Encara haurem d'anar uns quants dies més a treballar, a omplir paperassa, a fer valoracions del curs que hem passat, a començar a planificar el següent... però ja sense nens, amb les aules buides, amb un inusual i benaurat silenci de company.
A aquestes alçades tots en teníem ganes i fins i tot ho necessitàvem. Reposar de l'stress del final de curs amb els seus terminis que ens empaiten i ens fan anar a dormir tard, els nervis per totes les coses extres de final de curs (reunions de pares, entrega d'informes, excursions finals, representacions teatrals...), l'esgotament per la baralla diària amb els infants quan la calor i la proximitat de les vacances ja els dificulten molt la concentració.
Però tot i així em sento un afortunat perquè m'agrada la meva feina. Encara tinc vocació per fer de mestre. Gaudeixo fent de mestre. És un repte diari, una oportunitat constant per superar dificultats i anotar petits èxits al caseller positiu. I sovint aquests petits èxits no tenen a veure amb qüestions acadèmiques.
- A vegades és un instant de silenci actiu, quan saps que tota la classe t'està escoltant amb atenció i alguna cosa flota en l'atmosfera de l'aula que et fa estar segur que tens tots els infants pendents de tu (de la mateixa manera que a vegades hi ha un silenci que deixa molt clar que ningú no està entenent res o que pocs estan escoltant... hi ha diferents tipus de silenci).
- A vegades és un somriure que intercanvies amb un alumne que ha entès una broma que has fet i ha passat inadvertida pels altres.
- A vegades és descobrir com dos nens que sempre es barallaven juguen plegats o comparteixen el material després que hagis estat batallant per solucionar aquell problema.
- A vegades és un comentari d'agraiment o reconeixement per part de les famílies.
- A vegades és comprovar que la majoria ha entès alguna cosa que no hi havia manera que entenguessin.
- A vegades és tenir un moment d'inspiració i trobar la manera per explicar una cosa que havies explicat mil vegades d'una altra manera i costava Déu i ajuda que fos entesa...
Avui per exemple, l'hora abans de marxar, els alumnes han omplert la pissarra amb guixos de colors. "Et recordarem sempre", "Et trobarem a faltar", "Ets el millor mestre", bla, bla, bla... Acostumo a establir molt bones relacions amb els alumnes i la majoria se senten a gust a l'aula amb mi i em tenen en bona consideració. Modèstia a part, això no m'ha vingut de nou. Però enmig de tanta repetició de les mateixes frases he trobat una divisió (!)
El dividend, el divisor i el quocient eren iguals: la paraula "Eladi". És a dir: Eladi dividit per Eladi igual a Eladi. Potser qui ho ha escrit ho ha fet sense pensar-hi massa, però a mi m'ha agradat. M'ha semblat que per a aquell alumne jo devia ser important.
En fi, m'adono que avui és el primer dia que publico una notícia amb l'"etiqueta" (aquelles paraules que després ens permeten classificar les notícies per temes) "educació". Volia escriure alguna cosa derivada d'aquest dia especial que és el de final de curs i d'entrada no pensava que aniria per aquí. Però hi ha anat.
Hi haurà més dies que parlaré sobre educació perquè és un tema que encara em motiva i m'engresca, tant la vida del dia a dia a l'aula, com la reflexió sobre com fem la nostra feina i les ganes de canviar-la...
...però això serà un altre dia.
Felicitats Mestre vocacional!
ResponElimina...penso que el secret és aquest...
Hi han molts professors que donen classe amargats perquè aspiraven a"més",però la nota de selectivitat no els va deixar.
Recordo alguns profesors(no gaires)amb un gran respecte i carinyo,perquè estimaven com tu el que feien!
...la gran majoria per això...no eren concients de la importància que tenia la seva feina i simplement es dedicaven a dictar fent de les seves aules autèntiques hores d'avorriment!(els no vocacionals!)
Els que avui son nens i apunten coses per enorgullir-se a la pissarra,potser no saben que un dia tindran 36 anys com tinc jo ara...i amb un somriure als llavis recordaran lo agradable,pedagògic,enriquidor etc,d'aquests tant importants primers anys per agafar carinyo a l'estudi i l'Escola...o ràbia!
Un cop més...felicitats Mestre!
Gaudeix uns dies en companyia del silenci fent avaluacions i programacions...i després de les merescudes vacances.
...i paro ja,que sinó,el meu comentari serà més llarg que el teu article...;-)...
Fins aviat.
Txetxu
Hola, germanet!
ResponEliminaEm fa gràcia perquè ara estem més comunicats que mai gràcies al meu bloc.
Sé que llegeixes cada nova notícia que hi poso i sovint m'hi fas comentaris d'una certa profunditat que m'agraden molt.
En aquest cas de la meva vocació de mestre segurament torbaríem punts de comparació amb la teva vocació copaviana... només que has tardat més anys qeu jo a descobrir-la...
Una abraçada
Eladi