El futur de l'educació (o no...)

El dissabte 9 de març de 2013 al diari ARA vaig llegir una entrevista que li va fer la Sònia Sánchez a RICHARD GERVER, assessor de política educativa durant el govern de Tony Blair.
La vaig trobar molt interessant i volia destacar-ne algunes frases i fer-ne un petit comentari, però al final m'ha semblat que era prou interessant com per transcriure-la tota.

Si de cas us avanço uns destacats del que em van atreure més:

•  ...un mestre necessita un alt grau de comprensió emocional i empatia. Ha de fer que els alumnes se sentin bé amb ells mateixos. Això és un do...
• ...Cal deixar que el nen explori per ell mateix, que es pregunti coses i busqui ell les respostes, que caigui en els seus propis errors...
• ...a mesura que es fan grans cal buscar moments a la setmana perquè cadascun explori els seus propis interessos en grups de nens que tinguin el mateix interès, encara que siguin d’edats diferents...
• ...Entre els mestres que hi ha ara, cal buscar els més creatius i innovadors i unir-los perquè debatin i generin un procés de canvi que s’ampliï a la resta de la professió...
• ...El fundador d’Apple, Stephen Wozniak, em va dir un cop que ells no contracten ningú que necessiti un cap que li digui què ha de fer. Aquest és un repte fantàstic per a l’educació. Cal educar els nens perquè mai necessitin un cap...
• ...Per canviar la manera d’ensenyar no calen diners. No podem fer servir la falta de recursos com a excusa...

A veure què us sembla.

“L’educació ha de sortir de l’arena política”

Richard Gerver, assessor en política educativa del govern de Tony Blair, es va consagrar com a guru de l’educació quan el 2005 va guanyar el premi al millor director d’escola del Regne Unit, després de convertir una escola a punt de tancar en una de les més innovadores del món. Convidat per la UOC i la Fundació Bofill, Gerver va ser a Barcelona per explicar com cal educar per al futur.

Com cal educar per al segle XXI?
Ja no és per al segle XXI: els nens que educarem viuran al segle XXII. Avui s’ensenya els alumnes a dependre d’altra gent per a tot. Tots naixem lliurepensadors i amb ganes d’aprendre. Però en arribar a l’escola el primer que ens ensenyen és que l’únic aprenentatge important és el que ells et donaran. Aprenem a dependre de gent que ens digui què s’ha d’aprendre i com, i a ser examinats així. Això estava bé en el sistema industrial, però avui ja no serveix. Cal deixar que el nen explori per ell mateix, que es pregunti coses i busqui ell les respostes, que caigui en els seus propis errors. Ara a l’escola tot és control.

¿És partidari de les teories que advoquen per no separar per edats?
Els nens necessiten unes eines bàsiques, com la llengua i els números, que tots han de tenir i que quan són petits val més que aprenguin per grups d’edat. Però a mesura que es fan grans cal buscar moments a la setmana perquè cadascun explori els seus propis interessos en grups de nens que tinguin el mateix interès, encara que siguin d’edats diferents.

¿Mestres educats en el sistema antic poden ensenyar per al futur?
Aquest és el gran repte. S’ha d’atreure a la professió docent els perfils més emprenedors i creatius, fer l’ensenyament atractiu als lliure-pensadors. Ara, en canvi, atreu més gent d’ordre i control, que busca una feina estable i organitzada. Entre els mestres que hi ha ara, cal buscar els més creatius i innovadors i unir-los perquè debatin i generin un procés de canvi que s’ampliï a la resta de la professió. A més, s’ha de canviar la carrera de mestre i professor perquè aprenguin nous mètodes.

Què fa que un mestre sigui bo?
El nucli de l’educació és un procés humà, per això un mestre necessita un alt grau de comprensió emocional i empatia. Ha de fer que els alumnes se sentin bé amb ells mateixos. Això és un do, però les habilitats més importants, que són les comunicatives –més que no pas la intel·ligència o els coneixements–, s’aprenen. La carrera docent hauria d’incloure una part d’actuació i interpretació.

Fa temps que es parla de nous mètodes, però seguim igual. Per què?
Els primers culpables són els governs. Estan tan obsessionats amb els resultats que no permeten que els mestres canviïn perquè els segueixen avaluant de la manera tradicional. Els polítics han de tenir el coratge de fer canvis que no siguin populars.

¿El sistema PISA de l’OCDE encara no ha canviat la manera d’avaluar?
No, continua fent servir els mètodes tradicionals d’avaluació: mesura resultats acadèmics. Seguir el model de l’OCDE és un error enorme. Els governs haurien de mirar més l’índex GEDI (Emprenedoria i Desenvolupament Global) i menys l’OCDE. De fet, els països en els primers llocs de PISA, com la Xina, estan canviant radicalment el sistema educatiu per fer-lo més innovador i emprenedor. El Brasil, l’Índia, Corea del Sud i Singapur també estan fent aquests canvis, i Occident s’està quedant enrere. Això és un problema per al futur dels nostres nens, perquè l’economia tradicional no tornarà.

¿Educar per a l’economia del futur?
Podem aprendre molt de la manera de treballar d’empreses com Google, Apple i Facebook. El fundador d’Apple, Stephen Wozniak, em va dir un cop que ells no contracten ningú que necessiti un cap que li digui què ha de fer. Aquest és un repte fantàstic per a l’educació. Cal educar els nens perquè mai necessitin un cap.

Però aquí ara tenim les retallades.
Per canviar la manera d’ensenyar no calen diners. No podem fer servir la falta de recursos com a excusa. Si ensenyem els nens a no dependre tant del mestre i treballar de manera col·laborativa, podem crear diversos grups a l’aula i alliberar el mestre per atendre els que tenen més dificultats o els d’altes capacitats.

¿El govern ha de liderar el canvi?
Cada govern fa canvis però només per intentar millorar el que ja hi ha, no per canviar-ho. L’educació ha de sortir de l’arena política perquè es pugui transformar des de la base –els mestres– i no des de dalt. El sistema educatiu ha de retre compte, però sense control polític.