Adéu, iaia

Avui, 23 d'abril de 2014 ha mort la meva iaia: la iaia Maria. La meva padrina.
Durant tota la vida ella va ser una d'aquelles grans actrius secundàries que passen desapercebudes però són imprescindibles perquè la pel.lícula surti rodona. Eclipsada per la personalitat dominant i enlluernadora del meu avi Emili, sempre va estar en un discret segon pla, ajudant en tot i més i sent un suport imprescindible per a la intendència de la família.
Quan va morir l'avi va viure uns anys sola que intueixo que van ser de llibertat. Sortia amb algunes amigues i feia la seva vida sense dependre de ningú ni haver de donar explicacions. Fins que a mesura que va anar fent més anys, la seva salut va començar a ser incompatible amb viure sola en un tercer pis sense ascensor i més aviat fred.
Finalment van fer el pensament que anés a viure a casa dels meus pares i això, juntament amb la pèrdua de la majoria de les seves amigues i la seva cada cop més acusada sordesa, la va anar limitant cada cop més a una existència molt insípida.
Com vaig explicar en una notícia anterior ("Llenguatges comuns") la meva comunicació amb ella va quedar reduïda a una breu salutació i comiat les vegades que la veia a casa dels pares. I això era una cosa de la que no estava gens orgullós. Però no sabia fer-ho millor.
Per això per a mi va ser una revelació la vegada que en una de les seves estades a l'Hospital Sant Andreu (quan els meus pares feien alguna de les seves escasses escapades i els germans anàvem passant per allà a veure-la i fer-li companyia) se'm va acudir la idea que, ja que no podia comunicar-mi parlant (perquè no ens enteníem), podia intentar escriure-li cartes on si podria comunicar-m'hi.
Va ser un encert perquè he sabut que aquelles cartes li van agradar molt i les ensenyava a les altres visites amb orgull i la feien feliç i avui, a manera de comiat i d'homenatge, vull reproduir la primera en la qual feia un llistat de records que tenia vinculats amb ella i que juraria que van arribar a fer-la emocionar una miqueta.

En aquelles petites visites setmanals en que li portava una carteta i unes sopes de lletres, li ensenyava fotos dels nens, sortia amb ella a passejar una miqueta pels passadissos i després jugàvem una mica a cartes, vaig recuperar la possibilitat de comunicar-me amb ella.
Em quedo amb això i un grapat de fotos per mantenir viu el record.

Gràcies per tot, iaia, i fins a sempre.

Hola, iaia,
Com que sé que quan et parlem gairebé no ens sents, he pensat que potser t’agradaria poder llegir aquestes línies i seria la manera de poder-te explicar alguna cosa i que ens entenguéssim…
Aquest any a l’escola faig de mestre  dels nens de 3r (tenen 8 anys) i l’Anna dels de 6è (11 anys). Jo tinc bona canalla però l’Anna ja els té més moguts… i li donen més maldecaps.
El Roc i l’Ona estan molt grans i molt trapelles. S’han passat l’estiu entre platja i piscina i fent cabanes... s’ho passen pipa. A l’escola els hi va molt bé i entre setmana fan alguna activitat. El Roc entrena a futbol a Calders els dimarts i suposo que els dimecres vindrà a entrenar a bàsquet a la nostra escola com feia l’any passat. L’Ona els dimecres i els divendres fa gimnàstica a l’Egiba, una escola de gimnàstica que hi ha on abans hi havia la Pista Castell.
Això vol dir que tot el dia anem amunt i avall amb el cotxe de Manresa a Calders i de Calders a Manresa... què hi farem!
A més a més l’Anna els dilluns al vespre va a jugar a bàsquet amb altres dones a Moià i jo sóc el director d’una nova revista que hem fet a Calders i que sortirà cada 4 mesos (ara estem preparant el número de novembre).

Ai, iaia, tan de bo tinguis ganes de llegir aquestes línies. Així et podré explicar algunes coses...
Saps que sempre que menjo arròs demano que m’hi facin una amanida de ceba? Això ho vaig aprendre de tu i encara me’n recordo de veure’t escaldar-la a la cuina, posada en un plat fondo amb aigua... L’arròs sense ceba no el trobo tan bo!
I me’n recordo d’algunes coses que feies que eren boníssimes: la samfaina!! La crema catalana!! Sempre que venia a menjar a casa vostra el menjar era boníssim!!

I me’n recordo de les excursions que fèiem a Barcelona. Ja veníem a passar la nit a casa vostra i dormíem a l’habitació del fons (la de la iaia Ramona) i de bon matí la llet amb una mica de Eko i cap a l’estació per agafar el tren i anar a Barcelona. I recordo que al tren jugàvem als xinos (aquest estiu vaig ensenyar el Roc i l’Ona a jugar-hi) i després anàvem a veure algun museu i a dinar al Galerias Preciados (o era El Corte Inglés), al bufet lliure, a omplir el plat tantes vegades com vulguéssim... I em sembla que ja amortitzàvem el preu del dinar, ja... Havent dinat a veure una pel.lícula i després altra vegada amb tren cap a Manresa...

També recordo que una vegada ens vam quedar a sopar i dormir a casa vostra i per sopar hi havia pernil salat i jo em vaig ennuegar amb un tros de pernil i estava a punt d’ofegar-me, però tu em vas posar els dits a dintre de la boca i me’l vas treure. Te’n recordes?

I aquella dutxa que teníeu al safareig... que algun cop jo m’hi havia dutxat però ara no sé per què... I el terrat de dalt amb els dipòsits d’aigua... i aquella galeria amb els dos sillons... I l’armari que teníeu al menjador que a les portes de la dreta hi havia alguns llibres que hi tenia l’avi i em vaig acabar llegint jo.

També tinc una imatge. Em sembla que jo li demanava a l’avi que volia fumar i ell em va dir que un dia a casa vostra em deixaria fumar i em va preparar una pipa i em va deixar fer una pipada i em vaig marejar i ja no vaig voler fumar mai més. Tu te’n recordes?

I me’n recordo dels diumenges a Súria, anar a tirar pedres al riu, a la palanca, als horts, i després dinar arròs i pollastre (tot boníssim) i a la tarda cap a casa i quan arribàvem al carrer de casa dels pares, l’avi em deixava posar a la falda i conduir...

I les excursions a Andorra que sempre paràvem a Organyà a esmorzar pa amb pernil en aquell bar que a fora tenia uns porrons... I després anàvem a les botigues de discos... i a comprar sucre i xocolata i cafè... i em vau comprar el primer rellotge!!!

En fi, iaia, que me’n recordo de moltes coses viscudes amb tu i l’avi i m’agradaria que ho sabessis.
Espero que aquests dies que has de passar aquí et passin ràpids. Si em dius que has pogut llegir aquesta carta i t’ha agradat, el pròxim dia te’n faré una altra i t’explicaré més coses.
Records de l’Anna i els nens i un petó del teu nét i fillol que t’estima:
ELADI