Indignant

No tenia previst fer cap més notícia aquest mes, però acabo de veure aquest vídeo (després de tot un dia sense veure notícies) i ho he trobat...

... indignant, injust, incomprensible, entristidor, decebedor, destrempador, aberrant, execrable, fastigós... (pel que fa a la intervenció de les forces de l'ordre públic contra els manifestants)

... i al mateix temps admirable, valent, digne, esperançador, lloable, coherent, emocionant... (pel que fa a la resposta pacífica dels Indignats davant l'atac brutal i desproporcionat de les forces de seguretat).

I algú ho haurà d'explicar molt i molt bé per arribar a convèncer-nos què calia una cosa així. I mentrestant els Indignats guanyen una altra batalla... I per golejada i amb una llarga ovació pel seu admirable i valent comportament.

Us deixo amb les imatges.

Una cançó i un vídeo: Bigoti vermell

La nova troballa musical es diu "Bigoti vermell", la nova cançó del nou disc del grup ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN. I sobretot el seu videoclip que he trobat molt original. Una nova producció de la realitzadora Lyona que ja m'ha sorprès altres vegades (amb videoclips de Maria Coma, Els Pets...).

El grup està bé. Tenen un aire diferent amb una cantant mig cantant, mig actriu. Amb un repertori mig català, mig francès.

La cançó està molt bé. Amb una estructura repetitiva, però original. Amb un plantejament aparentment senzill, però amb una certa càrrega de profunditat i reflexió sobre com són les coses i com podem transformar-ne el record o almenys aprendre a relativitzar-ho.

I el vídeo és molt original i divertit. Farcit d'efectes molt resultons a nivell visual i que estan desenvolupats amb poc pressupost però amb molt d'enginy (fixeu-vos com s'allarguen la corbata i el moc, com es pinten les ratlles vermelles de les samarretes, com ballen els homes amb el moviment dels pantalons sobreposats, el punt de vista de la càmara en el viatge en avió, la foto final...).

Us deixo amb la lletra i el vídeo. A veure què us sembla...

BIGOTI VERMELL
(Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien)

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs.
Per transformar en divertits aquells moments que no van ser-ho.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
Ja que no te’l puc pintar de veritat, ben llarg.
Per veure’t un pèl divertit, tu que no ho ets ni mai vas ser-ho.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I imaginaré que el viatge tampoc no va ser, tan llarg,
I imaginaré que de tan bonic fins i tot tornaria a fer-lo.

Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
en aquella foto que no puc sofrir.
I et pintaré una berruga i un moc que et cau, ben llarg,
Per transformar en divertit tot allò que no va ser-ho.
Per transformar en divertit allò que recordo llarg i trist,
tan llarg, tan trist,
però que de fet... tant no va ser-ho.

Eleccions municipals: els resultats

Ja tenim els resultats de les eleccions municipals a Calders:

Amb una participació del 69'35 %

CDC (Lluís Cerarols): 292 vots (57'94 %),
4 regidors.

CIU (Eduard Sánchez): 205 vots (40'67 %),
3 regidors.

Hi ha vàries conseqüències que aplaudeixo d'aquests resultats:

1. Com passa habitualment el percentatge de participació a Calders és molt més alt que la mitjana (enguany gairebé un 70 % sobre gairebé un 55 % a nivell de tot Catalunya). Em sento orgullós de pertànyer a un municipi amb una alta sensibilitat democràtica.
2. El nou alcalde de Calders serà el Lluís Cerarols (a qui ja havia donat públicament suport) i penso que serà un molt bon alcalde perquè el conec i sé de les virtuts que pot posar a disposició en l'exercici del càrrec: l'amor pel poble, el seny, el sentit comú, la practicitat, la capacitat de diàleg, les ganes de fer les coses bé, les ganes d'integrar sensibilitats diferents en projectes comuns...
3. Dins de l'oposició hi entrarà el meu amic David Muñoz, que s'ha posat per primer cop en política i estava molt il.lusionat. Te moltes ganes de fer coses pel poble (sempre vetllant perquè no s'oblidin del nostre barri de La Guàrdia), idees noves, energia i empenta i estic content per ell.
   
4. La proporció de forces (4-3) és la millor possible. Lluny de les majories absolutes, aquesta distància fa que ningú no pugui fer i desfer sense notar l'alè de l'altre controlant-lo de ben a prop. I més enllà d'aquest caràcter bel.ligerant que es podria desprendre d'aquestes paraules hi ha l'altra interpretació... Un cop passats els dies de campanya amb més acusacions, sospites i susceptibilitats del compte, cal deixar de veure fantasmes i posar-se a treballar pel poble plegats. Si cada partit polític representa mig poble (més o menys) cal que les dues sensibilitats estiguin presents en el dia a dia i en els projectes i actuacions que s'engeguin. Espero que tots plegats en siguin capaços i remin la majoria de vegades en la mateixa direcció, la de fer avançar el poble de Calders cap al millor futur possible.

I vull acabar amb una breu referència als resultats més generals:

• M'espanta l'ascens del PP (sobretot a Catalunya, a Espanya el trobo més lògic) i de PxC, perquè crec que defensen uns valors molt allunyats dels meus i veig que tenen un recolzament creixent, sobretot entre una joventut a la que fan un rentat de cervell i entabanen (conec uns quants ex-alumnes que s'han presentat per les llistes de PxC en diferents municipis del Bages).
  
• M'entristeix que no hi hagi cap força política amb prou representació que pugui aglutinar el sentiment independentista català que es posa de relleu en manifestacions multitudinàries i enquestes, però que políticament no troba l'espai adequat per quallar en cap partit. Algú em dirà que aquest espai l'està ocupant CIU, però crec que aquest partit no s'acabarà de decidir mai per fer un gir prou radical...
  
• M'alegra l'ascens de les CUP, que potser podrien recollir el testimoni de les acampades del 15M comentades en l'anterior article i aquest sentiment independentista.
• M'alegra l'entrada aplastant de BILDU al País Basc, demostrant que el poble basc els últims anys no ha pogut expressar-se lliurament perquè li havien privat una opció política, utilitzant com un vestit a mida la "Llei de Partits" per il.legalitzar el que no agradava, mentre miren cap a una altra banda davant els discursos d'altres partits com PxC.
• Em deixa indiferent la davallada estrepitosa dels socis del tripartit i l'ascens continuat de CIU que em semblen lògics i normals dins de l'alternança de partits.
  

Indignats: l'acampada

Em falten dades... Vull començar reconeixent això perquè segurament no podria aguantar una discussió profunda sobre el tema, però, pel poc que he vist, llegit i escoltat em sorprèn la dimensió que ha anat agafant tot plegat.

...Places de grans ciutats plenes de gent que hi acampa pacíficament durant dies i dies, que fa assemblees diàries, s'organitza en comissions i demana l'impossible sense intenció de fer-se enrere (de moment)...
...Concentracions nombroses que desafien les decisions de la Junta Electoral i el Tribunal Constitucional, ja que ningú no gosa intentar un desallotjament d'una quantitat tan gran de gent que actua de forma pacífica, sense témer unes conseqüències clarament contràries als seus interessos...
...Telenotícies, portades de diaris, entradetes de les notícies radiofòniques monopolitzades per aquestes concentracions, quan haurien hagut de fer-ho les notícies electorals en la recta final de la campanya...

A algú li recorda el Maig del 68 francès... o les revoltes recentment viscudes als països àrabs per derrocar els governs totalitaris i guanyar quotes de llibertat i democràcia
Algú diu que això durarà quatre dies i tot quedarà igual...
Algú diu que durarà quatre dies però que hi haurà un abans i un després...

Mica a mica em vaig fent gran i els debats entre la utopia i el pragmatisme els acaba perdent sempre l'utopia. Segurament després de les eleccions, els partits polítics aniran recuperant el protagonisme i el focus informatiu s'anirà allunyant de les concentracions populars a les places, que aniran perdent motivació i sentit i s'aniran dissolent.

I tot tornarà a la normalitat... Tot?
Tant de bo que no. Tant de bo que quedin lliçons que algú pugui aprofitar en el futur.

Sobretot la de la protesta pacífica (en la línia de Gandhi i Luther King). Els concentrats han tingut molta cura d'evitar caure en provocacions i han fet fora els que s'allunyaven d'aquesta línia. Sabien que tothom estava esperant una relliscada, un contenidor cremat o un llançament d'ous o pedres per desqualificar la protesta. I tenien clar que això era el que no volien. Ha estat una protesta pacífica, cívica, amb assemblees, amb comissions organitzades, amb activitats per a petits i grans, amb debats i reflexió... i sense cap incident destacable.
També destaca el recolzament creixent i massiu. Cada dia hi ha hagut més gent que s'hi ha anat afegint. I entre els que no hi han anat n'hi ha molts que simpatitzen amb aquesta idea de donar l'esquena a moltes de les característiques socials, polítiques i econòmiques del moment actual, a les que cap partit polític vol plantar cara (segurament perquè no hi tenen res a fer ja que la política no està en mans dels polítics sinó de més amunt...). I com que els polítics no semblen poder donar l'alternativa vàlida als problemes d'una gran majoria, tothom mira amb bons ulls aquesta romàntica possibilitat d'una revolució pacífica.

Aquesta crisi econòmica està arribant, com una taca d'oli, a una quantitat cada vegada més gran de persones. I tot i que és molt difícil que aquesta gran massa social sigui capaç d'organitzar-se eficaçment, aquestes concentracions d'aquests dies són la il.lusió del que podria arribar a ser... Segurament si aquest fenomen s'anés allargant en el temps i acollís una quantitat cada vegada més gran de persones, s'aniria convertint en un interlocutor vàlid per posar-se a dialogar amb les forces polítiques per mirar de canviar coses des d'una posició de certa força.

Ara bé, tal i com estan muntades les coses, l'única manera de poder intervenir per poder canviar les coses és el joc democràtic de les eleccions. I per tant, aquestes multituds concentrades a les places s'haurien d'organitzar políticament, superar totes les diferències de criteris (independència o no, planteig davant la immigració, els ajuts socials...) i trobar uns punts comuns sòlids per defensar unes úniques idees. I aglutinar prou electorat al voltant per poder entrar a les institucions i dur a la pràctica aquestes propostes que avui es llancen al vent en forma de proclames. I tot això no sembla pas fàcil...

D'aquí a uns dies es desfaran les concentracions i acampades i els organitzadors i els participants mica a mica tornaran cap a casa seva, satisfets de tot l'enrenou i protagonisme que s'ha aconseguit i de la simpatia i el suport rebuts, però amb el gran interrogant de si haurà servit per a alguna cosa més que això.
I, tot i el meu pessimisme realista, només el temps té la resposta...

Les tres cares de cada història

Ja fa molts anys que vaig comprar-me aquest disc d'EXTREME (després de l'èxit de la seva bonica balada "More than words") i amb el temps el que més he recordat és el seu títol:

"III sides to every story:
yours, mine and The Truth"

és a dir...

Les tres cares de cada història:
la teva, la meva i La Veritat.

I és ben bé així: davant d'unes vivències nosaltres ens en fem una visió, influïda pel nostre punt de vista, la nostra subjectivitat, les relacions personals que mantenim amb els actors que hi intervenen, les nostres circumstàncies prèvies, els nostres prejudicis... I aquella acaba constituint la "nostra" veritat, que interpretem i creiem com a verdadera.

Però pot molt ben ser que una altra persona, davant dels mateixos fets i influïda per les seves circumstàncies i visió diferents, acabi tenint-ne una percepció ben diferent. I per a ella aquella serà la "seva" veritat.
I quina és la veritat veritable?

Doncs podria ser que la veritat objectiva i real es trobés en un punt indeterminat entremig de les dues que fins ara hem explicat.

Per això sempre m'ha agradat aquesta frase i procuro no creure'm en possessió de la veritat absoluta perquè hem de ser conscients que la "nostra" potser no és tota la veritat i que potser el que diuen els altres també en té la seva part...

I així m'he sentit amb alguns comentaris que va suscitar la meva darrera notícia sobre les eleccions municipals. Van sortir opinions favorables i contràries als que fins ara han estat al capdavant de l'alcaldia. I cadascú intentava argumentar i defensar la seva visió, però potser tots hauríem de tenir clar que ningú no està en possessió de tota la veritat.

Tots parlem a partir del que ens han explicat persones en qui confiem, del tracte que hem tingut amb els protagonistes, etc. Però aquesta visió la sentim tan real, que ens costa donar crèdit a la versió diferent que ens puguin plantejar altres persones i en canvi és ben possible que l'altre també tingui la seva part de raó.

I com podem gestionar aquesta situació? Doncs amb molt de respecte i educació, amb humilitat per poder acceptar que una part de la nostra veritat no sigui del tot veritat, amb capacitat per relativitzar la importància de les coses, amb capacitat de diàleg, amb ganes d'escoltar el que ens han de dir els altres fins i tot quan no sigui el que nosaltres voldríem escoltar i, si cal, amb sentit de l'humor.
I si som capaços d'entendre que no disposem de la veritat absoluta i que hi ha tres cares de cada història i la nostra només és una d'elles, no cal que lluitem desaforadament per intentar convèncer els altres de la nostra veritat, no cal que tibem tant la corda fins al punt que en quedin afectades les relacions personals.
Hem de poder parlar de tot i discutir de tot, però sempre hem de tenir clar que més enllà del tema sobre el qual discutim, estem les persones que som encara més importants.
O hauríem de ser-ho...

Eleccions municipals: agraïment

Aquest passat cap de setmana vaig anar a les presentacions de les dues candidatures que opten a la propera alcaldia de Calders. En les dues hi tinc amics, coneguts i saludats i, tot i que jo he donat suport explícit i públic a la de CDC (encapçalada pel Lluís Cerarols) el sentiment que ara em presideix és el de l'agraïment a tots ells.
Agraïment pel fet que un grapat de persones estiguin disposades a regalar part del seu temps i les seves energies en benefici del poble. I tot això a canvi d'anar de bòlit, tenir maldecaps, rebre crítiques i ser mal vistos.
I vull exemplificar aquest agraiment en les 5 persones que il.lustren aquesta notícia, l'alcalde i els 4 regidors que han estat al capdavant de l'ajuntament de Calders aquesta darrera legislatura: el Jaume Perarnau, el Xavi Costa (aquests dos han encadenat dues legislatures), el Sergi Pich, la Conxita Capsada i l'Elena Planas.

No vull pas dir que ho hagin fet tot bé. En algunes coses no he estat d'acord, ja sigui en el fons o en les formes, però sempre he valorat moltíssim (i crec que ells, i el Jaume en particular, ho han encarnat a la perfecció) la seva total disponibilitat davant dels veïns de Calders. Durant uns anys vaig haver de tractar-hi amb certa regularitat quan jo presidia l'Associació de Veïns de la Guàrdia i sempre vaig trobar aquesta disponibilitat i aquesta voluntat de servei.
Vam fer innombrables reunions ja fos entre setmana a la nit o en matins de dissabte i mai no vam tenir un "no" per resposta.
Sempre se'ns va escoltar amb respecte i es van tenir en compte les nostres opinions.
Sempre vam trobar facilitats per utilitzar recursos o instal.lacions municipals.
I una cosa que personalment vaig valorar molt: quan vam tenir algun desencontre més acusat del normal amb les opinions clarament enfrontades i al final va semblar que la raó queia del nostre cantó, el Jaume sempre va tenir la humilitat de reconèixer el seu error i demanar disculpes. Sempre li he reconegut i valorat molt aquesta capacitat.

Hi ha veus que volen veure mala fe o ignorància en algunes de les decisions que ha pres aquest ajuntament. Jo sempre he volgut creure en la bona fe del Jaume i el seu equip. Mai no hi he sabut ni volgut veure intencionalitat de perjudicar ningú perquè parlant amb ells sempre m'ha semblat que els movia l'interès pel bé comú, el respecte per la legalitat i la seva estimació pel poble de Calders i els seus habitants.
Potser a vegades s'han precipitat i no han valorat algunes conseqüències evitables d'una decisió, potser a vegades han estat mal assessorats pels tècnics que són qui han de conèixer tots els ets i uts de la legislació... Però llavors sempre penso... si un dia jo entrés a l'ajuntament, com podria saber si això pot o no fer-se? Jo sóc mestre i no pas polític professional. I el mateix els passa a ells.
Cadascun d'ells té la seva professió i la seva família i les seves aficions i el que un dia van fer és posar-se al capdavant del consistori per posar-se al nostre servei. No podem demanar-los que ho sapiguen tot i que ho facin tot bé. Només podem demanar-los que tinguin ganes de fer-ho bé, de posar-hi voluntat i dedicació, de ser justos i equitatius, d'escoltar els problemes dels veïns i ajudar-nos a trobar solucions sempre que sigui possible, de treballar per la millora del poble des del marc d'un ajuntament petit amb pocs recursos.
I això penso que ho han fet.

El meu balanç de la darrera legislatura és clarament favorable i positiu, però fins i tot si no fos així, crec que es mereixerien el meu agraïment pel fet d'haver estat aquests 4 o 8 anys al davant de l'Ajuntament.
I el tenen.
Gràcies, Elena, Conxita, Sergi, Xavi i, sobretot, Jaume. I ara, descanseu una mica i recupereu el pols de la vostra vida anterior al pas per l'ajuntament.
Us ho mereixeu.

Hem tallat

Avui hem tallat.

A hores d'ara encara no ho sap pràcticament ningú i potser no faig bé d'explicar-ho aquí, però el cos m'ho demana i per una vegada no vull reprimir aquest impuls...

Feia molts anys que convivíem, moltíssims... De fet em costa recordar com era la meva vida abans d'ella. I, com tantes relacions, va arribar un moment en que la rutina s'hi va instal.lar i ja no sabia ben bé per què seguíem junts.
El que al començament havia estat un estímul constant, una il.lusió, un orgull... mica a mica s'havia anat fonent i ara havia arribat un moment en que s'anava mantenint per pura inèrcia. Més d'un cop havia pensat en deixar-ho córrer, però sempre m'acabava frenant una mena d'estrany sentimentalisme, aquella sensació que allò nostre havia de ser una cosa "per sempre".
De fet ens havíem convertit en una gran raresa perquè pràcticament ningú ja no aguanta tant temps amb el mateix... però nosaltres seguíem junts i potser fins i tot per a alguns havíem esdevingut una mena d'exemple de lleialtat, fidelitat i constància.

Ningú no sabia que les últimes vegades hi havia hagut moments feixucs. A vegades la cosa s'embolicava de tal manera que costava molt de desembolicar. I quan al final ho aconseguíem, tornàvem a trenar-ho, però els fils cada cop eren més prims i més fràgils... I en cadascuna d'aquestes ensopegades perdíem més i més motius per continuar plegats... I la reconstrucció, tot i que de cara enfora pogués semblar igual que sempre, nosaltres sabíem que cada cop era més falsa i sobretot més mancada d'il.lusió.

I el cas és que podríem haver seguit així tota la vida i segur que haguéssim trobat arguments per mantenir-ho, però a mi cada cop m'omplia menys i cada cop li trobava menys sentit. Una cosa que en els seu moment vaig tirar endavant amb tota la convicció i en contra de tot i de tothom, ara ja no em motivava per seguir-hi lluitant.
I per un cop he decidit ser honest amb mi mateix i m'he decidit a tallar.

Potser els primers dies em sentiré estrany, com si em faltés alguna cosa...
Potser hauré de respondre moltes preguntes...
Potser hi haurà gent que no entendrà la meva decisió, però és la meva. I ara ja està presa:

......

......

......

...... AVUI M'HE TALLAT LA TRENA...

(podeu veure'n un reportatge gràfic aquí )

Ho portem dins

Un bonic vídeo en el qual la colla castellera dels Marrecs de Salt fa el "Pilar de 4 Caminat" pujant les escales de la Catedral de Girona. (Octubre 2010).
La música és '"The Blower's Daughter" de Damien Rice.
És una al.legoria de l'actitud que hem de mantenir davant la vida: a vegades ens juga males passades però l'important és tornar-se a aixecar i afrontar el futur amb esperança i optimisme. I, segons el títol del muntatge, nosaltres, com a país o individualment, HO PORTEM DINS.

Dedicat a totes les persones que aprecio que passeu per aquests moments en que la vida ens juga una mala passada, amb el desig que passi de pressa i que en sortiu enfortits i triomfants.

El Bàsquet Manresa

Si intento fer memòria dels primers records m'apareixen imatges aïllades d'un partit amb el meu pare. Surten noms de jugadors com German González o Greg Bunch. Al vell pavelló. Un diumenge al matí. El bàsquet encara no em cridava gaire l'atenció...

Però a partir de la temporada 85-86 m'hi vaig abonar (carnet juvenil) i hi anàvem cada partit amb els de la colla dels Snoopys, malalts de bàsquet, que jugàvem cada diumenge al matí a La Salle i ens compràvem el "Gigantes" i el "Nuevo Basket". Jordi Creus, Pep Palacios, Luis Blanco, Clyde Mayes, Rolo Frazer, Marsal, Tarín... apareixen els noms dels mítics jugadors del TDK Manresa d'aquells anys... Cada partit era un ritual: animàvem, cridàvem, vibràvem... Encara al Vell Pavelló del Congost. Quan acabava el partit els jugadors pujaven per unes escales entremig de les grades, protegits només per una reixa dels afeccionats que, a dos pams, els cridaven mentre els pobres esportistes esperaven que els obrissin la porta del vestuari... A vegades al final ens quedàvem a demanar autògrafs...
Al 1992 es va inaugurar el Nou Pavelló i al cap de pocs dies va morir el capità Pep Pujolràs en accident de trànsit. En memòria seva es va celebrar durant uns anys el Memorial Pujolràs en el qual vam participar diverses vegades: 24 hores ininterrompudes de partits de bàsquet popular entre blancs i vermells.

La temporada 95-96 va venir el primer gran èxit: la Copa del Rei de Murcia, amb un equip ben recordat: Joan "Chichi" Creus, Lintoln Townes, Roger Esteller, Lisard González, Rafa Vega, Jordi Singla, Tellis Frank, Harper Williams, Paco Vázquez, Joan Peñarroya, Jesús Lázaro...
I els anys daurats del bàsquet manresà culminen la temporada 97-98 amb la consecució del títol de la Lliga ACB, un èxit sense precedents per a un club modest i humil com el nostre. Cal recordar aquells herois: Herb Jones, Jesús Lázaro, Pere Capdevila, Chichi Creus, Brian Sallier, Paco Vázquez, Derrick Alston, Quique Moraga, Román Montañez, Lisard González i Jordi Singla, entrenats pel debutant Luis Casimiro. Des de la sisena posició final a la Lliga Regular es van anar superant les eliminatòries dels play-off, sempre amb el factor pista en contra, deixant enrere l'Estudiantes (1-3), el Real Madrid (1-3) i finalment, a la gran final, el Tau Vitoria (1-3).

El 1999 es va retirar en Chichi Creus als 42 anys i allò va ser el final d'uns anys gloriosos. La temporada 99-00 es va perdre la categoria i el patrocini de la casa TDK. Després de 2 anys a la LEB es va recuperar la plaça ACB, però només es va poder conservar 4 anys i la temporada 05-06 tornava a tocar baixar a la lliga LEB. Per sort només en un any es va poder tornar a pujar i des de llavors continuem sobrevivint, alternant els patrocinis de RICOH, SUZUKI i ara ASSIGNIA.

I durant tots aquests anys ens hem mantingut al costat del Bàsquet Manresa, recolzant l'equip i admirant les virtuts que el fan subsistir en un primer nivell estatal al costat de totpoderosos com el Barça i el Madrid.
Hi ha passió, hi ha sentiment, hi ha orgull, hi ha amor pel bàsquet, hi ha treball, hi ha constància i hi ha tota una filosofia de club i d'equip. El Manresa ha de descobrir bons jugadors joves que encara ningú no ha descobert i fer-los créixer, ha de fer equips amb jugadors modestos i treballadors, que estimin el bàsquet, que no els caiguin els anells per ajudar-se els uns als altres en benefici del guany col.lectiu. Al Manresa tots defensen amb intensitat, tots lluiten fins al darrer segon, tots apreten les dents i s'aixequen després de cada ensopegada. De tant en tant hem fitxat algun jugador "estrella", i normalment el rendiment col.lectiu ha baixat perquè aquest jugador de molta més qualitat que la resta, només es preocupava de fer bones estadístiques individuals i llavors el Manresa no jugava com un equip. Al Manresa li va millor tenir 5 pencaires a la pista, que donin la vida els uns pels altres i tots plegats per la supervivència del "miracle manresà". Perquè objectivament no té cap lógica que una ciutat petita i amb un pressupost que a vegades equival a la nòmina d'alguna de les estrelles dels equips grans, es mantingui any rere any en l'èlit del basquet espanyol.

Fins aquí tenia escrita aquesta notícia esperant el desenllaç d'aquesta temporada i acabo d'arribar del partit Manresa-Estudiantes. Hem guanyat (patint, és clar) i ja tenim la permanència matemàticament assegurada. Malgrat tots els condicionants en contra (poc pressupost, dificultats econòmiques, plantilla molt modesta, multitud de lesionats al llarg de l'any...) HO HEM ACONSEGUIT UN ANY MÉS!!!
L'ANY QUE VE TORNAREM A SER UN EQUIP ACB, entre els millors, com l'Astèrix i l'Obèlix emmig del gran imperi romà, sense claudicar, plantant cara i posant-hi tota la il.lusió per anar mantenint el somni any darrere any.

I les noves generacions empenyen des de darrera per anar continuant amb aquesta actitud i aquest sentiment: FORÇA RESA!

Podeu trobar més informació de la història del Bàsquet Manresa a la plana de la Wikipèdia i a la de la Penya Sector Nord.

Lip dub per la llengua

No te'l perdis

i reenvia'l
a tots els teus
amics i contactes!
Que el vegi tothom!
Que corri!
Que corri!

Lip dub per la llengua, enregistrat els dies 15 i 16 d'abril de 2011 en diversos espais de Barcelona i que ha comptat amb la participació de 1.500 persones i de nombroses cares conegudes. El projecte l'organitzen la Plataforma per la Llengua i 23 entitats de persones immigrades amb l'objectiu de reivindicar el paper del català com a llengua comuna, en tant que element clau per a la inclusió social de la població d'origen nouvingut, i garant de cohesió.

La cançó escollida ha estat "Corren", del grup Gossos, gentilesa de Música Global
Podeu trobar més informació a www.lipdubperlallengua.cat
(Directors: Daniel Feixas i Santi Hausmann)

Enfilar-se als arbres

El dissabte ens vam llevar d'hora i vam passar tot el dia al Cosmocaixa de Barcelona. Per això el diumenge ens hem llevat tard i hem anat mandrejant sense fer res de profit. Al migdia hem vist la derrota del Bàsquet Manresa per la tele i havent dinat ens estàvem endormiscant pel sofà quan l'Anna ha tingut una molt bona idea per canviar la dinàmica: fem una excursió!
Ens hem calçat, hem fet una bossa amb aigua i una mica de berenar i hem posat rumb cap a Torre Cabota. Hem estat gairebé una hora a arribar-hi i el passeig ha estat molt estimulant: recollíem flors de diferents colors, jugàvem a trobar amagatalls al bosc... però el millor ha arribat quan hem fet parada i fonda a Torre Cabota.
Ens hem aturat sota unes grans alzines a berenar. Al nostre darrera hi havia 4 cavalls i un ruc que ens anaven distraient, el Roc i l'Ona jugaven amb pals a gratar la fullaraca del terra i simulaven que feien un foc... De cop i volta al Roc li han vingut ganes d'enfilar-se a una d'aquelles alzines i alguna cosa s'ha despertat en mi.
He recordat com en la meva infantesa i adolescència m'havia enfilat en alguns arbres del Parc de Puigterrà o als del bosc de les Marcetes o als dels boscos que hi havia prop de les cases on passàvem les colònies d'estiu del Junior. He recordat...

• ...la sensació d'aventura, de risc i de llibertat durant l'ascensió...
• ...la serenor quan finalment trobaves un lloc on instal.lar-te còmodament i contemplar el paisatge...
• ...les converses profundes i idealistes si comparties l'estada dalt dels arbres amb algun amic, converses sense tocar de peus a terra que et permetien plantejar-te somnis, esperances, il.lusions i desitjos...

I m'ha encantat ajudar el Roc a enfilar-se als seus primers arbres, encara no massa alts, encara amb massa por i sense gaudir realment d'aquestes sensacions. Però potser avui ha començat a germinar una llavor que un dia li permetrà viure-les tal i com jo les recordo.

I les properes vegades que vulgui enfilar-se a un arbre i em demani que l'ajudi, per poc que pugui m'enfilo darrere seu i... qui sap de què xerrarem tots dos allà dalt dels arbres sense tocar de peus a terra...