Pere Casaldàliga és un sacerdot claretià, actualment de 86 anys, que des de fa 46 viu a Brasil, a la regió de São Félix do Araguaia (Mato Grosso), prelatura de la qual és bisbe emèrit.
Sempre he sentit admiració, simpatia i respecte per aquesta figura, però reconec que eren uns sentiments intuïtius, sense tenir un coneixement real i profund del personatge. Ara, després de veure la pel.lícula i el posterior documental, aquests sentiments s'han carregat de raons i s'han fet més poderosos.
Una persona que als 40 anys decideix abandonar les comoditats del món occidental per anar a viure a l'altra punta de món entre els pobres i arriscant la seva vida per ells mereix això i més!!
Quan va arribar al Brasil i va veure la situació dels camperols i els indígenes, no va mirar cap a un altre cantó, sinó que es va arremangar i va posar-se al seu costat. Però no només amb les paraules sinó també amb el gestos i l'exemple perquè potser una de les grans virtuts d'en Casaldàliga és la seva COHERÈNCIA, aquesta capacitat de fer que les seves decisions i accions sempre estiguin en consonància amb els seus pensaments, ideals i objectius. I sense cedir a les dificultats i perills que li comporti aquesta constància i coherència.
Quan arriba a Brasil es troba amb la pobresa, la malaltia i l'analfabetisme d'unes classes populars, agreujats per la injustícia, la violència i la corrupció que acompanyen sempre el tracte que reben per part de les classes poderoses. Davant d'aquest panorama, Casaldàliga, en comptes d'acomodar-se a la situació i quedar-se còmodament al costat dels poderosos (opció que no devia ser gens infreqüent) hi planta cara i busca ajuda per millorar la salut i l'educació dels qui l'envolten. I acte seguit s'uneix a ells en una lluita política per la propietat de la terra i la defensa dels seus drets.
Per mantenir ferm el timó ha hagut d'enfrontar-se a la dictadura militar, als alts estaments eclesiàstics (fins i tot el van cridar a consultes al Vaticà), als poderosos terratinents, als corruptes cossos de seguretat... I mai no li va tremolar el pols.
De fet en vàries ocasions han intentat acabar amb la seva vida i ha hagut d'enterrar alguns dels seus col.laboradors, però sempre ha sobreviscut i ha continuat el seu camí sense allunyar-se gens ni mica dels seus objectius.
Hi ha vàries anècdotes que donen una idea de la dimensió del personatge.
Per exemple els detalls simbòlics que va imposar en la seva ordenació com a bisbe utilitzant un barret de palla camperol en lloc de la mitra que li correspondria pel càrrec (veure més detalls de la cerimònia).
O com una vegada va refusar una condecoració que li oferia el govern brasiler, demanant que li tornessin a oferir quan haguessin enllestit la reforma agrària.
O les seves paraules quan recordava per enèssima vegada com els camperols continuaven lluitant per la propietat de la terra i ell donava tot el seu recolzament a aquesta lluita:
"La terra, sempre la terra! -els va dir Casaldàliga-.
Estic segur que el dia que em facin l'autòpsia
en el meu fetge i en el meu cor trobaran terra vermella".
En fi, que considero que la figura de Pere Casaldàliga està a l'alçada d'altres grans ideòlegs pacifistes com Teresa de Calcuta, Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela i que des d'aquí vull contribuir a difondre la seva figura, la seva obra i tot el meu reconeixement, admiració i gratitud per l'exemple valuosíssim que ens regala.
Crec que si l'església tingués més Casaldàligues, tindria molt més prestigi i seguidors dels que ara conserva.
I acabo amb dos comentaris:
- Si en teniu ocasió no us perdeu el DVD (aquest cap de setmana el venen amb el diari ARA).
- Txetxu (meu irmao) si llegeixes aquesta notícia, m'agradaria molt que el teu comentari reblés el clau, tu que estàs al Brasil i que has tingut la sort de conèixer i parlar amb Dom Pedro. Obrigado!
