3 fotos

Vaig acabant el mes de juny i vull fer-ho amb 3 fotos de les últimes setmanes que m'han agradat especialment per diversos motius:

1. El meu pare i jo. Una foto entranyable, feta en un moment molt especial i sensible i que un dia em donarà peu a fer tota una altra notícia exclussiva.
2. L'Ona i jo. Dalt de Collbaix, jo explicant-li des de dalt del cim què és cada cosa i ella escoltant i observant amatent. Moment tendre i relaxat.
3. La guitarra i jo. Enmig de les colònies de l'escola, en un moment de descans i de deriva. Els dits jugant amb les cordes provant i repetint melodies agradables que em porten a la somnolència fins que deixo de tocar i simplement m'hi abraço.

 

Sentir-se viu

Tinc 45 anys i no tinc cap problema amb l'edat que tinc. No va ser cap trauma ni fer-ne 25, ni 30, ni 40. Cada any el dia del meu aniversari no sento res d'especial. Estic content de fer un any més perquè penso en els que van quedar-se pel camí i vaig assumint les limitacions que l'edat em va regalant (em canso més si provo de fer exercici físic, hi veig molt menys, he de medicar-me per a la hipertensió...). I em sento bé. Em sento "jove" tot i ser conscient que ja no sóc pas tan jove. Em sento viu.
I quan veig gent traumatitzada per l'edat que va sumant i veig que a mi no em passa, penso que això de "sentir-se viu" pot tenir a veure amb estar descobrint coses permanentment, sumar experiències noves, noves relacions, nous reptes que ens mantenen vius i ens obliguen a lluitar per aconseguir-los en comptes d'acomodar-nos en rutines que ens podrien fer pensar que ja no queda res de nou per viure a la nostra vida.
Pensant en tot això, un dia vaig agafar les meves agendes i vaig anar buscant aquestes coses noves que, any rere any, he anat entomant i en vaig trobar un munt. Algunes són tan íntimes i personals que no puc explicar-les aquí, altres són aspectes relacionats amb la feina, altres són projectes familiars, viatges i experiències... Us en faig un petit recull per exemplificar de què estic parlant quan us dic que em sento viu i que contínuament van sorgint coses noves a la meva vida:

2014: En el que portem d'any he contribuït a preparar i celebrar un emotiu acte de comiat a les cendres dels meus avis i vaig acompanyar una alumna a les diferents fases del Certamen de Lectura en Veu Alta fins arribar a la final de Catalunya.

2013: Vaig composar i interpretar una cançó per al casament d'uns amics, vaig participar a la Via Catalana, vaig fer vaga per primer cop a la meva vida en contra de la Llei Wert i vaig assistir a una multitudinària manifestació a Barcelona...

2012: Vam fer obres per convertir les golfes de casa nostra en un estudi, vaig crear LA CALDERINA (la revista de Calders)...

2011: El grup de caramelles de Calders va estrenar i incorporar al repertori una cançó meva ("Les caramelles de la canalla"), vam anar de creuer pel Mediterrani, vam començar la celebració dels Sopars de la Germandat...

2010: Vaig tornar a fer un concert com a cantautor a Calders, vam volar en globus per primera vegada, vaig assistir per primer cop a un concert d' Els Amics de les Arts...

2009: Vam anar de viatge a París, vaig enrajolar el garatge amb el meu germà Sergi abans que marxés a Brasil, vaig crear aquest bloc del picalapica...

Podria recular més anys i em trobaria amb el naixement dels fills, la hipoteca, l'època de Nàufrags... però tampoc no us vull avorrir. Aquest és un recull (no pas exhaustiu) d'aquells projectes que em mantenen viu i il·lusionat i fan que vagi passant els anys de la meva vida amb la sensació d'estar-los aprofitant i gaudint. I que consti que no totes les experiències són alegres, també hi ha les morts dels éssers estimats i les crisis i disgustos en diferents àmbits de la vida, però tot contribueix a estar aprenent contínuament, creixent com a persona i tenir la sensació d'estar viu.

Si ens ho mirem així, tots tenim motius per compartir aquests sentiments, oi?

"Un dia qualsevol" (Tatiana Sisquella)

Avui és festa: Sant Joan.
Ens hem llevat tard després d'haver anat a dormir tard. He anat a córrer una mica sota un principi de pluja. Hem dinat amb una música de fons de llamps i trons i ara, havent dinat, sentint la remor de la pluja he assaborit un petit plaer que no puc evitar recomanar-vos: he llegit un parell d'articles de la Tatiana Sisquella i se m'han entelat els ulls, mentre un somriure m'escalfava el cor.
Aquesta és la meva recomanació: "UN DIA QUALSEVOL", el llibre que recull els articles que la Tatiana Sisquella va publicar al diari Ara. Aquí al picalapica ja vaig glossar la seva qualitat com a articulista i vaig plorar la seva mort ("Dia de l'aniversari lliure", "Vacances", "Ha mort Tatiana Sisquella", "La tristesa") .
Ara, sí encara necessiteu més arguments per llegir els seus articles, us deixo unes paraules que la Sílvia Soler li ha dedicat en el pròleg del llibre:

"...Hi descobrireu una mirada absolutament original. Una mirada que us cridarà l'atenció sobre les coses més senzilles, del dia a dia, allò que forma part de la nostra vida en l'àmbit més domèstic i personal. L'articulista és una pescadora d'instants lleugers. Observa, té curiositat, enfoca i subratlla allò que habitualment ens passa per alt perquè forma part del paisatge habitual, dels costums, de l'anar fent. I un cop ens ha il.luminat el detall, descabdella una reflexió aparentment senzilla, que sorgeix amb gran naturalitat i, finalment, ens esclata a la cara. Aleshores ens agafa per les espatlles, ens sacseja i crida: "Mira! Gaudeix! Estima! Viu!"..."

Regals de final de curs

A vegades, després de tot un curs o dos de tenir uns alumnes i tractar les seves famílies, aquestes decideixen que tenen ganes de fer-te un regal perquè conservis el record de les experiències compartides i com a mostra d'agraïment. Sempre és un moment molt gratificant i emocionant, rebre el reconeixement de la tasca realitzada i la simpatia i l'agraïment de les famílies.
Tot el que faig com a mestre, no ho faig per rebre després res a canvi. És la meva feina. I la faig molt de gust. I els meus "clients" no tenen cap obligació de fer-me cap regal quan l'acabo, de la mateixa manera que jo no faig cap regal al mecànic quan m'arregla el cotxe o al metge quan em diagnostica unes angines i em prescriu el tractament.
Però tot i així, a vegades les 27 famílies amb qui he tractat durant 2 anys decideixen organitzar-se, posar-se d'acord, prendre's la molèstia de pensar una cosa que pugui agradar-me i acaben fent-me un regal. I aquest any ha estat així.
Em van regalar una postal amb una foto de tots els alumnes signada per ells, un xec-regal per passar una nit romàntica en un hotel i un nino fet per una mare amb goma Eva que és una reproducció única i molt fidel de mi mateix. I em va fer molta il.lusió!

Però encara hi va haver altres regals que em van fer més il.lusió i van ser les coses tan maques que van dir-me algunes famílies quan els vaig entregar l'informe final. Constatar com m'aprecien els alumnes, la confiança que han dipositat en mi, com els agradaria que el curs següent seguís sent el seu tutor, com preveuen que em trobaran a faltar... No van ser poques les que em van transmetre aquestes sensacions... I d'entre totes elles em quedo amb el que va dir-me la mare d'un alumne brillant acadèmicament però amb uns interessos i una personalitat fora del comú...

Em va explicar que aquest nen, des de petit havia tret molt bons resultats a l'escola, però a casa mai no n'explicava res. Era com si l'escola no existís per a ell. A còpia de molt preguntar-li aconseguien saber alguns de les coses que feia a la classe, però sempre de manera breu i sense cap entusiasme.
Doncs es veu que quan jo vaig començar a ser el seu tutor (ara fa dos anys) de cop i volta l'escola va entrar dins de casa seva. De sobte va començar a explicar coses de l'escola i van assabentar-se que tenia un mestre i que aquest mestre tenia un nom. Em van explicar amb quina il.lusió van rebre ells l'entusiasme amb que aquest nen els explicava vivències de l'escola: el primer dia que jo els vaig tocar la guitarra, coses que els havia explicat de l'actualitat, bromes, curiositats... Es veu que vaig saber captivar l'interès d'aquell alumne i la família estava molt agraïda de la influència que he tingut en el seu desenvolupament social i personal (més enllà que continua sent un estudiant excel.elnt i treu unes notes magnífiques).
Aquests regals, que no costen cap diner, m'omplen de joia i em reafirmen en la vocació de mestre i l'agraïment per la sort de poder dur a terme una feina tan fantàstica.

"Si quieres" (Dani Flaco)

No vull fer una entrada massa exhibicionista, però fa dies que quan escolto aquesta cançó penso que m'hagués agradat composar-la per a l'Anna perquè per a mi també és un honor despertar-me cada dia al seu costat.
I segur que sovint convivim amb la persona que estimem i potser fa temps que no li diem. Per això vull compartir aquesta cançó i convidar-vos a que com jo he fet (personalment i ara públicament) verbalitzeu aquests sentiments:
T'estimo, Anna!

SI QUIERES (Dani Flaco)

Si tú quieres
te preparo el desayuno cada mañana
y pongo en nómina al sol
para que ocupe nuestra ventana.

Si quieres te enseño a volar
a base de besos
y te llamo mi amor,
y hago el tonto para que te rías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.

Si tú quieres
subo al cielo y bajo una nube que te haga de almohada
y lleno de fuegos artificiales
el fondo de tu mirada.

Si quieres te enseño a soñar
a base de versos,
y te llamo mi amor
y hago el tonto para que te rías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.

Quiero que me hagas un desfile
mientras te pruebas la ropa
y decides qué te pones
para ir a tomar una copa,
y llamarte mi amor
y que rías con mis tonterías.
Sería un honor
despertarme a tu lado todos los días.
Si quieres.

Serveis mínims

No és la meva millor època. La feina i les cabòries se'm mengen. Dormo poc.
I en el que menys penso és en actualitzar el picalapica. Doncs, au, uns serveis mínims:

VERSOS: "Vivo sin vivir en mí" (Santa Teresa de Jesús)

CANÇÓ: "Los actores secundarios" de Dani Flaco. Avui vaig de concert amb el Pablo al Voilà.


ACTE: Demà dissabte 14 de juny a les 18'00 h al centre de Barcelona manifestació en defensa de l'escola en català. Jo hi seré!

Regal amortitzat

Cada dia que surto al pati que tenim darrera de casa em quedo meravellat de l'estat en que està la porteria que un any li van regalar al Roc per l'aniversari.
És, amb molta diferència, el regal més amortitzat de tots els que li han fet mai. Es passa hores i hores bombardejant aquella porteria amb xuts cada vegada més forts. Si pot, hi juga acompanyat, però sovint hi va sol i s'hi passa molta estona. Torna suat i a vegades esgarrinxat. Ja ha destrossat unes quantes pilotes (no li duren gens) i mica a mica, la porteria ha anat patint l'efecte de la seva afició. Entre això i les inclemències meteorològiques, han anat caient la xarxa, els clips que la subjectaven i els mateixos pals que la sustentaven... L'hem intentat apedaçar, però els sargits duren poc davant dels xuts descomunals del Roc. Ara que això no és cap impediment perquè hi segueixi jugant cada cop que en té l'ocasió.
I contrastant amb això, té una habitació plena de jocs, joguines i llibres als que mai no fa gens de cas. A molts dels jocs no hi ha jugat pràcticament mai. Si pot triar el seu trinomi fantàstic és "tele, ordinador i... futbol!".
Em va semblar que era interessant que al picalapica poguéssim veure l'estat d'aquesta soferta porteria. Si mai el Roc arribés a fer res de bo en el món del futbol, aquesta entrada explicant com va deixar la primera porteria que tenia de petit a casa, cobraria valor i vosaltres podríeu dir que... ja ho sabíeu!

Enhorabona, Sara (Final de la Lectura en Veu alta)

El dimecres 4 de juny s'ha celebrat la Final del Certamen de Lectura en Veu Alta al T.N.C. (Teatre Nacional de Catalunya).
L'organització convidava tots els companys de classe dels finalistes a assistir-hi i per això tota la classe de 4B vam pujar a l'autocar a les 9 del matí per anar a Barcelona.
Vam arribar a l'imponent edifici del TNC i després d'un ràpid esmorzar vam entrar a la Sala Gran. Vam desitjar molta sort a la Sara i vam col.locar-nos al lloc que teníem reservat.
Va ser un espectacle molt maco: tota la sala plena de gent, un gran presentador (altre cop el Joan Dausà), un gran escenari amb tot molt ben organitzat, el jurat, la majoria dels autors dels llibres que es llegien, autoritats... I tothom molt motivat i emocionat, amb pancartes i nervis per veure si la Sara podia guanyar.
Després de la presentació dels lectors van començar els de cicle mitjà i la Sara ho va fer MOLT BÉ, una altra vegada, com sempre. Vocalitzant, amb una veu dolça i expressiva, entonant perfectament, sense posar-se nerviosa i sense cometre errors. Ella va fer bé la seva part, però les altres finalistes també ho van fer molt bé.
Després d'escoltar tots els lectors de totes les categories, vam gaudir d'una actuació musical dels Messengers (finalistes del programa de TV3 "Oh, happy day"). I llavors va sortir el jurat amb el veredicte i ens va dir que donaven el premi de guanyadora a una altra nena que no era la Sara (una nena de Ripoll que també ho va fer molt bé).
Vam tenir una petita decepció però sabent que la Sara també ho havia fet molt bé i que, de fet, a aquelles alçades del Certamen tots eren guanyadors.
De fet el dia abans, des de l'escola li havíem regalat una edició pop-up d' "El Petit Príncep", per felicitar-la per la bona feina que havia fet fins arribar a la final i agrair-li que ens hagués permès viure a tota l'escola aquesta magnífica experiència.
Tots la vam felicitar i vam anar a dinar a un parc a prop del TNC.

I, quan vam arribar a l'escola, ens vam trobar la darrera sorpresa. Tots els alumnes de primària i infantil ens esperaven al mig del pati fent un enorme passadís per on ha passat la Sara entre els aplaudiments de tothom i els càntics de "Sara! Sara!". Perquè es veu que vàries classes van seguir la final que s'emetia per internet i van sentir i veure com de bé llegia i la volien felicitar encara que no hagués guanyat el primer premi.
Ha sigut un dia molt maco!

Us deixem amb un grapat de fotos del dia i el vídeo de la final on podeu escoltar la intervenció de la Sara a partir del minut 1:05:39.

I no volem acabar sense donar les gràcies a la Sara Molero per l'exemple que ens ha donat tot aquest temps. Per la il.lusió amb que ha entomat el repte, per l'interès i la constància amb que s'ha preparat, per les ganes de fer-ho cada cop millor, per la modèstia i l'esportivitat que ha mostrat a cada eliminatòria amb els altres companys amb qui participava, per la seva alegria... 
Estem molt orgullosos de tu, Sara.
I gràcies també a tota la gent del col.legi que ens ha mostrat el seu suport i la seva simpatia. 
Ha estat una experiència fantàstica!

Sóc un desgraciat

Sóc un desgraciat!
Tinc feina i salut, això sí. Però una feina que em lliga a unes rutines implacable. Cada dia he de matinar, fer el mateix horari i marxar a casa carregat de feina per a l’endemà. O sigui que de temps lliure… ben poca cosa.
De casa a la feina i de la feina a casa. Amb petites escapades per anar a comprar, als bancs, a dur els nens a extraescolars… quina vida més apassionant, eh?
D’amics en tinc pocs i els veig menys. I quan els veig i ens mirem, riem de les files que fem: qui no ha criat panxa, s’està quedant calb, qui no té colesterol, té hipertensió i alguns les dues coses… Segur que no guanyaríem cap concurs de bellesa…
I de diners, no en parlem. No ens falta res del que és bàsic, però ni ens plantegem anar de vacances a llocs gaire exòtics, ni canviar el cotxe, ni gaires capricis, ni engegar projectes il.lusionants...
El que us deia: sóc un desgraciat!

I ell ho sap i m’humilia cada any.
M’ensenya que el més normal del món és viure la vida despreocupadament, amb tot el temps lliure del món, amb idees que es poden dur a la pràctica i que sempre surten bé, sense cap problema per aconseguir diners per organitzar el que faci falta (fins i tot un festival musical en una cala recòndita), envoltat sempre d’amics i amigues joves, guapíssims i guapíssimes, sempre disposats a barrejar amistat amb sexe i viure tòrrides aventures estiuenques.
I després em diu: “Aixeca’t de la tovallola. Entrena l’ànima”.
I jo li contesto: “Primer deixa-m’hi estirar una estona i descansar”

Cada any el "senyor Estrella Damm" m’ho recorda: sóc un desgraciat!