Montse Careta: per què? (3a part)

(continua de les notícies anteriors)

A la primera notícia d’aquesta trilogia vaig explicar que la Montse Careta era sobretot una bona persona, plena de virtuts i valors humans i incapaç de fer mal a ningú.

Llavors per què la van acusar d’assassinat?

La Montse va ser detinguda i empresonada per proves circumstancials i contradiccions en les seves declaracions.
La policia va començar a interrogar-la per motius evidents, vivint ella a l’edifici des d’on havia estat llançada l’Helena i tenint-hi una coneixença a través de la Unió Excursionista. Però en les seves declaracions, la Montse va començar a incórrer en mentides i contradiccions i no va saber explicar els motius de tot de proves circumstancials trobades al seu pis que l’apuntaven a ella com a possible autora del crim.

Llavors, si era tan bona persona i íntegra, per què va començar a dir mentides en les seves declaracions?
I per què es van trobar tants indicis que la relacionaven directament amb aquella mort?

Posant-nos en l’absurd supòsit que ella hagués estat realment l’autora d’aquella mort es fa impensable suposar que ho fes tan rematadament malament, deixant que totes les proves la incriminessin.

Hem de recordar que parlem d’un homicidi preparat amb molt temps (més de 2 mesos des del primer anònim). Podria haver-lo planejat sense deixar cap pista perquè disposava de temps i intel•ligència. Però en canvi es va trobar enmig d’un pla extremadament barroer que va provocar que tots els indicis apuntessin cap a ella.
És un cas tan exagerat que costa entendre que ningú pogués donar-lo per bo sense qüestionar-se res:

• la Montse va faltar a la feina el mateix dia que va desaparèixer l’Helena
• va donar una excusa falsa a la feina (dient que havia d’anar a Manresa per un problema familiar) però després va confessar que no era cert i que s’havia quedat a casa perquè es trobava malament
• suposadament es va emportar l’Helena a casa seva
• la va cremar amb els llumins de casa i va deixar la caixa buida a la paperera
• va mantenir dues caixes buides de les pastilles amb les quals probablement van drogar l’Helena
• la van enxampar en diverses mentides en les seves declaracions (va dir que no havia trucat l’Helena i després es van descobrir trucades en els registres policials, va dir que no s’havia assabentat de la identitat de la difunta fins un dia i després es va descobrir que ja ho sabia dies abans, va dir que el dia 30 havia dormit a casa del Santi i després que ho havia fet sola a casa seva...)

Davant d’aquest cúmul de despropòsits només es poden pensar dues coses:

1. Quina assassina tan sapastre! Ho va fer tan malament com va saber i quan l’astuta policia la va pressionar una mica no va poder aguantar cap coartada...
2. Si acceptem que la Montse era intel•ligent i bona persona i creiem en la seva innocència, ens podem  plantejar si potser ella no vas ser l’assassina, sinó una víctima més del veritable assassí, que ho va preparar tot perquè semblés que era obra d’ella.

En aquest segon supòsit l’assassí (intel•ligent, fred, calculador, meticulós i amb una gran capacitat d’influència sobre la Montse) mata l’Helena, es desfà de la Montse, queda impune i deixa el cas tancat.

I qui podia aconseguir enganyar i manipular d’aquesta manera la Montse?
Doncs hauria de ser una persona que tingués molta influència sobre ella, en la qual ella confiés a ulls clucs i a qui obeís sense dubtar... I hi ha un candidat perfecte per ocupar aquesta plaça: algú de qui estava perdudament enamorada, que molt probablement tenia accés lliure a casa seva, que a més a més era advocat i es va encarregar d’anar-la assessorant, però... de quina manera!

L’informe policial es va basar en fets objectius: dades, situacions i contradiccions en les declaracions.
El jutge ja hi va incloure hipòtesis i suposicions. El fiscal va escriure una historia ben diferent oblidant-se de l’informe policial. I la defensa... la defensa va jugar un paper molt passiu...
L’advocat era amic i company del Santi (la parella de la Montse) i entre els dos l’anaven assessorant, tot i que més aviat podríem dir que l’anaven deixant abandonada a la seva sort.
Mentre la família Careta movia cel i terra per aconseguir que la Montse sortís de la presó, el Santi i els advocats esperaven pacientment el devenir de la instrucció i li aconsellaven paciència. I en el moment en que les germanes de la Montse posaven en dubte que el seu company estigués actuant correctament o insinuaven si no podria ser que ell també tingués alguna cosa a veure amb els fets jutjats, la Montse s’enfadava, negava qualsevol possibilitat i posava tota la seva confiança en aquells que menys l’estaven ajudant.

Jutges, fiscals i advocats defensors es van conformar amb la versió en que tot semblava encaixar i la Montse va tenir la sensació que res podia fer per canviar un guió que ja semblava tancat. La seva cega confiança en el Santi li va impedir plantejar qualsevol alternativa a aquella versió en que tot l’acusava a ella, malgrat ella sabés que era innocent i no deixés de proclamar-ho.

Alguns especialistes que van estudiar la documentació a petició de la família Careta van opinar que la instrucció judicial havia estat deficient i mancada de rigor i objectivitat (no es van demanar dades que justifiquessin algunes coartades; no es van agafar empremtes dactilars ni del pis de la Montse, ni del de l’Helena, ni del cotxe de l’Helena; no es va fer cap registre del pis del Santi ni de l’altra acusada, Ana Echaguibel; no es va demanar al Santi si tenia claus del pis de Calvet d’Estrella; no es va interrogar la farmacèutica que podia haver venut les pastilles...).
La reiterada negativa dels jutges a acceptar proves que demanava la defensa també deixa en entredit el seu paper a l’hora de garantir la presumpció d’innocència de la Montse.

Evidentment no tinc cap prova per sustentar aquesta teoria però... lliga tot tan bé?
L’assassí sap tot el que ha fet però ho deixa de manera que tot apunti a la Montse que, com que desconeix el que ha passat i confia cegament en ell, es deixa aconsellar.
La mateixa persona que va enviar a l’Helena dosis de somnífer amb els anònims per calcular quina quantitat en necessitava podria haver provocat que la Montse es quedés adormida o indisposada el dia que va faltar a la feina. Després li podria haver aconsellat que canviés la versió inicial o que digués una cosa en lloc d’una altra (“...així no molestaran les nostres famílies...”, “...val més que no sàpiguen que us havíeu trucat...” amb la falsa il.lusió d’estar-la ajudant). Com que tenia accés al pis hi podria haver carregat el cos de l’Helena mentre la Montse estava fora de combat i tenir-la amagada al traster. Aquesta persona també podria haver preparat les evidències dels llumins i les capses buides de pastilles, coses de les quals la Montse no sospitaria res perquè ella no tenia res a amagar i feia cas del que li aconsellava la seva parella.

Les proves que incriminaven  la Montse eren purament circumstancials: els pèrits cal.ligràfics van descartar que la lletra dels anònims pogués ser seva i els forenses van determinar que era impossible que ella pogués carregar el cos de l’Helena, pujar-lo al terrat i llençar-lo daltabaix.
Però malgrat tot, el responsables judicials tenien totes les contradiccions de les declaracions de la Montse i insistien un i altre cop en demanar-li que confessés el que sabia, una situació davant la qual ella no sabia com reaccionar perquè no entenia res.

“...Déu del cel. No entenc res. Què està passant? Quins noms? Què volen?
I de la boirina pudenta i gelada del calabós, al jutjat. Tinc el cap embullat i la gelor amarada als ossos. De nou tornar enrere i recordar. Necessito temps. Tot sembla dat i beneït. Les peces encaixen erròniament. La incomprensió creix. La veritat s’esvaeix i el dictat de la sentència em cau a sobre com una llosa.
Déu del cel. Què està passant? Ajuda’m a entendre...”

(extracte del diari de la Montse a la presó)

Jo segueixo pensant que ella és innocent i em fa ràbia que no hagués estat prou forta per resistir la duresa psicològica de la presó, ni hagués tingut el cap prou clar per dubtar en algun moment del paper que estava jugant aquella persona de qui estava tan enamorada.
La seva feblesa psicològica, la constatació que tot anava per llarg, que tot era un complot contra ella del que no sabia com deslliurar-se, el dolor de sentir-se injustament acusada i la sensació de fer passar vergonya a la seva família, el record de la data que s’acostava (7 de maig) en la qual ja s’havia suïcidat el seu germà anys enrere, la passivitat del seu entorn més proper a l’hora de donar-li cap mena d’esperança... tot va anar-se acumulant i dintre seu es va aparèixer l’opció del suïcidi com un gran alliberament i així ho va acabar fent.

I un cop morta, el ja feixuc engranatge judicial va començar a alentir-se, van sorgir entrebancs, despeses per poder-se seguir personant en el cas... I, evidentment, un cop morta la principal sospitosa, qui podia mantenir l’interès i l’energia per seguir una lluita d’improbables resultats?
Mica a mica família i amics ens vam anar desgastant, cadascú va intentar continuar amb les seves vides i la pols va anar-se posant sobre aquest sumari que probablement mai quedarà resolt.

Qui va matar l’Helena Jubany?
Per què?

No tinc resposta demostrable per a aquestes preguntes, però segueixo posant la mà al foc per la Montse Careta, creient en la seva innocència i maleint que sigui possible que una persona innocent pugui caure en un parany com el que li van teixir a ella i sigui impossible sortir-se’n.

Montse Careta: què li va passar? (2a part)

(segueix de la notícia anterior)

L'Helena Jubany era una bibliotecària que vivia a Sabadell i l'any 2001 tenia 27 anys.
El 17 de setembre i el 9 d'octubre d'aquest 2001 va rebre uns missatges anònims acompanyats d'uns petits refrigeris que la convidaven a tastar-los. El segon cop ho va fer i va quedar una mica drogada perquè la beguda estava adulterada amb altes dosis de somnífer.
El 30 de novembre l'Helena desapareix i després se sabrà que ha estat drogada i segrestada.
El 2 de novembre de 2001 l'Helena Jubany apareix morta al pati interior de l'edifici número 48 del carrer Calvet d'Estrella. Sembla que la van llençar drogada i inconscient, però encara amb vida des del terrat d'aquest edifici, provocant-li la mort.
La policia aconsegueix que es faci molt poc ressò d'aquesta mort i tothom pensi que ha estat un suïcidi per poder investigar amb llibertat de moviments.

(més detalls al bloc d'homenatge a l'Helena Jubany)

El dia 12 de febrer detenen la Montse Careta com a sospitosa de la mort de l'Helena Jubany i 2 dies després, el 14 de febrer, ingressa a la presó de dones de Wad Rass.

La Montse vivia al 3r pis d'aquest número 48 de Calvet d'Estrella.
A més a més coneixia (no molt però la coneixia) la difunta de coincidir en alguna excursió de la U.E.S. (Unió Excursionista de Sabadell).
Per això i per una deficient instrucció del cas i per un nefast assessorament la van detenir i empresonar. Però durant tot el temps que va passar a la presó no va parar de dir per activa i per passiva que era INNOCENT.

El 25 de febrer ens assabentem casualment d'aquest fet, el confirmem i comencem a buscar la manera de posar-nos en contacte amb ella. No tenim cap telèfon i anem tibant fils per buscar algun contacte que li pugui fer arribar el nostre interès.
El 5 d'abril la seva germana Imma finalment pot contactar amb nosaltres, quedem i ens posa al corrent de tota la situació.
El 14 d'abril la visitem per primera vegada a la presó. Comencem a intercanviar cartes i estem en contacte permanent amb la família per si podem fer alguna cosa per ajudar.
El 28 d'abril la visitem per segona vegada a la presó.
El 7 de maig de 2002, dos mesos i mig després d'entrar-hi, la Montse Careta, se suïcida dins de la presó després de rumiar-ho, preparar-ho i deixar cartes de comiat per vàries persones, proclamant per última vegada la seva innocència.

Durant mesos i anys vam intentar, al costat de la família, mantenir la batalla legal a les instàncies judicials per poder demostrar la seva innocència, però de res va servir.

En la següent notícia exposarem els motius d'aquesta kafkiana situació, però acabo aquesta amb 2 documents:
1.- un poema que vaig escriure-li per donar-li ànims per resistir la situació de la presó.
2.- la carta que ens havia escrit (i no vam rebre fins setmanes més tard) acomiadant-se quan ja havia decidit que es llevaria la vida.

TEMPS DE CICATRIUS (8-4-02)
Quan t’han pres tantes coses –fixa-t’hi-
comença a construir-se la victòria
perquè arriba un moment, o tard o d’hora,
que ja no poden prendre’t gaire més.

Mica a mica, xiu-xiu, sense adonar-te’n,
‘niràs recuperant el territori,
‘niràs fent fort l’espai de les idees.
I espurnes de foc nou s’arrencaran
quan topin l’esperança amb la il.lusió,
espurnes que cauran al teu cor trist
i t’han de dur el record de l’escalfor.

De tu depèn que un dia, sense causes,
se t’escapi un somriure. Tant se val
el motiu que te l’hagi fet renéixer...
Tant se val que després tornin els plors...
Hi ha llavor i, malgrat tot, és primavera
i ells no saben que en tu hi ha terra fèrtil.
I el somriure, si creix, et farà forta
i et durà més a prop del feliç fi.

Procura recompondre tots els trossos
i no perdis de vista l’objectiu
que ets tu i és prioritari, imprescindible.
Respecta’t fins a límits destacables
i mima’t com ningú no pugui fer-ho.
Nosaltres ‘nirem fent tot el que ens deixin,
però només podrem fer fins on tu ens deixis.

Almenys no tinguis dubtes al respecte:
posem tots la mà al foc sense temor,
segurs, sense fissures, amb confiança.
Sols és qüestió de temps i ja no gaire:
hi ha coses que cauran pel propi pes.
Com a tots els malsons, vindrà l’albada
i et durà un despertar reparador.
I aquesta gran ferida que ara et mata
serà sols una antiga cicatriu
que hauràs de rebuscar perquè, amb els anys,
pràcticament s’haurà esborrat del tot.

CARTA DE LA MONTSE DIMARTS 30 D’ABRIL

Carta de l’Eladi i de l’Anna.
La vostra lletra és amor i és escalfor… l’esperança que obre les portes de bat a bat, però, Anna i Eladi, no puc més… l’enyorança fa tan mal ! El Santi és la meva llum i el meu amor i l’enyoro, l’enyoro molt… no puc viure més sense ell… Això és un infern ! A la nit abraço el coixí ben fort… i trobo el seu consol… però no el tinc: Anna i Eladi, no tinc el meu Santi i l’enyoro.

I la meva Anneta, la mare i l’Imma fins quan hauran de patir el que estan patint? I aquest patiment promet ser llarg… penso que el patiment de la meva mort serà dolç al costat de l’angoixa de veure’m presa.
Quin sentit té viure lluny de les persones que estimes ? Lluny del teu món. Potser és un gest egoista, però m’ofego… Anna i Eladi, m’ofego.
Deixeu-me morir. Això és un infern. Res a fer i crits, molts crits. A hores d’ara tot em fa por… Ha ingressat una noia amb una condemna de set anys, i per una causa de fa cinc anys… és una noia sana que portava una vida normal. Plora, sempre plora. Penso en declaracions, jutges, judicis,… i l’angoixa creix.

Us estimo molt, moltíssim, en moments difícils sempre heu estat al meu costat… i fe de Déu que aquest és el valor més gran de l’amistat (il.legible) … descobreixen els amics que ho són (il.legible).

L’Anneta és la nina dels meus ulls… sempre he estat al seu costat i he procurat que  no li faltés res i ara veure’m així m’avergonyeix d’allò més… l’angoixa, la vergonya, la por, l’enyorança, la falta de consol i escalfor,… la muntanya, el bosc… totes les persones que estimo, el treball com a mestra… és molt, molt difícil de pair i amb aquesta càrrega i dins d’aquest infern viure no és fàcil… i sé, sé per la mirada del jutge que això no és res… només és el començament (segons ell “esto va para largo”), la meva salut no va per llarg…

Com diuen els Sau… sou collonuts !

No és fàcil el que vull fer… el meu Santi, la mare, l’Anneta i l’Imma, la Chari, la Cecília, el Matías, la Núria, el Carles, la Natàlia, el David… i vosaltres, Anna i Eladi, i tots, tots els amics em feu recular… però, creieu-me, és el millor per a tots.

Sé que estareu al costat de la meva Anneta i això em consola i molt.
Sempre, Montse !

Qui era la Montse Careta? (1a part)

La Montse Careta era una amiga nostra amb qui vam fer molts anys de monitors al MIJAC Valldaura.
Era una persona diferent, íntegra, sòlida, sensible...
Reservada, solitària, humil, discreta...
Intel.ligent, lluitadora, responsable, educada...
Soferta, solidària, generosa i, per sobre de tot, una MOLT BONA PERSONA.

De família molt humil i perseguida per la desgràcia. El pare i el seu germà gran van morir abans d'hora (el germà es va suïcidar força jove) i van deixar les 4 dones de la casa soles: la mare Josefina i les tres germanes: Imma, Montse i Anna. I la Montse va decidir lluitar com una formigueta per tirar endavant els seus estudis de magisteri i fer-se un futur com a mestra, mentre formava part del MIJAC Valldaura com a monitora.

Allà al cau del MIJAC Valldaura vam compartir moltes hores. Ella se l'estimava com si fos casa seva. A part de les hores d'esplai, s'hi havia passat moltes estones estudiant i fins i tot alguna vegada s'hi havia quedat a dormir. D'aquells anys en va sortir una relació propera a l'amistat, curulla de simpatia i sobretot d'un gran respecte mutu. Mai no vam acabar d'aprofundir en la seva intimitat perquè ella era exageradament reservada, però teníem un tracte molt proper i sabíem que podíem comptar els uns amb els altres.

Ningú no pot negar que era peculiar, especial, un xic rodamón i fins i tot una mica estranya: no deixava ningú indiferent. Però per sobre de tot això era una BONA PERSONA, incapaç de fer mal a una mosca ni d'aixafar una formiga. Era diferent, però ens va demostrar que ser diferent no és dolent.

Fent de monitors al seu costat vam aprendre d'ella moltíssimes coses: el respecte per la natura i els animals, l'amor als infants i a la llibertat, la humilitat, l'educació, la valentia, la tolerància...
Sempre va estimar i ajudar tothom i va compartir el que tenia amb els que ho necessitaven més que ella.

Al cap dels anys va acabar la carrera, va entrar a treballar a través de les llistes d'interinatge i va trobar feina a Sabadell, on es va instal.lar, s'hi va llogar un pis i va començar a fer relacions amb gent d'allà: de l'escola, d'un centre excursionista... Sabíem coses d'ella molt de tant en tant i l'última temporada vam saber que havia començat una relació amb un noi de qui estava molt enamorada. Ella que mai no havia compartit la seva intimitat amb ningú ni havia tingut cap relació de parella, finalment havia trobat la seva mitja taronja i estava pletòrica...

Perquè es vegi quin concepte teníem l'un de l'altre, he trobat dos textos que vam intercanviar l'any 1993. Un poema que vaig fer-li jo i es titulava "Rematadament grillada" i un text que un dia em va deixar a la bústia i jo recordo com el de "El cuquet de l'enyor".
I per recordar-la un parell de fotos de la seva etapa de monitora.

REMATADAMENT GRILLADA (28-7-93)
Tens un somni dins del cap que no t’hi cap
i aquest somni és ser feliç donant la vida.
Ni la sort no et va deixar triar el moment
i has nascut fora del temps que portes dintre.

Ningú veu el que tu veus amb els teus ulls,
ningú sent batecs tan forts dins del seu pit,
ningú està tan rematadament “grillat”
i se’n fot d’estar “grillat” com tu te’n fots.

I regales la misèria entre els que et veuen com un ric
i desprècies els estúpids que es vigilen el melic.
Zigzagueges per la vida sens mirar gaire per tu.
T’has fet la vida a la mida i ningú més no hi pot entrar.

Campanades de dolor la vida et dóna de regal
i tu et guardes el dolor amb tot l’egoisme.
I consoles el qui plora però no et mires al mirall.
Veuries que el cor et plora i que ningú et sap consolar.

EL CUQUET DE L’ENYOR (14-9-93)
Eladi, necessito dir-te una cosa. No t'estranyis que ho faci a través d’aquest tros de full, bé, ja em coneixes... jo sóc així de tallada, però la veritat és que tampoc he trobat el moment idoni per fer-ho. Agraeixo la teva manera de fer, tendra i sincera, el ferm suport que m’has donat i el que trobo estant al teu costat. De tu sempre tinc una grata recordança i ben endins el cuquet de l’enyor. I tot això, prescindint del meu estat d’ànim, és un sentiment perenne.

T'estima.
Montse

"Ciutat morta", la justícia i el record d'un cas llunyà

El documental "Ciutat morta" es va emetre el passat dissabte 17-1-15 al Canal 33 i, a part d'aconseguir una audiència espectacular va remoure consciències i ha generat un intens debat ciutadà.

Si encara no l'heu vist us he de recomanar vivament que el mireu i podeu trobar-lo a la xarxa a:

https://www.youtube.com/watch?v=Wjwx9DBkYPs

El documental explica com uns fets del 4 de febrer de 2006 (4F) a Barcelona desencadenen una sèrie d'esdeveniments on queden al descobert els abusos policials, el racisme, els prejudicis, la injustícia de la justícia, la prepotència de la política, la docilitat dels mitjans de comunicació... el bo i millor de la nostra societat.
Una càrrega policial contra la gent que estava celebrant una festa en un teatre okupat acaba amb un guàrdia urbà en estat de coma. La policia fa una sèrie de detencions arbitràries i injustificades que acaben amb 5 persones torturades, detingudes i empresonades preventivament. Després d'un procés judicial altament irregular acaben condemnades i complint penes de presó.
Una d'elles, la Patrícia Heras, que ni tan sols estava al lloc dels fets, acabarà suïcidant-se anys després de no poder suportar la pressió del tracte injust que està rebent.

Un dels aspectes més preocupants del documental és la indefensió soferta pels detinguts. En un primer moment les forces policials els torturen amb total impunitat. Durant tot el procés judicial, la jutgessa desestima totes les proves que els poden ser favorables (peritatges forenses, extractes dels mitjans de comunicació, coartades demostrables...) i dóna credibilitat només a la paraula de les forces d'ordre públic. Paraula contra paraula i guanya SEMPRE la policia.
Els 5 detinguts viuen un autèntic calvari descobrint dia rere dia que NO HI HA JUSTÍCIA. I és molt dur haver d'admetre aquest principi i saber-se totalment indefens malgrat estar en possessió de la raó i/o la veritat.

Veure aquest documental m'ha fet despertar un cas que vam viure en primera persona l'any 2002 que hi té molts punts de contacte.
La Montse Careta, una amiga nostra que feia de mestra a Sabadell va ser detinguda acusada d'un assassinat que les proves pericials demostraven que era impossible que pogués haver comès. Va ingressar a presó i al cap d'uns mesos no va poder resistir la pressió i el dolor i es va suïcidar dins de la presó.
En tot aquest procés la Montse va estar fatalment assessorada per advocats i suposats amics que nosaltres sempre vam pensar que encobrien el veritable assassí. La van deixar abandonada a la seva sort i a la negligència de les instàncies judicials, la van abocar a un estat de depressió i desesperança que la va acabar empenyent al suïcidi i va deixar el cas "tancat".

Des del començament d'aquest bloc el cas "Montse Careta" ha estat a la llista de possibles temes que podia tractar algun dia i ara aquesta "Ciutat morta" m'ha empès a fer-ho.
En les properes notícies aniré desgranant aquest cas que estic segur que no us deixarà indiferents.

Acabarà aviat... i acabarà bé!

Sí.
Ja sé que tot just avui comença...
Ja sé que ara tot es fa una muntanya i desanima haver de recular tant, ara que havies arribat tant enllà...
Ja sé que quan estàs enmig de la boira costa creure que a l'altra banda hi ha un sol que llueix i escalfa...

Però ho pressento:
anirà bé!

I no et puc donar cap garantia...
I em puc equivocar...
Però sento que anirà bé!

S'acabarà l'hivern i vindrà una primavera tranquil.la i alegre. Amb un solet que escalfarà i farà pessigolles.
No ho oblidis.
Els dies aniran passant de pressa. No tan de pressa com voldries, però passaran de pressa. Un darrere l'altre. I cada dia serà una mica millor que l'anterior.

I un bon dia t'adonaràs que tancaràs la porta. I tu et quedaràs dintre. Amb tots nosaltres. I el que t'ha amoïnat tot aquest temps quedarà fora.
Ja ho veuràs com hauràs de donar-me la raó: acabarà aviat... i acabarà bé!

Petons de colors!

Txapastro

Aquí teniu una vinyeta dels mítics "Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio" (creacions del gran Ibáñez). Recordo l'expressió que titula la notícia en boca del meu germà i no sé si és una paraula basca o una invenció més de les seves, però em fa riure: TXAPASTRO! Aplicat a algú que fa malament les coses que intenta fer bé, una mena de Mister Bean total...
I avui riurem una mica perquè a casa nostra tenim un "txapastro" dels bons...

Els meus ulls han vist coses que no creuríeu...

• com entaforar dins la bossa d'entrenar la roba de futbol de manera totalment caòtica i antihigiènica, amb la sola enfangada d'una bota en contacte directe amb la tovallola molla i arrugada, els mitjons convertits en pilotetes que surten de l'assecadora ben molls, el xampú destapat...
• com rentar-se les mans amb escasses gotes d'aigua i absència de sabó de manera vertiginosa o com pentinar-se només amb la imaginació i voler convèncer els altres que s'ha fet...
• com acabar de fer "popo", aixecar-se alegrement i retornar a l'activitat anterior, sense adonar-se que no s'ha tibat la cadena del vàter ni s'ha tancat la porta, de manera que s'està escampant generosament la fragància per tota la casa...
• com estar sol jugant a futbol al terrat i, sense cap adversari a qui poder donar les culpes, interrompre bruscament l'entrenament amb uns esgarips esgarrifosos. Hi anem corrent i ens podem trobar el "xapastro" cargolat per terra amb el genoll ensangonat i un morat que durarà setmanes, sense que mai puguem arribar a entendre com es va produir la situació...
• com trencar la clau d'una porta blindada per l'emoció d'arribar el primer i una força desmesurada, amb tan mala fortuna que la clau va quedar dins del pany, va ser impossible d'extreure i vam haver d'anul.lar la porta blindada...
• com posar repetidament les mànigues dins del plat mentre dina o sopa, sucant-les a l'oli o al suc de tomàquet... i quan l'escridassem perquè s'ha tacat, ho nega i pretén demostrar-ho girant el braç... sense recordar que hi duia el got ple d'aigua i... és clar... mullader a les estovalles de propina...

i, per acabar, la més recent que ha provocat que en faci aquest petit recull:

• com estar jugant a bitlles amb la Wii i, tot fent broma, agafar embranzida per llençar la bola. En el moment del llançament estar tan dins de la partida que el comandament surt volant amunt, amunt, amunt fins que toca el sostre del menjador i cau a plom darrera de la pantalla de la tele... (per sort, tot continua funcionant perfectament).

En fi, aquests dies hem rigut una mica amb l'Anna recordant aquestes anècdotes i la facilitat que té el nostre estimat "txapastro" per fer disbarats sense cap mala intenció per part seva. I m'ha semblat que seria divertit compartir-ho amb vosaltres i que us podia fer riure, però... m'heu de fer un favor...

...no li digueu a ell ni us en rigueu 

perquè li sabria greu i s'enfadaria...

Que quedi entre nosaltres... ;-)

El meu nou mòbil

M'he comprat un mòbil nou.
Ja sabeu que el que tenia era molt vell, un Nokia sense pantalla tàctil, ni connexió a internet, ni whats ni res de tot això.
Ja sabeu que no m'agrada gaire l'abús que molta gent fa del mòbil. Jo el faig servir bàsicament per comunicar-me amb l'Anna quan la logística familiar ens ha de permetre estar connectats quan no estem junts. Fins ara ho feia a còpia de SMS i això suposava unes factures desproporcionades per l'ús que en feia.
Al desembre vaig rebre una oferta de la meva companyia telefònica, posant-me facilitats per canviar a un smartphone per pocs diners, vaig informar-me d'un canvi de tarifa molt beneficiós i penso que ara fent servir el whats amb l'Anna en comptes de l'SMS la factura ens sortirà molt millor.
O sigui que m'he comprat un mòbil nou, més o menys com els que té tothom. I ara tinc whats i connexió a internet i càmara de fotos...

Però vull seguir fent-ne el mateix ús que feia fins ara, és a dir, els dies que no em faci falta, no l'obriré i el duré a la bossa tancat per si el necessito. Quan el necessiti l'engegaré i quan arribi a casa el tornaré a apagar.
El primer dia ja em van donar d'alta en alguns grups de whats en què és interessant que estigui (el grup de pares que recollim els nens d'extraescolars, els companys de cicle superior...) i tothom em va donar la benvinguda amb grans alegries del tipus "Benvingut a la modernitat... ara si que estaràs connectat..." i jo contestava amb prevenció avisant tothom que no es refiessin del meu número perquè no tindria pas el mòbil sempre engegat.

Reconec que les prestacions d'aquests mòbils moderns són potents, interessants i útils.
Però m'espanta el perill de dependència que se'n pot derivar si no es va amb compte.
Hi ha gent que envia un whats i espera resposta immediata i es posa nerviós si no la té i no entén perquè no el contesten de seguida. Conseqüentment, quan li envien un whats de seguida contesta, deixant el que tingui entre mans i donant preferència a aquella resposta.
Hi ha gent que està mirant contínuament si té missatges d'alguns dels grups en què està.
Hi ha gent que passa moltes hores jugant a jocs online o pendent de xarxes socials i de mil i un missatges, "likes", visites...
Tot això pot ser molt llaminer i, sense adonar-te'n t'hi vas enganxant i t'acaba absorbint una gran part de temps. Jo mateix vaig tenir una època en que jugava força a l'Apalabrados i vaig acabar deixant-ho radicalment perquè em va semblar que se m'estava escapant de les mans (cada vegada jugava més partides i tan bon punt les acabava en tornava a engegar una altra i era una roda cada cop més vertiginosa).

O sigui que el meu objectiu, ara que tinc mòbil nou, és seguir fent-ne el mateix ús que en feia quan tenia el vell. Utilitzar-lo quan el necessiti, aprofitar-me de tots els avantatges que em pugui oferir, però res més.
Per molt que sigui una eina excel.lent, no vull que això em porti a dur-lo tothora a les mans.
Fins ara no ho feia pas.
Seria com si sempre anés amb un martell a les mans perquè em va molt bé i és un martell molt bo. Doncs no, el tinc a la caixa d'eines, quan l'he de menester l'agafo i després el torno a desar.

Per il.lustrar aquesta notícia la meva primera idea era fer una foto dels dos mòbils de costat: el vell i el nou.
Però després vaig decantar-me per la que he acabat posant, que il.lustra millor l'esperit de la notícia: només el meu nou mòbil...
No el veieu?
Està dins de la bossa, apagat, perquè ara mateix no el necessito.

Vacances de Nadal 14-15

Han passat com una exhalació i a més a més no podem dir-ho perquè ningú no s'ho creu.
15 dies!
Però vam començar-les anant a tota pastilla per enllestir les nostres felicitacions nadalenques, vam seguir amb les compres "contra-rellotge" perquè ningú no hagués de sortir decebut dels dies de rebre regals, vam fer la marató d'àpats familiars, vam passar dos dies a PortAventura, patge reial, cavalcada, Reis... i entremig els Pastorets del Roc i l'Ona, el concert de l'Ona amb l'escola Ad Libitum, una mena de "Sant Silvestre familiar" el dia de Sant Esteve a Calders, la representació de Mar i Cel a Barcelona (mentre els nens es quedaven amb els seus cosins passant-s'ho de conya al Campi qui Jugui i a Perafita)... i... s'ha acabat.
Tot allò que havíem dit que podríem fer per les festes, des d'endreçar coses de la casa, fins a visitar gent a qui devem visita des de fa molt temps... ha quedat per fer.
Però, dintre de tot, crec que ha estat bé.
Mireu unes quantes fotos i jutgeu.
I bona tornada a la normalitat!

"La taula petita" (Els Amics de les Arts)

Una cançó inèdita de "Els Amics de les Arts" que van presentar en públic a la gala "És Nadal al món" de RAC1 aquest Nadal: "LA TAULA PETITA"
A mi m'agrada molt.
I a vosaltres?

Balanç del 2014

Se’n va un any que per moltes coses recordaré tota la vida (i no totes us les puc explicar). Cada any passa alguna cosa destacable però per a mi aquest 2014 (per bé i per mal) ha estat un any diferent dels altres. Aquests dies em vaig mirar les 127 notícies del picalapica del 2014 i vaig recordar algunes d’aquestes coses:

• com vam continuar la lluita política contra els atacs de la Llei Wert a la immersió lingüística, manifestant-nos públicament i fent campanya a la nostra escola.
• com vam continuar la lluita per defensar el dret dels catalans a decidir el nostre el futur amb múltiples actes i campanyes, però sobretot amb la “V”de l’11 de setembre i la magnífica consulta del 9 de novembre en que vaig formar part de la mesa electoral de Calders.
• les sentides i recordades morts de la Tatiana Sisquella (6 de febrer), del Xavier Valldeperas (7 de març) i de la meva iaia Maria (23 d’abril, dia de Sant Jordi)
• relacionat amb aquesta darrera pèrdua em queda el gran record de l’emotiva cerimònia de comiat als avis Emili i Maria que vam muntar amb els pares i germans a Súria, amb escrits, poemes, cançons i una escampada final de les cendres i la plantada d’una alzina.
• El 2014 també em va portar tres petits regals culturals: el curtmetratge “Cuerdas”, el CD “Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure” de Els Amics de les Arts i el docufilm “Descalç sobre la terra vermella” que em va permetre conèixer més a fons la figura del Pere Casaldàliga.
• Una altra experiència molt maca del 2014 va ser tota la campanya de l’Oms Solidari per ajudar l’Andrés Blanco a recollir fons per poder costejar el seu tractament a Suïssa en la seva lluita contra el càncer. Una de les coses en que vaig participar i de què em vaig sentir més orgullós va ser aconseguir que el Pau Bermúdez (calderí concursant de Masterchef Junior) vingués a fer una sessió de cuina a la nostra escola a benefici de l’Andrés.
• També vaig tenir la sort de gaudir de l’experiència d’arribar a la final del Certamen de Lectura en Veu Alta, acompanyant la meva alumna Sara Molero que prèviament havia superat els Quarts de Final i les Semifinals i va fer un gran paper a la final celebrada al TNC. L’escola va viure intensament aquesta experiència, però jo... més.
• El 2014 em va provocar un rebuig als telèfons mòbils que encara no he superat i m’està tornant un inadaptat social. No suporto veure tothom enganxat a les pantalles dels mòbils contínuament i pendent de mil i un grups de Whats o jugant en partides interminables d’estúpids jocs interactius... però com que és el que fa tothom... sóc jo qui s’està convertint en un friki...
• el millor que m’ha portat el 2014 és reenamorar-me de l’Anna... Sí, sí, allò que ens passa a l’adolescència o en els primers moments d’una relació, jo he tingut la sort de tornar-ho a viure...
• com a contrapartida el 2014 em va “regalar” alguna mala experiència, de les que no he parlat obertament, però potser algun dia podré fer-ho perquè, per sort, estan en vies de solució.
• i, per acabar aquest recull, el 2014 em vaig anar aficionant a sortir a córrer amb una certa constància.  Vaig anar millorant i augmentant el temps i distància i vaig acabar fent sortides d’uns 60 minuts en què dec recórrer uns 9 km. En part per aquest canvi em vaig aprimar uns 7-10 quilos i m’he estabilitzat en uns 88 quilets

Li demano al 2015 que mantingui tot el bo que ha nascut i crescut el darrer any, però que s’endugui per sempre allò que ha tingut de dolent.