La tristesa

Ahir a la nit em vaig assabentar de la mort de la Tatiana Sisquella i em va colpir. Vaig estar una bona estona consultant per internet, llegint reaccions al seu traspàs, repassant la seva biografia, recuperant articles seus que ja havia publicat en aquest bloc i vaig acabar redactant una notícia.
I tot això amb un nus a la gola i alguna llàgrima relliscant galtes avall.

Avui al matí m'he llevat predisposat a la tristesa.
Escoltant els elogis i homenatges que en feien els seus companys de ràdio amb la veu entretallada, m'he emocionat altra vegada.
He arribat d'hora a l'escola, he anat a comprar el diari ARA, he arribat a la meva classe -buida- he engegat l'ordinador i he buscat una música de fons per llegir les 4 pàgines que li havien dedicat (articles d'opinió de companys, biografia, recull d'alguns dels seus articles...).
He posat la banda sonora de la pel.lícula "Adore" (composada per Christopher Gordon i descoberta a través del bloc de l'Albert Espinosa) i he devorat tot el que en deia el diari amb molta emoció i més llàgrimes.
Tot el dia he estat una mica tou i m'ha agradat compartir les meves sensacions amb altres companys a qui també havia colpit la notícia.
Al migdia m'he afanyat a arribar al cotxe per sentir el començament de "La Segona Hora", el magazin d'humor dels migdies de RAC1 on la vaig descobrir. El Quim Morales ha fet una introducció molt emotiva que m'ha fet conduir fins a l'hora de dinar amb els ulls entelats altra vegada.

A la nit he tornat a entrar a internet a llegir el que se n'havia dit i he seguit emocionant-me llegint les opinions dels oients, els homenatges dels seus companys... una unanimitat colpidora que demostrava que hem perdut una persona molt especial que no havia deixat ningú indiferent.

En definitiva, m'he passat el dia plorant a batzegades i buscant alimentar aquest sentiment de tristesa. I això m'ha fet pensar que potser la tristesa no és un sentiment tan negatiu. Perquè aquesta meva tristesa (que em consta que ha compartit molta gent) era un sentiment maco, tendre, emotiu, era la constatació que una persona havia aconseguit captivar moltes altres persones que han arribat a respectar-la, admirar-la i estimar-la. Tant com perquè en el dia de la seva mort la sentin com la d'una persona propera.
I això és maco. Pensar que si ella pogués veure tot el que ha provocat la seva mort somriuria feliç d'haver arribat al cor de tanta gent.
I gaudir d'aquests pensaments i sentiments dins d'una classe de primària buida, amb una música suggerent, sense que ningú els interrompés, ha estat un moment maco.

És molt injust que mori una persona de 35 anys a la flor de la vida, que la seva mort sigui el final d'una cruel malaltia, que la seva desaparició deixi moltes persones òrfenes del seu talent i la seva sensibilitat.
Però és molt millor que una mort provoqui onades de tristesa i de solidaritat que no pas indiferència.
Aquesta tristesa demostra que la vida va valer la pena. I la teva va valer la pena, Tati, i segur que tu ho explicaries molt millor.

Fins a sempre!

(us deixo amb un dels articles que avui ha destacat el diari ARA que us recomano escoltar amb la música de fons del vídeo que hi ha al final d'aquesta notícia)

El millor equip del món (19-3-2011)
En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria. El nostre equip ha de ser sòlid quan vénen rivals poderosos i atrevit quan la situació ho permeti. Cada jugador ha de tenir un lloc definit al camp, però tots han de saber com moure's perquè la bola giri cap on ha de girar. Segurament una de les claus d'aquest equip guanyador, compacte i sense esquerdes, és que no té una única estrella, sinó que, respectant els veterans i les gràcies naturals de cadascun dels jugadors, el protagonisme va circulant amb la mateixa fluïdesa amb què ho fa la vamba entre una porteria i l'altra. Perquè un rematador no és ningú si no hi ha qui li faci una bona centrada i un migcampista d'or no pot brillar sense una defensa emmurallada i contundent al darrere.

Els colors d'aquest equip s'han de portar al cor o no s'han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n'escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s'ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d'intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte.

Avui he vist com el meu equip corria darrere la pilota i lluitava per guanyar, una vegada més, el partit de la vida. Ens ha tocat un rival aspre, sec i que jugava brut, però ens hem mantingut ferms, constants, positius. No ha estat un partit fàcil, creieu-me, però com passa en els bons equips, en les pitjors situacions ha sortit el millor de cadascú de nosaltres. Per això, just abans que la pilota entrés a la porteria contrària, he pensat que el meu equip era el millor del món.