2 de febr. 2016

Perdre-ho tot

Me n'ha passat una que...
...Déu n'hi do!... d'aquelles de queixar-se de mala sort, de posar-se trist, d'enfadar-se amb el món i de dir "per què a mi?"...
... però resulta que no em puc queixar...

Perquè miro al voltant i veig gent a qui li han passat coses molt més greus o molt més tristes...
I no vull anar a l'extrem de parlar de morts properes, que suposen daltabaixos incomparables...

M'explico...

Setmanes enrere a una veïna de Calders li van entrar a robar a casa. I d'entre les coses que li van prendre em parlava amb desolació d'un ordinador portàtil on hi tenia guardats escrits que havia anat acumulant durant anys, reflexions personals fetes arrels de fets importants de la seva vida, una mena de diari personal digital... del qual no tenia còpia enlloc. Coses que ningú més no havia llegit i que han desaparegut deixant-li un buit impossible d'omplir...
Per a molta gent això no suposaria una gran pèrdua però jo entenc perfectament les seves sensacions... Algun cop havia tingut el malson de pensar que em pogués passar a mi això de perdre les llibretes on acumulo poemes, cançons, dibuixos, reflexions, records i retalls de vida... I podria molt ben passar... Per això de tant en tant en deixo constància en aquest bloc on sé que sempre els podré recuperar...

I aquesta mateixa setmana, una companya es va despertat de matinada alertada per un sorollet misteriós... Fent una repassada per la casa va acabar descobrint una esquerda que travessava el sostre i d'on es filtrava una esfereïdora vermellor... Va tenir el temps just d'arrencar els seus fills del llit i sortir corrent de casa en pijama just abans que el sostre s'esfondrés i un incendi la deixés sense casa de la nit al dia... A hores d'ara no sé què haurà pogut recuperar... ni records, ni roba, ni objectes materials, ni l'espai físic on s'han desenvolupat uns anys de la seva vida...
I encara pot estar contenta perquè estan tots vius!! Amb una mà al davant i una al darrere, però... vius!!
M'esborronava intentant posar-me al seu lloc i sentint un immens vertigen davant l'obligació d'haver de començar de nou i de zero... Buscar un pis, uns mobles, roba... i reconstruir una vida viscuda...

És ben bé allò que diu aquell proverbi hindú que vaig conèixer quan preparàvem la caràtula de la maqueta dels Nàufrags:


 

"Un home només té allò que no pot perdre en un naufragi"

I davant d'aquesta possibilitat que seria el perdre-ho tot, què és això tan "greu" que m'ha passat a mi?

Doncs res, que dilluns vaig anar al metge per treure'm el guix i va resultar que la lesió no s'havia curat, que tinc el lligament trencat i que han de reconstruir-me'l: divendres m'operen...

... què hi farem!

8 comentaris:

  1. Collons Eladi quina arrencada d'any!!! Déu n'hi do aquesta amiga teva, no voldria pas trobar-me en la seva situació, ha de ser desesperant!
    Pel què fa a tu, mooooolts ànims i espero que la operació vagi molt i molt bé divendres, i el què necessiteu ja saps que pots comptar-hi!

    Això si, el futbol a casa i per la "tele"! ;-)

    Molts P. d C.

    Roger.

    ResponElimina
  2. La transcendència dels fets sempre es relativa si es compara...sempre hi ha un millor pero no cal oblidar que sempre qui ha un pitjor, i dintre del que cap...en els pitjors dels casos degut s la nostra situació sempre estem de sort, sempre hem d agafar el canto positiu i evidentment...CARPE DIEM....

    ResponElimina
  3. Ànims Eladi, tornaràs a resorgir de les cendres. Pel que necessitis.....
    Pablo

    ResponElimina
  4. Roger, Anna, Pablo... quin trio més guapo!!
    Moltes gràcies per les vostres paraules i els vostres ànims.
    Quan m'ho van dir se'm va fer fosc, però al cap d'una estona ja ho havia assimilat i ara... a esperar que passi ràpid i tot torni a ser com abans... amb un Eladi rentant plats... jejeje...
    Eladi

    ResponElimina
  5. M'afeixo al trio?
    Una abraçada ben forta i molts petons de colors!!
    Endavant!!!
    Miles

    ResponElimina
  6. Molts ànims Eladi, que t'ho deixin tot bé i et recuperis del tot. La vida és una serie d'entrebancs que hem d'anar superant dia a dia, uns molt més importants que d'altres, però les persones som una cosa tan petita dins aquest univers desconegut i misteriós, que malgrat el sofriment diari de milions d'elles, ens estem tornant impermeables i intentem veure-ho tot com una pel.licula. Ens conformem pensant que el més important de tot és que cada dia podem veure sortir el sol. Sort i paciència, Eladi.

    ResponElimina
  7. Miles... hombreee!! Faltaves tu!!! Ara sí que ja hi som tots!!
    Gràcies, maco!
    Eladi

    ResponElimina
  8. Jaume, gràcies per les teves paraules! Miraré cada dia com surt el sol... que això mai no falla!
    Petons de colors!
    Eladi

    ResponElimina

MOLTES GRÀCIES PER PARTICIPAR