Las gafas de Lennon

Un dia fred d'hivern amb els nens malalts i sense poder sortir de casa dóna per a molt.
També per posar-se a escoltar cançons que feia anys que no escoltaves i que, de cop, recordes que bones són i com t'agraden.
Això m'ha passat avui amb "LAS GAFAS DE LENNON" de Pedro Guerra. El primer cop que la vaig escoltar en un programa de ràdio de matinada em va fer un salt el cor quan vaig sentir la frase:

"No es bueno quedarse colgados de un sueño
habrá que empujarlo llegado el momento".

Pura intenció, poesia i sensibilitat.
Després vaig comprar-me el disc "Golosinas" que vaig escoltar i compartir amb el Josep de Nàufrags, amb el qual tocàvem algunes de les cançons.
En fi. No em vull enrotllar més.
Tan sols us recomano que escolteu aquesta versió del vídeo, només amb Pedro Guerra a la guitarra i l'acompanyament d'una harmònica... Deliciós!

Las gafas de Lennon hicieron historia

 y algún que otro gesto que hoy guardo en memoria de un tiempo que fué. 

Un tiempo de flores y buenas noticias, 

un tiempo de amores y dulces caricias. 

Imagine all the people 

Y aún esta por ver que no será posible. 

Imagine all the people. 

Y habrá que responder que no será posible 

Las gafas de Lennon son lunas redondas

tan siempre modernas, tan llenas de historias de un tiempo que fué. 

Un tiempo de luces y buenas canciones, 

un tiempo de guerras paradas con flores. 

Imagine all the people... 

Vivimos el tiempo que al cabo nos toca, 

salimos al paso, gastamos las botas de un tiempo que es. 

No es bueno quedarse colgados de un sueño 

habrá que empujarlo, llegado el momento. 

Imagine all the people...

"Vísteme despacio..."

Ves per on, torno a començar amb un proverbi africà, però per a il.lustrar-ne un altre de molt conegut en llengua castellana al qual no he trobat cap equivalència en català que m'agradi.
El proverbi és:

"VÍSTEME DESPACIO QUE TENGO PRISA"

Algunes possibles adaptacions en català serien:

• "Qui va de pressa plega tard"
• "Com més de pressa més a poc a poc"
• "Si vols arribar a dalt com un jove, puja les escales com un vell"

A mi m'agrada més el refrany en castellà perquè el trobo més descriptiu de la realitat que vol explicar. A mi m'acusen a vegades de ser massa tranquil, de no posar-me nerviós per res, etc. I la veritat és que sí que sóc una persona calmada, estòïca i reflexiva, però tot i així alguna vegada he constatat la veracitat d'aquest refrany...
Per exemple, si alguna vegada al gimnàs surto de la dutxa, veig que se m'ha fet tard i m'atabalo a l'hora de vestir-me per voler anar més de pressa... El mitjó em cau a terra, quan tibo dels cordons de la sabata per posar-me-la, els trec del forat i llavors em costa tornar-los a posar, quan em poso el rellotge em rellisca i tardo el doble del que tardo normalment... És pitjor el remei que la malaltia. Per voler anar de pressa, les coses em surten pitjor que mai i tardo el mateix de sempre o encara més.
I el mateix si vull fer una cosa de pressa i corrent a l'ordinador amb el gran perill de fer alguna bestiesa amb les presses.

Crec que en qualsevol àmbit de la vida el refrany pot tenir la seva aplicació. Si vols anar de pressa, el millor és fer les coses de la manera que saps fer-les i, amb aquesta seguretat, és molt possible que tardis menys que no pas si t'atabales i comences a fer-ho tot barrip-barrap per guanyar temps.
Sortir de la rutina, de la metodologia habitual, de la lògica consolidada, segurament ens portarà a cometre més errors i imprecisions. Per tant, el meu consell (totalment prescindible) és que quan tingueu pressa, no us atabaleu i procureu anar fent les coses com sabeu fer-les perquè segurament serà la manera d'acabar més de pressa.
Com diria un altre refrany castellà: "sin pausa, pero sin prisa"

A no ser que tingueu la mateixa habilitat que la noia d'aquest vídeo que us recomano que mireu (només són 2 minuts) perquè és una excepció que confirma la regla.

Roc i Ona, campions

Avui la notícia és un atac de bava, de "amor de padre"... ja em disculpareu...
Avui s'ha celebrat el cros escolar de Calders. Corríem a casa i... tant el Roc com l'Ona han quedat tercers de les seves categories, millorant qualsevol resultat anterior.
Ens ha fet molta il.lusió veure com corrien amb totes les ganes i l'esforç i acabaven veient-ho recompensat i pujaven al podi per primer cop a recollir un trofeu de mans de la seva professora d'Educació Física (l'Ana Belén, la noia que veureu a les fotos) i amb els aplaudiments dels seus amics i veïns.

Molt bé, Roc i Ona, sou uns campions!!!

Proverbi africà

Dies enrere a través del facebook (concretament ho vaig treure de "Círculo de Mujeres - Corazón de luna") vaig conéixer aquest preciós proverbi africà que us tradueixo:

"Si vols anar ràpid, ves sol.

Si vols anar lluny, ves acompanyat."

Si ho afegim al que ja vaig aprendre dies enrere sobre "Ubuntu" ("Jo sóc perquè nosaltres som"), constato que tenim molt a aprendre del continent africà sobre valors i filosofia de vida. 

El pes que donen a la col.lectivitat i a la solidaritat en aquestes sentències són tot un exemple a seguir i xoquen frontalment amb la mentalitat consumista, competitiva i individualista en la qual estem immersos.

I jo... no tinc pressa.

Prefereixo arribar lluny. 

Seguiré doncs amb les "males companyies", que (com deia Sabina) sou les millors.

Petons de colors!

Dolç esclavatge

Aquesta notícia la porto al cap des del mes d'agost.
I el títol també: "DOLÇ ESCLAVATGE".

Aquest mes d'agost vam deixar el Roc i l'Ona a passar el dia i la nit a Perafita amb les seves cosines Jana i Martina. Quan vam arribar a casa sense nens, vam decidir que soparíem a la terrassa (no estàvem per anar a gastar diners sopant al restaurant). Mentre l'Anna feia el sopar a mi em va agafar un rampell (no us penseu que em passi gaire sovint, eh? no vull posar-me medalletes que no em pertoquen) i vaig intentar donar-li un toc "romàntic" encara que mengéssim el de sempre al lloc de sempre.
Vaig buscar espelmes d'amagat de l'Anna, vaig anar a buscar l'ordinador portàtil i l'allargo i, de pressa i corrent, mentre anava parant taula, vaig anar preparant les espelmes sobre la taula, vaig posar un llum indirecte i música a través de l'ordinador portàtil (una selecció de cançons de l'Spotify que va començar amb unes quantes de l'Elton John, de quan érem "joves").
Amb aquesta petita però sorprenent ambientació el sopar va anar molt bé i, havent sopat, vam decidir anar a fer una caminada sota les estrelles per La Guàrdia (cosa que no havíem fet des de la darrera setmana d'embaràs del Roc, quan el ginecòleg recomanava caminar per afavorir la imminència del part).
Evidentment vam anar a dormir quan ens va donar la gana i vam llevar-nos tan tard com el cos ens va deixar...

I... què té d'especial tot això? Doncs els que no teniu fills o ja els teniu grans i independents potser no ho sabeu o ho heu oblidat, però els altres sabeu perfectament de què parlo: del dolç esclavatge que suposen els fills.
"Dolç" perquè evidentment donen moltíssimes alegries i moment irrepetibles que no canviaríem per res del món, però...
..."esclavatge" perquè des del moment que els tens a les mans passes a estar pendent d'ells totes les hores del món i hipoteques totes les "teves" coses (horaris, aficions, improvisacions...) a les seves necessitats.
I de les coses que vam fer aquella nit, si hi hagués hagut el Roc i l'Ona no n'haguéssim fet cap. No ens haurien permès aquella estona de pau i tranquil.litat del sopar amb espelmes ni haguéssim sortit a caminar de nit per no deixar-los sols al llit.
I com això tantes coses... No es troba el moment de marxar "per les teves" ni a comprar un regalet sorpresa, ni a fer una escapada al cinema... Evidentment es poden anar fent coses, però tot requereix planificació i organització familiar.
Aquest luxe d'improvisar i de decidir sobre la marxa... això encara haurà d'esperar uns anys...o bé noves ocasions esporàdiques com la de l'agost passat.

I mentre anava rumiant el contingut d'aquesta notícia em va venir al cap un còmic molt enginyós i divertidíssim del Manel Fontdevila que és "LA PAREJITA, S.A." (com a mínim hi ha un parell de volums que recullen les seves historietes: "Guía para padres desesperadamente inexpertos" i "¡Somos padres, no personas!") i reflecteix les peripècies d'una parella a partir del moment previ a la decisió de tenir un fill i va resseguint totes les etapes posteriors (embaràs, part, primers mesos, la guarderia....) des del doble punt de vista de l'home immadur i poc preparat per a la paternitat i de la dona que es troba de cop amb dos nens a casa... Us asseguro que és molt divertit. I us en deixo una vinyeta de mostra.

Polseres vermelles (2a temporada)

 

Dilluns 14 de gener comença!!

Només us puc dir que tinc moltes ganes de tornar-me a enganxar a aquesta sèrie i a gaudir de la sensibilitat del seu creador, de la força dels seus actors, de la capacitat de suggerir de les cançons que apareixen a la sèrie...

Els dilluns, assegut al sofà, disposat a deixar-me portar per les emocions, a plorar tant com faci falta i a acabar els capítols sentint-me millor persona de com els he començat...

Abans de començar només vull dir: 

Gràcies Albert Espinosa!

Polseres amunt!

I per anar fent boca us deixo amb el videoclip oficial de la segona temporada (per cert la cançó es diu "Fil de llum" i l'ha composada i la canta l'Andreu Rifé, actor que a la sèrie fa de MIR Josep):

http://www.tv3.cat/videos/4415651/Videoclip-de-Polseres-vermelles

Ensenyar a patinar

Aquest any els Reis van portar uns patins en línia per al Roc i per a l'Ona.

Preàmbul:

• Jo no sé patinar.
• Ni m'agrada patinar.
• És més: em fa por patinar.
• També em feia por que el Roc i l'Ona es poguessin fer mal aprenent a patinar.

Fet aquest aclariment, amb un entusiasme més aviat tènue per part meva (contrastant amb l'altíssim entusiasme provinent dels meus fills), l'endemà del dia de Reis vam anar a la pista esportiva per provar-los i intentar començar a aprendre a patinar.
Un cop es van haver calçat els patins, vam començar a caminar lentament, agafats a la barana, mantenint l'equilibri amb certes dificultats i llavors...

Preàmbul-2:
...llavors em vaig adonar que no sóc mestre per casualitat sinó que realment és una vocació. Perquè vencent totes les reticències inicials vaig abocar-me a la tasca d'intentar ensenyar a patinar els meus fills sense tenir-ne cap base teòrica ni pràctica. I he de dir que m'ho vaig passar molt bé fent-ho i que els resultats van ser força satisfactoris.

I vaig adonar-me que el procés d'ensenyar-los a aprendre a patinar, era un viu exemple del procés general d'ensenyament-aprenentatge que posem en pràctica cada dia quan estem educant. I, si no, mireu aquests trets destacats:

• INTUÏCIÓ: Com que jo no sé patinar, vaig haver de començar improvisant, que ells anessin movent-se i intentant observar i analitzar el que passava en aquest procés. A partir d'aquí vaig anar encaminant els meus consells.
• AUTOCONSCIÈNCIA: L'aprenent ha de prendre consciència del procés que està duent a terme. Des d'aquesta consciència pot esdevenir-ne protagonista. Per exemple jo els deia que intentessin prendre consciència del seu propi equilibri i analitzar quines postures l'afavorien o el desestabilitzaven.
• VALORACIÓ DE L'ERROR: Quan queien intentàvem adonar-nos de què és el que havia provocat la caiguda per evitar-ho, de la mateixa manera que intentàvem esbrinar què era el que permetia fer una bona estona sense caure per procurar repetir-ho. D'aquesta manera la caiguda no era un motiu de frustració sinó d'anàlisi per millorar.
• POTENCIAR LA CONFIANÇA I L'AUTOESTIMA: El Roc el primer que va dir quan va tenir els patins posats va ser "Ja sé que no n'aprendré mai!" (tot un exemple d'optimisme innat... ;-)). Per això en tot moment m'esforçava per fer-li veure tot el que feia bé, cada petit progrés, com anava augmentant l'estona i el recorregut que era capaç de fer sense caure, com superava de bon tros les seves expectatives inicials. D'aquesta manera el seu pessimisme inicial es va anar transformant ràpidament en il.lusió i esperança d'assolir l'objectiu que s'havia plantejat.
• REFORÇ POSITIU: " Molt bé!" van ser de bon tros les paraules que més vegades vam anar repetint tant l'Anna com jo. I era com gasolina que permetia anar fent avançar l'aprenentatge i mantenir un somriure en les cares dels aprenents. I vam adonar-nos de com d'importants eren aquestes paraules en un moment molt divertit. Una de les vegades que l'Ona ja s'aguantava prou bé i anava fent un trajecte força llarg, va acabar caient i es va girar enfadada dient-nos: "És que ara no m'heu dit MOLT BÉ!!"
• GRADACIÓ: Quan van començar a aguantar-se força bé i a fer patinades de punta a punta del camp de futbol, el Roc tenia ganes d'aprendre a girar, frenar i coses més difícils. D'una banda això és bo perquè estava en dinàmica positiva i es veia capaç d'assolir tots els reptes. Però d'altra banda, tenint en compte que ja estava una mica cansat, cada vegada queia més sovint i vam explicar-li que era millor anar practicant, consolidant i millorant el que havia après en aquella primera sessió i que en els següents dies ja aniríem aprenent més coses.
• BON REGUST: D'altra banda era important marxar cap a casa amb la sensació positiva d'haver començat a aprendre a patinar, i no pas amb el cos massegat d'un grapat de caigudes d'última hora que sembressin el dubte i la por per al següent dia. Per això vam deixar-ho en un punt àlgid i vam marxar a casa a berenar.

Sense pretendre-ho vaig anar a intentar ensenyar a patinar els meus fills i vaig gaudir d'un postgrau en educació que vaig trobar molt interessant.
Us deixo amb un parell de fotos d'aquell dia!

Nadal 12-13 (fotos familiars)

Aquesta és una d'aquelles notícies tradicionals i anuals que potser alguns de vosaltres ja estàveu esperant. El recull de fotografies nadalenques familiars. Van des del dia que l'Ona va començar a muntar l'arbre de Nadal fins que el Roc acomiada el Rei Ros des de la finestra i inclouen tot de coses que hem fet aquestes setmanes.
Per donar-vos una mica de pistes, cronològicament a les fotos hi veureu:

• preparació de l'arbre de Nadal a casa
• representació dels Pastorets de l'escola de Calders
• Ona a la festa del Darek (company de classe)
• Cros escolar de Sant Joan de Vilatorrada
• Fira de Santa Llúcia de Manresa
• Arribada del tió a casa dels avis Alarcón
• Ona a l'EGIBA (dies de portes obertes)
• Roc amb el Futbol Club Calders a la Flama
• cagant el tió la nit de Nadal
• regals als peus de l'arbre el matí de Nadal
• disfressats el dia de Nadal
• dia de Sant Esteve a casa dels avis Martínez
• trobada de "Dominicos" (les 4 mares eren companyes a la classe de les Dominiques i feia uns 3 anys que no ens retrobàvem tots plegats)
• visita del Paul (amic del Roc que el curs passat va marxar a viure a França i va venir per sorpresa)
• entrega de la carta al Carter Reial de Calders
• celebració del fi d'any a casa nostra amb els Vila-Buchaca
• dos dies a PortAventura (regal cagat pel tió)
• cavalcada de Reis a Calders
• el Rei Ros ve a casa a portar-nos els regals

Apa, ara que s'han acabat, revisquem el bon gust d'aquests dies màgics.
Bona tornada a tothom!

Joan Margarit

A mi m’agrada la poesia i fa temps que tinc a la “llista d’espera” la idea de dedicar articles en aquest bloc als meus poetes preferits (Martí i Pol, Papasseït, Margarit, Machado, Lorca, Bécquer, Gil de Biedma, Pessoa, Neruda...).
Avui em decideixo a començar per JOAN MARGARIT.

Joan Margarit i Consarnau va néixer a Sanaüja (Segarra) el 1938 (i per tant ara mateix té 74 anys). És poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d’estructures a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Ha publicat nombrosa obra tant en català com en castellà i entre els molts premis rebuts destaquen el Premi Nacional de Literatura concedit per la Generalitat de Catalunya (2008) i el Premio Nacional de Poesia atorgat pel Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya (2008). Tots dos el mateix any i pel mateix poemari: “Casa de Misericòrdia”.

En els seus poemes toca temes universals com la mort, la vellesa, el pas del temps o la pèrdua dels éssers estimats (amb el punt i a part de la seva filla Joana, morta a l’edat de 31 anys i a la qual va dedicar tot un llibre el 2002). També són recurrents episodis de la Guerra Civil Espanyola.

Els seus poemes no són esclaus de la rima ni tan sols del ritme, són molt lliures, però tenen una potència i una contundència commovedores. Margarit sap transmetre les seves emocions (dolor, estoïcisme..) amb cruesa i fins i tot un punt de crueltat i amargor, però al mateix temps amb gran bellesa.
Utilitza un llenguatge ric i exacte, però comprensible i assequible i les seves imatges són quotidianes, potents i entenedores. Farceix els seus poemes d’un realisme i uns detalls que ajuden a situar-los en  l'espai i el temps i en faciliten la comprensió.
En molts poemes, el text va avançant i creixent en intensitat fins acabar en una “fogonada” en els versos finals que clouen el poema amb una bella contundència.

En fi, només puc dir-vos que m’agrada la poesia de Joan Margarit.
Jo he llegit els llibres: Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007), Misteriosament feliç (2008), No era lluny ni difícil (2010) i Es perd el senyal (2012).
I per intentar encomanar-vos el gust per la seva poesia us ofereixo un recull de versos del seu llibre “Càlcul d’estructures”:

…sento la meva vida negra i groga
com la polpa d’un fruit que es va podrint
al voltant del pinyol de la memòria…
(Autoretrat amb mar)

...El passat és un sol cansat i roig
que comença a sorgir per l’horitzó
i que ja no té forces per alçar-se.
No s’alçarà mai més, fa temps que ho sap:
la vida és una xarxa apedaçada
que no pot tornar al mar...
(Últims combats)

...Així és com vaig entrant en la vellesa:
al principi no sembla haver-hi canvis,
com una barca que ha apagat els llums
i el motor en la nit, quan entra a port,
però que dins la fosca continua
relliscant en silenci per les aigües...
(Càlcul d’estructures)

…Aquesta part de mi que t’és desconeguda,
la del dolor desordenat i fred,
la que més et repugna, és la que ha estat
més a prop teu, la part de mi que sempre
sense condicions, més t’ha estimat…
(Recompte)

...La vida és feta d’una sola por
i moltes covardies,
i, doncs, per retrobar-se, cal estar
a milers de quilòmetres de casa...
(Encontre a Mèxic)

Final de dia
Ara que només ets
un pètal dins de l’ambre del no-res,
ha d’haver-hi algun lloc on estar junts,
més junts que mai. Potser en aquest reducte
dels poemes. Doncs, què són
si no poden salvar-te de l’oblit?
Per si t’acostes a llegir-los, deixo
de nit el llibre obert sobre la taula.

Final d’un conte
Les estrelles que es miren
en l'aigua de la bassa han vigilat
altres vides abans d'aquesta nostra.

És una nit d'estiu: la bassa guarda,
més fràgil que el reflex de cap estrella,
el del somriure que hem perdut per sempre.
Els gossos el saquegen,
quan s'acosten a beure l'aigua negra.

Discurs del mètode
D'infant jo ja buscava les finestres
per fugir amb la mirada.
Des de llavors, quan entro en algun lloc
em fixo on és la porta i on he deixat l'abric.
Llibertat, per a mi, vol dir fugida.
El món és ple de portes,
i fins i tot el sexe n'és una d'emergència.
Però ja es van tancant, ben aviat,
per fugir, quedaran només aquelles
finestres de la infància.
De bat a bat obertes per a saltar.

Finestra
Amb el llum apagat miro la nit
L'ombra massissa del xiprer no es pot
gairebé distingir. Hi ha dubte, fred,
Venus llueix a un angle
i tot es va gelant, com dintre meu.
Quan un es va fent vell sovint es queda
aturat i mirant cap a la nit,
com qui estudia, abans de viatjar-hi,
plànols d'una ciutat desconeguda.

L'esperança és el regal

Me n'he assabentat tard, però volia deixar-ne constància.


Diversos artistes del panorama musical català han participat en la cançó “L'esperança és el regal”, un projecte de caire solidari, els beneficis del qual es destinaran a l'Hospital Sant Joan de Déu.

La cançó ha estat composada per Miquel Abras i la interpreten Elena Gadel, Amelie, Dolo Beltran (Pastora), Sara Pi, Helena Miquel, Teràpia de Shock i Jofre Bardagí, acompanyats dels cors d'infants, voluntaris i professionals de l'Hospital.

L'Hospital Sant Joan de Déu necessita del suport de la societat per tirar endavant projectes de recerca, innovació, divulgació, cooperació, així com programes no assistencials que no reben finançament públic. Entre aquests es troben els pallassos d'hospital, els músics, els voluntaris, els tallers d'art o les intervencions assistides amb gossos, entre d'altres. Es tracta d'activitats que fan que l'estada dels infants a l'Hospital sigui el més agradable possible.

La cançó “L'esperança és el regal” s'ha editat, juntament amb el videoclip, en un DVD que es ven als punts de venda habituals a un preu de 3€ des de principis de desembre. Els beneficis es destinaran a finançar els projectes de l'Hospital.
Aquesta iniciativa solidària compta amb el suport desinteressat dels artistes, així com de la productora Música Global Discogràfica, l'estudi de gravació 44.1, el realitzador del videoclip, Joan Lluís Arruga, i altres entitats, com LightSound, Lastcrit i Patik que han col•laborat en el rodatge.
Tots ells han fet possible que la producció, la distribució, la gravació i la difusió de la cançó i del vídeo promocional no hagin representat cap cost per l'Hospital.