(dins del projecte "
12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de gener. En els següents enllaços podeu recuperar els altres:
setembre,
octubre,
novembre,
desembre,
Nadal...)
Espero que us agradi...
EL CONTE DE GENER
Vaig arribar amb el casc a la mà i passes lentes, trasbalsat pel que m’acabava de passar. Tal i com esperava, el Miles va ser el primer que em va sortir a rebre. Amb els braços oberts i un tro de veu em va saludar amb aquelles paraules que jo estava esperant i tement alhora:
- Per fi et tenim aquí! Vine als meus braços! “Año nuevo, vida nueva!”
Em vaig deixar embolicar per aquella abraçada que tant necessitava i vaig començar a plorar desconsoladament. Ell va fer una passa enrere i amb cara de preocupació em va demanar:
- Què et passa?
I jo vaig disposar-me a explicar-li el que m’havia passat en les darreres hores...
* * * * * * * * * * * * * * * *
Per Cap d’Any sempre ens reuníem tota la colla per sopar plegats en una casa rural del Montseny. Cadascú s’hi afegia quan podia. Alguns ja hi arribaven al matí i començaven a engalanar la casa, a preparar el sopar i a generar el bon ambient que presidia sempre aquestes trobades tan esperades. Jo enguany havia de ser l’últim d’incorporar-m’hi perquè no havia sabut anul·lar una trobada amb un client a última hora de la tarda. Segurament no arribaria fins per allà a les 10 de la nit...
Ho havia deixat tot a punt per sortir directament de la feina amb la moto i arribar a la trobada tard, però a temps de sopar i prendre el raïm amb els meus amics. El que no sabia llavors és que seria un dia d’aquells en què tot surt malament...
D’entrada el client es va presentar mitja hora tard i semblava que no tenia cap mena de pressa ni interès en enllestir la reunió. Això va fer que sortís de Barcelona molt més tard del previst i enmig d’algunes retencions que, per sort, amb la moto podia anar esquivant sense massa complicacions.
Fins a Sant Celoni tot va anar bé i, tot i el trànsit, anava avançant sense problemes. Però a partir de Sant Esteve va començar una pluja fina que per als motoristes era molt perillosa i vaig haver de reduir la marxa i extremar la precaució.
A l’alçada de les Margarides vaig tenir clar que no era el meu dia quan vaig veure un cotxe al costat de la carretera. Semblava que havia perdut el control i havia xocat amb un arbre. Com que encara no s’hi havia aturat ningú, ho vaig fer jo per atendre’ls. Eren una parella gran. Havien sortit de la carretera i s’havien quedat dins del cotxe espantats. No s’havien fet res, però l’home respirava amb dificultat. Devia tenir un atac d’angoixa i la senyora estava molt espantada. De seguida vaig trucar al 112, vaig senyalitzar l’accident amb els triangles d’emergència i vaig entrar als seients del darrere per no mullar-me i intentar tranquil·litzar-los.
El rellotge marcava les 23:23... No passava ningú per aquella carretera i, mentre donava conversa a aquells avis, mentalment anava calculant l’estona que em faltava per arribar a la casa rural i veia que no arribaria a temps de menjar el raïm. Sobretot amb aquella pluja.
Quan va arribar l’ambulància ja eren les 23:35 i ràpidament em vaig acomiadar per intentar aconseguir el meu objectiu.
- Moltes gràcies per tot, jove. Que Déu el beneeixi! -van dir-me aquells avis amb un agraïment reverencial.
I jo vaig pensar que necessitaria l’ajut de Deú i de tots els arcàngels per arribar abans de les campanades al meu destí. Vaig tornar-me a enfilar a la moto i vaig respirar profundament per asserenar-me i recórrer els últims quilòmetres del meu trajecte.
Mentre conduïa concentrat en la carretera, m’imaginava la taula dels meus amics. Els veia somrients, explicant anècdotes, fent-se una mica la guitza i brindant cada dos per tres per qualsevol motiu. Segur que el meu retard centrava les converses i suscitava comentaris maliciosos i sarcàstics, però segur que en el fons tots estaven preocupats per mi.
Els havia anat enviat alguns missatges informant de la situació. Primer els vaig advertir que sortia molt tard de la feina. Després els vaig enviar un àudio en un semàfor explicant que hi havia retencions. L’últim missatge havia estat des del cotxe dels avis explicant-los que plovia i que m’havia aturat a socórrer un accident. Acabava dient:
- No arribaré a temps... Guardeu-me el raïm i no us acabeu el cava. Molt bon any nou a tothom!
I m’havia guardat el mòbil a la motxilla per evitar seguir-lo mirant i anar-me posant més nerviós. Mentre conduïa, de tant en tant sentia els senyals acústics quan entraven els missatges... Segur que eren ells que m’anaven enviant comentaris i xorradetes... Ens faríem un fart de riure quan els escoltéssim després tots junts...
Intentava mentalitzar-me que no arribaria a temps, però una part del meu cervell s’hi resistia i volia fer-me guanyar una mica de temps en cada recta. Pensava en el meu amic Miles que cada any feia el mateix ritual quan sonava l’última campanada. Ens anava buscant d’un en un, ens mirava als ulls i ens deia “Año nuevo, vida nueva!”. I llavors ens feia una abraçada d’aquelles que et regeneraven del tot i realment et feien sentir que el nou any deixaria enrere tot el que hagués pogut sortit malament abans. I de tota la colla sempre era a mi a qui buscava el primer. Era una d’aquelles persones lluminoses a qui la vida somreia perquè ell li somreia primer, una persona plena d’energia i optimisme. Era una sort tenir una amic com aquell.
Perdut en aquests pensaments anava escurçant la distància que em separava de la colla, sabent que en qualsevol moment començaria a sentir les campanes d’alguna de les esglésies d’aquella vall. Normalment seguíem les campanades de TV3, però algun any havíem sortit al terrat i havíem menjat els 12 grans de raïm al so de l’església de Sant Bernat. I a cada poblet d’aquella carretera secundària hi havia una església o capella que aquella nit tenia programades les campanes per donar la benvinguda al nou any.
Quina ràbia perdre’m aquell moment per primer vegada...
Per què coi havia acceptat endarrerir la reunió amb aquell client? Ja hauria d’haver sabut que això em faria arribar tard... i després només havien faltat les maleïdes coincidències: el trànsit, la pluja, aquell accident... Potser aquells avis també celebrarien l’entrada d’any en un hospital, allunyats de totes les seves persones estimades...
“Año nuevo, vida nueva!” Quina ràbia perdre’m aquell moment i la primera abraçada del Miles... A qui abraçaria en primer lloc, avui que no hi era jo? Quines tonteries de pensar... El que havia de fer era intentar arribar a temps. Ara ja estava molt a prop. Després d’aquell seguit de corbes arribaria a una recta des d’on ja veuria, dalt d’un turó, la llum de la casa rural. Només devien faltar-me 5 o 6 minuts per arribar....
Inconscientment vaig donar gas, però de seguida vaig tallar-lo per evitar una desgràcia. Sabia perfectament el perill que comportava anar amb moto. Coneixia casos propers d’accidents fatals. En una moto la carrosseria ets tu. I als laterals de la carretera tenia els guarda-rails recordant-me que m’hi jugava la vida. Aquelles barreres metàl·liques que teòricament estaven dissenyades per aturar la caiguda dels vehicles al buit, en realitat havien esdevingut autèntiques guillotines per a molts motoristes que hi havien deixat la vida o alguna extremitat. Aquells pensaments em van fer redoblar l’atenció en la conducció i per un moment vaig oblidar-me del rellotge, les campanades i els meus amics.
Però sortint d’una corba vaig veure els llums de la casa. Estava realment molt a prop i per primer cop vaig tenir l‘esperança d’arribar just a temps. Imaginava una entrada triomfal en què obria la porta d’una revolada i agafava el bol de raïm just a temps de posar-me el primer gra a la boca mentre sonava la primera campanada. I just llavors el somni es va esvair quan vaig sentir el campanar de Sant Bernat que despertava del seu silenci.
Quina ràbia! No hi arribaria per ben poquet!!
Mala sort. Ja no hi podia fer res....
Quatre corbes més i podria abraçar els meus amics i riuríem plegats d’aquell retard que no m’havia deixat complir amb la tradició.
I llavors, en aquella corba, vaig viure el moment més increïble de la meva vida.
No sé si vaig inclinar-me massa per les ganes d’arribar o si vaig enganxar una taca d’oli. No sé què va passar, però de cop vaig notar com perdia la verticalitat i la moto començava a relliscar sobre l’asfalt moll.
I malgrat que tot devia passar en pocs segons, a mi em va semblar que el món s’aturava i tot començava a passar a càmera lenta...
De fons sentia perfectament el so de les campanades...
Veia com la moto s’anava tombant, cada cop una mica més a prop del terra...
Veia com anava directe al guarda-rail. Aquell maleït guarda-rail que potser em seccionaria la cama com li va passar al Rubén. I si això passava era vital que algú pogués atendre’m ràpidament. Fer un torniquet per aturar l’hemorràgia que em podria dessagnar en pocs segons. Una assistència que en plena nit de cap d’any en una carretera secundària del Montseny ningú no podria donar-me...
Quina putada!
Estava presenciant la meva mort en rigorós directe i amb total nitidesa... Era impressionantment real i sensorial... El so de cada campanada m’arribava clarament i inexplicablement alguna part del meu cervell les anava comptant...
-Dong!
La sisena!
I al mateix temps veia amb tot luxe de detalls la meva caiguda com si fos una d’aquelles imatges a càmera súperlenta de les retransmissions esportives. Ja havia superat la línia discontínua que assenyalava la mitjana de la carretera i anava acostant-me inexorablement cap al guarda-rail assassí.
I com si fos un realitzador de televisió, el meu cervell anava punxant diferents imatges inconnexes, però en alta definició...
-Dong!
La setena!
Aquells avis espantats dins del cotxe acomiadant-se emocionats i agraïts...
- Que Déu el beneeixi...
-Dong!
La vuitena!
Jo despenjant el telèfon i rebent la notícia de l’accident del Rubén com un cop de martell al mig del cap...
-Dong!
La novena!
La Cèlia a les campanades de l’any passat, amb la boca plena de grans de raïm que no havia pogut empassar, rient com una desesperada i tirant-se per terra...
-Dong!
La desena!
Quedaven dues campanades per acabar l’any i potser era tot el que em quedava de vida. Anava de dret cap al guarda-rail. Vaig intentar amb totes les meves forces lluitar contra la força de la gravetat i desplaçar el meu cos cap al cantó oposat d’on em portava la caiguda i em va venir al cap una altra imatge...
Un any, a les colònies d’estiu, al Marcel li va caure sobre la cama un tronc d’una pila d’arbres tallats. Cridava com un desesperat i no podia sortir. Tots els nens vam anar-hi corrent, ens vam posar a tibar del tronc cap amunt i el vam poder alliberar. Es va trencar el fèmur, però els metges van dir que si hagués passat molta estona sota el tronc podria haver perdut la cama...
-Dong!
L’onzena!
Una campanada més i el Miles començaria a abraçar els meus amics dient-los “Año nuevo, vida nueva!”
...vida nova!
...vida nova!
Vaig tancar els ulls.
Vaig tocar el fre.
-Dong!
La dotzena!
I inexplicablement la moto va quedar aturada al final d’una gran derrapada...
Un silenci infinit va inundar aquella petita corba de la vall del Montseny. Un silenci dens, humit, urgent, salvatge... El silenci més sorollós de la meva vida... Un silenci que em permetia sentir els batecs desbocats del meu cor, notar com les gotes de suor regalimaven pel meu front, percebre com les gotes de pluja repicaven al vidre del meu casc, adonar-me que el fum que havia sortit de la moto es condensava amb el contacte de l’aire fred i humit i s’afegia a un principi de boira que començava a pujar del terra... Un silenci que semblava cridar-me a cau d’orella: estàs viu! estàs viu! Comences l’any viu!
Vaig témer que si no arrencava de seguida es desfaria l’encanteri i el meu cos tornaria a relliscar per la carretera i impactaria contra el guarda-rail. O bé em quedaria allà immobilitzat, incapaç de bellugar-me, paralitzat pel terror, i el primer cotxe que arribés sortint de la boira m’envestiria sense poder-ho evitar.
Vaig donar gas i vaig tornar-me a posar en moviment amb una sensació estranyíssima, com si el meu cos no fos meu, com si m’estigués veient a mi mateix des de fora... Vaig recórrer els últims metres a poca velocitat i vaig aparcar al costat dels cotxes dels meus amics.
Vaig treure’m el casc, deixant que la pluja em mullés els cabells, i vaig començar a caminar amb passes lentes i feixugues cap a la casa.
Tal i com esperava, el Miles va ser el primer que em va sortir a rebre. Amb els braços oberts i un tro de veu em va saludar amb aquelles paraules que jo estava esperant i tement alhora:
- Per fi et tenim aquí! Vine als meus braços! “Año nuevo, vida nueva!”
Em vaig deixar embolicar per aquella abraçada que tant necessitava i vaig començar a plorar desconsoladament. Ell va fer una passa enrere i amb cara de preocupació em va demanar:
- Què et passa?
I jo, entre sanglots, simplement li vaig dir:
- Gràcies!
