Un comiat bonic

El 16 de març de 1995 va morir l'avi Emili i va ser incinerat. Les seves cendres han estat tots aquests anys en una urna guardada a casa.
Ara fa poc, el 23 d'abril de 2014, va morir la iaia Maria i també va ser incinerada.
A la família vam decidir que un dia aniríem a Súria, on s'havien conegut i escamparíem les seves cendres.
Entre els germans vam començar a activar el "correu de la germandat" per preparar una senzilla cerimònia que dotés d'una mica de contingut i simbolisme l'acte físic d'escampar les cendres. I avui, després d'una setmana de correus, d'idees, propostes, suggeriments, implicació i col.laboració, tot això ha desembocat en l'acte de comiat dels avis Emili i Maria.
Hem quedat tots a Súria i hem anat en comitiva fins al santuari de Sant Salvador del Quer.
Hem repartit els petits dossiers que recollien els textos de l'acte, hem fet un petit assaig de la cançó i ens ha semblat que ja estàvem a punt per començar.
Hem col.locat les dues urnes en un lloc ben visible i hem començat.

El meu pare ha llegit "In memoriam", un emotiu text d'agraïment.
L'Olga ha començat la lectura dels "Records" i, després de la seva introducció, tots els néts i besnéts presents hem anat desgranant els records dels avis que ella havia recopilat en aquell text.
Jo he llegit un poema que vaig fer per a l'ocasió, "Que va valer la pena!", que us adjunto al final.
Després tots plegats, com fem pel dinar de Nadal, hem cantat amb veus i guitarres una cançó escollida per a l'ocasió: "Un núvol blanc" de Lluís Llach (també adjunto vídeo de la cançó al final)

Tota aquesta part de la cerimònia ha estat tenyida d'emoció i molts ens hem ennuegat quan ens ha tocat llegir la nostra part, però ha estat molt maco.

Després hem abocat part de les cendres en una torreta on hem trasplantat una petita alzina que, quan vagi creixent, serà el testimoni de la seva influència. I finalment hem escampat les cendres per aquells boscos de la Súria on es van conèixer i van donar inici a una història de la qual som hereus. En aquesta segona part els besnéts han tingut un paper molt actiu i ho hem viscut amb alegria i sense gens de dramatisme, mentre els grans anàvem compartint abraçades, petons i agraïments, satisfets per la bona feina que havíem dut a terme entre tots.

Després, fora de programa, els pares ens han repartit un "regalitu" de part dels avis i hem anat a dinar tots plegats a Cardona.

Tan de bo, faltin molts anys, però el dia que em mori seria fantàstic si els que em succeeixin arriben a tenir cap a mi prou bons records i sentiments per fer-me un comiat així: un comiat bonic.

Us deixo amb el poema, les fotos i la cançó.

QUE VA VALER LA PENA !

Que va valer la pena!
Ho penso, ho crec i ho dic.
Que hem de considerar-nos
sens dubte afortunats.
Que, no tenint cap luxe,
no ens va faltar de res:
atenció, amor, respecte,
suport, models, consells,
una brúixola ferma
i un port sempre segur
on reposar del viatge.
Queden molt ben guardades
les notes que preníem
de cada travessia
sense paper ni llapis.
Perduren, no s’obliden,
sempre estaran presents
per tornar a rellegir-les
i amb un somriure dir-nos:
que va valer la pena!