Estratègia vs. testosterona: seguim!

M'agrada aquesta foto...
El cargol a punt de superar un escull que semblava insalvable gràcies a les seves qualitats: paciència, valentia, enginy, perseverança, confiança... Us sona?

Divendres 27 d'octubre, Catalunya va proclamar la seva independència.
Ens vam emocionar, vam cantar i ballar, vam brindar, ens vam abraçar i llavors... a la nit el govern espanyol va posar en marxa el 155, va suspendre tot el govern català i va convocar eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.
I torna a haver-hi gent desorientada i fins i tot decebuda. Gent que se sent derrotada.
I en canvi jo penso que això està fet, que som més a prop que mai de la nostra independència. No serà avui, ni demà ni la setmana que ve, però és un desenllaç irreversible...

Intentaré desenvolupar les meves tesis...

1.- Tothom ho ha acceptat
Encara que pugui semblar que estem com sempre, jo penso que tothom ha acceptat que Catalunya acabarà esdevenint una república independent.
D'entrada una gran majoria del poble català que ha anat creixent i sumant diferents raons: històriques, familiars, sentimentals, econòmiques i, finalment, democràtiques i higièniques perquè ja som molts els qui hem renunciat definitivament a formar part d'un Estat Espanyol que no ens respecta i ens genera una gran desafecció pels seus tics feixistes, autoritaris i antidemocràtics.
També em sembla que dins d'Espanya són molts els que s'han resignat a que això acabi passant perquè perceben la nostra fermesa i determinació i d'altra banda, cada cop entenen més que vulguem marxar de tot el que representa aquesta Espanya.
I en l'escenari internacional també crec que són molts els països que entenen que la independència de Catalunya acabarà sent una realitat i només esperen que aquesta realitat es consolidi per poder-nos manifestar uns suports que ara mateix semblen inexistents.

2.- Mèrits i demèrits
Catalunya té al seu favor una trajectòria democràtica i de mobilitzacions pacífiques impecables. Una trajectòria pacient que ha anat sumant més i més suports i ampliant la majoria independentista. D'altra banda té unes perspectives de supervivència i solvència econòmiques dins del context internacional força contrastades.
Espanya ofereix repetides mostres de comportaments antidemocràtics i dictatorials, des de retallades de les llibertats civils fins a exemples de repressió violenta contra manifestacions pacífiques (especialment la del referèndum del 1-O). També són alarmants la proliferació dels casos de corrupció i la politització de la justícia amb els seriosos dubtes de manca de separació de poders. Finalment l'economia espanyola fa temps que va de mal en pitjor, amb una forta dependència del pes de Catalunya i dels ajuts artificials que se li injecten des del Banc Central Europeu (que semblen tenir els dies comptats).
Davant d'això els actors internacionals van prenent partit de cara a un futur no gaire llunyà per molt que ara mateix no puguin arriscar-se a manifestar un suport per una Catalunya que és una realitat massa incipient i ha de demostrar a tothom que té possibilitats d'esdevenir un projecte seriós.
Alguns ho faran per simpaties democràtiques o pels contactes que s'hagin pogut anar teixint a nivell diplomàtic durant els darrers anys. Molts ho faran per interessos econòmics propis. Però el cas és que d'aquí a un temps (i potser menys del que pensem) hi haurà algun primer reconeixement internacional que obrirà la veda a que mica a mica anem sumant adhesions allà on semblava que no tenim cap aliat.

3.- Qui la cagui, perd
En aquest escenari cal tenir molts contactes, bons assessoraments i molt de seny i paciència per efectuar els moviments adequats davant una partida que el món sencer mira amb lupa.
En aquest sentit, ja fa molt de temps que Catalunya va fent els passos necessaris per carregar-se de raons. I penso en passos que van des de la darrera victòria electoral al Parlament (Junts pel Sí + CUP - Artur Mas); l'aprovació de les lleis del Referèndum i de Transitorietat jurídica; la defensa pacífica però contundent dels dies previs al Referèndum i, sobretot, del mateix dia davant de les càrregues policials; fins i tot l'empresonament dels líders socials Jordi Sánchez i Jordi Cuixart; la doble proclamació de la independència (amb la immediata suspensió del 10 d'octubre i la proclamació definitiva del dia 27) i fins i tot la reacció davant de l'aplicació de l'article 155 per part del govern espanyol.
Tots són passos necessaris, perfectament estudiats i executats com a part d'una estratègia global que ens acabarà portant a la independència. Penso que el govern català ha jugat bé les seves cartes en tot moment i té un pla i un objectiu clars. Me l'imagino com un bon jugador d'escacs que quan mou una peça ja ha previst no només amb quins moviments respondrà l'adversari sinó com els valoraran els espectadors internacionals de la partida.
I en canvi Espanya sembla un jugador incòmode que no juga la partida en el seu millor terreny. Encegat per la testosterona amb què voldria acabar amb "la tonteria" per la via directa, sembla no mesurar bé l'abast de les seves actuacions i es mou entre l'autoritarisme innat que no sap acabar de dissimular i els intents de jugar a fer el demòcrata que li provoquen rebuig intern entre les seves files més feixistes. I això li fa prendre més decisions equivocades de les que voldria...

4.- Espanya no pot guanyar. Només Catalunya pot perdre.
Arribats aquí penso que Catalunya té molt bons trumfos en aquesta partida final que estem desenvolupant i en canvi no veig la manera en que Espanya pogués capgirar una situació que avança irremisiblement.
Només se m'acut que fóssim els mateixos catalans qui acabéssim malbaratant les nostres bones cartes. I per això és imprescindible que mantinguem fins al final la PACIÈNCIA, la CONSTÀNCIA, la CONFIANÇA en el nostre govern, la capacitat de MOBILITZACIÓ i, sobretot, la UNITAT.

PACIÈNCIA per deixar madurar la situació, no fer cap error i continuar demostrant a la resta del món que poden confiar en nosaltres.
CONSTÀNCIA per no desanimar-nos cada cop que sembla que som a la jugada final i ens adonem que encara ens cal continuar lluitant abans de la victòria definitiva.
CONFIANÇA en un Govern encapçalat pel President Puigdemont que ens ha demostrat que està disposat a arribar fins al final arriscant el que calgui, amb determinació i sense por. Fins ara ha superat tots els obstacles amb imaginació, fermesa i valentia. Encara que hi hagi algun moment que les seves decisions ens generin dubtes, cal que confiem en ell perquè ens ha demostrat que va de debò.
CAPACITAT DE MOBILITZACIÓ  per demostrar sempre que faci falta que seguim sent molts els que volem l'objectiu i que el perseguim per camins pacífics i democràtics i per pressionar qui ens vulgui posar traves injustes.
UNITAT per ser invencibles, perquè JUNTS els milions de catalans que volem esdevenir REPÚBLICA som imparables. No hi ha prou presons per tanta dignitat, no hi ha lleis per a tanta il·lusió... no es pot tapar la llum del Sol amb les mans...

No serà fàcil...
No serà immediat...
...però si realment la volem i no defallim, més d'hora que tard assistirem a la proclamació efectiva de la República catalana!
És aquest el moment i som nosaltres els escollits: ara sí que sí!

10 anys de l'Ona

Per a molta gent, el 28 d'octubre serà només l'endemà del naixement de la República Catalana, però a casa nostra les coses aniran una mica diferent...
A casa nostra, recordarem que la República Catalana va néixer el dia abans que l'Ona fes 10 anys perquè... sí, amics, avui l'Ona fa 10 anys!!
I davant d'això, deixo per a més endavant la valoració d'aquest importantíssim fet històric i em dedico a fer un recull fotogràfic d'aquests 10 anys d'aquesta nena de fort caràcter (dona, escorpina i Alarcón... jejeje...) que segur que farà grans coses a la vida... tan aviat com deixi d'encadenar preadolescències...

T'estimem molt, guapa!

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

Muntanya russa...

Mare de Déu! Quin migdia!
Declaració a les 13:30 h: dissoldrà el Parlament i convocarà eleccions autonòmiques...

Debacle! Traïdor!
Espereu és una jugada d'escacs...

Ajorna una hora la declaració... Al final la farà a les 17:00...
I va i al final diu que ha apostat per convocar eleccions fins al darrer moment, però no ha rebut cap garantia per part de Madrid i queden descartades.
I demà... demà, ves a saber...
A Madrid ja han engegat el 155 i demà al Parlament de Catalunya... potser... la tan anhelada...
in-inde-inde-pen-den-ci-a... o no?

Quina muntanya russa!

"Canvia" de Joan Rovira

Si no m'he descomptat, 12 de les darreress 15 notícies han estat de tema polític, vinculades al procés d'independència de Catalunya que estem vivint amb tant d'interès.
Hi ha un punt de saturació per la intensitat sostinguda durant tants i tants dies de lectura de notícies, de mobilitzacions, de comentaris en xarxes socials...
Per això avui vull agafar un petit respir i posar només una cançó que he descobert fa poc del darrer disc del JOAN ROVIRA, una cançó alegre i rítmica de títol que espero que sigui premonitori: "CANVIA"

Tant de bo aquest divendres comenci el procés de canvi que tants estem esperant...

L'últim gran "farol" i el xoc de trens

dibuix de Malagón

Semblava que ja ballàvem el mambo i resulta que només estaven afinant els instruments...
Semblava que ja havia començat el xoc de trens i resulta que només estaven frenant...
Ara sí que està a punt d'arribar el xoc de trens!

Aquesta setmana s'han precipitat els fets i podríem dir que hem "passat pantalla": dilluns 16 van entrar a la presó Jordi Sánchez i Jordi Cuixart; divendres 20 es va produir la primera acció directa pacífica de la ciutadania catalana (retirada de diners en efectiu dels bancs); dissabte 21 el govern espanyol va anunciar l'entrada en marxa del procediment per activar l'article 155, es va produir a Barcelona una nova manifestació massiva reclamant la llibertat dels Jordis i la presidenta Forcadell i el president Puigdemont van fer sengles missatges institucionals de reacció a la declaració de l'article 155 que anuncien l'imminent xoc de trens...

Aquest article 155, a ulls de tot el món és un cop d'estat encobert pel qual el govern espanyol pretén anul·lar l'autogovern de Catalunya: cessar els seus representats democràticament escollits pel poble (president i consellers), intervenir el Parlament (exercint dret de veto a qualsevol iniciativa legislativa) i controlar els mitjans públics de comunicació i els Mossos d'Esquadra. I això adornat amb l'habitual dosi de cinisme i de menyspreu, dient que "...No se suspèn l’autonomia, sinó que només se cessen les persones...". La justificació de la mesura és per “tornar a la legalitat”, recuperar la “convivència i la normalitat”, continuar amb la “recuperació econòmica” -que segons ell està “en evident perill”- i finalment, com a objectiu últim, fer eleccions “en situació de normalitat”. Unes noves eleccions que segons Albert Rivera (no aconsegueixo trobar les paraules textuals però venia a dir, més o menys) "...permetran que governi Catalunya aquells que l'han de governar...". O sigui: com que no heu sabut triar bé (perquè no heu triat els nostres), trenquem les normes i us n'imposarem unes de noves perquè trieu els nostres. Feixisme!

Però aquest article 155 penso que és l'últim gran "farol" del govern espanyol. És l'amenaça major, el monstre més gran que els quedava per espantar-nos, però un "monstre" que els pot acabar sortint malament i per això ni ells mateixos estaven segurs d'utilitzar-lo perquè se'n poden acabar penedint.
D'una banda els posa davant del món com un estat repressor i censurador que davant d'un poble pacífic, democràtic i dialogant que ha demanat el dret a l'autodeterminació, només sap respondre amb feixisme, eliminant les seves institucions autonòmiques i pretenent imposar el seu relat, violant fins i tot la llibertat de premsa i d'informació: una autèntica dictadura amb pudor de naftalina que li pren autoritat, simpaties i espero que suports a nivell internacional.
D'altra banda, els experts en dret constitucional (i cito fragments de l'article "El seu 155 els pot acabar sortint per la culata", de Marcel Mateu a Vilaweb) diuen: "..totes les mesures que avui ha acordat el Consell de Ministres, totes, vulneren frontalment l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (que és llei orgànica de l’estat)..." i "...la decisió del govern espanyol d’aplicar l’article 155 de la constitució i fer-ho d’aquesta manera [és] clarament il·legal i inconstitucional...". O sigui que per aquesta banda també perd tot el suport i credibilitat que pugui buscar per justificar la seva decisió.

A mi la situació em recorda escenes que he viscut com a mestre, quan he volgut castigar un alumne. Sóc al pati i em diuen que el Jonàs ha picat la Saray.
- Aneu a buscar el Jonàs i digueu-li que vingui.
- Diu que no vol venir.
- Digueu-li que si no ve es quedarà una setmana sense pati.
- Diu que no pensa venir.
- Digueu-li que si no ve l'aniré a buscar jo.
- Diu que li és igual.
I al final el vaig a buscar jo i, tot i que veu que hi vaig, segueix corrent i escapant-se. I jo no vull córrer darrere d'ell perquè em sembla que és rebaixar-me i perdre autoritat. Al final l'acabo "atrapant" i el renyo però ell no reconeix el seu "delicte" (i és que potser no ho ha fet).
- Per què has picat la Saray?
- Jo no l'he picat.
- M'ha dit que l'has picat.
- No és veritat. Li he dit que em deixés perquè no volia jugar amb ella, se m'ha volgut tirar a sobre, m'he apartat i llavors ella ha caigut.
- Així tu dius que no l'has picat?
- Jo no l'he picat.
- Si resulta que l'has picat, et quedaràs una setmana sense pati.
- Jo no l'he picat....

I així podríem transcriure una conversa infinita en que si l'alumne no té sentiment de culpa ni reconeix la teva autoritat davant d'una injustícia NO TENS RES A FER.
I jo penso que ara Catalunya és aquest alumne a qui acusen d'una cosa que no ha fet i volen castigar, però ni tenim sentiment de culpa, ni tenim por, ni reconeixem l'autoritat d'Espanya.
I per molt que ens cridin i ens amenacin, si nosaltres ens mantenim ferms, segurs, serens i units, RES NO PODRAN FER perquè, per sort, estem al segle XXI.

Si fóssim 100 anys enrere no tindríem res a fer: ens picarien, ens empresonarien, ens torturarien, ens matarien i farien efectives les seves amenaces sense que ningú pogués presentar-ne cap prova. I estendrien el terror i ens farien callar. I de fet aquesta és la mentalitat feixista i dictatorial que encara impera en alguns d'aquests espanyols que han volgut imposar l'article 155, que estan a favor de la violència que es va exercir el dia 1 d'octubre, que amenacen amb violar les nostres dones, que estan a favor d'empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que també voldran fer-ho amb el president Puigdemont i que així solucionen els seus problemes: eliminant-los literalment, traient-los del davant.
"La letra con sangre entra".
"Muerto el perro se acabó la rabia".
Però per sort estem al segle XXI, les xarxes socials traslladen la informació en temps real i qualsevol fet té la seva repercussió mediàtica instantània i des de diversos punts de vista: no es poden amagar les barrabassades que es fan, ni les injustícies, ni els abusos... I tot això té repercussions...tard o d'hora...

En fi, sembla que aquest proper divendres anem al xoc de trens (tot i que també pot ser que passin coses abans): el Senat espanyol aprovarà la intervenció de l'article 155 i potser en paral·lel el Parlament de Catalunya aixecarà la suspensió de la declaració d'independència. De sobte hi pot haver dues legalitats incompatibles i paral·leles i hauran de passar coses.
El poble català haurà de sortir a defensar les seves institucions de les forces repressores espanyoles?
Les forces espanyoles començaran un procés de detencions de persones i ocupacions d'institucions catalanes?
A nivell internacional hi haurà moviments que permetin decantar el resultat de la partida?


 I jo penso que aquí està el quid de la qüestió: a nivell internacional.


Hi ha moltes informacions contradictòries en aquest sentit, però jo sóc dels que confia que el Govern català ha anat fent els deures esperant que arribés aquest xoc de trens i que té millors cartes per a jugar en el moment definitiu.
En part per la seva millor situació i perspectives econòmiques davant de les de l'estat espanyol que està pràcticament en fallida i fa temps que aguanta només gràcies als ajuts europeus que es poden acabar de cop.
En part pel treball de diplomàcia internacional que fa temps que s'està duent a terme.
En part perquè les males pràctiques de l'estat espanyol (repressió i retallades de drets civils, detencions injustes, dubtes raonables de la separació de poders i de la politització de la justícia...) contrasten amb la manera pacífica, democràtica i dialogant que ha imperat en tot moment des del cantó català...

Mantinguem-nos units i confiats perquè... aviat ho veurem!

#LaForçaDeLaGent

Passem pantalla!
Passem de les manifestacions pacífiques a les ACCIONS DIRECTES també pacífiques.
I les entitats sobiranistes en ensenyen el camí amb aquest vídeo titulat "LA FORÇA DE LA GENT"


I d'altra banda, a enpeudepau.cat he trobat un Decàleg de com enfortir les mobilitzacions no violentes amb un seguit de frases que conviden a reflexionar i et fan tendir a l'optimisme:
“Sota un govern que empresona injustament, el lloc adient per a una persona justa és la presó” (Henry D. Thoreau).
“Quan la injustícia es converteix en llei la rebel·lió esdevé un deure” (T. Jefferson).
“Cadascú té l’obligació moral de desobeir les lleis injustes” (M.L.King).
“La base de l’acció noviolenta comença quan la gent desobeeix i quanta més gent i més temps ho faci, abans caurà l’autoritat” (Gene Sharp).
“El més gran error és creure que no hi ha cap relació entre els fins i els mitjans” (Gandhi al Govern Britànic).
“El coratge no és l’absència de por, sinó el triomf sobre ella” (N. Mandela).
“La força no ve de la capacitat física; ve de la voluntat indomable” (M. Gandhi).
“Durant el s.XX les revolucions violentes van triomfar en un 30% i les noviolentes un 60%” (Stephan&Chenoweth).
“El cas català és el projecte més Ghandià des de Ghandi” (J. Assange).
Seguim!

Presos polítics

Dilluns 16 d’octubre. Dos quarts de deu de la nit. S’anuncia que l’Audiència Nacional decreta presó incondicional sense fiança per als presidents d’Omnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’ANC, Jordi Sánchez, acusats de sedició en les manifestacions populars del 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia.
Immediatament surten a la llum vídeos i escrits que ells mateixos havien deixat enregistrats per si els acabaven empresonant.
Tristesa i ràbia.
Es convoquen cassolades per a les 10 de la nit i, per primer cop (ja que al meu barri, de caràcter residencial i poc habitat, cap dia se n’havia seguit cap) surto al balcó a fer repicar les cassoles. I no sóc jo sol, uns quants veïns tenen la mateixa idea que jo i durant 10 minuts ens esbravem una mica.

L’endemà al matí surto de casa amb una declaració de principis clavada a la solapa “LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS”.
Tothom se’n fa creus! Tothom excepte PP i Ciutadans, és clar. Com es pot haver posat a la presó dos persones de la societat civil que han provat durant anys que intenten aconseguir el seus objectius de manera democràtica i pacífica!! No han fet cap delicte que mereixi que se’ls posi a la presó, se’ls posa per les seves idees: SÓN PRESOS POLÍTICS! I aquesta és una de les moltes coses que estem vivint aquest dia i que ens trasllada a les vivències horroroses que havíem escoltat dels nostres avis en temps de dictadura i repressió.
Seguim instal•lats en una dictadura repressiva que duia posada una disfressa de democràcia, però una disfressa molt mal feta i de la qual es veuen ja totes les costures.

Passo el dia amb una mena de neguit i pendent de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. A les 7 de la tarda faig cap a la concentració de protesta i suport als Jordis de la Plaça Major de Manresa. Diuen que ens hi hem aplegat unes 5000 persones, però no ha estat una manifestació festiva i eufòrica com les que vaig viure el 20 de setembre o els dies 1 i 3 d’octubre. Les cares són més serioses, hi ha un punt de tristesa, de ràbia i de preocupació que n’elimina tota resta de festivitat. Però d’altra banda hi ha un altíssim grau de compromís, de serenor, de persistència i de fe en un resultat final que ens serà positiu.
Tothom ha sentit comentaris de caire econòmic que anuncien un proper ultimàtum per a l’economia espanyola a finals d’octubre (revisió de la prima de risc, fallida dels ajuts europeus...). Sembla que el Govern espanyol està desesperat i fa els darrers intents per espantar-nos i fer-nos desistir del nostre anhel d’independència, però... ja han fet tard: NO TENIM POR! Sabem que la nostra victòria només és qüestió de temps i de resistir en clau d’unitat i confiança. Fins i tot veiem que les seves reaccions desesperades que d’una banda ens fan mal (com aquesta privació de llibertat dels dos Jordis), de l’altre ens omplen d’arguments que es poden convertir en suports internacionals quan arribi el moment de fer el cop de cap definitiu.
I així estem: convençuts, disposats a la mobilització permanent, disposats a resistir, disposats a entomar encara alguns altres cops desagradables. Però sense por, confiats que la resistència pacífica, la persistència i la unitat ens acabaran atorgant una victòria que farà bones totes aquestes sensacions agredolces que ara ens desorienten.
Així que, fem-nos costat, recolzem-nos, ajudem-nos, cuidem-nos, mantinguem la moral alta i el convenciment que l’objectiu val molt la pena.
I potser el tenim més a prop del que alguns pensen...
Ara sí que sí!

En aquests moments d'incertesa...confiança i unitat

En aquests moments d'incertesa en que Catalunya ha declarat la independència però l'ha deixada en suspens i el Govern espanyol ha demanat que el president Puigdemont li aclareixi si l'ha declarat o no per poder activar l'article 155 de la Constitución i continuar laminant l'autonomia de Catalunya...
En aquests moments d'incertesa jo vull expressar un missatge de confiança en el nostre president Puigdemont i el seu govern i, sobretot, un prec per mantenir la unitat que com a poble ens ha fet tan forts. Unitat entre partits polítics, entre polítics i poble, entre diferents sectors professionals (pagesos, mestres, bombers, estudiants, periodistes, advocats, metges...), entre el poble i les seves forces policials...
I per fer-ho em remetré a dos dels moltíssims comentaris que aquests dies tots devorem a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, dos comentaris que he trobat molt encertats i em permeten desenvolupar les meves idees.

1.- David i Goliat

Heu vist els tuits del President? Un peó avançant i "Entesos". 

Curts, significatius….
Estem en una partida que juguen moltes coses.
Fa mes km un maratonià que un explosiu sprinter…
Recordo que Sala i Martin diu que David guanya a Goliat no tan per l’ajuda de Déu com per portar la lluita al seu terreny: no vol armes on és inferior, sinó la seva fona que domina. 

Fins ara la majoria de les “pedres” han arribat al seu destí. 

Confiança, acumulem pedra/es definitives.

(Josep M Capdevila, comentari a l'editorial "L'hora de respondre a Rajoy" 

de Vicent Partal a vilaweb.cat el dia 12-10-17)

D'una banda, en Josep M. Capdevila reitera la confiança en el nostre President, confiança que s'ha guanyat a pols amb la gestió i execució del Referèndum i amb la seva actitud valenta, serena i determinada, repetint per activa i per passiva quin és el seu objectiu i que no pensa desviar-se'n. 
Confiança total!
D'altra banda, aquest comentari fa referència a una xerrada de Sala i Martín en què explica el mite de David i Goliat (llegir article) segons el qual la victòria de David no és ni un miracle ni un cop de sort, sinó que correspon a una correcta anàlisi i estratègia de David amb la qual descobreix els punts febles del gegant i porta el combat al seu terreny on té possibilitats de lluitar amb els seus punts forts.
En aquest cas penso que els nostres punts forts, més enllà de la raó, són:

• la unitat
• la resistència pacífica
• la capacitat de mobilització
• la capacitat de seduir l'opinió internacional per aconseguir reconeixement

Si analitzem el que ha passat en les darreres setmanes penso que es posa de relleu l'èxit que hem aconseguit a partir d'aquests "punts forts". Hem anat tots a una a defensar les nostres institucions i els nostres representants, hem demostrat unitat, una admirable capacitat d'oposar únicament resistència pacífica (malgrat les brutals, injustificades i vergonyants provocacions i agressions de les forces policials espanyoles) i una immensa capacitat de mobilització (posada de manifest el 20 de setembre i els dies 1 i 3 d'octubre). Això ens ha permès captar l'atenció del món i guanyar simpaties i reconeixements (no explícits des dels governs dels Estats, però si abundants en forma de premsa internacional i representants polítics de diversos països). Fins aquí ha estat una estratègia modèlica que ha donat uns molt bons fruits.

2.- Confiança, quasi fe
El dimarts 10 a la tarda me'n vaig anar al Parc de la Ciutadella. Anava a protegir el Parlament i al responsable de proclamar la República Catalana, la Independència, el Carles Puigdemont, de les represàlies immediates que intuïa prendria l'Estat Espanyol. Deixava a casa tres nens i la meva parella embarassada del 4rt. Anava a posar-me davant de la Guàrdia Civil, per protegir per segona vegada els drets de tots (de tots). La Carlota em deia "No hi vagis sol, que et conec..." com si jo fos en Hulk o un eixelebrat que quan el peguen s'hi torna... En fi, vaig anar-hi amb en Bernat, el meu cosí.

Vam tornar tots dos intactes per fora però amb la república pansida, i un buit estrany, complicat de fer baixar. Des d'aleshores he anat reflexionant sobre què va passar, i llegint anàlisis de tots els colors: Jugada mestra de política internacional; Cagada monumental davant de 1000 periodistes i cobertura mundial; Dríbling espectacular per guanyar temps per a una mediació secreta; Enèsima traïció de la burgesia catalana patriarcal i pactista; Sense Europa no es pot fer; Pel poble sense el poble; i un etc llarguíssim.

El que tinc claríssim és que un moviment popular no es mereix obscurantisme per part dels seus representants. El que el poble ha unit amb les seves demandes i accions al carrer no ho poden dividir els interessos polítics, les fotos o els personalismes. I ho sento, però veure l'Artur Mas entrar al despatx on es dilatava 1 hora la declaració que tots sosteníem des del carrer em va fer dubtar per primera vegada que siguem capaços de culminar el procés. Un moment crític per mi, així de clar. Ho he de dir perquè crec que molts ens hem desinflat i cal expressar-ho. També cal dir que hi havia un exèrcit de senyors Smithers esperant amb candeletes per treure el megàfon. La història jutjarà tant els responsables com els irresponsables, vestits amb trajo o armadura.

Des de l'1Oct que portem aguantant la galta vermella, la ràbia continguda i la compassió rebregada, i volíem deixar-ho anar dimarts, però em sembla que ho hem de pair a la catalana, poc a poc i amb paciència.

Però la Carlota em diu que confiï, i jo he escollit confiar. Em diu que hi ha moltes formes d'arribar a l'autodeterminació, i jo escullo confiar. Em diu que ho aconseguirem d'una forma diferent a la que ens esperàvem, i jo crec que sí. Em somriu i creu que és possible, que ens hem de creure que ens ho mereixem i jo he decidit que sí, collons, que sí. Em diu: però si en realitat ja som lliures i només cal que ho exercim. O sigui que no ens hem d'adormir si volem que els carrers siguin sempre nostres.

No poso foto i punt.

(del facebook personal del Jordi Soler Quintana, 13-10-17)

D'una banda el Jordi Soler reflecteix el bombardeig d'informacions i opinions totalment contraposades d'aquests dies (de la "jugada mestra" a la "cagada monumental") que ens fan anar de la decepció a la il·lusió en viatges d'anada i tornada que desgasten la moral i l'intel·lecte.
Ens falta informació. Si fins i tot els opinadors, suposadament més ben informats que nosaltres, no es posen d'acord per interpretar els moviments d'aquesta jugada política, què podem fer nosaltres a part de dubtar de tot i de tothom?
Però enmig d'aquest garbuix i del dubte creixent, el Jordi (aconsellat per la seva parella) decideix fer confiança als que ens han portat fins aquí.

Però aquesta confiança només ens portarà fins a l'objectiu final si la mantenim tots.
Em fa por que s'esquerdi aquesta unitat poderosa que ens ha portat fins aquí. Em fa por quan sento que la CUP diu que la seva confiança en el govern ha quedat tocada i que es plantegen abandonar l'activitat parlamentària mentre continuï suspesa la declaració d'independència...aquesta CUP que ha tingut un paper clau les darreres setmanes des que va anunciar l'arribada del "mambo" i liderant l'actitud de resistència pacífica però implacable de mobilització als carrers (ells ens han ensenyat que... seran sempre nostres!!!). Em fa por quan noto el desànim i la decepció en part dels que hem arribat junts fins aquí i que desaproven la suspensió de la Declaració de la Independència. Perquè penso que si perdem aquesta unitat no podrem culminar aquesta revolució.
Ara som TOTS més necessaris que mai!

Jo també hagués volgut brindar el dimarts 10 d'octubre per la proclamació de la República Catalana, però penso que si el govern català va prendre la decisió que va prendre és perquè vol que la batalla final es lluiti amb les nostres millors armes que ens donin les màximes possibilitats de victòria. I això només ho saben els que estan al rovell de l'ou. I no parlo d'aquest Artur Mas que ha aparegut com un bolet provocant tantes malfiances, parlo del nostre President Carles Puigdemont. D'ell si que me'n refio. I si ell em demana d'esperar uns dies, jo m'esperaré. I tan de bo puguem aconseguir que tots plegats fem aquest exercici de generositat de donar un marge de confiança a qui ens ha portat aquí de manera exemplar.
I si pogués parlar amb ell, li demanaria que expliqui als de la CUP la seva estratègia per tal que ells (que ara necessiten posar la mà a la ferida per creure-hi) no descavalquin en aquest moment tan important i puguem mantenir aquesta unitat.
Si pot ser no gaire temps, és clar, perquè sembla que quedar-nos en la situació actual només ens portarà que males notícies en forma de repressió per part d'Espanya i sembla que com a estat autoproclamat independent podem tenir millor posició negociadora, però...si cal deixar passar més temps per poder lluitar amb les nostres millor armes i guanyar... fem confiança!
Això sí, hem d'arribar a la batalla final amb TOTES les nostres millors armes: la unitat, la resistència pacífica i la capacitat de mobilització. Així serem invencibles!

I acabo amb una pregunta:
Sabeu d'algun país que darrerament hagi proclamat unilateralment la seva independència i no l'hagi aconseguit? És que només es parla dels casos en que ha acabat bé: ex-Iugoslàvia, repúbliques bàltiques...i per moments estic pensant que potser no n'hi ha cap que no ho hagi aconseguit. I si fos així, no crec que nosaltres haguem de ser els primers en fracassar...

10 d'octubre: agafem aire i...continuem!

Començo la notícia amb aquesta imatge del president Carles Puigdemont signant la Declaració d'Independència de Catalunya avui 10 d'octubre de 2017.
Ha esta un dia llarg... i molts l'hem passat amb un rau-rau esperant les 6 de la tarda, surfejant entre la il·lusió i la preocupació.
A les 6 h, el president ha demanat una hora més de temps i han començat a córrer rumors (s'estava rebent una oferta de mediació europea important? hi havia desacords amb la CUP per desavinences d'última hora en la redacció de la declaració?...).
A les 7 h. ha començat la sessió del Parlament. El President ha fet una exposició històrica de la relació entre Catalunya i Espanya i els greuges acumulats; ha fet especial incidència al Referèndum de l'1 d'octubre, les extremes circumstàncies en què es va desenvolupar i els clars resultats que va donar i, a continuació, ha dit literalment "...Arribats  en  aquest  moment  històric,  i  com  a  president  de  la  Generalitat,  assumeixo  en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte...."

El Centre Cívic de Calders pel de gent seguint la sessió del Parlament

I acte seguit, després d'un esclat d'aplaudiments entre les masses enfervorides que s'havien congregat als afores del Parlament i en pantalles gegants de pobles i ciutats (com a Calders) ha pronunciat unes altres paraules que han fet que l'ambient passés de l'eufòria al desencís: "I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada..."
I ha passat a fer una darrera oferta de diàleg al govern espanyol tal com li reclama la comunitat internacional.

Els que tenien cava al congelador i pancartes preparades s'han quedat desinflats, però crec que era una possibilitat previsible i que és una bona jugada dins de l'estratègica partida d'escacs que estem jugant no només amb l'Estat Espanyol, sinó amb la comunitat internacional.

En un dels missatges que hem intercanviat en diferents grups de whatsapp he dit:

Ens ha destrempat el moment, però crec que serà una bona estratègia, segurament amb bons trumfos amagats. Confiança total, UNITAT i una mica de paciència...el premi s'ho valdrà! 💪🏻💪🏻 

I poc després he rebut un missatge suposadament atribuït al diputat de Junts pel Sí, Jordi Sendra (no puc confirmar que sigui certa aquesta autoria, però compro el missatge sigui qui sigui qui l'hagi escrit):

Aquests dies ens hem guanyat el crèdit d'Europa i el món. Si fèiem una DUI i ja està, el perdíem i començava la repressió. HEM DECLARAT LA INDEPENDÈNCIA i suspenem temporalment (serà poc temps) els seus efectes per que hi hagi mediació i negociació. I si no funciona farem vàlida la declaració d'avui però amb més suport a Europa i el món. Em sembla encertat i EN CAP CAS és un pas enrere. Quan acabi el ple els diputats signarem solemnement la declaració.
Ah! S'ha fet d'acord amb ERC-CUP-PDECAT-ANC-ÒMNIUM.

Segurament els contactes internacionals estan avançats i hi ha ofertes serioses de mediació i de reconeixement. I aquesta decisió del Parlament català ens fa guanyar respecte i credibilitat (encara més) a nivell europeu i internacional. Davant de tot el món (més de 1000 periodistes acreditats) Catalunya ha ofert diàleg a Espanya. Previsiblement Espanya no canviarà la seva actitud prepotent i repressiva. Refusarà el diàleg i potser intentarà apujar encara més la seva aposta repressiva amb intervencions a l'autonomia o fins i tot denúncies i/o empresonaments de polítics catalans. I això no farà més que carregar-nos de raons.
Passat un temps prudencial (esperem que no gaire) donarem per tancat el període d'oferta de negociació i, llavors ja sí amb l'aval internacional, farem efectiva aquesta declaració d'independència que avui ja ha quedat signada (però suspesa).

Penso que si tenim una mica de paciència i no trenquem la unitat aconseguida (malgrat la decepció avui de la CUP i d'una bona part del poble) ens en sortirem bé. El Govern i les entitats fins ara han jugat  molt bé les seves cartes i mereixen la nostra confiança.
Almenys la meva la tenen!
Agafem aire i...continuem!

Recomanacions literàries

Aquest estiu vaig llegir alguns llibres que em van fer passar molt bones estones i tenia pendent recomanar-vos-els. Es tracta de "MITJA VIDA" (de Care Santos) i "NOSALTRES DOS" (de Xavier Bosch). Dos llibres molt ben escrits que et captiven des de ben aviat i et mantenen ben atrapat fins al final. I a més a més amb finals ben resolts (que per a mi és el més difícil d'una bona novel·la).
Tots dos tenen en comú que la història va fent salts en el temps i recull un període relativament llarg d'anys i que tenen diversos protagonistes que donen un to coral a la història.

1.- "MITJA VIDA" (de Care Santos)
Les protagonistes són 5 nenes (Júlia, Nina, Lola, Marta i Olga) i la història comença quan tenen uns 10 anys i estan en un internat escolar jugant al joc de les penyores i... passa alguna cosa...
A partir d'aquí la història fa un salt en el temps i reprenem la vida de cadascuna de les 5 amigues quan estan a la quarentena i l'atzar fa que acabin convocant un sopar on es retrobaran després de tants anys.
Les vides de cadascuna d'elles estan molt ben dibuixades i les diferents històries es van trenant perfectament sense veure's forçades en cap moment.
Personatges molt ben definits i ritme narratiu molt ben portat. Una molt bona novel·la!
M'ha recordat les novel·les de la Sílvia Soler amb diferents històries secundàries perfectament explicades que van convergint en una història principal de manera impecable. I no em sembla pas un elogi menor!

2.- "NOSALTRES DOS" (de Xavier Bosch)
Aquest autor és un valor segur i demostra un dominin de la novel·la molt remarcable.
En aquest cas ressegueix la història de dos amics al llarg d'una bona colla d'anys. Són un home i una dona, el Kim i la Laura, que sempre han tingut una connexió molt especial i una confiança total, malgrat que mai no han passat de l'amistat.
La novel·la va repassant les seves biografies individuals al llarg dels anys amb tots els detalls necessaris per anar-los fent coincidir en els moments de reencontre.
L'Hotel Rafaelis, propietat de la família del Kim, esdevé pràcticament un personatge més de la història ja que és l'escenari constant i recorrent d'un gran nombre de les escenes que es van explicant.
Bosch construeix un relat sòlid i molt ben lligat i manté un punt d'interès i tensió pel desenllaç de la novel·la ben bé fins el final.

Quan tingueu un moment per destinar-lo a la lectura, proveu-les. Crec que no us decebran.

Banderes

Feia temps que em rondava pel cap la idea de fer un article sobre les banderes. Hi pensava quan jo veia gent amb banderes espanyoles que instintivament em provocaven una sensació desagradable...encara que després el raonament em digués que no havia de prejutjar-los d'aquella manera. I pensava que jo els devia provocar la mateixa sensació a algunes de les persones que em veiessin a mi portant l'estelada.
I per què?
Si jo sóc una bona persona, per què el fet que porti un tros de roba pot fer que una persona -que no em coneix de res- em vegi com algú dolent o desagradable? I si jo estic tan orgullós de portar la meva bandera, per què m'ha de molestar que l'altre porti la seva?

Sempre m'han semblat estúpides les guerres de banderes perquè penso que a ningú no li hauria de molestar que una altra persona en porti una de diferent a la seva, SEMPRE I QUAN NO PRETENGUI IMPOSAR-LA.

I crec que aquí està el problema. Les banderes són diferents perquè representen les diferències d'origen, ideologia o simpatia: països diferents, equips esportius diferents, partits polítics diferents... I que ens molestin les banderes demostra que ens molesten les diferències i que no sabem conviure amb la diversitat.
Així doncs, en situacions normals i dins d'una societat saludable, les diferències de banderes no haurien de suposar cap problema per a ningú.

Per això estic tan content que aquests darrers dies haguem pogut veure moltes imatges de gent que van de bracet i comparteixen ideals més enllà de les banderes diferents que cadascú porta. En el recull d'imatges que tanca aquesta notícia hi ha gent que van conjuntament a defensar la democràcia, els drets humans, les llibertats individuals. I ho fan de manera convençuda, per principis i per això el fet que uns portin una bandera espanyola i els altres una senyera o una estelada no els suposa cap problema ni contradicció. Tenen un objectiu comú molt més important que les diferències de les banderes que porten.

Tan de bo aquesta sigui una de les coses bones que traguem d'aquest intens moment polític que estem vivint. Esborrar qualsevol tipus de prejudici que tinguem sobre les altres banderes perquè el prejudici l'hauríem de tenir cap a la intolerància de les persones. I de persones intolerants en trobarem a tot arreu, portant banderes espanyoles i estelades. Per tant, deixem de veure el problema en les banderes, que cadascú porti la que el representi i aprenguem a conviure-hi amb harmonia.

Aturada general 3-octubre

3 d'octubre de 2017.
Aturada General a tot Catalunya en protesta per la greu vulneració de drets i llibertats de Catalunya durant la celebració del referèndum de l'1 d'octubre.
Tot tancat!
Escoles, botigues, administracions, carreteres, mitjans de transport...
Seguiment massiu!
I la consigna és clara. Demostrar la nostra protesta de manera contundent però pacífica i festiva: no caure en cap provocació que doni cap excusa per usar la violència en contra nostra.

1.- MANRESA, 12:00
A les 12 anem a la concentració de Manresa després de veure que tot estava tancat a Artés.
Entrem a Manresa pel Congost i ho veiem també tot tancat i riuades de gent que va cap al punt de concentració.
A la nostra escola s'hi han presentat només 4 alumnes dels 700 que tenim... el seguiment és pràcticament absolut!
Ens trobem amb uns quants companys de feina a Sant Domènec i observem al·lucinats que allà hi ha molta gent. Aplaudim els bombers. Cantem aquells càntics que aquests dies ja s'han fet coneguts de tothom, especialment "Els carrers seran sempre nostres!" i comencem a avançar muralla avall.
Omplim la carretera de Cardona com mai no s'havia omplert i després ens diran que potser hem estat unes 30.000 persones. I mica a mica ens anem acostant a la caserna de la Guàrdia Civil i de cop veiem que la consigna ha canviat: ara tothom està en silenci i amb les mans enlaire: una protesta silenciosa i pacífica que evita qualsevol provocació per part d'exaltats o infiltrats. De tant en tant trenquem el silenci amb tancades ovacions d'aplaudiments, però de seguida es torna a imposar el silenci i el símbol de la no violència: les mans enlaire.
I quan arribem davant de la caserna, descobrim emocionats que els Mossos d'Esquadra i els Bombers han fet un cordó de seguretat davant de la caserna per assegurar-se que ni per una banda ni per l'altra ningú tingui cap temptació de fer cap disbarat.
Entre els bombers descobreixo el Llorenç, amb qui vaig començar la carrera de magisteri i m'hi acabo fent una foto, feliç de poder demostrar el meu agraïment i admiració pel paper dels bombers en una persona concreta a qui abraçar i verbalitzar-li.
Es dissol la manifestació i tornem a casa.

2.- MOIÀ, 18:00
La gent dels diversos pobles del Moianès han quedat a les 5 al Parc de Moià per concentrar-se i fer pancartes, però nosaltres arribe més tard i ens incorporem en el moment que la manifestació arrenca.
No és com Manresa, però per ser Moià hi ha moltíssima gent! I ens acompanyen un seguit de tractors que tanquen la comitiva i ens enorgulleixen pel paper tan decidit i contundent que han tingut els pagesos aquests dies.
Arribem a la plaça de l'Ajuntament, plena com un ou i descobrim que al balcó hi ha les banderes dels 10 municipis. Fa patxoca.
Al final passen tots els tractors que tancaven la comitiva i un cotxe de bombers i tota la plaça els saluda amb sonors i emocionats aplaudiments.
El coordinador de l'ANC i l'alcalde de Moià ens fan uns discursos en que ens diuen aquelles coses que ens agrada tant sentir i els interrompem sovint amb aplaudiments i càntics.
Acabem cantant els Segadors, però encara molts dels assistents ens quedem una bona estona a la plaça, compartint els records d'aquests emocionants dies i aventurant cap on aniran les coses.
Finalment pleguem veles i arribem a casa, potser més cansats que si haguéssim anat a treballar, però orgullosos d'haver-ho fet i de fer-ho tant bé com ho està fent el nostre país per aconseguir la seva independència.

Era un dia d'aturada general, però no ens hem estat gens aturats... 
Ja ho tenim això els catalans!

Us deixo amb un recull de vídeos i fotos d'aquest atapeït i intens dia!






Aturada General del 3 d'octubre de 2017 on PhotoPeach

1-O: No em robeu la il·lusió!

Ha estat un dels dies més emocionants de la meva vida aquest 1 d’octubre de 2017. Ja va començar ahir cap a les 7 de la tarda, quan vaig rebre una trucada per si volia formar part de la mesa de Calders i ha durat tot el dia.
Però un cop he arribat a casa i he començat a veure vídeos i fotos de les despietades i innecessàries càrregues policials, les creixents llistes de ferits i les vomitives i cíniques valoracions de la jornada per part dels partits “constitucionalistes” (Rajoy, Sánchez, Rivera...) m’ha començat a envair un sentiment de fàstic i ràbia infinites.
I estic molt enfadat, sobretot perquè aquests sentiments estan esborrant allò tan màgic que he viscut les darreres hores. I abans que s’acabin de contaminar, vull fer un recull de tot allò meravellós que he viscut avui a Calders...

Tot el cap de setmana es va organitzar una marató d’actes al Centre Cultural i les diferents entitats van anar succeint-se per mantenir ocupat el lloc on diumenge s’havien de dur a terme les votacions. Nosaltres vam anar-hi cap a les 5 de la tarda a l’assaig del grup de caramelles i ja vam empalmar amb la reunió en que l’alcalde i el president de l’ANC local ens van donar les darreres consignes, instruccions i recomanacions.
Diumenge al matí vam arribar a la plaça a les 6 de la matinada i ja no es podia aparcar. Estava ple de cotxes i de gent, mobilitzats per defensar els seus col·legis electorals. A les 8 vam entrar els membres de la Mesa per constituir-la i vam descobrir com, tal i com havien promès els polítics, hi havia urnes, paperetes, sobres, ordinadors... Tot estava a punt i ningú no explicava ni preguntava com havien arribat.
Només començar la votació, vam patir el bloqueig informàtic de la Guàrdia Civil i això va dur una llarga estona de nervis davant la impossibilitat que una immensa cua de gent pogués exercir el seu dret a vot.
Vam tenir el suport d’informàtics voluntaris que intentaven analitzar quin era el problema i trobar una solució. Trucades al servei tècnic del referèndum, diverses proves, constatació que els altres pobles també tenien problemes i el planteig de fer una votació manual, que finalment vam poder esquivar perquè vam aconseguir restablir l’accés a l’aplicatiu.

I llavors la gent va començar a votar sense parar. La cua arribava fins l’església i no disminuïa perquè no deixava de venir més gent. Gent del poble, però també gent de pobles veïns (s’havia decretat el cens universal i cadascú podia votar al col·legi que volgués) que no havien pogut votar a Manresa, a Moià, a Sant Fruitós...
I la gent votava amb una alegria i emoció indescriptibles. La primera de votar va ser una iaia molt gran en cadira de rodes... Va venir a votar gent que feia 2 dies que havia estat operada... Gent malalta que feia dies que no sortia de casa... Gent molt gran...Gent que venia a votar a Calders després d’haver fet un periple per 3 o 4 poblacions...Tothom es volia fer fotos...Més d’un s’emocionava en el moment de votar o just després d’haver-ho fet i s’abraçaven o es besaven amb la parella... Alguns han deixat la papereta dient “Pels meus nets!” o “Visca Catalunya!”... En una ocasió s’han presentat a votar 3 bombers que estaven de servei i han rebut l’ovació unànime de tothom...
I tot amb un ordre i generositat exquisides. Cada vegada que arribava una persona gran o amb dificultats motrius, tothom el deixava passar sense cap mala cara. Tothom ha aguantat estoicament les llargues esperes.

Enmig de la jornada anaven arribant les notícies sobre violentes càrregues de les forces de seguretat i davant la possibilitat que també ens toqués, el poble s’ha organitzat ràpidament per prevenir-ho. Pagesos i paletes han situat estratègicament els seus tractors i grues per taponar els principals accessos a la plaça per evitar que poguessin arribar en cotxe i retardar el moment al màxim. També s’han establert grups als afores que podien avisar de qualsevol moviment per donar-nos una mica de temps...
A la tarda hi ha hagut un moment en que semblava que finalment rebríem la visita de les forces repressores i tot el poble s’ha apostat davant la porta del col·legi electoral. Hi havia una barreja de por i eufòria amb els nivells d’adrenalina pels núvols, disposats a fer només resistència pacífica, però segur que rebríem mastegots. Han estat només uns minuts (al final ha estat una falsa alarma) però molt intensos i estressants.

Cap a les 5 de la tarda ja s’ha començat a plantejar la possibilitat de tancar les votacions abans d’hora per salvar els molts vots que ja teníem i evitar una càrrega que provocaria sens dubte ferits. Hem anat sabent d’altres pobles que ho havien fet i, cap a les 6 h, hem decidit ser prudents i fer-ho també nosaltres. Hem plegat la documentació i l’urna i ens hem amagat al Casal a fer el recompte, mentre deixàvem que els Mossos (uns aliats al llarg de tota la jornada) precintessin el local de votació per si venia la Guàrdia Civil.
Hem sortit al carrer amb l’urna entre els aplaudiments del poble congregat i hem fet el recompte amb un grup de veïns observadors, després de fer-nos unes intenses i emotives abraçades entre els membres de la Mesa, descarregant tota la tensió acumulada.

El recompte ha donat el següent escrutini:

• SI: 822
• NO: 14
• En blanc: 11
• Nuls: 9

I un cop fet el recompte, hem sortit a la plaça a compartir els resultats amb tot el poble que hi era aplegat. Hem sortit del Casal aplaudint el poble i rebent els seus aplaudiments, en un d’aquells moments màgics de germanor en que tothom se sent partícip d’un projecte col·lectiu.
Tothom ens felicitava als membres de la Mesa, l’alcalde ha fet un discurs i han pujat tots els regidors al balcó de l’ajuntament a penjar l’estelada i cantar els Segadors, posant el punt i final a un dia èpic, històric i emocionant.

Un dia que m’han intentat esguerrar els polítics espanyols i les seves forces policials, però... he decidit que no deixaré que me l’esguerrin del tot perquè estic molt orgullós del meu poble de Calders i de tot el poble català, la seva gent, el seu teixit associatiu, la seva policia, el seu cos de bombers. Ha estat un exemple de democràcia, de valentia, de seny, de perseverança i d’amor a la nostra terra i no vull que em robin aquesta il·lusió.

Visca Catalunya! Visca la República Catalana!
Ara sí que sí!