Escriure

No sé pas quan va començar... Des de petit em vaig aficionar molt a la lectura... A casa sempre hi havia llibres i diaris... L'avi Emili també em va inculcar el plaer de la lectura... I tot plegat va anar sumant i recordo com a l'escola era qui tenia la fitxa de lectura de la biblioteca més plena. Devorava els llibres d'aventures infantils i juvenils (Verne, Salgari, Twain...) i algun dia devia passar de la lectura a l'escriptura... i em va agradar molt.

Els meus primers escrits van ser molt ben rebuts i ben valorats per familiars i mestres i allò em va esperonar a continuar. Els darrers cursos de EGB havíem de fer una redacció cada setmana i jo gaudia preparant-la i mica a mica començava a créixer en mi el cuquet d'escriure... Vaig intentar començar alguna "novel.la" i sentir-me escriptor. Recordo vagament un parell d'intents: una novel.la bèl.lica basada en la batalla d'Stalingrad per a la qual buscava informació històrica i geogràfica... i una novel.la juvenil que relatava les relacions entre una colla d'adolescents i les seves aventures... Cap d'aquests intents va quallar, però jo m'ho passava bé intentant-ho i suposo que mica a mica anava agafant aquella soltura que, amb el temps, ha esdevingut la facilitat que tinc per expressar-me per escrit.

A 1r de BUP vaig fer un gran descobriment quan em van fer entrar en contacte amb la poesia. Vaig haver d'inventar diferents poemes seguint les estructures d'estrofes predeterminades (número de versos, número de síl.labes de cada vers, tipus de rimes...). Allò va ser un exercici molt estimulant i crec que em va despertar un altre cuquet. I als 18 anys, tot això va esclatar quan vaig començar a sortir amb l'Anna. El devessall de sentiments que em provocava l'enamorament va trobar en els maldestres poemes de joventut una eina impagable per canalitzar-los, analitzar-los, sublimar-los... Feia un poema cada dia o més. Alguns eren autèntics xurros però de tant en tant les paraules es combinaven de manera que quedava maco i em servia per expressar sensacions i sentiments... i allò era impagable.

I des de llavors vaig anar alternant diferents modalitats però sempre m'ho passava bé escrivint. Vaig fer una inèdita novel.leta que combinava l'aventura i l'humor en un detectiu manresà ("Andreu Colom")... Redactava treballs per a la carrera de magisteri o activitats o memòries per al MIJAC Valldaura on feia de Responsable de Centre... De tant en tant canalitzava la creativitat literària fent escrits per a regals familiars... I seguia fent poemes i més poemes, reflexions quotidianes o existencials, cròniques de sentiments amb les que omplia llibretes i llibretes que ara són un tresor... I vaig presentar-me a uns quants premis literaris de poesia. I en un em van premiar (segon premi a Berga, 1994). I paral.lelament vaig començar a treballar de mestre al col.legi Oms i de Prat i allà vaig trobar un nou lloc on ser útil amb la meva facilitat per a l'escriptura (guions per a festes escolars, redaccions de memòries, activitats per als infants, valoracions de projectes...)

I un bon dia vaig aficionar-me a la guitarra i vaig conèixer el Josep Vacas i vam fer un grup de música (Nàufrags) i llavors els poemes es van convertir en cançons i vaig fer-ne moltes. I vam cantar-les en públic i vam passar-nos-ho molt bé. I una vegada ens van donar un premi a la millor lletra de cançó de pop-rock en un concurs de l'ajuntament de Manresa (1998).
I quan es van acabar els Nàufrags (el 2001 amb la mort del Josep) va semblar que entrava en un període de sequera artística.
Vaig deixar de fer poemes. Vaig deixar de fer cançons. Però no vaig deixar d'escriure...

Seguia escrivint per a l'escola i per al projecte telemàtic "El Món de Harry Potter" (més endavant "El Món dels Llibres"). Un cop em vaig tornar a engrescar i vaig fer una novel.leta infantil que vaig presentar a un premi literari ("Quina setmana...!") sense obtenir cap altra recompensa que el reconeixement dels companys, amics i familiars que la van llegir. Més endavant vaig presidir durant 4 anys l'Associació de Veïns de La Guàrdia de Calders i allà també vaig tenir ocasió d'escriure i molt: escrits per a l'alcalde, butlletins per als socis, al.legacions a projectes municipals... I vaig redactar els textos dels pregons de Festa Major de Calders d'uns quants anys. I en un parell d'ocasions em vaig presentar al concurs literari de Sant Jordi de Calders i les dues ocasions van premiar els meus relats breus ("Boira", 2006 i "Com la vida mateixa", 2008).

I al 2009 després d'un profitós curset d'estiu vaig crear aquest bloc, el picalapica. I vaig pensar que podia ser un bon instrument per canalitzar les meves ganes d'escriure de manera més creativa i deslligada de les obligacions de la feina o dels càrrecs. I obligar-me a mantenir una certa regularitat, com si fes una columna periòdica a algun diari o revista. I vaig començar a tenir alguns lectors que van cometre l'error de dir-me que els agradava i això va alimentar la bèstia... I ara torno a tenir moltes ganes d'escriure, i torno a escriure poemes i alguna cançó. I després del concert que vaig fer al gener de 2010 a Calders, fins i tot tinc ganes de cantar...

Espero haver deixat clar que ESCRIURE és una de les coses que més m'agrada fer. Davant del full en blanc experimento sensacions molt diverses, però quan arriba la inspiració i tot comença a fluir, a prendre forma i a cobrar sentit mica a mica... aquelles pessigolles... aquella sensació d'acostar-se a la bellesa... són fantàstiques... i per això m'agrada tant escriure. I per això agraeixo tant que a alguns us agradi llegir-me.

En fi, la notícia d'avui ja és prou llarga i densa i la deixo aquí, però... CONTINUARÀ!!

Gràcies als errors

En la darrera notícia parlava de la meva reacció davant d'un error puntual: el vaig reconèixer amb naturalitat i vaig tornar a començar. I parlava d'acceptar l'error com a part dels encerts.
Això em va fer pensar en la manera com enfoquen els errors molta de la gent que conec. En general hi ha una gran vergonya i fins i tot por a cometre un error. I si mai es comet, de seguida s'intenta amagar-lo i, si pot ser, negar-lo.
Com si mai no hagués passat...
Com si equivocar-se fos una cosa molt dolenta...

Doncs jo crec que l'error pot ser molt bo, útil i productiu. Per a mi l'error és un company de viatge necessari si volem millorar les coses. L'error ens ajuda a trobar el camí bo perquè ens permet descartar-ne un dels que no ho era. Però és clar aquest error del que jo parlo només poden valorar-lo, cometre'l i aprofitar-lo els que tenen un cert grau d'il.lusió i valentia per fer un pas endavant.
És allò que "...un penalty només el pot fallar qui el xuta...". És molt més còmode fer un pas enrere, tenir por de fallar-lo i no xutar-lo. Però si ningú no el xuta segur que no farem gol...
És molt més còmode fer el que sempre hem fet per por d'equivocar-nos, però llavors no podrem millorar res del que fem...

En la meva tasca diària com a mestre procuro inculcar als alumnes el valor de l'error i la naturalitat per acceptar-lo i treure'n conclussions. És bàsic allò de "...qui té boca s'equivoca i qui té nas es moca...", desdramatitzar totalment el fet d'equivocar-se, demostrar als alumnes que jo m'equivoco tant o més que ells. Però ensenyar-los que gràcies a l'error, ens podem adonar que un camí no era l'adequat, descartar-lo i provar-ne un altre que ens acostarà més al camí correcte.
M'agrada quan he acabat un projecte, fer-ne una valoració crítica, felicitar-me de tot el que ha anat bé per repetir-ho, però adonar-me de tot el que ha anat malament o simplement podria haver anat millor si ho hagués fet d'una altra manera. Abans de fer les coses no es poden preveure tots els factors que hi incidiran i, per tant, es pot donar l'error. Però llavors és de savis fer aquesta valoració crítica, aprendre dels errors i extreure'n lliçons per millorar en el futur.

Evidentment en tota aquesta dissertació no parlo dels errors fets per desídia, per negligència, per inutilitat... Parlo dels errors inevitables que, tot i pensar en les conseqüències d'una cosa i intentar fer-ho el millor possible, s'acaben produint. Aquests errors no s'han d'amagar sota la catifa i fer veure que no han passat. Hem d'assumir-los, analitzar-los i integrar-los en el nostre bagatge per millorar en les properes ocasions.

I acabo amb algunes frases "cèlebres" al respecte, començant per una del Pep Guardiola que citava dies enrere:

• "El que et fa créixer és la derrota, l'error." (Pep Guardiola).
• "M'agraden els meus errors, no vull renunciar a la deliciosa llibertat d'equivocar-me." (Charles Chaplin)
• "No hi ha pitjor error que no reconèixer-lo." (Rafael Escandón)
• "Un error reconegut és una victòria guanyada." (Caroline L. Gascoigne)
• "Tothom pot caure en un error, però només els necis hi perseveren." (Marco Tulio Cicerón)
• "Cometre un error i no corregir-lo és un altre error." (Confuci)
• "L'error més gran el cometem quan, per por d'equivocar-nos, ens equivoquem deixant d'arriscar-nos en el nostre camí." (René Juan Trossero)
• "Si tanques la porta als teus errors, deixaràs fora la veritat." (Rabindranath Tagore)
• "L'home intel.ligent aprèn dels seus propis errors. El savi aprèn dels errors dels altres." (Arturo Adasme Vasquez)
• "Els errors que hem d'evitar són els que eliminen la possibilitat de tornar-ho a intentar." (anònim)

(cites extretes de http://www.pensamientos.org/pensamientoserrores.htm)

Fa un any estàvem de concert...

A la vida de tant en tant ens passen coses especials que mereixen ser recordades. Jo cada any, quan canvio d'agenda, me la repasso de dalt a baix i apunto aquelles coses especials que m'han passat aquell any (naixements, defuncions, noves adquisicions per a la casa, viatges, concerts, fites dels nens...).
I ara fa un any, el 23 de gener de 2010, en va passar una que recordo amb gran orgull i simpatia: després de molts anys de no cantar en públic vaig fer un concert de cantautor al meu poble per la festa major d'hivern. I m'ho vaig passar molt bé i tothom en va quedar content. I ara que ha passat un any em ve de gust tornar-lo a recordar i us deixo un vídeo de l'esdeveniment.
He triat el de la cançó "Princesa" per molts motius:

• Perquè és una cançó que sempre m'ha agradat molt i pràcticament mai no l'havia cantada en públic. Potser té un punt de "cursi" o de "pastel", però trobo que té molt sentiment i bones imatges que la fan créixer i avançar.
• Perquè per a un guitarrista limitat com jo, que normalment acompanyo les cançons amb un rascat sempre molt semblant, aquesta és una cançó més elaborada, amb un puntejat de principi a fi i, és clar, de composició pròpia.
  
• Perquè en la introducció parlo del seu origen com una petició del Josep Vacas dins del context de Nàufrags i són vivències que sempre m'agrada recordar.
• Perquè vaig tenir molta acceptació entre el públic (aplaudiment espontani) quan vaig fer la dedicatòria a "la meva Anna, si és que hi ha Annes d'algú". I també m'agrada que l'Anna hi surti en un dia de conmemoració com aquest (per cert el vídeo me l'ha fet ella i, un cop més, li'n dono les gràcies).
• Perquè en un parell de moments se senten els comentaris del Miles (que és qui va enregistrar aquesta gravació original -gràcies, Miles-), un amic que sempre m'anima i m'afalaga amb entusiasme i espontaneitat. I m'agrada recordar aquest escalf i aquesta alegria que sempre acompanya la nostra relació, i especialment totes les vivències musicals compartides amb ell.
• Perquè quan començo a tocar la cançó, m'equivoco i amb naturalitat dic "tornem a començar" i recomenço. I m'agrada aquest punt d'imperfecció, d'acceptar l'error com a part dels encerts. Si m'ho mirés amb lupa, segur que el concert va estar farcit d'errors, però cap d'aquests errors no va impedir que el públic i jo ens ho passéssim bé i valoréssim la "màgia" d'aquella vetllada.
• Perquè part del vídeo té primeríssims plànols i és un enfoc diferent del que sempre he vist de mi quan canto (normalment un pla més general on hi entra també la guitarra).
• Perquè al final de la cançó, quan la gent aplaudeix, la càmara busca el públic (suposo que l'Anna a qui havia dedicat la cançó...) i em queda també un record de com estava la sala.

En fi per tot això i molt més, en record d'aquella magnífica vetllada i agraint-la un cop més a tots els que la van fer possible i m'hi van acompanyar, aquí teniu el vídeo de la cançó "Princesa", interpretada al Centre Cívic de Calders, el 23 de gener de 2010 (al final hi ha la lletra per si algú hi està interessat)

Untitled from Rocona on Vimeo.

PRINCESA (Eladi)
Princesa,
que em mires i no em veus per molt que et miri,
jo voldria
saber explicar-te tantes coses que a mi em passen.
Em fan mal els ulls de mirar-te,
em fan mal les nits de somiar-te.
Sóc una meitat feta malbé,
un ballador que balla sol.
No tinc consol
i em fa tant mal
saber que tu i que jo estem fets a mida,
mai no et diria una mentida perquè si,
princesa.

Princesa,
els dies ens empaiten i t’escapes.
T’asseguro
que si l’atzar em fes l’ullet em llençaria...
No em fa por entregar-me als teus braços,
no em fa por saltar-me els vells passos.
Em fa por que es perdi en l’infinit
tot el que jo per tu he sentit.
No tinc consol
i em fa tant mal
saber que tu i que jo estem fets a mida,
és trist jugar aquesta partida contra tu,
princesa.

Princesa sense príncep,
ningú més et podrà dir com jo t’he dit,
sense dracs, sense enemics,
princesa.

Princesa,
la meva boca és plena del teu nom
perquè no et tinc
i fer aquesta cançó no sé si em farà bé.
Provaré de pensar en altres coses,
provaré de mirar-me altres dones,
provaré de tornar a començar,
sense carta de navegar.
Però em sento sol
i em fa tant mal
saber que tu i que jo estem fets a mida,
hi haurà esperança si hi ha vida i lluitaré,
princesa.

Princesa sense príncep,
ningú més et podrà dir com jo t’he dit,
sense dracs, sense enemics,
princesa. (x2)

Ulleres

Fa dos anys a la revisió mèdica de la feina vaig tenir la primera consciència que la meva vista començava a necessitar ajuda. Una visita a l'oculista em va dir que ja tenia vista cansada (vorejava els 40 anys) i em van fer unes ulleres per utilitzar-les davant de l'ordinador i per llegir...
En aquests dos anys he tingut la sensació contínua que anava perdent vista (tant de lluny com d'a prop) i aquestes vacances vaig voler confirmar-ho amb una nova visita a l'oculista.
Efectivament, les moltes hores davant l'ordinador, juntament amb les poques hores de dormir, han agreujat una mica els meus problemes de visió. No és encara una cosa alarmant (una mica d'hipermetropia i una mica d'astigmatisme), però si suficient per recomanar utilitzar les ulleres, amb la graduació corregida, de manera permanent.
Crec que mai no he ridiculitzat ningú pel fet de portar ulleres (allò de dir-li "Gafitas", "Cuatro ojos", "Rompetechos"...) i per a mi no suposa cap problema ni contrarietat haver de portar-les. O sigui que, sense enrotllar-me més, us presento el nou Eladi que veureu a partir d'ara... ara que ja fa una setmana que les porto a totes hores.

ELS CONVIDATS: gràcies per tot i fins a sempre

Aquest dissabte 15 de gener vaig assistir al concert de comiat d' ELS CONVIDATS. Crec que és el grup al qual he anat a veure en més concerts al llarg de la meva vida (començant per aquelles vetllades al Celler) i SEMPRE m'ho han fet passar molt i molt bé.
Ara a l'hora del comiat analitzo la seva carrera i només els trobo virtuts:

1. Capacitat de fer bones cançons. A nivell de lletra tocant temes propers i universals des de la sensibilitat i la bellesa. A nivell musical fent molt bé les coses que sabien fer i sempre progressant i donant més riquesa rítmica, instrumental i estilística a les seves melodies.
2. Capacitat de fer divertir el públic en els seus concerts. Les bromes i monòlegs entre el Jordi Ribot i el Xavier Serrano entre cançó i cançó ens han fet riure i somriure en tots els concerts. Aquesta espontaneïtat i sentit de l'humor han estat sempre un punt afegit als seus espectacles.
3. Senzillesa i humilitat. Malgrat tenir una indubtable qualitat musical, sempre han estat uns personatges propers i accessibles, molt estimats pel seu públic i profetes a la seva terra. A nivell personal puc dir que una vegada els Nàufrags vam ser els seus teloners en un concert a Santpedor i en les proves de so ens van ajudar en tot, ens van tractar de tu a tu i van compartir el seu molt millor material amb nosaltres.
4. Capacitat de gaudir del que feien. Segurament han durat tants anys perquè s'ho han passat molt bé. I això, més enllà que segur que els hagués agradat ser més populars, vendre més discos i fer més concerts, els ha permès anar dirigint la seva carrera musical i la seva evolució sense massa pressions. I si ells s'ho han passat bé dalt de l'escenari, ens ho han fet passar encara millor a nosaltres.

Però tot el que comença, té també un final i ara han decidit donar per acabada aquesta etapa. I ho van fer de la millor manera possible: en un concert a Manresa, amb el teatre Kursaal ple de gom a gom d'un públic emocionat i entregat. Ells van gestionar bé les seves emocions i van fer un molt bon concert a nivell musical amb algunes col.laboracions de luxe: especialment les intervencions del Manel Camp al piano i del Pep Poblet al saxo (tot i que també van col.laborar el Luis Robisco i l'Oriol Farré a les guitarres i el Toni Pagès a la bateria, a part dels reforços de l'Albert Faz a la guitarra elèctrica i el Josep Andreu Macau a les percussions al llarg de tot el concert). Un concert de més de dues hores i mitja que va tenir algunes sorpreses com un petit audiovisual inicial amb fotos de tota la seva dilatada història que acompanyaven un elaborat text fet a partir de frases de les seves cançons, la divertida presentació del periodista de RAC1, Toni Clapés; la sorpresa que els vam fer el públic quan vam rebre'ls amb unes carotes de les seves cares a l'inici del primer bis; el fet que vulguessin baixar a fer-se un foto de record col.locats entre el públic...

En fi, un altre molt bon concert.... Llàstima que sigui l'últim!

El Santi Carcasona (bateria) i el Fèlix Serra (baix) ja es dediquen professionalment a la música i seguiran en diversos projectes i col.laboracions.
El Jordi Ribot (guitarra i veu) i l'Àfrica Pérez (veu) planegen endegar un altre projecte musical plegats.
El Xavier Serrano (teclats, melòdica i veu) ha creat una plana-web (www.palance.cat) des d'on ens regalarà una cançó inèdita cada mes.

A tots ells els desitgem molta sort en els seus projectes i els diem: CONVIDATS, gràcies per tot i fins a sempre!

Untitled from Rocona on Vimeo.

(vídeo fet per l'Anna Alarcón
amb imatges del propi concert de comiat)

Radiografies de poeta

El desembre de 1994 vaig tenir el més gran reconeixement de la meva "carrera literària": em van donar el segon premi de poesia de la 5a edició dels premis de literatura juvenil "Bufar i fer ampolles", atorgat per l'Excm. Ajuntament de Berga.
Hi vaig presentar dos reculls de poemes i van premiar el que es titulava "Radiografies de poeta", tot i que en la gala de lliurament dels premis em van dir que els havien agradat els dos reculls i que podien haver premiat qualsevol dels dos (l'altre es deia "Des de dins del laberint" i si hi ha gaire gent interessada, un altre dia també us el puc transcriure).

La POESIA és un art amb majúscules i no estic pas gens segur de poder-me considerar poeta, però és ben cert que durant molts anys vaig conrear aquesta disciplina de manera molt constant. Vaig omplir moltes llibretes de poemes i és clar, entremig de tanta quantitat, a vegades les muses treien el cap i em regalaven un brot de qualitat.

Cal temps i vivències i reflexió per fer poemes. I ara això només ho trobo de forma molt més escadussera, però encara em provoca pessigolles el repte de jugar amb les paraules i els sentiments i intentar fer-hi coses boniques.

Aquests que avui us mostro, són poemes que tenen més de 15 anys i segur que són molt imperfectes però crec que encara desprenen una certa força i una certa màgia, tot i que només sigui en moments puntuals. M'agradarà molt rebre els vostres comentaris si us ve de gust fer-los. Un altre dia ja us ensenyaré els que faig ara, però avui us deixo amb els 10 poemes del recull premiat: les "Radiografies de poeta".


01-INVITACIÓ
T’explicaria un nou capítol cada dia
-llibre obert-
però romandré tancat en la penombra
esperant eternament el dolç moment:
quan t’adonis que existeixo.

I si em dius que ja m’has vist sé que m’enganyes
perquè tu només m’has vist entre lleganyes
i aquell dia que els teus dits violin la pols dels fulls
trobaràs un camí fàcil entre esculls
i per sempre ens banyarem en un nou mar, millor.

Si em llegeixes trobaràs per primer cop el port.


02.- DISCAPACITAT
Busca’t un tema –amor o llibertat-
i un símil bo que te’l mogui. Distància.
Parla del sol, dels núvols, d’un ocell,
d’un piano coix, d’una onada malalta.
Posa-hi passió, metàfores, epítets,
molts adjectius, punts suspensius. La màgia.

Busca un moment, un lloc, una atmosfera,
tanca els teus ulls i viu ara el poema.
Després oblida totes les paraules
per explicar-li a algú allò que pensaves.
Ratlla paraules, trenca els fulls, destrossa
tot el que et fa sentir impotent i bufa.
Crec que també ets poeta.


03.- RUMB
Un nou màgic encanteri aquesta nit...
Un, dos, tres, fer sonar els dits i tancar els ulls...
Quan els obro veig el blanc que marxa del paper
i la tinta s’hi capbussa i s’hi manté.
Quan els obro veig la llum i encara estic somniant...
La deriva de la rima em porta al port del cor.


04.- DEFINICIONS
Una nit no és nit perquè sigui fosca,
és nit si la lluna se’t penja del cor.
I un estel fugaç esdevé perenne
si els rellotges riuen quan vol cantar el gall.

Una nit no és nit perquè hi ha rellotges,
és nit si la son vol comptar xaiets.
I un poema no és un retall de llibre,
sinó la constància d’un batec de sort
que es posa per joies la tinta i el cor
d’un poeta crònic, malalt de somiar.


05.- BAIXAMAR
No és el foc
el que em farà patir si al mar em banyo...
ni el soroll
el que em farà morir si m’hi capbusso.

No és la sort
el que he de perseguir quan vull escriure...
Només m’hi banyo i m’hi capbusso,
nu i valent.
I no puc perdre el que no tinc
ni trobaré el que no sabria com guardar-me...
Només m’hi banyo i no res més.


06.- INSOMNI I INSPIRACIÓ
Subtil indiferència
que, a desgrat, es manifesta
per mil porus de la pell.
No endebades et dediques
tots els anys, tota la vida...
a xuclar i escopir l’aire
que et manté, un dia més, viu.

Topen ciència i poesia
en aquesta matinada.
L’insomni i la inspiració
es barallen per un mèrit
que jo li atorgo a l’atzar.

I s’acosta la clausura
d’aquesta trista experiència
que és, sempre, escriure de nit.
M’acomiado de l’atzar,
de la inspiració i l’insomni
i em torno a cloure dins meu
a l’espera de l’instant
que em permeti trencar el cercle.


07.- TINTA INDOLENT
Davant d’un precipici no faria
cabrioles suïcides
i en canvi tinc la tarda que m’ataca
i, valent, hi jugo.

M’he deslliurat de tots els maleficis,
condemnes de butxaca,
i al descobert em mostro. La frisança
no et permet de veure’m.

I és amb una indolència calculada
que la tinta rellisca,
i és amb una conscient indiferència
que no faig cas dels versos.

El pas dels anys, implacable marea,
me’ls torna encara eixuts i, en la distància,
valoro amb més escreix les temptatives
que un dia m’han de fer ser el teu poeta.


08.- ESPETEGAR
Vestigis memorables d’un passat
que mentre fou present pronosticava
futur pletòric i ara és sols vestigis.

Onades allunyades que, somortes,
s’atansen a la platja mansament
i imperceptibles mullen els meus peus.
Onades allunyades, desgastades,
potser polides, potser millorades,
descarregades del batec suïcida
d’una desmesurada, enèrgica follia.
Dolça marea que és només vestigi
del destructiu esclatar de l’onada;
vell vi que, mesurats, tastem
amb la seguretat que els anys li donen.

Tant de bo el meu rimar que ara espetega
contra les roques d’incertesa actual,
rabiosa espuma que tacar voldria
persones, fets i la vida i el món,
sigui amb els anys plana mar que respectin
tots qui l’escoltin. O potser millor
que esclati sempre contra tots i tot.


09.- ACOLLIDA LITORAL
M’esperarà a la platja sempre alguna onada
quan torni, derrotat, de la batalla.
M’esquitxarà amb dolçor i es confondran
la sal del mar amb llàgrimes salades.

M’abraçarà la sorra els dits dels peus
quan s’enfonsin les passes a la costa.
Mil punts de llum al mar faran l’ullet,
reflexos de la lluna que m’anima.

M’esperarà a la platja sempre un vespre vell
amb velles sensacions que em reconfortin.
Tancaré els ulls, eixut, al terra gris
i somiaré una platja que m’aculli.


10.- I SORGIRÀ UN NOU MISSATGE
Cal deixar
que el vent bufi més fort
i espolsi les paraules. Volin lliures!
Ulls tancats.
I orelles closes. Mut.
Desconeixent el clar missatge latent.

L’obsessió és una enemiga de veritat.
L’aparença és un riu sec, però creixerà.

I una nit,
distret, despreocupat,
ignorant que hi torna a haver un missatge,
escriuré.
Fins l’endemà tindré
l’obscura sensació d’estar amagat entre els matolls
i amb la lupa descobrir el missatge camuflat.

La paciència és una herència que et fa pobre fins demà.
La constància és aquell guany que et permetrà triomfar.

Nadal 2010

Ja estem al final d'aquestes vacances de Nadal i em ve de gust deixar un reportatge fotogràfic d'algunes de les activitats familiars que hem fet perquè sé que hi ha gent que viu lluny o amb qui ens veiem poc i agraeix aquests detalls. I perquè em ve de gust deixar-ne constància aquí.

• Podríem dir que vam començar les activitats nadalenques abans de les vacances, quan pel Pont de la Puríssima vam anar a la Fira-Mercat medieval de Vic, ja que allà vam fer algunes fotos al gran arbre de la Plaça Major i una d'elles (amb un petit retoc de nevada artificial) va acabar sent la nostra felicitació nadalenca que, per cert, il.lustra aquesta notícia.
• El dia 24 a la nit vam fer cagar el tió a casa dels avis Alarcón. El dia de Nadal vam dinar també a casa dels avis Alarcón i a la tarda vam anar a Calders on jo tocava la guitarra per acompanyar el grup de caramellaires que feia una cantada de nadales.
• El dia de Sant Esteve vam dinar a casa dels avis Martínez i vam acabar el dinar amb unes cantades nadalenques acompanyades de les guitarres de la Raquel, la Jana i la meva pròpia (com ja vaig explicar en una notícia anterior).
• El dia dels Innocents vam explicar-los al Roc i l'Ona la tradició de les llufes i les innocentades (ara ja pràcticament desapareguda) i vam dedicar-nos a fer tirallongues de llufes i anar-les a penjar per les cases d'alguns veïns.
• El dia 31 a la nit, vam celebrar el Fi d'any a casa del Jordi i l'Agnès.
• El 2 de gener a Calders va arribar el Carter Reial i vam anar a portar-li les cartes del Roc i l'Ona. El mateix dia a la tarda vam anar al Campi qui Jugui amb la Rat i el Guiu per rematar un dia complet.
  
• Però encara més complet va ser el dia següent, que vam passar-lo a PortAventura, en la seva versió nadalenca que ens va agradar molt. Vam anar-hi amb la Rat, el Guiu, el Dídac i l'Albert i ens ho vam passar molt bé. Menció especial per al dinar-espectacle a "La posada de los Gnomos", un restaurant ambientat com a casa d'uns gnomos que ens van fer disfressar com ells per enganyar Santa Claus que va aparèixer al final del dinar. Va fer molt bon dia, no hi havia un excés de gent i l'ambientació nadalenca ens va agradar tant que segurament repetirem en futurs hiverns.
• I passem a la traca final dels Reis. El dia 5 ens va convidar a dinar la iaia Mª Dolors que feia anys i després ja vam anar tots junts cap a Calders per gaudir de la cavalcada. El Roc i l'Ona van pujar a la falda del Rei Negre per explicar-li les coses de rigor però unes hores després va ser el Rei Blanc el que va venir a casa carregat de regals. Ara bé, un dels regals, que era per l'Ona, se'l va emportar per a una nena que es portés més bé, perquè venia marcat amb un gomet groc de mal comportament. Tot i així els Reis van ser molt generosos i ens van sorprendre sobretot amb un grandiós boti-boti i una confortable cadira per al despatx.

Aquí teniu un recull d'imatges. Si voleu veure-les millor, cliqueu sobre la pantalleta i anireu a parar a una altra pàgina on les podreu anar passant en mida més gran. Espero que gaudiu del reportatge!

La bicicleta estàtica

Els Reis m'han portat el darrer llibre del Sergi Pàmies que es titula "La bicicleta estàtica". M'agrada la manera d'escriure del Sergi Pàmies, com la del Quim Monzó o l'Empar Moliner, tant la seva manera d'escriure com les seves col.laboracions periodístiques. Són escriptors contemporanis, catalans, irònics, crítics, àcids, circulant entre l'humor, l'absurd, el surrealisme i la crua realitat i, per descomptat, molt bons escriptors.
No tenia ni idea del perquè del títol d'aquest nou llibre i he llegit el que deia l'editor en la contracoberta:

"... Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d'uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heròica, tenen esma per pedalar sense moure's de lloc..."

Uff!! Quina imatge tan punyent aquesta de pedalar sense moure's de lloc des del punt de vista existencial!!

I llavors he pensat que això és el que deu fer que tanta gent no se senti feliç, atrapats en una rutina que els fa sentir com ratolins corrent a la roda de la seva gàbia sense anar enlloc...
I de fet és veritat que la vida és rutina. Ens llevem a la mateixa hora, anem a la feina i fem sempre les mateixes coses i dinem a la mateixa hora i sopem amb la mateixa gent. I arriba el cap de setmana i fem més o menys les mateixes coses i amb les mateixes persones...

Però jo no sento que no em mogui de lloc, sento que la meva bicicleta va a poc a poc però va fent un camí. A la feina cada dia faig coses diferents i tot sovint m'enriqueixo i em sento realitzat professionalment. A la família, la rutina (que n'hi ha molta, és clar i és lògic i normal) tot sovint es veu esquitxada per sorpreses i projectes que ens fan anar avançant en el nostre camí. En les relacions de tant en tant coneixo persones noves. I amb les que no són noves podem parlar-hi regularment, però no tinc la sensació que la seva companyia m'avorreixi...

I per si tot això fos poc, aquest bloc del "picalapica" em permet anar improvisant i reflexionant en veu alta, amb el gran alicient de saber que hi ha algú a l'altre cantó. I a més a més, de vegades, aquests "algú" em transmeteu que us ha agradat alguna cosa que he escrit, que us ha emocionat, que us ha fet reflexionar... Que bé!!

En fi, desitjo que no us sentiu com el de la bicicleta estàtica i sapigueu trobar sempre les raons per gaudir del passeig de la vida...

Smile

En primer lloc per als que no sabeu anglès he de dir-vos que "SMILE" vol dir "SOMRIU".
En segon lloc he de dir-vos que és una melodia que va composar Charles Chaplin per a la pel.lícula "Tiempos Modernos". Més endavant John Turner i Geoffrey Parsons li van escriure una lletra i es va convertir en una preciosa cançó. Jo la vaig descobrir fa molts anys a la banda sonora de la pel.lícula "Chaplin" que relatava la vida del genial còmic, una persona que professionalment va demostrar ser sensible, intel.ligent, enginyós i amb un gran sentit de l'humor.
Aquesta cançó ha estat versionada per molts artistes, entre ells Nat King Cole i Michael Jackson. En català la van versionar els Sidonie i els Love of Lesbian de manera conjunta.
Dies enrere buscant cançons amb l'Spotify, la vaig retrobar versionada per uns tals Glee, que he descobert que és una sèrie americana tipus musical adolescent on es versionen tot tipus de cançons. Aquest versió em va agradar molt, vaig buscar els acords per a guitarra i estic traduint la lletra per incorporar-la al meu repertori. O sigui que qualsevol dia us podeu trobar que us la canti...

I més enllà que la cançó sigui molt maca, la lletra ho és encara més i abunda en aquell missatge d'intentar somriure encara que les circumstàncies no siguin les més favorables, de la força del somriure per enfrontar-se al món i poder sortir-ne vencedor. Cal buscar sempre el cantó bo de les coses, veure el got mig ple i somriure, ja que el somriure s'encomana, dóna escalfor, apuja l'autoestima, anima els altres i contribueix a fer un món millor.
A internet he trobat algunes frases:
"Si la vida et dóna mil motius per plorar, demostra-li que en tens mil i un per somriure"
"Si la vida no et somriu... fes-li pessigolles"
"Mai no deixis de somriure, ni tan sols quan estiguis trist, perquè mai no saps qui es pot enamorar del teu somriure"
"Somriure és més fàcil que explicar perquè estàs trist"

Doncs apa, un altre desig per al 2011 (i per a tota la vida): procurar somriure molt i fer somriure els del meu voltant, com a estratègia per contribuir a fer un món una mica millor.

Us deixo amb 3 versions de la cançó: la música original de Chaplin, la versió dels Glee (hi ha la lletra sobreimpresa amb alguns comentaris en anglès entremig) i la de Sidonie + Love of Lesbian (com a música d'un vídeo de boniques imatges).

Bons propòsits

Mai no m'havia plantejat això tan típic dels bons propòsits de cara al nou any. Allò de "m'apuntaré a un gimnàs per fer esport", "m'apuntaré a una acadèmia per aprendre anglès", "faré règim per aprimar-me"...
Aquest cop però, després de anar percebent com perdia visió a passos agegantats i de confirmar-ho en una visita a l'oculista he d'intentar fer-me un seriós propòsit. I, ja posats, he fet una llisteta per veure si sóc capaç d'aconseguir-ne alguna cosa de profit.
Intentaré...

1.- Dormir més hores cada nit.
2.- Mantenir la mitjana de 9 notícies mensuals al meu bloc...
3.- ...però procurant no fer-les tan tard de matinada i que això no em faci anar a dormir tan tard.
4.- Augmentar la meva contribució a les tasques domèstiques (ara que sé fer anar la rentadora i l'assecadora) ;-)
5.- Recuperar l'hàbit de lectura i anar despatxant els llibres que tinc a la tauleta de nit sense haver-los d'acumular tots per a les vacances d'estiu...
6.- ...però sense que això suposi llegir de matinada i anar a dormir molt tard.
7.- Mantenir l'hàbit d'escriure de tant en tant a la llibreta que tinc a la tauleta de nit...
8.- ...però sense que això suposi que se'm facin les tantes de la matinada amb el boli a la mà.
9.- Mantenir l'assistència periòdica a concerts de música en directe.
10.- No perdre el seny i els nervis quan el Roc i l'Ona fan marranades, contesten, no creuen o qualsevol actitud similar que massa sovint em fan saltar l'automàtic i creuar-se'm els cables (sí, sí, jo que sóc tan tranquil i tinc tanta paciència, a vegades en la intimitat de casa em transformo en un energumen temporal).
11.- No quedar-me tan aïllat en les meves coses (la meva guitarra, el meu bloc, els meus llibres, els meus escrits, la meva feina de l'escola...) i ser més comunicatiu amb els de casa.

* Ja no escric allò de fer esport perquè ho veig dificilíssim d'aconseguir, però que consti que m'agradaria i que sé que seria perfecte per a la meva salut.

En fi, rellegeixo el que he escrit i m'adono que alguns són desitjos una mica contradictoris i que a priori no sembla una empresa fàcil. Però també m'adono que són coses beneficioses per a la meva salut física i mental, per a l'autoestima personal i per a la higiene emocional familiar o sigui que... a veure si sóc capaç de relativitzar, prioritzar, redistribuir...

Sé que és difícil canviar a partir de certes edats i sé que no canviaré, però es tracta de millorar i polir cosetes sense renunciar a ser tal i com sóc.
En fi, si més no, a veure si sóc capaç d'aconseguir anar a dormir més d'hora i dormir més hores que, de fet, és el que ha propiciat tota aquesta notícia.
De moment acabo d'escriure aquesta notícia a la una tocada de la matinada... Bufff!! Això costarà!!!