Tinc feina i salut, això sí. Però una feina que em lliga a unes rutines implacable. Cada dia he de matinar, fer el mateix horari i marxar a casa carregat de feina per a l’endemà. O sigui que de temps lliure… ben poca cosa.
De casa a la feina i de la feina a casa. Amb petites escapades per anar a comprar, als bancs, a dur els nens a extraescolars… quina vida més apassionant, eh?
D’amics en tinc pocs i els veig menys. I quan els veig i ens mirem, riem de les files que fem: qui no ha criat panxa, s’està quedant calb, qui no té colesterol, té hipertensió i alguns les dues coses… Segur que no guanyaríem cap concurs de bellesa…
I de diners, no en parlem. No ens falta res del que és bàsic, però ni ens plantegem anar de vacances a llocs gaire exòtics, ni canviar el cotxe, ni gaires capricis, ni engegar projectes il.lusionants...
El que us deia: sóc un desgraciat!
I ell ho sap i m’humilia cada any.
M’ensenya que el més normal del món és viure la vida despreocupadament, amb tot el temps lliure del món, amb idees que es poden dur a la pràctica i que sempre surten bé, sense cap problema per aconseguir diners per organitzar el que faci falta (fins i tot un festival musical en una cala recòndita), envoltat sempre d’amics i amigues joves, guapíssims i guapíssimes, sempre disposats a barrejar amistat amb sexe i viure tòrrides aventures estiuenques.
I després em diu: “Aixeca’t de la tovallola. Entrena l’ànima”.
I jo li contesto: “Primer deixa-m’hi estirar una estona i descansar”
Cada any el "senyor Estrella Damm" m’ho recorda: sóc un desgraciat!
Saps que no m'ho havia mirat mai d'aquesta manera?
ResponEliminaEn definitiva però, no deixa de ser publicitat, per tant es tracta d'això, en el fons: fer-te veure que ets un desgraciat fins que no consumeixes el producte en qüestió. Sort que compartir una estrella és fácil ;-) I estirar-se a la tovallola encara més, je, je... Tot el demés, a la nostra edat, ja és un xic més difícil, però no imposible!
Saps que no m'ho havia mirat mai d'aquesta manera?
ResponEliminaEn definitiva però, no deixa de ser publicitat, per tant es tracta d'això, en el fons: fer-te veure que ets un desgraciat fins que no consumeixes el producte en qüestió. Sort que compartir una estrella és fácil ;-) I estirar-se a la tovallola encara més, je, je... Tot el demés, a la nostra edat, ja és un xic més difícil, però no imposible!
Ai eladi estas un xic negatiu! anima't que en un tres i no res estem de relaxxxxxx ;)
ResponEliminaRoger, per sort, tu i jo sabem una mica de què va això, però pot haver-hi jovent a qui aquests models influencïin massa i llavors els faci sentir desgraciats la seva realitat allunyada d'aquests models...
ResponEliminaA reveure
Eladi
Mònica, el que deia en aquest post no tenia res a veure amb el meu estat d'ànim, només era una reflexió sobre la influència perniciosa de la publicitat.
ResponEliminaEladi