30 de set. 2014

Ni muts ni a la gàbia

Dissabte 27 de setembre al Parlament de Catalunya es va aprovar la llei de consultes i es va publicar el decret de convocatòria de la consulta del 9N.
Dilluns 29 de setembre el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit els recursos presentats pel Govern espanyol del PP contra la llei de consultes i contra el decret de convocatòria del 9N i, per tant, han quedat suspesos ambdós.
L'admissió dels recursos s'ha produït en un temps rècord de poc més d'una hora i per unanimitat.
Davant d'aquest vergonyós però previst gir dels esdeveniments, la societat catalana ha estat convocada a manifestar el seu suport davant dels ajuntaments avui dimarts 30 de setembre. I ho hem fet de manera massiva un altre cop. Demostrant que anem de debò i que això de la consulta i el desig d'independència no és cosa dels polítics ni un caprici passatger. Ho volem. I ho volem ara: ARA ÉS L'HORA.
A Calders ens hem convocat un bon grapat de persones i hem assistit a la lectura del manifest en defensa de la consulta del 9N.




Després he vist a través de les xarxes que les concentracions han estat massives arreu de Catalunya.

I encara una mica més tard m'he assabentat d'una simbòlica campanya anomenada "Muts i a la gàbia? De cap manera" que consisteix en fer una presa de consciència a partir de l'abandonament d'unes urnes dins de gàbies en diferents punts de Catalunya. Pretenen denunciar la situació que es produeix a Catalunya on s'està segrestant el consens entre els ciutadans i empresonant les llibertats fonamentals i conviden tothom a penjar gàbies als balcons, finestres i terrasses, amb una urna o un vot a dins, perquè ni ara ni mai no s’esborri de la memòria col.lectiva el dia que les llibertats democràtiques de tots van ser prohibides i empresonades.


I un cop més em sento orgullós del meu poble, del meu país i de la meva gent. De com lluitem amb enginy, constància i un somriure i ens anem apropant mica a mica a la victòria final.

I aprofitant la coincidència de noms, em vull fer ressò de la campanya "Ni muts ni a la gàbia" que afecta 6 joves acusats de desordres públics, danys, atemptat a l'autoritat i lesions per una manifestació que es va dur a terme a Esplugues de Llobregat ja fa més de 6 anys en protesta a un projecte urbanístic anomenat Pla Caufec i, d'altra banda, d'obstaculitzar el transit davant de l’Ajuntament en una ocupació que es va fer d’un ple a l’Ajuntament d’Esplugues.
Segur que van fer molt de soroll per criticar, denunciar i intentar evitar que aquell pla tirés endavant, però conec algun dels joves implicats i no crec que puguin haver fet res que ara els hagi d'enfrontar a unes desproporcionades penes de 2 anys de presó i 1000 euros de multa per haver defensat els seus principis mediambientals. I tenen el judici el proper 27 d'octubre.

O sigui que "ni muts ni a la gàbia".
Ni pel que fa a la consulta del 9N ni als acusats d'Esplugues.

29 de set. 2014

Versos lliures

Aquest estiu he escrit força poemes.
Feia temps que no n'escrivia i n'he escrit força.
I estic molt content de la intensitat i força descriptiva d'alguns d'ells però pràcticament tots corresponen a aquella parcel.la més íntima que us vaig comentar que sovint reservava només per a mi ("Les notícies que no publico"), sense gosar difondre-la aquí al picalapica.
Malgrat aquest criteri, em sap greu que quedin només en l'hermetisme de la meva llibreta de poemes i he pensat que m'agradaria exposar-ne alguns fragments aïllats, en forma de versos "lliures", per tal que més gent pugui disfrutar-los.
"Lliures" perquè són el tipus de versos que jo utilitzo, sovint sense rima...
"Lliures", perquè escapen de la "presó" de la meva llibreta on només jo els gaudeixo...
Potser m'arrisco massa en aquest exercici temerari, però després de molt rumiar-ho sembla que ha guanyat el narcisisme literari a la prudència.
Aquí ho teniu. Sigueu indulgents amb mi...

…dubto, tremolo, pateixo,
visc amb el cor a la boca…
penso que no m’ho mereixo…

(de “Fràgil”, 14 de juny)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Hi ha les 15 tasses,
les dels teus tallats […]
Em miren i em diuen
que et trobo a faltar…

(de “15 tasses”, 4 de juliol)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

…ja són tres mesos de “viatges
interiors”, ja prou “turisme”:
és hora de tornar a casa.

(de “Equipatge per tornar a casa”, 12 d’agost)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Et ressegueixo els camins i no em canso,
la teva pell sempre és viatge agradable...

(de “Diàleg de pells”, 23 d’agost)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ho vull. Ho intento. Fracasso.
Em torno a aixecar. Ensopego.
I torno a caure i no queden
gaires forces al sarró.

(“sense títol”, 24 d’agost)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Buscant el meu lloc,
buscant el meu to,
buscant-me les forces,
l’agulla imantada
que fixi el meu nord. […]

Mariner d’aigua dolça
sense por a naufragar,
ara que hi ha tempesta
penso que al meu got d’aigua
potser em puc ofegar.

(“sense títol”, 27 d’agost)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Però s’ha d’acabar,
hem de retornar
a l’absurda vida
plena d’altres coses
que no som tu i jo.

Tanco fort els ulls,
sal, parpella i sal,
i respiro fondo,
m’empasso la pena
i es desfà l’instant.

(de “Instant”, 28 d’agost)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Quan sembla que arribo
trobo una altra porta
tancada i em toca
tornar a recular,
buscar un nou camí.

(de “Matí gris”, 29 d’agost)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

A vegades
ens fonem en violentíssima abraçada
i un amor tan evident ens bufeteja
que la resta deixa de tenir sentit.

A vegades
quan no hi ets, com un infant, torno a enyorar-te,
quan arribes dintre meu el pit s’eixampla
i la brúixola ja torna a marcar el nord.

(de “A vegades”, 29 d’agost)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

...agraït de saber-me estimat per sobre de tot,
de sentir-me un estúpid per haver-ho espatllat
i de no estar a l’alçada d’aquesta gran sort
que és tenir-te al costat.

(de “Descriptiu”, 7 de setembre)

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

...Tu, guspira que em revifes.
Jo, combustible que cremo.
tots dos, foguera agradable,
càlid niu, redós manyac,
d’on fugen tots els malsons
per deixar posar-s’hi als somnis.

(de “Foguera”, 16 de setembre)

26 de set. 2014

Room 8

Un curtmetratge molt interessant i sorprenent.
No us diré res més a part de recomanar-vos que li dediqueu els 6 minuts que necessita per gaudir-lo. És una obra de James W. Griffiths, es titula "Room 8" i és un dels guanyadors dels premis BAFTA per acurtmetratges de l'any 2014.
Està en anglès però podeu activar els subtítols en espanyols en el botó de la barra inferior del Youtube.

Ja em direu si us ha agradat...

23 de set. 2014

"També sóc jo" de Joan Dausà

En Joan Dausà és actor, cantautor i presentador reconegut d'esdeveniments com el Certamen de Lectura en Veu Alta o la Festa dels Súpers.
Com a cantautor ha aconseguit un cert reconeixement i notorietat en cançons com "Jo mai, mai" que a més a més va formar part de la banda sonora de la pel.lícula "Barcelona, nit d'estiu" (va guanyar el premi Gaudí a la millor música original).
No l'he seguit amb atenció, però quan he sentit alguna cançó seva sempre m'han agradat.
Fa pocs dies vaig descobrir que en un concert de Els Amics de les Arts va pujar a cantar amb ells una cançó del seu repertori: "També sóc jo". Vaig escoltar-la i després vaig buscar la versió original. I em va agradar.
I a més a més vaig descobrir un "vídeo àlbum oficial", un vídeo interpretat pel mateix Joan Dausà i l'Aina Clotet que desenvolupen una història d'acció i tensió emocional enllaçant diferents fragments de les cançons del seu segon disc "On seràs demà?". Aquest vídeo el trobo especialment interessant per gaudir a nivell visual i fer un tastet de les cançons.
Us ho enllaço tot i... vosaltres mateixos.

1.- "També sóc jo", amb Joan Dausà i Els Amics de les Arts


2.- "També sóc jo", versió original del disc de Joan Dausà


3.-Vídeo àlbum oficial del disc "On seràs demà?"


Lletra de "També sóc jo"

Si mai em veus tornant a peu
i no et conec, recull-me.
Si mai em veus deixant sortir
tot el verí, perdona'm.

També sóc jo.
El mateix que quan la sort
se t'escapa per ben poc   
et fa riure un altre cop.

També sóc jo.
Ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També sóc jo.

Si mai em veus inflant el pit
parlant de mi, atura'm.
Si mai em veus cridar confós
cremant-ho tot, abraça'm.

També sóc jo.
El mateix que quan la sort
se t'escapa per ben poc   
et fa riure un altre cop.

També sóc jo.
Ple de llum i de foscor,
tan minúscul que faig por.
També sóc jo.

19 de set. 2014

Records de l'estiu 2014

Ja se'n va aquest estiu i ens deixa novament la rutina grisosa de la resta de l'any amb les presses, les obligacions i els horaris impossibles...
Ha estat diferent dels darrers estius, potser no tan esplèndid, però ara tiro la vista enrere i no puc deixar d'enyorar moments viscuts que per sort han quedat atrapats en cares il.lusionades, paisatges bucòlics, divertides imatges... àpats en bona companyia, retrobades amb amics, platges fantàstiques, llunes plenes, postes de sol, somriures trapelles, mirades enamorades, petons apassionats, emocions compartides, descobertes, confirmacions...
Us deixo amb un grapat d'imatges que per a mi són prou significatives d'aquestes vivències que he viscut aquest estiu 2014.
Gaudiu-ne tant com jo!

17 de set. 2014

Congratulations, Scotland


D'aquí a unes hores els escocesos podran votar i decidir si volen continuar pertanyent al Regne Unit de la Gran Bretanya o si prefereixen esdevenir un estat independent.
Així, de manera oberta i democràtica, a plena llum del dia, sense amenaces ni subterfugis, amb les urnes i un clima majoritari de respecte entre els partidaris de les 2 opcions i els representants polítics dels 2 bàndols.
Molts som els qui seguim el seu procés amb enveja i expectació. Per això avui l'ANC i Omnium Cultural han publicat aquest anunci a tota plana al principal diari escocès, el Herald Scotland. El text principal diu: "Felicitats, Escòcia. Votar és guanyar."
Els pronòstics i sondejos són molt ajustats i guanyi qui guanyi sembla que serà per molt poca diferència, però més enllà del resultat final, admirem la capacitat d'Escòcia i Gran Bretanya per haver afrontat aquest procés de manera democràtica i respectuosa, d'una manera diametralment oposada a com l'Estat Espanyol fa ulls i orelles sordes al clam que surt de Catalunya, fent el ridícul a nivell internacional.
A veure quines lliçons ens depara el futur immediat en funció del resultat que es produeixi a Escòcia... Demà caldrà estar atent a les notícies... a les que arribin d'Edimburg, però també a les de Londres, Madrid i Barcelona.

Molta sort, Escòcia!

16 de set. 2014

Les notícies que no publico

Dies enrere (i no és la primera vegada) en un comentari a una notícia d'aquest bloc, un seguidor em deia:
- Ja estic esperant el teu comentari sobre el Jordi Pujol...

Però aquest comentari no va arribar mai. Llavors vaig pensar per què alguns temes no acaben convertint-se en notícies del picalapica?

Doncs principalment per falta de temps o per falta de motivació.
Per escriure una notícia al picalapica hi ha d'haver alguna cosa que m'hi empenyi: que m'emocioni, que em facin venir ganes de difondre-la, que em sacsegi i em faci venir ganes de mostrar-hi la meva opinió...
Si no s'activa cap d'aquests ressorts, doncs... no l'escriuré. Tot i que en alguns casos pot ser que sigui per culpa de la manca de temps en aquell moment.

També hi ha temes sobre els quals no em manifesto perquè no en tinc prou informació o suficients elements de judici o una opinió prou formada... que jo no sóc com aquells tertulians que opinen de tot...

Ara bé hi ha altres notícies que d'entrada voldria escriure, però m'ho acabo repensant i no arriben a sortir...
Són aquelles que afecten a temes massa íntims de mi mateix o dels qui m'envolten, que em sembla que no tinc dret a difondre o que em farien massa vulnerable...
A vegades explicaria algunes coses que tinc la sensació que faig tan malament... però llavors penso que no en trauria res de positiu per a mi mateix, tret de la llàstima o una falsa comprensió que disfressés la desaprovació. I potser ja en tinc prou desaprovant-me jo mateix...
A vegades explicaria coses que els passen a gent del meu voltant i que generarien la solidaritat i el suport dels lectors, però que potser farien sentir incòmodes o molestarien els protagonistes involuntaris d'aquells fets...
A vegades donaria una opinió massa negativa sobre alguna cosa propera a mi que potser em faria entrar en polèmiques estèrils de les que no en trauria res de bo i potser problemes... i d'aquests ja en tenim cadascú la nostra bona dosi i no cal buscar-ne més, oi?

En fi, que penso que el picalapica és un bloc on em despullo força, però he de reconèixer que no m'hi exposo de manera total. Encara em guardo coses que només arribo a compartir amb mi mateix i amb la mitja taronja que la vida m'ha regalat.

13 de set. 2014

La "V": 11-9-2014

Aquesta notícia pretén deixar constància de la meva participació als actes de la Diada de l'11 de setembre de 2014.

Al matí, a Calders vam participar d'una acte simbòlic i institucional en que les diferents entitats i particulars del poble van sumar el seu suport al procés nacional.
Després vam fer la tradicional cantada del Cant de la Senyera i els Segadors dalt del Puig, mentre hissàvem l'estelada i fèiem un assaig de la "V".
Més tard vam adreçar-nos al punt de sortida dels 2 autocars que des de Calders vam confluir a la Gran Via de Barcelona per formar part de la impressionant "V".
Allà, malgrat l'excel.lent organització dels voluntaris de l'ANC vam passar una tarda una mica feixuga a peu dret, sota un sol de justícia, suant i estant apinyats junt a moltes d'altres persones, contribuint a construir una cosa en la que creiem fermament i de la que no vam ser del tot conscients fins que vam començar a rebre fotos que certificaven com havíem fet una immensa senyera humana de quilòmetres i quilòmetres de llargada. I un cop més vam fer-ho de manera pacífica, cívica, festiva i positiva.
I vam tornar a casa amb la satisfacció d'haver sumat un gra de sorra a aquesta ambiciosa empresa que pas a pas camina cap a la seva consecució. Il.lusionats i esperançats que el final feliç estigui una mica més a prop. I ara ja esperem els propers moviments de la partida d'escacs que és aquest privilegiat moment històric que estem vivint.
Com a anècdota les 3 fotos finals expliquen la gènesi de la impressionant foto de l'Anna que sembla que emuli la de la Marsellesa guiant el poble francès vers la llibertat...
















10 de set. 2014

Ara és l'hora

Demà, 11 de setembre de 2014, tornem a escriure una plana de la història de Catalunya. Anirem a Barcelona i formarem part d'una altra manifestació històrica i multitudinària per demostrar que no ens cansem de demanar la independència de Catalunya, que persistim, que sense violència i amb la força de la raó anem fent camí sense desviar-nos del rumb que ens hem fixat, que no pensem defallir...
L'any passat vam ser a la Via Catalana i fa dos anys vaig ser a la manifestació de Barcelona, posant la cirereta a uns mesos en que havia esclatat la meva opció definitiva per l'independentisme (vaig fer-me de l'ANC, vaig penjar l'estelada al balcó, vaig assistir a diferents actes...) i hores abans d'assistir a aquella manifestació vaig escriure un poema.
Potser és la primera vegada que repeteixo un contingut en aquest bloc, però el poema m'agrada molt i penso que el seu contingut i significat és plenament vigent o sigui que, el torno a publicar:

METAMORFOSI 11-S
Truco a les portes de la història
-formalitat innecessària:
sé que és obert, que puc passar-

Avui sabré de la importància
d'un gra de sorra dins la platja,
de gota d'aigua dins la mar.

Ser-hi o no ser-hi. Transcendència.
Cada epopeia de la història
comença fent un primer pas.

Tant ens apreten les costures
d'aquest vestit que ja ens va estret
que ens caldrà fer de papallones.

Cau la carcassa del vell hàbit
que ens feia nosa i cap profit
i en surt un ésser... diferent?

És el que era. No ha canviat.
Però alguna cosa em fa dubtar...
Ara té ales: pot volar!!

8 de set. 2014

Dues grans cançons... antigues

Al llarg de la meva vida en no poques ocasions he anat ensopegant amb aquestes 2 cançons i sempre m'han provocat una barreja de malenconia i un somriure.
Penso que són 2 bones cançons i avui les vull recordar aquí.

1.- "Alone again" de Gilbert O'Sullivan.
Aquest tema és de 1972 (ja té 42 anys!!! gairebé tan vell com jo ;-) ) i és una composició d'aquest cantautor irlandès que parla de la seva immensa i amarga soledat quan l'han deixat plantat a l'altar i pensa en suïcidar-se, tot recordant una infància també trista amb la mort dels seus pares... Mai no havia buscat el significat de la lletra i no hi vull pas aprofundir. Em quedo només amb la melodia i les sensacions que em transmet:

"Alone again... naturally" (Sol un altre cop... naturalment)

Si voleu algunes versions curioses podeu provar amb la de Pet Shop Boys amb Elton John o la de Neil Diamond . Aquí us deixo el vídeo de la versió original:


2.- "Raindrops Keep Fallin' on My Head", cançó de Hal David y Burt Bacharach, interpretada per B. J. Thomas.
Aquest tema és encara una mica més vell... tant com jo, ja que és del 1969 (45 anyets de res!). Va formar part de la banda sonora de la pel.lícula "Dos hombres y un destino" i va fer-li guanyar 2 premis Òscar (millor cançó i millor banda sonora). El contingut de la lletra és més optimista ja que parla de la pluja que va caient (com a sinònim de tristesa) però manifesta l'esperança que aviat sortirà el sol i retornarà la felicitat... Que així sigui!

Podeu sentir versions curioses de Love of Lesbian , Henry Mancini , la "hispana" de Matt Monro o la nostrada de la Núria Feliu. I evidentment us deixo el vídeo de la versió original:

4 de set. 2014

La influència ideològica dels educadors

Quan feia el curs de Director d’Activitats de Lleure (crec que per allà a l’any 1992) ens explicaven la gran influència que tenim els educadors sobre els infants que tenim al nostre càrrec i com havíem de ser conscients d’aquest poder alhora de transmetre’ls valors i ideologies. Fins i tot ens comentaven que decidint no influir els estàvem influint obviant-los o amagant-los uns valors o una de les diferents percepcions de la realitat...
Parlo de memòria, no puc ser més precís en l’argumentari, però recordo que la cosa anava per aquí i que ens aconsellaven que era preferible influir de manera conscient que no pas acabar influint sense tenir consciència de què els transmetíem...

I tot aquest discurs ideològic, filosòfic i educatiu em va venir al cap durant el curs passat quan m’adonava que passava moltes hores davant dels meus alumnes amb peces de roba que lluïen l’estelada o proclames favorables a l’independentisme. Em vaig plantejar si potser era més ètic que no portés aquell vestuari per no influir en els alumnes sobre opcions polítiques i ideològiques. No estava molt segur d’estar fent el correcte...
Però llavors vaig pensar que potser aquells mateixos alumnes que em veien durant tot el dia amb un pegat de l’estelada als pantalons (o almenys alguns d’ells), també veien a casa seva una bandera espanyola penjada del balcó o sentien converses clarament contràries a l’independentisme en el seu cercle familiar. Portant-ho a l’extrem potser podien sentir dir que els independentistes eren poc menys que el dimoni personificat...
I vaig pensar que jo, amb aquesta actitud, els podia mostrar que hi ha una altra opció possible, TENINT MOLT CLAR QUE NO PRETENC IMPOSAR-LOS EL MEU PENSAMENT SINÓ ÚNICAMENT MOSTRAR-LOS QUE TAMBÉ EXISTEIX AQUEST ALTRE PENSAMENT i que és perfectament respectable (de la mateixa manera que jo respecto l’altre) i que perfectament es pot conviure harmònicament amb persones que tenen altres pensaments diferents al nostre. I que aquestes persones que pensen diferent no tenen per què ser dolentes, ni dimonis, sinó que poden ser persones normals i corrents, bones persones que simplement pensen diferent que nosaltres.
Pensava que els podia estar donant un bon exemple de convivència i de respecte a la diversitat.

I vaig decidir que seguiria portant aquella roba, de la mateixa que alguns venen a la classe amb la samarreta del Real Madrid o una polsera amb la bandera espanyola i jo hi convisc amb naturalitat.
No estic segur al 100 % d’estar fent el correcte, però almenys sóc conscient del què estic fent i del perquè ho estic fent.
Què en penseu?








2 de set. 2014

Llegir i rellegir

L'estiu és el meu refugi de lectura quan, com molta gent, trobo el temps necessari per poder fruir d'aquest plaer amb regularitat i intensitat.
Habitualment durant l'any vaig acumulant llibres que no tinc temps de llegir i llavors a l'estiu és quan ho faig. Però aquest any vaig arribar a les vacances amb pocs llibres pendents (potser perquè ja no n'havia comprat gaires per falta d'espai físic i per augmentar el nivell d'exigència).
Tot i així els que he llegit us els vull recomanar perquè m'han agradat.

El que més ha estat "Victus" d'Albert Sánchez Piñol, impressionant novel.la històrica que retrata des de dintre, seguint un personatge de vida interessantíssima, les campanyes bèl.liques precedents i el setge final de la ciutat de Barcelona, abans de caure en mans borbòniques l'11 de setembre de 1714.
És totalment recomanable i no crec que decebi ningú dels que ho intentin.

"Una tempesta" d'Imma Monsó. Entretinguda novel.la que entrellaça tres històries amb un bon component d'angoixa i suspens per l'imprevisible final.

"I jo també em moriré?" de Xusa Serra, un llibre d'assaig a l'entorn de com tractar la mort amb els infants. Tot i que alguns passatges i conceptes són una mica repetitius, dóna idees molt interessants sobre com enfocar el tractament de la mort amb els infants (en tots els seus supòsits: avis, pares, germans, mascotes...) i la idea principal és que mai no se'ls ha d'enganyar i que se'ls ha de permetre participar en tot el que vulguin (assistir als tanatoris o funerals, fer actes simbòlics de comiat, etc) per evitar traumes posteriors.

"Descalç sobre la terra vermella" de Francesc Escribano. La imprescindible biografia del bisbe Pere Casaldàliga i la seva acció a Sao Felix do Araguaia, al Brasil. Un exemple de coherència i valentia que commou i que vaig descobrir aquesta primavera arrel de la minisèrie de TV3 que torno a recomanar a tothom.

Ara bé, a l'hora de marxar a Calafell volia llegir més i se'm va plantejar el dubte: havia d'anar corrent a comprar-me nous llibres, sense estar segur de si m'agradarien prou o no? No em va fer el pes aquesta opció i vaig pujar a l'estudi a recuperar algun llibre que ja havia llegit feia temps per rellegir-lo i l'experiència va ser altament gratificant.
Concretament vaig rellegir 2 obres que ja sabia que eren una aposta segura i que vaig tornar a gaudir tant o més que quan els havia llegit per primera vegada. I aquestes dues obres són:

"Senyoria" de Jaume Cabré. Una història interessantíssima en que unes quantes trames acaben confluint sense deixar decaure mai l'interès narratiu i envoltades d'una descripció històrica de l'època que et fa entrar dintre la història d'una manera molt viscuda.
Altament recomanable.

"Wilt" de Tom Sharpe. Un llibre divertidíssim que cada vegada que l'he llegit en un moment o altre m'ha fet plorar de riure. Un mediocre professor d'institut politècnic que ha d'intentar ensenyar literatura a aprenents d'oficis (carnissers, guixaires, mecànics...) es veu acusat de manera surrealista de l'assassinat de la seva dona que, casualment, ha desaparegut sense deixar rastre. La manera com el protagonista assisteix a tots els esdeveniments i se'n va sortint amb una enteresa admirable fa somriure (en el pitjor dels casos) i petar de riure (si esteu de sort, com jo).
Una lectura alliberadora i saludable.

Un plaer, això de llegir i rellegir...