Charles Chaplin "Charlot": un geni

Feia molt temps que volia fer aquesta entrada elogiant la genialitat d'un artista com Charles Chaplin "Charlot". No conec tota la carrera artística del personatge, però els fragments d'informació que me n'han anat arribant sempre m'han provocat un somriure i un profud sentiment de respecte i admiració.
I tot això es va veure encara ampliat quan fa uns mesos vam anar amb el Roc a veure una projecció de la pel.lícula "City lights" (Llums de la ciutat) al Centre Cívic de Calders. Érem només nosaltres dos com a espectadors, la pel.lícula era en blanc i negre, muda i de tant en tant sortien diàlegs escrits en anglès. Amb tots aquests condicionants seria fàcil pressuposar que el Roc es va avorrir com una ostra i que vam marxar abans d'hora, oi? Doncs res més allunyat de la realitat. La vam veure tota i moltes vegades ens vam anar enriolant tots dos davant dels divertits gags del còmic anglès. I si algú aconsegueix comunicar, divertir i emocionar un nen de 7 anys l'any 2012 amb un producte de 80 anys d'antiguitat fet amb uns mitjans molt més limitats dels que tenim a l'actualitat per a mi és indiscutible que es tractava d'un geni.
Charlot és un actor privilegiat per la seva facilitat per comunicar emocions amb l'expressió de la cara i els moviments del cos. Només per això ja tindria un paper a la història del cinema. Però a més a més era el guionista de les seves pel.lícules, és a dir, s'inventava les històries i els gags. I a més a més les dirigia, és a dir s'encarregava de donar les instruccions precises per tal que allò que estava dissenyat prèviament acabés traslladant-se fidelment a la pantalla. I a més a més era l'autor de moltes de les músiques de les seves pel.lícules, un complement gens menyspreable en l'època del primer cine sonor. I en les seves pel.lícules va combinar l'humor amb pinzellades de crítica social i política. En definitiva: un GENI!!

Acabo amb un curtmetratge que per a mi representa tot un exemple del que he explicat. En poc més de 3 minuts, Charles Chaplin fa una exhibició de recursos dramàtics per fer evolucionar una història i de recursos gestuals i corporals per comunicar les emocions al públic. I, el que és més admirable, és que ho aconsegueix amb els mitjans de fa uns 80 anys. La petita història transmet i et fa estar enganxat amb cada nou gir argumental:

• primer es queda fatalment tancat a la gàbia d'un lleó endormiscat quan li cau la balda accidentalment, 
• després troba una porta que el podria salvar, però resulta que a l'altre cantó de la porta el perill és encara pitjor,
• després una safata està a punt de caure i despertar el lleó, però aconsegueix salvar-la acrobàticament,
• després ha d'intentar esmorteir els lladrucs del gos que podrien despertar el lleó, 
• després quan li arriba la dona que el podria salvar hem de contemplar com es desmaia i per tant li allarga l'agonia al protagonista,
• finalment el lleó es desperta i, sorprenentment, s'acosta a ell però l'ignora i torna a apartar-se'n,
• llavors en Charlot presumeix de valent davant la dona -que finalment ha tornat en si i li obre la balda- i s'acosta al lleó,
• però llavors aquest fa intenció d'atacar-lo i en Charlot surt a tota pastilla i acaba enfilat dalt de tot d'un pal des d'on fa unes divertides acrobàcies i acaba baixant poèticament.

IMPRESSIONANT!!
Primer per idear tota aquesta trama argumental que ens mante en tensió durant 3 minuts i mig amb constants girs imprevisibles.
I en segon lloc per trobar la manera de dur la idea a la pràctica amb els mitjans de l'època i amb uns animals salvatges que devien ser-hi realment ja que no podia jugar amb els efectes especials de l'actualitat...
Ho dic per última vegada: UN GENI!!