Valoració del nou mòbil

Fa gairebé 2 mesos que tinc el mòbil nou i tinc ganes de fer una petita valoració del canvi.
Des que tinc el nou mòbil n'he estat molt més pendent del que estava de l'antic, però hi ha unes quantes circumstàncies que m'hi han empès. Han coincidit en el temps algunes circumstàncies especials que han fet que el tingués engegat molt més del que el tenia abans. Principalment que l'Anna va estar molts dies a Barcelona, cuidant la seva mare i jo estava amb els nens a Calders o Manresa. També vam tenir el veí ingressat i va morir el pare del Pablo, que va passar uns dies a Sabiñanigo. Tot això va fer que jo diàriament estés enviant i rebent missatges i molt més pendent del mòbil.
Malgrat tot, puc dir que quan som tots a casa, continuo apagant el mòbil i me'n despreocupo i estic content de fer-ho.

De grups de Whats me n'he subscrit a pocs i a efectes totalment pràctics, mentre que he declinat la possibilitat de subscriure'm a d'altres on crec que no en trauria massa utilitat i en canvi em provocarien molta distracció. Penso que els grups de Whats poden ser molt útils, però també poden ser molt "tontets" si no són útils. I estic content de continuar sent una mica selectiu en aquest aspecte.

He utilitzat la càmera de fotos del mòbil, tant per fer i enviar fotos de "logística familiar" com per deixar testimoni d'activitats de l'escola quan m'havia deixat la càmara.
I he utilitzat la connexió a internet per enviar-me aquestes fotos al correu electrònic i després poder-ne disposar. Això ha estat molt pràctic i beneficiós. Però no m'he configurat el meu correu habitual per rebre els missatges al mòbil perquè en un primer intent em va donar dificultats i perquè no ho considero una necessitat (això em faria massa dependent del mòbil)

Fins i tot he utilitzat la gravadora de veu per enregistrar una cançó que vaig composar pel grup de caramelles i poder-la compartir amb els cantaires del grup. Això també ha estat al.lucinant.

He seguit utilitzant la ràdio com ja feia amb el mòbil antic.

M'he descarregat algun joc i alguna aplicació però les he utilitzat molt rarament i alguna fins i tot l'he eliminat, veient que no responia a les meves expectatives o necessitats.

He reduït notablement la factura telefònica.

O sigui que en resum estic content del canvi i només espero seguir mantenint el control i evitar fer-me més dependent del compte del meu supertelèfon.

Només uns versos

Avui estava pensant que feia dies que no publicava cap notícia i que hauria de fer uns "serveis mínims". Van sortint coses a fer, la feina m'encalça, s'acosta la propera Calderina...
... i enmig de tot això he xequejat el correu i ha arribat la inspiració.

Cada dia rebo un correu diari de la web "Rodamots" en que presenta una paraula, la seva etimologia, el seu significat, algunes fragments literaris en que s'usa i, de regal final, "La frase del dia". Es tracta d'una frase d'algun artista o pensador que pretén fer reflexionar sobre algun aspecte o provocar alguna emoció.

Doncs avui eren uns versos d'una joveníssima poetessa de qui no havia sentit a parlar mai: Àngels Gregori (nascuda al 1985, tot just té 30 anys). Malgrat la seva joventut ha guanyat diversos premis de poesia i ha publicat 5 llibres.

Doncs els versos que m'han captivat són d'un poema anomenat "Moonshadow", probablement del llibre "New York, Nabokov & Bicicletes".
Us els deixaré com a cloenda de la notícia, reverberant, a veure si també a vosaltres us provoquen alguna reacció. Diuen així:

"La dona que no sóc, la filla que no he estat

i la mare que mai seré, 

ara enfilen juntes el carrer i, de tant en tant, 

s'aturen, parlen entre elles, i riuen."

Viatges pel món

Aquest mes, a la meva agenda hi havia destacats dos viatges que vaig fer per primer cop els anys 2009 (París) i 2002 (London), aprofitant el Pont de la Llum.
Això m'ha fet pensar que mai no havia parlat dels meus viatges en aquest bloc i he fet un ràpid recompte dels llocs del món on he estat.
Durant molts anys les meves grans fites van ser el viatge de final de curs de 8è d'EGB a Sanxenxo (Galícia) i el de final de curs de 3r de BUP a Mallorca.
Quan vaig començar a sortir amb l'Anna i vam tenir autonomia (algun cotxe a disposició), vam començar a visitar llocs de Catalunya i a partir del 1993 (ja amb 24 anys) va ser quan vaig començar a "sortir de l'ou":

• 1993: Euskadi, amb els pares de l'Anna.
• 1994: Interail a Praha (molts dies a Praha i parades a Viena, Innsbruck i Salzburg), amb l'Anna i el Joan Albert.
• 1995: viatge de noces a Turquia.
• 2002: Londres.
• 2003: Bretanya francesa a l'estiu, amb l'Anna, i Escòcia per les vacances de Nadal, amb l'Anna i l'Anna Soldevila.
• 2004: Kosice (Eslovàquia) com a component de la delegació de Lacenet a la conferència Internacional d'iEARN.
• 2006: L'Alguer i l'illa de Sardenya, amb l'Anna (el primer viatge després de tenir el Roc).
• 2007: Perpinyà i Sigéan (França), amb l'Anna i el Roc.
• 2009: París, magnífic i romàntic regal sorpresa de l'Anna pels meus 40 anys.
• 2010: altre cop a París, però aquest cop amb l'Anna, el Roc, l'Ona, els avis Alarcón, la Rat i el Guiu. A l'estiu també vam passar uns dies a Mallorca amb l'Anna i els nens.
• 2011: per Setmana Santa vam anar a Andalusia (Sevilla, Jerez i Cádiz) amb la família Alarcón. A l'estiu vam fer un creuer per la Mediterrània amb l'Anna i els nens (Mònaco, Roma, Pisa, Nàpols, Palerm).

Després va arribar la crisi i es van acabar els viatges.

Com a anècdotes, podria dir que:

• si haguéssim pogut triar destí del viatge de noces sense mirar la butxaca, probablement haguéssim escollit entre Canadà i Escandinàvia.
• jo sóc més aviat sedentari i m'atabala una mica viatjar, tot i que quan hi sóc posat, en gaudeixo, aprenc el màxim i m'ho passo molt bé... però sempre tinc ganes de tornar a casa.
• tots els meus viatges han estat "low-cost", fent el mínim de despeses, menjant al MacDonald's i visitant bàsicament coses gratuïtes... turisme de baixa intensitat...

I com a cloenda us puc dir que per molt món que volti (tot i que no he sortit d'Europa i d'un radi molt proper a casa) crec que sempre em quedaré amb les meves 3K (tres destins que comencen per les lletres "Ca"), que m'enamoren: Calders, Calafell i Cadaqués. En aquests llocs em sento com a casa i m'aporten una pau, una tranquil.litat i una seguretat que fa que sempre tingui ganes de tornar-hi.

Ara bé, si em voleu recomanar algun destí... ho tindré en compte per quan ens tornem a plantejar fer algun viatge...

Tres desitjos

18 de febrer.
Sant Eladi.
El meu sant.

- Què vols?

Doncs a hores d'ara, frego la llàntia i demano tres desitjos:

1. SALUT. Per a mi mateix i per als del meu voltant. Quan la veiem perillar ens adonem de com d'important és tenir salut que ens doni normalitat.
2. AMOR. Que continuï eternament la nostra història amb l'Anna i que pugui seguir comptant (donant-lo i rebent-lo) amb l'amor inesgotable de la meva família i dels amics més propers. Aquest sentiment intangible que ens fa tan poderosos.
3. TEMPS. Que aprengui a gestionar-lo de la manera més eficient i intel.ligent i que pugui disposar-ne de tant en tant sense tenir la sensació que no faig altra cosa que anar amunt i avall sense acabar de gaudir del que faig.

Tan tòpic i tan difícil...

I que per molts anys pugui seguir gaudint de la sort que a la vida he tingut fins ara!

P.S. Avui també és el sant i l'aniversari del meu pare: per molts anys, papa! Tan de bo tu també puguis comptar durant molts anys amb el mateix que desitjo per a mi.

Estic molt content

Estic molt content.
I emocionat.
Perquè només en dos dies dins d'un hivern va créixer una tardor i hi ha esclatat la primavera...
Perquè només en dos dies la llumeta que es veia al final del túnel s'ha fet immensa i ens ha inundat de claror i d'escalfor...i hem pogut veure el magnífic paisatge que hi havia fora...
Perquè després d'haver-la perdut, quan sents que recuperes la normalitat t'adones de quin gran tresor és...
Perquè s'ha fet justícia amb els que han lluitat amb valentia, serenor i capacitat de sacrifici...
Perquè és una victòria treballada a pols i en equip i em sento una petita part d'aquest equip...
Perquè quan he compartit la meva alegria entre somriures i un nus a la gola que no em deixava acabar de parlar, m'he sentit emmirallat en els que m'escoltaven... i els he vist somriure i emocionar-se... tal i com em passava a mi i m'he sentit molt acompanyat...

Fa unes setmanes vaig dir que acabaria aviat... i que acabaria bé! I avui, per a sorpresa de tots, crec que puc dir que he encertat la primera part.
Ara tinc moltes ganes d'encertar també la segona part de la meva "profecia". I no pas per mi, sinó per la gent que s'ho mereix: principalment la protagonista i, després, tot el seu entorn més proper.

Diuen que la primavera comença el 21 de març, però aquest any, per a mi, ha començat el 13 de febrer. I per molt que plogui, glaci i pedregui, seguirà sent primavera dins meu.

Estic molt content.
Molt!

"It's over" de Level 42

Avui recupero una cançó força antiga dels Level 42, una cançó que jo devia escoltar cap els anys 1987-1988 en una època important de la meva vida (començava a sortir amb l'Anna, començava els estudis superiors, vaig anar a la mili...).
L'altre dia la vaig recuperar a través de l'Spotify i sentir-la em va transportar al passat enmig d'unes pessigolles al vel de paladar, difícils de compartir.
La cançó es diu "It's over" i fa així:

Lacrime di Giulietta

Avui, només un vídeo del que no sé pràcticament res.
El vaig trobar pel facebook i em va agradar.
I ja n'hi ha prou.

La música és maca. Les imatges són maques. El muntatge és maco. El missatge és maco.

Espero que us agradi.

Vells poemes

Els darrers dies, revisant llibretes velles per recopilar informació del cas Careta, m'he topat amb poemes del passat.
Aquest exercici sempre és plaent i sorprenent.
M'agrada redescobrir els temes que em preocupaven, veure com alguns es mantenen i admirar com vaig trobar maneres originals de dir les coses.
No és pas que pensi que són meravellosos, però m'ha fet il.lusió rellegir-los.

Total, que no he pogut resistir la temptació de "castigar-vos" amb uns quants versos de l'any 2011.

Que sigui lleu...
;-)

15-3-2011
“Plou, tot el dia ha plogut”...
No sé si aquest vers és meu,
però fa temps que m’acompanya
en dies com el d’avui.

Plou, com si fos a “Blade Runner”
i l’aigua es va acumulant
i ho mirem darrere els vidres
perquè ja no som canalla.

I els bassals ens amenacen
i esdevindran oceans.
I sortir i entrar del cotxe
ens exposa a quedar a expenses

de la pluja que ens dispara
com malvat franctirador
de l’antiga Sarajevo.
Però les ferides són taques

només d’aigua que no taca.
Plou i plou més i no para
i ens bressola la cadència
de la pluja que ens amara.

Si no haguéssim de fer res
podríem gaudir sens presses
del monòton espectacle
que relaxa i abalteix

però ens esdevé un contratemps
perquè sempre tenim pressa.
Au doncs, obrim el paraigua
i afanyem-nos que fem tard.



“PARELLI” (parella de Pirelli) (18-3-2011)
L’un i l’altre, en paral.lel,
en silenci, frec a frec,
la distància que es manté,
sincronia i pas del temps.

Un pessimista se’ls mira
i diu que mai faran res
perquè cap dels dos s’acosta
ni es decideix a fer el pas.

Però l’optimista contesta
que tot està a punt de solfa,
que cap dels dos no s’allunya,
que estaran per sempre junts.

Quina estúpida condemna!
Quan un gira el cap ofès,
l’altre el busca amb la mirada
enganxada al seu clatell.

Però si de cop se li gira,
com un llamp i avergonyit
ara és ell qui dón(a) l’esquena
mirant l’extrem oposat.

Mai no es troben. Mai no es deixen.
Són una estranya parella.
Viatgen junts al mateix cotxe
els pneumàtics del davant.



XIP-XAP (20-5-2011)
No posa l’intermitent,
però t’avança, la vida.
I quan mires cap enrere
ja no la veus, ja és davant.
I tu sempre entre dos aigües
espernegant, aguantant-te,
surant a l’aigua, però estàtic,
sense parar de remoure’t,
però sense moure’t del lloc...

... i, si pot ser, amb un somriure.


3-8-2011
Cansat d’anar amunt i avall,
cansat de temes pendents,
frisós de parar un moment,
de quedar-me quiet
i de no fer res.

Sentint que s’escapa el temps,
sentint que no atrapo res,
volent capturar el moment,
satisfer la gent,
resoldre l’urgent.

Obviant el que és important,
obviant què vull ser de gran,
només malsolucionant
el que va passant
just a cada instant.

Perdent el millor dels trens,
perdent-lo i sent-ne conscient.
Potser quedaré perdut
dins d’aquest embut,
que ja és ben fotut.
  4-8-2011
Es gronxen les hores, els dies... el temps.
M’agrada mirar-m’ho des de fora estant.
Ser part del paisatge, aliè al desenllaç.
Fer del camuflatge la millor virtut.

Però no m’és permès.

Em cal fer d’actor, si puc, secundari
i protagonista més cops del que vull.
Sota el pes dels focus em costa estar bé.
Amb tants de micròfons millor no dir res.


DIES DE MALSONS (2-10-2011)
Fa dies que no em dius què somies,
que no mirem cap peli els dos plegats,
que no somrius alegre si endevino
el que ets a punt de dir-me, just abans.

Fa dies que s’amaguen les carícies
i no saben trobar-les els petons
escuets, de bona nit, que, com els cromos,
anem intercanviant en (a)nar a dormir.

Són dies de silencis i mirades
que amaguen però que ensenyen: parts iguals.
Són dies que ratllem al calendari,
però no recordarem passats els anys.

Podríem posar trampes, amagades,
i caure-hi els dos junts: error genial.
I així, atrapats, tots dos, junts, solitaris,
canviar-nos els silencis per carícies
i començar  a explicar-nos què somiem,
fins i tot els malsons. Primer els malsons.


PAPALLONA (3-11-2011)
La papallona que vola,
ales feixugues, però vola,
no perd l’instint de volar.

Incapaç sembla, a vegades,
però quan per poc s’estavella
sorprèn tothom, bat les ales
i aixeca el vol altre cop.

Contra les cordes, renega
del seu destí. S’hi rebel•la.
I obliga tots els dubtosos
a canviar el tòpic final.

I un punt d’orgull l’acompanya
quan, tan exhausta, es retira
conscient que no és pas la guerra
el que ha guanyat i celebra,
sinó una única batalla.

Caldrà la sort, la constància,
la fe, l’atzar, l’energia
i l’atenció quotidiana,
vetllar i cuidar la parella,
per dur l’amor a bon port.