicada a l'Ona).

No us negaré que quan al febrer comencen a parlar d'assajar, em fa pal de posar-m'hi. Però normalment m'ho passo força bé fins i tot als assajos. I el diumenge de Pasqua, quan passem el matí recorrent el poble de punta a punta, reprenc aquella sensació de quan era petit i m'enorgullia de rebre aquells somriures, però ara ja sé una mica més el perquè d'aquestes sensacions...
Perquè les caramelles són una tradició molt catalana, perquè és un dia que ens sentim orgullosos de portar la faixa i la barretina, perquè és un dia que se'ns inflama el cor escoltant la música de sardanes o havaneres, perquè és un dia que sense dir-nos-ho els pares transmetem als fills que som catalans i que allò és una cosa "nostra" que ve de molt lluny i que no podem permetre que es perdi, perquè percebo en les mirades del públic que ens agraeixen que siguem mantenidors i continuadors d'aquesta tradició...
Per això tothom somriu i els pares hi apuntem els fills i quan acabem estem tots tan contents i orgullosos d'haver aconseguit que un any més hi haguessin caramelles al poble.

A casa nostra ha arribat el moment que tots quatre hi participem: l'Anna canta, el Roc i l'Ona ballen i jo toco la guitarra (però aquest any el lligament trencat m'ho va impedir i també vaig cantar). I això fa que el meu orgull es multipliqui per 4.
I sé que d'aquí a uns anys el Roc i l'Ona diran que no volen continuar... Ho tinc clar... Me'n faig càrrec... però si passats els anys, un bon dia tornen a apuntar-se a cantar caramelles allà on siguin... llavors el meu somriure no tindrà límits...

Visca les caramelles!!