La noia del vestit blanc: cançó més votada

Com molts ja sabeu, el 23 de gener vaig fer un concert a Calders.
Després del concert vaig demanar als assistents que votessin les cançons que més els havien agradat (votacions) i llavors vaig començar a penjar les tres més votades a aquest bloc.
La tercera era "Petons de colors", la segona era "Que lluny..." i avui toca la primera: "LA NOIA DEL VESTIT BLANC".

Primer us voldria dir per què crec que la gent la va triar i és que, com podreu sentir en tot el tros de la introducció, la gent va riure molt i va participar cantant. Crec que les endorfines que van desprendre durant aquella estona van influir en associar un bon record a aquesta cançó.

De fet quan vaig fer un assaig amb públic 3 mesos abans del concert, aquesta cançó no estava dintre del repertori previst. Però després d'aquest "repertori previst" la vetllada es va anar allargant i jo vaig anar cantant altres cançons. I entre elles aquesta. I més d'una persona em va dir que la cançó els havia agradat i em van suggerir d'incorporar-la al concert del gener. Fins i tot li van trobar un aire "Manel", que és un bon elogi... I al final, la vaig afegir i... la gent la va votar com la que els havia agradat més.

I la història de la cançó...
Era un cançó que cantàvem amb Nàufrags i la vaig escriure en un dels meus estius a Calafell, quan vaig quedar embadalit per una noia que passejava amb un vestit blanc i a qui vaig intentar anar seguint amb la mirada un cop la vaig perdre de vista.
Tot buscant la noia del vestit blanc, la cançó va retratant tot el que veig des de la meva terrassa davant del mar de Calafell.

I com que amb Nàufrags acabàvem fent un joc a dues veus que jo sol no podia fer, vaig demanar al públic que m'ajudés a fer una de les dues veus i anés repetint "La noia del vestit blanc... la noia del vestit blanc..." mentre jo feia la segona veu. I primer ho vam assajar abans de cantar-la i després ja durant la interpretació de la cançó la gent va acabar cantant i passant-s'ho molt bé.
De fet si teniu la paciència d'escoltar tot el fragment veureu que la meitat és "Club de la comèdia" amb un monologuista barat, i l'altra meitat és interpretació de la cançó.

Ens ho vam passar molt bé i espero que ara ho revisqueu amb un somriure. I els que no vau poder ser-hi, ara us podreu fer una idea més aproximada de com va anar aquell concert del 23 de gener...

Reunió ! !

Hi ha reunions de feina, reunions de veïns, reunions de l'escola dels nens, reunions d'entitats... a algunes s'hi va amb ganes, a d'altres amb menys, però avui us parlaré d'unes reunions molt peculiars...

A casa nostra els caps de setmana són molt diferents a la resta de dies... Ens llevem més tard, voltem tranquil.lament en pijama per casa esperant que tots ens haguem despertat, esmorzem productes de pastisseria i tot amb calma i tranquil.litat. I llavors pot passar que algun dels 4 (tant pot dir-ho el Roc com l'Ona i a vegades som els pares qui ho diem) crida:

- R E U N I Ó ! !

I llavors hi ha un seguit de corredisses fins que tots 4 acabem al llit gran de matrimoni. I allà hi ha rialles, pessigolles, petons, carantonyes, conversa... comunicació!

Sovint comencen els dos nens amagats dintre els llençols i el pare o la mare dient "On són els nens, que els has vist? no els trobo..." I ells dos ben tapats, aguantant la respiració i contenint les rialles fins que de cop i volta els llençols s'obren d'una revolada i deixen al descobert el que amagaven enmig d'un esclat de crits i rialles...
A vegades fem una cova aixecant els llençols amb les cames i creant un habitacle on s'amaguen dos "lleonets" trapelles que imaginen les seves aventures...
A vegades els pares els fem l'avió aguantant el seu cos sobre les nostres cames i aixecant-los enlaire entre riallades...
A vegades aprofitem aquest moment per explicar-los el "programa d'actes" del cap de setmana...
A vegades fem reflexió d'alguna cosa que no ha anat bé durant la setmana...
A vegades fem bàndols contra algú a qui torturem a base de pessigolles...
A vegades les pessigolles acaben malament perquè algú es posa a espernegar i dóna una cossa a un altre i ens acabem fent mal...

Sigui com sigui són estones molt especials en que el temps passa a una altra velocitat i on tot el nostre univers queda circumscrit a aquell llit, com si fos la nostra nau espacial vagant per l'univers i allà tinguéssim tot el que ens és necessari per seguir vius.

Finalment acabem desfent la reunió perquè algú dels xics ja se n'ha cansat i ha anat a jugar a un altre lloc, o perquè es fa tard per anar a fer algun encàrrec, o perquè ens hem acabat fent mal i la donem per acabada o sigui pel que sigui.
I llavors en aquell darrer moment en que encara estic al llit on fins llavors jugàvem tots i ara ja només hi quedo jo, em sento amb un punt de cansament i tristesa, com quan s'acaba un bon llibre o una aventura o una pel.lícula i has de tornar a la realitat. I saps que l'atractiu de la realitat serà molt inferior al d'aquells moments d'amor, complicitat i comunicació familiar que acabes de viure.
I resignat m'aixeco lentament i em reincorporo a la realitat, però ja estic desitjant el proper matí de cap de setmana en que de cop i volta sentiré algú cridant...

- R E U N I Ó ! !

Un altre poema

El 14 de maig escrivia una notícia transcrivint un poema (veure-la) i avui torno a utilitzar el mateix recurs.
En part pel mateix motiu de l'altra vegada: les ganes d'actualitzar el bloc i el poc temps per redactar una notícia nova.
En part perquè he retrobat la darrera d'aquelles llibretes que tenia a la tauleta de nit per escriure poemes abans d'anar a dormir. En les bones èpoques aquestes llibretes em duraven menys d'un any. Aquesta la vaig començar el 22-1-2002 i encara està a la meitat...

...i el darrer escrit és del 20-6-2009... i l'anterior del 30-8-2006... és a dir que podríem dir que tinc la poesia força abandonada, no?

Però malgrat tot he recuperat aquest poema escrit el 7-6-2002... i encara m'agrada...
A veure què us sembla?

ENIGMA PER A MI MATEIX
Sovint escric de mi perquè és bonic
escriure d'allò que desconeixem.
M'invento les raons i els sentiments
i jugo a endevinar-me a mi mateix.

M'acusen molt sovint de ser trampós,
com si pogués mirar les solucions
mentre resolc els meus mots encreuats,
però us puc assegurar que això no és cert:
no tinc ni idea de la solució.

Sóc tan enigma per a mi mateix
que escric petites pistes als miralls
per reconèixe'm cada dematí
quan em redescobreixo entre badalls.

Sentiments amb excusa blaugrana

A casa som del Barça però d'aquella manera. No ho vivim amb excessiva passió. Estem contents si guanyen (i sobretot ara que podem estar tan orgullosos de com treballa, juga i guanya el nostre equip), però no ens posem pas gaire tristos si perd.
El Roc, per simpatia de tot el que veu al seu voltant, sembla que darrerament està més sensibilitzat. Aprèn el nom dels jugadors, porta la samarreta, canta l'himne...

Diumenge li feia molta il.lusió anar al Centre Cívic de Calders a veure el partit de final de temporada en que podia quedar campió. Més que res per coincidir amb els seus amics i fer gresca sota la pantalla gegant, perquè en realitat passen força del partit...
Però dissabte va agafar febre per culpa d'un principi d'otitis i vam estar alternant períodes de febre molt alta, amb tremolors i deliris i altres estones en què baixava la febre i retornava a la normalitat.
Fins a darrera hora vam estar esperant com es trobava per valorar si anàvem o no al Centre Cívic. I al final vam anar-hi perquè es trobava força bé, però cap a les acaballes del partit la febre va tornar a pujar i va acabar el partit a la meva falda, plorant i demanant de marxar a casa.

Després del partit, vam anar cap a casa, vam prendre un bany reparador i l'antitèrmic i llavors vam seure el sofà a mirar la celebració del jugadors blaugranes a peu de camp. El tenia recolzat sobre meu, li acaronava els cabells i de tant en tant li anava fent un petó i ell, que es trobava en baixa forma, es deixava amanyagar. I mentrestant tots dos anàvem mirant com els jugadors saludaven l'afició, s'abraçaven... Flotava una atmosfera d'emoció, d'alegria, de moment maco...

I entre nosaltres també va ser un moment de comunicació no verbal molt agradable, amb la música de fons del triomf blaugrana... I mentre el vivia pensava com aquest sentiment blaugrana pot unir així diferents generacions i diferents sensibilitats. El tan lloat sentiment integrador del barcelonisme.

Segurament d'aquí a un temps cap dels dos ens en recordarem, però crec que dintre nostre haurem deixat associada una sensació molt agradable a aquest moment d'èxit blaugrana.
I si d'aquí a uns anys, el Roc encara és del Barça i li pregunten per què ho és, potser no sabrà què dir. Pensarà que a casa seva no havia pas viscut un ambient d'excessiva euforia blaugrana, però aquesta llavor de diumenge segurament anirà creixent dintre seu sense que se n'adoni.

Potser és això ser del Barça... compartir moments agradables amb gent que t'estimes... No ho havia pensat mai així fins ahir...

Un poema

No tinc temps per penjar notícies noves.
Però tinc ganes d'anar penjant notícies regularment.
I sé que, tot i que pocs, tinc alguns lectors que van mirant si hi ha res de nou.
Per això avui us ofereixo un poema antic que vaig escriure.

Abans jo tenia sempre una llibreta a la tauleta de nit i abans d'anar a dormir escrivia poemes. Sovint eren idees desdibuixades, un vers bonic i tot de fullaraca que l'empetitia, a vegades un bon títol i res més i de tant en tant un poema del que quedava content.

I de tant en tant, al cap d'uns quants mesos, em rellegia tots els poemes que havia escrit i anava assenyalant els que em semblaven vàlids o macos. I aquest poema que avui us escric el vaig escriure un dia sense donar-li gaire importància. Era curt i gairebé escrit a raig. No passava el tall.

Però al cap d'uns mesos, quan vaig rellegir tot el que havia escrit, el cor em va fer un salt i se'm va dibuixar un somriure als llavis.
M'agradava molt!
Tenia alguna cosa!

Aquí us el deixo perquè vosaltres també el pugueu valorar.
I si ara no us agrada, torneu-vos-el a llegir d'aquí a uns mesos... qui sap... potser és un poema de "segones oportunitats"


PARLANT-TE
M’acomiado de tu amb els ulls tancats.
Com que no et veig, em penso que ja ets fora.
Quan els obro i et veig em tornes a fer mal.
Quan els obro i m’abraces vull fugir,
però en el fons sé que encara t’estimo.
SOLEDAT, no podem seguir així.

Un altre motiu per viure a Calders

Avui reprenc el tema d'ahir a partir d'un comentari que m'ha fet el Sergi Pich. Em deia:

"...i sortir a voltar amb bicicleta pel bosc o a córrer, o sortir al carrer i parlar amb un i altre, o sentir-se algú perquè ets tal o pasqual i els veïns et coneixen i els coneixes o poder demanar sal quan te'n falta o poder aparcar arreu, o poder veure com el temps s'atura o poder accelerar-ho decidint que vols fer una cosa o altra o, o , ... hi ha molts motius per estar content de viure a Calders, però no cridem massa que és el nostre secret. ;-)
Ara, totalment d'acord. Aquí, sóc feliç..."

I vull explicar una mica mes alguna de les coses que ell comenta i amb les quals estic totalment d'acord:

1.- Sortir al carrer i parlar amb un i altre...
A Calders tothom saluda tothom. Vas pel carrer i dius "bon dia" a tothom, encara que no el coneguis. Som unes 900 persones i poc o molt tothom et sona. Llavors és costum saludar tothom i és senyal d'educació i és un luxe d'un poble petit.
Però si et trobes algú que coneixes llavors ja no n'hi ha prou amb un "bon dia" escopetejat com faríem a Manresa, atrafegats mentre anem d'un lloc a un altre a tot drap. Si et trobes algú conegut es mereix que t'aturis (tampoc tenim tantes coses a fer que no tinguin espera) i que hi conversis una mica i que t'interessis per ell i la seva família...
És ben fàcil que surtis a comprar el pa i tornis a casa al cap d'una hora i mitja després d'haver parlat amb mitja dotzena de persones. I això a Manresa seria impensable.

2.- O sentir-se algú perquè ets tal o pasqual i els veïns et coneixen i els coneixes...
Una mica ja queda explicat en el punt anterior però és real. La majoria de persones del poble ens coneixem, si més no de vista. Hem coincidit en algun acte, per Festa major, al futbol, al mercat o a la consulta del metge. I quan portes uns anys, si tens ganes de formar part del poble, vas extenent la teva xarxa de coneixences i mica a mica comences a SER part del poble.
I comences a saber els noms de les cases i la història del poble... I la gent també et coneix a tu i sap d'on vens i a què et dediques...
En fi que l'anonimat de les mitjanes i grans ciutats aquí és més difícil de mantenir, però penso que com a contrapartida és molt agradable conèixer i ser conegut pels teus veïns.

3.- O poder demanar sal quan te'n falta...
Aquesta és la conseqüència de conèixer i ser conegut dels teus veïns. Si pots ajudar-los en qualsevol cosa ho fas de gust i sense dubtar-ho perquè no són persones anònimes i desconegudes com els estranys que poden arribar a viure sobre teu en una gran ciutat i als que ni tan sols saludes. Aquí tenen nom i cognoms, saps com es diuen els seus fills, saps si tenen familiars malalts i si els pots ajudar els ajudes sense dubtar-ho i et sents la mar de bé fent-ho.
I si un dia et trobes al cantó del que necessita ajuda, saps que pots demanar-ho sense vergonya i sense recança, sense patir-hi gens ni mica, amb naturalitat...
I això que podria semblar tan bàsic i que és poc usual en la societat actual és un altre dels luxes que tenim en un poble petit.

4.- O poder aparcar arreu...
Això que podria semblar una anècdota trivial, pensant-ho fredament és força important. A Manresa (i ja no diguem en ciutats més grans!) pots passar-te més d'un quart d'hora en cada trajecte fins que no aconsegueixes aparcar. I durant aquesta estona et vas posant més i més nerviós i pots acabar ben estressat.
Mirant-ho així, arribar a casa i aparcar sempre a sota o anar a qualsevol lloc del poble i aparcar sense problema és un estalvi de temps i de salut mental gens menyspreable.

O sigui que resumint-ho tot podríem dir que tinc la sensació que a Calders el temps passa més a poc a poc i se'n gaudeix més intensament. I les relacions personals es cultiven una mica més. I torna a sortir el preuat concepte: QUALITAT DE VIDA!!

Que content estic de ser calderí!
(ho sento Sergi, no me'n puc estar de presumir-ne, tot i córrer el risc que deixi de ser el "nostre" secret...)

Un motiu per viure a Calders

Jo vaig néixer a Manresa i vaig viure-hi 30 anys (i tot i així no ha estat fins aquesta setmana que a Moià he sentit dir que Manresa a l'hivern era Manrússia i a l'estiu Manrekeich...). Primer vaig viure uns 20 anys a casa dels meus pares i 4 germans al C/Camps i Fabrés i després uns 10 anys al C/Cós (primer sol i després ja en parella).
Al 1999 vam anar a viure a Calders (sempre dic que va ser el meu regal dels 30 anys) i tot i que vam voltar per tota la comarca buscant una casa el que teníem clar que volíem era millorar la QUALITAT DE VIDA.
I crec que ho hem aconseguit.
Un exemple:

Avui a quarts de dotze de la nit, desparo taula. Quan ja he portat totes les coses a la cuina, agafo les estovalles i surto al balcó a espolsar-les. Només això ja és un luxe. A Manresa, havia de llençar-ho al terra i després escombrar-ho. Aquí amb una mica de terreny boscós al voltant de casa, puc llençar-ho com a matèria biodegradable i despreocupar-me'n.
Però quan surto al balcó veig una lluna gran i milers d'estels perquè el cel és molt més net que a Manresa.
I veig tot d'arbres al meu voltant. I a Manresa només veia les façanes dels meus veïns i cotxes.
I sento el silenci de la nit, algun parrupeig d'ocell i tots els matisos que vulgui copsar del silenci de la nit. I a Manresa sentia soroll de cotxes i de veus de la gent qeu passava pel carrer i la música dels locals d'oci i de les teles dels veïns...

I ara encara fa fred per quedar-me al balcó, però d'aquí a unes setmanes, quan la temperatura sigui més agradable ja convidarà a quedar-s'hi.
Amb un llibre a la mà o amb un got o amb les dues coses o amb la guitarra, gaudir d'aquesta calma, d'aquest silenci, d'aquesta pau... un tresor que de tan quotidià potser hi ha gent que no arriba a valorar... però jo sí.
I molt.

Que fàcil és ser un mal "jefe"!

Tinc un amic que està agobiat... Fa dies que no va a la feina de gust... I mira que la feina li agrada, eh? No és pas aquest el problema, però últimament els "jefes" li estan tocant l'ull de poll i, segons m'explica, de manera injusta i injustificada.

Ja fa temps que treballa a la mateixa empresa i que té els mateixos caps i en tots aquests anys cíclicament m'ha anat explicant episodis semblants als d'aquestes darreres setmanes. I sempre acabem arribant a la mateixa conclusió: "Que fàcil és ser un mal "jefe"!"

I partim de la base que posar-se al capdavant d'un col.lectiu (ja sigui una empresa, una associació de veïns o un ajuntament) és una tasca difícil i desagraïda. Això ja ho acceptem i donem un marge de benevolença, però en el cas que ens ocupa (i en tants d'altres), els caps superen el marge de benevolença i es van posant mica a mica, i ells solets, en un fangar en el qual ningú no se sent còmode i perilla que la feina no surti bé.

* Agafar-se els comentaris i les crítiques (tot i que a vegades són opinions demanades) com a atacs personals i rebatre'ls de manera irracional i maleducada. Quan la raó pot arribar a qüestionar l'autoritat, llavors surt l'imperatiu que tots portem amagat i s'intenta deixar clar "qui és qui" (el patró i el mariner). I s'ha acabat el diàleg.

* Qüestionar la professionalitat del treballador, burxant en els petits errors que sens dubte tots cometem, insistint en els aspectes en els quals es poden tenir dubtes per fer trontollar la pròpia seguretat, obviant o deixant de banda tots els encerts i qualitats posant l'accent només en els punts febles o millorables. És la millor manera de tenir la plantilla desmotivada i amb una autoestima baixa, condicions en les que ningú no surt beneficiat... a part de l'autoritat del que mana... Pobre bagatge!

* Malinterpretar les opinions sense voler aprofundir en el sentit real que podien tenir, jutjar (o prejutjar) sense tenir tots els elements de judici, prendre represàlies davant les opinions que no vagin en la "línia única"... I tot amb la suficient subtilesa com perquè a més a més, els afectats no puguin exclamar-se i pugui atribuir-se tot a coincidències o a un excés de susceptibilitat...

En definitiva, de cop i volta, el meu amic es troba fastiguejat, però no pot dir que li facin "mobbing" perquè tot és qüestió de matisos. Va a treballar sense ganes i no li importa ni la productivitat ni el bon ambient laboral ni res de res... Només vol fer les seves hores i fotre al camp... i és una llàstima haver d'anar a treballar en aquestes condicions.

Els caps haurien de valorar i respectar els treballadors, ajudar-los i interessar-se per ells i per les seves dificultats, facilitar-los les condicions de treball, fer-los sentir partíceps de l'empresa i de la seva bona evolució, tenir-los motivats...
...i en aquestes condicions els treballadors procurarien rendir al màxim per pròpia exigència i sentit de responsabilitat, procurarien pel bé de l'empresa, aportarien opinions i iniciatives que permetessin millorar la productivitat i els rendiments...

Ho escric, i tot i que crec fermament que és la millor opció possible, sé que és difícil trobar llocs on funcioni així.
I malgrat tot penso en el Pep Guardiola i l'actual Barça on tothom se sent valorat i respectat, tothom vol treballar al màxim pel bé col.lectiu i, fruit d'aquest esperit assumit de forma unànime i amb convicció, arriben els resultats i la satisfacció de totes les parts integrants.

Llavors potser la solució no és tan difícil: que tots els col.lectius de treballadors regalin als seus "jefes" algun dels llibres que recull el pensament del Guardiola ("Escoltant Guardiola" o "Paraula de Pep").
I llavors esperar que se'l llegeixin...
...que hi reflexionin...
...i que apliquin el model...

Massa coses, oi??

Robinson Crusoe

De petit va haver-hi una novel.la que em va impressionar profundament: ROBINSON CRUSOE (de Daniel Defoe). Recordo haver-la llegit en una edició de la col.lecció de la biblioteca de RTVE, uns llibres petits i groguencs, amb lletra petita i cap imatge. Jo era jovenet, però un lector voraç i me la vaig empassar introduint-me totalment en la pell del personatge.
Em meravellava aquella situació en que en Robinson s'enfrontava SOL contra el seu present i el seu futur amb les úniques armes de la seva intel.ligència, el seu enginy i el que l'atzar i la natura li posessin a l'abast. Aquella LLIBERTAT total, aquella absoluta INDEPENDÈNCIA per fer i desfer el que cregués més convenient sense haver de donar explicacions a ningú.

En el viatge de fi de curs de 3r de BUP i quan vaig haver d'anar a Barcelona a fer la selectivitat també vaig tenir aquestes sensacions. Malgrat estar en grans ciutats atapeïdes de gent, jo era absolutament anònim i podia fer i desfer el que vulgués sense haver de respondre davant de ningú. I aquella sensació de ser amo i senyor de la meva vida m'encantava.

M'agrada estar sol.
Estic bé quan estic sol.
No sóc dels que els cau la casa a sobre i no saben què fer i han de començar a trucar a un o altre o han de sortir de casa i anar a llocs on hi hagi altra gent.
No m'espanta estar sol, no em fa por avorrir-me. De seguida se m'acuden vàries coses per fer i em passa el temps volant. I quan, tard o d'hora, acaba arribant-me companyia, la primera sensació és de "llàstima! ja se m'ha acabat l'estona de llibertat solitària!"

Bé, tampoc no sóc un ermità, eh? També m'agrada estar amb gent i riure, xerrar i jugar amb ells. I m'ho passo bé. Però tinc observat que hi ha molta gent a qui no agrada quedar-se sols amb si mateixos i a mi això no em passa en absolut.

Aquesta setmana he passat alguns dies malalt a casa i he gaudit d'aquesta solitària llibertat. He passat estones davant de l'ordinador (contestant correus, avançant feina de l'escola, navegant per internet...), he llegit, he planxat, he mirat la tele, he escoltat música, he tocat la guitarra... I cap dels dies no se m'ha fet llarga l'espera.
Al contrari.

Em sentia com el Robinson de la meva illa deserta, decidint a cada moment què volia fer i conduint el timó de la meva vida amb el vent bufant-me a la cara.
I ha estat bé.
Com sempre.