(dins del projecte "
12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de febrer. En els següents enllaços podeu recuperar els altres:
setembre,
octubre,
novembre,
desembre,
Nadal,
gener...)
Espero que us agradi...
EL CONTE DE FEBRER
L’Emili Soler sempre havia mostrat bona salut i un aspecte tan envejable que ningú no es creia l’edat que tenia. Se’l veia alegre, actiu i amb ganes de viure: cada dia feia una passejada fins el quiosc i es llegia el diari de dalt a baix. Tenia el cap ben clar: li agradava fer sopes de lletres i mirar els partits del Barça. I, davant d’aquesta vitalitat, quan deia que tenia 91 anys tothom reaccionava amb sorpresa, incredulitat i admiració.
Sovint li demanaven el secret de la seva llarga vida i ell no sabia mai què contestar. Alguns creien que era gràcies a la bona alimentació o a la vida tranquil·la en un entorn rural, d’altres ho atribuïen al fet que mai no havia hagut de prendre gaire medicació ni havia fumat... Però, a part d’aquest factors, jo sabia que tenia un gran secret. Un secret que vaig descobrir casualment poc després que l’Emili es jubilés...
(...)
Després de treballar tota la vida sense pràcticament agafar la baixa ni passar pel metge, el primer gran problema de salut li va arribar quan va relaxar el seu ritme de vida per començar a gaudir d’un merescut descans. Un intens dolor al pit, una suor freda i una petita pèrdua de consciència van ser els símptomes amb què es va manifestar el seu infart. Va ingressar a l’hospital comarcal i van començar a fer-li proves. Mentre esperava els resultats, feia petites caminades pels passadissos, però es cansava i se’l veia molt fràgil.
Un dia jo l’acompanyava en una d’aquestes passejades i patia perquè el veia extremadament dèbil. Respirava amb dificultat i s’aturava cada pocs metres per recuperar l’alè. Li vaig demanar vàries vegades si volia tornar a l’habitació o que li portés una cadira per descansar, però era molt tossut i segur que pensava que fer aquell petit exercici l’ajudaria a recuperar-se. En una ocasió va semblar que li fallaven les forces i vaig notar el pes del seu cos carregant-se contra el meu braç de suport. Va girar la vista enrere i amb un fil de veu em va dir:
- L’has vist?
Jo vaig mirar enrere i vaig trobar el passadís buit. Només una infermera sortia d’una habitació a mig passadís.
- La infermera?
- No, no... és igual. Tornem a l’habitació.
I allà, amb aires de confidència, m’ho va explicar...
- Al passadís he vist la meva mort que em venia a buscar... Se’m volia endur, però -i aquí no va poder evitar un petit somriure- he estat de sort... M’ha tocat una mort tímida i quan ha vist que la mirava s’ha posat vermella i ha girat cua...
Ho vaig atribuir a una mena d’al·lucinació que havia tingut per la seva extrema debilitat i no vaig voler donar-li més importància. Com podia creure’m una cosa així?
Em va demanar que truqués la seva dona i li fes portar el mirallet de la tauleta de nit. Va insistir que no marxés d’allà fins que no arribés.
- Si tu estàs aquí amb mi, no s’atrevirà a tornar...
Quan va arribar la Maribel amb el mirallet, es va quedar molt més tranquil, em va donar les gràcies i em va deixar marxar, no sense abans demanar-me que no expliqués a ningú el que m’havia dit.
Al cap d’uns dies vaig tornar-lo a visitar i el vaig trobar molt millor. Vam tornar a passejar pels passadissos i vaig notar una gran diferència. El seu pas era molt més segur i constant i respirava sense dificultat. Em va comentar que els metges li havien trobat unes artèries taponades i li havien posat una mena de molles per alliberar-les. Se’l veia molt optimista i amb ganes de tornar a casa. I llavors es va treure el mirallet de la butxaca i em va parlar a cau d’orella:
- Els metges fan bé la seva feina, però jo també hi ajudo... Amb el mirallet la mantinc a ratlla... No et pensis que hagi desaparegut del tot... Hi ha dies que em sento dèbil, trec el mirallet i la veig que em segueix pel passadís... La deixo que es vagi acostant i llavors em giro de sobte i la veig posar-se vermella i recular ràpidament... És fins i tot divertit, però no puc baixar gens la guàrdia...
Seguia insistint en aquella història de la seva mort, que era tan tímida que no s’atrevia a matar-lo... Potser aquell pensament recorrent era una seqüela d’una mala irrigació al cervell... Jo li vaig anar seguint la beta, somrient, però sense acabar-me’l de creure.
(...)
L’Emili es va recuperar totalment de l’infart i va continuar una vida tranquil·la i amb bona salut. De tant en tant coincidíem en alguna trobada familiar i a vegades passava pel bar a petar la xerrada tot fent un cafè. Sempre acabava abaixant la veu i afegint algun nou capítol a la història del mirallet. Al llarg dels anys havia anat enriquint els seus relats amb més detalls...
- Fa tres setmanes estava al bosc buscant bolets i vaig relliscar intentant arribar a una lleneguera... Vaig anar rodolant fins que vaig picar de cap amb una pedra -i llavors m’ensenyava un trau darrere l’orella-. M’hi vaig posar la mà i quan vaig veure la sang i que em començava a marejar, vaig treure el mirallet ràpidament i... allà la tenia! Baixant pendent avall per endur-se’m! Per sort vaig ser a temps de girar-me i, quan em va veure, va donar la volta de seguida avergonyida. Pobra... deu ser la riota de les morts... Espero que no me la canviïn... Amb aquesta passerella seré immortal...
Van anar passant els anys i mica a mica van anar morint els seus amics i companys, però el senyor Soler superava tots els entrebancs. Mantenia una bona salut que li permetia seguir envellint i anar-me explicant les seves històries...
- Saps per què he estat tant temps sense venir? Fa un mes i mig em va sorprendre la pluja quan havia anat a fer un volt pels horts i no em vaig poder aixoplugar enlloc. Vaig arribar xop a casa i vaig agafar una galipàndria de tres parells de nassos. El constipat es va complicar i va acabar en pulmonia. No em podia distreure gens perquè la tenia a totes hores rondant per casa... Ara, et dic una cosa: no farà mai res de bo, aquesta meva mort... Tan sols que tingui algú al costat ja no gosa posar-se a la feina. I si la veig de cua d’ull i em giro de cop, se’n va cames ajudeu-me xiulant amb les mans a les butxaques. Em va donar temps a recuperar-me i ja torno a estar fort com un roure.
A vegades em sentia incòmode escoltant-li aquelles fantasies. Em preocupava que la seva salut mental estigués empitjorant sense que jo n’hagués informat els seus fills. Però d’altres vegades em divertia la seva imaginació exuberant i la seva capacitat d’inventar històries sempre originals.
- Emili, ja ho saben els seus fills totes aquestes històries que m’explica de la seva mort?
- Nooo! Segur que no em creurien i em portarien a cal metge perquè comprovés si estic bé del cap. I a més a més no els vull preocupar. Tu ets l’únic que sap el meu secret i confio que no ho diràs a ningú...
- No, no. Ja sap que pot confiar en mi. Però hauria d’escriure totes aquestes històries que li passen. Segur que tindria molt èxit...
- Ui, no. Encara la faria enfadar i llavors canviaria el caràcter i se m’enduria sense manies. Prefereixo deixar les coses com estan...
(...)
Fa poques setmanes vam parlar per última vegada i el vaig trobar una mica més baix que de costum. Tenia bon aspecte, com sempre, però no estava gaire animat...
- Roger, començo a estar cansat de viure. Ja va marxar la meva dona i tots els meus amics. Els fills...cadascú fa la seva vida i, com més va, més sol em trobo. Qualsevol dia guardaré el mirallet, faré veure que no la veig i deixaré que faci la seva feina...
- Va, home, va, Emili, no digui aquestes coses. Si tothom l’aprecia moltíssim.
- Què vols que et digui... Deu ser llei de vida, no? Cada mes de febrer em venen aquests pensaments. El mes més curt de l’any... El mes més fred... Mort i enterrat i llavors vindrà la primavera, s’allargarà el dia, tornarà la calor... Tot tornarà a renéixer i ningú no recordarà gaire la meva absència...
(...)
Per això no em va estranyar gaire quan al cap d’uns dies em van comunicar la seva mort. Havia passat en plena excursió del Casal d’avis a Calafell. Mentre alguns havien anat a fer la visita a la Ciutadella Ibèrica, d’altres s’havien quedat a fer l’aperitiu en una terrassa davant del mar. L’Emili havia sigut d’aquests darrers i de cop l’havien vist desplomar-se.
Els que seien amb ell expliquen que tot va passar molt de pressa. Diuen que va treure un petit mirall de la butxaca, el va mirar dissimuladament i va somriure mentre el deixava sobre la taula. Llavors, de cop i volta es va girar obrint els braços com si volgués abraçar algú i va morir fulminantment en aquella abraçada imaginària, encara somrient.
No va patir gens ni mica.
