Semblava que ens feien un escac que podia acabar amb la partida en poques jugades, oimés quan ens trobàvem minvats de forces i d’ànims i les darreres manifestacions eren més de cares llargues, ràbia i llàgrimes que no pas de somriures i càntics esperançats...
Però llavors, de cop i volta van començar a succeir-se les bones notícies:
...Alemanya va descartar el delicte de rebel·lió i va deixar lliure Puigdemont... i no són poques les veus que creuen que farà el mateix amb el suposat delicte de malversació...
...els governs de Bèlgica, Suïssa i Escòcia van manifestar-se amb postures properes a les dels exiliats catalans i, per tant, allunyades de les peticions del govern espanyol...
..la comissió de Drets Humans de l’ONU va prendre decisions favorables a les tesis republicanes i contràries als fets consumats del Govern i poder judicial espanyols...
...el mateix ministre Montoro repeteix per activa i per passiva que no es va invertir ni un euro de diner públic pel referèndum de l’1 d’octubre, contradient la tesi de la malversació del jutge Llarena...
...i Espanya va aguditzant el seu procés de descomposició socio-polític-econòmica-jurídica (s’acosta la sentència del cas Gürtel, esclata el cas Cifuentes, avergonyeixen tothom les evolucions dels casos de La Manada i dels nois d’Altsasua...)
Si voleu més detalls, trobo molt interessant aquest post de Bernat Deltell:
https://bernatdeltell.cat/esta-passant/
Tot em fa pensar que ara és el govern espanyol qui va amb el pas canviat i té el rebuig de la gran majoria de països de l’escena internacional i d’altra banda que els partits independentistes favorables a la República catalana, malgrat les aparents divergències i dificultats per formar govern, saben que aquest compàs d’espera va al seu favor i estan preparats per arribar a un acord quan sigui realment necessari fer el pas.
I en aquest escenari, faig una interpretació política de la lletra de la cançó “La gran eufòria” de Joan Dausà (que segurament ell no va pensar quan l'escrivia):
els dies que despertàvem
temptats de deixar-ho estar,
és com si tot tornés a lloc de cop.
S’acaben els moments més baixos en aquesta lluita de resistència davant l’embat de les forces espanyoles que ens volen negar el dret a decidir de totes les maneres possibles (i impossibles)... S’acaben aquelles temptacions de deixar-ho estar que ens podien visitar, aquell desànim de pensar que tots els esforços i mobilitzacions i gent empresonada no serviria de res...
És com si mica a mica tot es tornés a posar a lloc i mica a mica tornéssim a recuperar el somriure veient que mica a mica ens anem acostant a fer possible el somni.
I, com ja he dit molts cops, sé que no serà demà i ara ja no vull esforçar-me a posar-hi una data límit perquè si seguim jugant bé les nostres cartes, amb seny i estratègia i deixant que Espanya vagi fent barbaritats, al final ens n’acabarem sortint i llavors “llençarem el davantal a l’aire, sortirem cridant de casa, obrirem ampolles de cava, ens abraçarem a taula” i cridarem a la nostra parella tot dient-li:
que això s'acaba,
que ja ens tocava:
la vida és nostra.
I ara torneu a escoltar la cançó del Joan Dausà.
Segur que ho fareu amb un somriure a la cara...
