Viatge a París: valoració positiva

Ja us vaig dir que va anar molt bé i ara us ho demostraré.

1.- ORGANITZACIÓ
En primer lloc cal felicitar sobretot l'ANNA per l'organització prèvia. Ella es va encarregar de comprar els bitllets de Ryanair; de buscar, buscar i buscar fins a trobar l'apartament; de buscar els trasllats des de l'aeroport... I al final tot va sortir rodat.
El viatge en avió sense cap problema. A l'aeroport ens esperava la furgoneta on vam encabir-nos tots 8 i que ens va deixar a la porta de l'apartament. L'apartament era prou cèntric i sobretot molt ben situat, a tres carrers de la Gare de l'Est (on teníem l'accés al Metro, Oficina d'Informació i fins i tot consigna per deixar les maletes) i en un barri on teníem tot tipus de supermercats, boulangeries i fins i tot el mercat de Saint Quintin.
Al matí ens llevàvem, anàvem a fer la compra (com si fóssim ciutadans parisins) i ens posàvem en marxa des de la gare de l'Est en funció de la ruta que havíem planificat la nit anterior.
Modèstia a part, a l'expedició també li va anar molt bé el servei de traductor i intèrpret de l'únic que parlava francès que era... jo mateix i també vaig exercir les funcions de guia pels itineraris del Metro. Per cert, vam comprar-nos una tarja que ens permetia fer ilimitats trajectes de Metro durant els 3 dies i que oferia descomptes en alguns llocs turístics i que vam ben amortitzar.

2.- EL TEMPS
Punt i a part mereix el bon temps que ens va fer. Durant tres dies seguits de febrer a París no hi va ploure (només un dia al matí a primera hora, però quan vam arrencar ja havia parat) i, tot i que feia fred, també vam tenir ullades de sol... No es pot demanar més!!
Es veu que la focalització positiva va donar els seus fruits un cop més... ;-)

3.- VIATJAR AMB NENS
No sabíem ben bé què ens depararia aquesta experiència. Si podríem veure gaires coses o els nens es cansarien molt i hauríem de tornar a l'apartament o buscar un parc infantil o dividir-nos o buscar un lloc especialment pensat per a ells (Parc de la Villette...).
A l'hora de la veritat es van adaptar magníficament al nostre ritme i ens van permetre veure moltes coses de París. I van aguantar estòïcament el fet de no poder jugar gaire, de no mirar la tele gaire ni de fer gairebé res pensat i adaptat a les seves necessitats. Les estonetes que es van barallar o rondinar són el mínim peatge que podíem esperar pagar per la poca consideració que vam tenir cap a ells. Un 10 per al Roc, l'Ona i el Guiu!

4.- QUÈ VAM VEURE?
El divendres vam llevar-nos i vam pujar a la Tour Eiffel fins a dalt de tot. Vam dinar al primer pis i havent dinat vam fer el creuer pel Sena. Després vam fer una petita passejada a peu, però ja se'ns va fer tard i vam decidir tornar a l'apartament.
El dissabte vam anar a l'Arc de Triomf i després vam fer una passejada pels Champs Elysées. Llavors vam anar a dinar en un restaurant del Barri Llatí. Havent dinat vam visitar la catedral de Notre Dame i vam fer un cafè en un cafè dels voltants. Llavors vam fer un passeig a peu amb aturades a l'Hotel de Ville (edifici de l'Ajuntament amb una plaça on hi ha una pista de gel i un carrousel on el Roc va voler pujar), el Centre Pompidou i la seva plaça Igor Stravinsky i els exteriors del Museu del Louvre (amb les seves piràmides de vidre, els imponents edificis dels palaus que l'allotgen i les galeries comercials que hi ha als seus soterranis). Després, molt cansats, cap a casa.
El diumenge al matí vam deixar l'apartament i portar les maletes a la consigna de la Gare de l'Est. Llavors vam anar cap a Montmartre i vam visitar la Place du Tertre (com sempre plena de pintors i artistes de tot tipus) i la basílica del Sacré Coeur. Després vam dinar en un restaurant de menú barat i vam fer un passeig fins al Moulin Rouge. I finalment vam acomiadar-nos de París visitant el Pont d'Alexandre i el Pont-Neuf, abans de retornar a recollir les maletes i agafar la furgoneta que ens va portar fins a l'infern de l'aeroport de Beauvais que ja vaig explicar en una notícia anterior.

5.- L'ENCERT DE L'APARTAMENT
A part del bon emplaçament que ja he comentat, el fet d'anar amb apartament ens va permetre estar tots junts i estar com a casa. Arribàvem, ens posàvem les espardenyes i el pijama, ens dutxàvem, ens fèiem el sopar quan ens venia de gust, miràvem la tele, els nens jugaven, els gran preparaven la ruta...
Econòmicament potser era una mica més car que anar d'hotel, però si tenim en compte tots aquests avantatges i el fet que això ens estalviava pagar els esmorzars i sopars extres (ja que els fèiem allà amb el que havíem comprat al super), segurament ens va sortir més a compte.
L'apartament no era cap meravella, però per tot el que he dit, anar d'apartament va ser un luxe i una gran comoditat.

6.- ALGUNES ANÈCDOTES
El xofer de la furgoneta del dijous a la nit era un noi molt amable i simpàtic que havia passat l'estiu a Barcelona i ens va anar donant conversa durant el viatge.
A la Tour Eiffel vam ser tan esplèndids que vam pagar pel Guiu i l'Ona que (per ser menors de 4 anys) tenien l'acés gratuït.
Als voltants de la Tour Eiffel està farcit de negres que t'ofereixen miniatures de la torre (amb una exagerada insistència). La Mª Dolors va cometre l'error de demanar el preu i li va costar Déu i ajuda treure-se'ls de sobre.
Vam passar pel Pont de l'Alma on va morir d'accident la princesa Lady Di.
A l'Arc de Triomf vam trobar-nos un grup de joves asiàtics a qui els van fer molta gràcia els nostres tres petitons i van començar a fer-los una pila de fotos sense parar.
Als Champs Elysées vam entrar a la botiga de Disney, a la Peugeot i a la Citroen. I el Roc va pixar al mig dels Champs Elysées...
A la plaça de Notre Dame vam trobar uns patinadors que tenien monopolitzat un pont on feien una exhibició esquivant uns petits cons.
El Roc anava mirant totes les fotos que hi havia a les parades dels bouquinistes i a les botigues de records que mostraven les gàrgoles de la catedral de Notre Dame.
El record que guarda el Roc del museu del Louvre és que va jugar a pilla-pilla amb el seu pare en els seus patis exteriors...
Per arribar a la Place du Tertre vam haver de pujar una carretada de dretes escales nosaltres i... els cotxets dels petits. A les darreres vaig fer de burro de càrrega tibant de tots dos cotxets (un a cada mà) mentre les respectives mares els conduien des de darrera.
En aquesta plaça ens van impressionar força uns artistes que es dedicaven a retallar-te la silueta sobre un paper negre. En poc més d'un minut de "pose" aconseguien fer-te un retrat de la silueta molt fidedigne. També ens van impressionar la quantitat d'artistes que gairebé t'exigien que els deixessis retratar-te...
Per baixar del Sacré Coeur vam fer-ho amb un funicular. Vam baixar tots junts menys... la Mª Dolors a qui no va funcionar el bitllet i va quedar-se a l'andana mentre tots baixàvem... Vam retrobar-nos al cap d'un moment a la plaça de baix.

Bé, penso que ja n'hi ha prou de lletra. Ara unes quantes imatges...

Celeste Alías: un altre molt bon concert

Avui dimecres he tornat a assistir a un molt bon concert.
Al Kursaal es presentava l'espectacle "La veu de la guitarra" en que la cantant CELESTE ALÍAS s'acompanyava d'un estol d'excel.lents músics per desgranar un repertori basat en composicions de grans guitarristes. 5 grans guitarristes (SANTI CARETA, DANI COMAS, ADRIÀ PLANA, ALEIX DE GISPERT i DANIEL DE MORAES) s'alternaven dalt de l'escenari en diferents formacions i tant agafaven la guitarra elèctrica, l'acústica, com l'espanyola o fins i tot un banjo o un petit guitarró. I de tant en tant la formació guanyava color amb la presència d'un trio de cordes (2 violins i un violoncel) format per TÀNIA MESA, ALOMA RUIZ i CÈLIA TORRES.
El repertori ha estat una volta al món per un seguit de precioses melodies que han anat des del jazz, fins a la música brasilera, el tango, el flamenc i fins i tot una mica de country.

Ens hem anat bressolant còmodament sobre un núvol de melodies enllaçades per la preciosa veu de la Celeste i els jocs instrumentals dels seus músics. Tots plegats han anat creant moments de bellesa i sensibilitat que de cop i volta et feien pujar les llàgrimes als ulls. Sense entendre la lletra de les cançons que cantaven, només amb la força de la veu i de la música, l'harmonia de tot plegat, la màgia del moment...
Les cançons acabaven amb un silenci respectuós que tot seguit es convertia en una gran ovació.

Devoràvem el concert com aquell qui es pren un refrescant granissat a l'estiu i quan s'adona que s'està acabant, escura i escura, xuclant sorollosament per no deixar-ne ni una gota. I quan ha acabat tots en volíem més. I n'hem tingut una miqueta més, però no gaire. Si ella hagués volgut haguéssim estat allà estona i estona i no ens haguéssim cansat perquè un mai no es cansa d'admirar la bellesa de l'art en general i de la música en concret.

I com que les meves paraules no us poden pas transmetre el que he sentit, us enllaço al Myespace del Celeste Alias Guitar Trio http://www.myspace.com/celestealiasguitartrio per tal que en pugueu fer un tastet.
Però tingueu clar que en directe i amb més músics ha estat encara millor...
I un petit consol per aquells a qui us faci el pes: acaben de gravar un disc que recull el repertori d'aquest espectacle i han dit que sortirà a la venda cap allà a l'abril-maig... Llavors en tornem a parlar!

Les cançons més votades del concert del gener

Avui ha fet un mes del concert que vaig fer a Calders el 23 de gener i el primer que he de dir és... com passa el temps!!
Després del concert vaig obrir una votació per tal que la gent triés quines cançons els havien agradat més de cara a posar-les al meu bloc en forma de vídeo o de fitxer de so per tal que les puguessin recordar i vaig dir que la votació estaria oberta durant un mes.
Doncs avui l'he tancada!

I el segon que he de dir és... MOLTES GRÀCIES a les 34 persones que es van prendre la molèstia d'entrar al meu bloc i votar, demostrant-me un cop més el seu interès i la seva estima, seguint el joc que havia proposat.

I ara venen els resultats que, fixeu-vos en la imatge que il.lustra aquesta notícia, ha donat com a cançó guanyadora "LA NOIA DEL VESTIT BLANC" amb 16 vots.

Els resultats complets són aquests:

La noia del vestit blanc (Nàufrags). . . . . . . 16
Que lluny... (Nàufrags). . . . . . . . . . . . . . . . . 11
Petons de colors (Nàufrags). . . . . . . . . . . . . .9

Torna a ploure (Eladi). . . . . . . . . . . . . . . . . . .8
Compte de faves (Nàufrags). . . . . . . . . . . . . 7
Aprenent (Nàufrags) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
Ell té el seu secret (Eladi). . . . . . . . . . . . . . . .6
Seguirem somiant (Sopa de Cabra). . . . . . . .5
Hotel California (Eagles). . . . . . . . . . . . . . . . .5
Grocs (Eladi). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
Princesa (Eladi) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
Tots tenim por (Eladi). . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
Que tinguem sort (Lluís Llach). . . . . . . . . . .3
Requetebé (Eladi). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .2
Captatio benevolentiae (Manel). . . . . . . . . .2
Angels (Robbie Williams). . . . . . . . . . . . . . . .2
Té por del tres (Eladi). . . . . . . . . . . . . . . . . . 2
Temblando (Hombres G). . . . . . . . . . . . . . . 1
Començar de nou (Convidats). . . . . . . . . . . 1
Petons d’espuma (N’Gai N’Gai). . . . . . . . . . 0
Ni tu ni nadie (Alaska y Dinarama). . . . . . . .0
Una paraula sobre una altra paraula (Nàufrags). .0

I les conclusions? Doncs...

* que estic molt content que les cançons de NÀUFRAGS hagin quedat molt ben situades en la votació, gairebé monopolitzant les primeres posicions;

* que em fa molta gràcia quina ha estat la cançó guanyadora perquè en l'assaig de l'octubre ni tan sols formava part del repertori i suposo que el seu èxit li ve per ser simpàtica i participativa (la gent corejant la frase del títol);

* que gairebé totes les cançons han tingut alguna persona a qui han agradat (només 3 cançons no han estat escollides per ningú);

I res més, que si algú té ganes de dir-hi alguna cosa, pot fer-ho aquí en forma de comentari i que quan aconsegueixi tenir els fitxers de vídeo i/o so preparats, els aniré penjant al meu bloc o sigui que... "permanezcan atentos a la emisión..." ;-)

Viatge a París: el pitjor

Un altre dia us explicaré com ha anat de bé.
Però avui, encara en calent, vull treure'm de sobre les sensacions negatives d'aquells moments de tensió que inevitablement es donen en un viatge. I més si és a un altre país. I més si és amb nens. Així m'ho trec de sobre i llavors ja us puc explicar tot el que ha anat bé.

En general hi ha hagut moments de tensió derivats del fet d'anar amb nens de 2 i 4 anys. I del fet d'anar amb cotxets.
Vas pel metro de París arrossegant el cotxet i llavors has de passar el bitllet i el revisor t'ha d'obrir la porta dels "handicapés", però no trobes el revisor o no t'hi entens i passen uns segons fins que es resol la situació, però allò et genera tensió.
O necessites concentrar-te en el mapa per orientar-te i deixes la mà del Roc que està cansat i no te la vol deixar anar i es posa tonto i pesat. I tu histèric perquè el que vols és desempallegar-te'n i mirar el mapa i trobar el camí.
O estàs en aquell restaurant estret on amb prou feines hi cabem tots vuit i ens han fet plegar els cotxets i deixar-los a l'altra punta i ja hem cridat l'atenció de totes les taules i llavors arriba un fantàstic plat d'espaguettis i llavors el Roc els tasta i diu que no li agraden i que no en pensa menjar. I tu t'estàs fotent de gana i tens mal d'esquena de péixer l'Ona i llavors el Roc comença a plorar perquè està cansat i no li agraden els espaguettis i tu el vols convéncer perquè si no se'ls menja es quedarà amb gana i a més els espaguettis li encanten. I ell crida i plora i totes les taules es tornen a girar cap a tu....
O has aconseguit acabar tots els preparatius: tens totes les bosses preparades, has vestit els nens, els has aconseguit posar els abrics, els bufs, els gorros i els guants perquè fa fred i estan constipats. I quan vas per aixecar-te i arrencar l'Ona diu "tinc caca" i l'ensumes i... és veritat!
O l'infern de l'aeroport de Beauvais!!

És un aeroport caòtic i tercermundista. Arribes cap a les vuit del vespre, el teu avió surt a les deu i no has de facturar maletes i penses que tindràs temps de sobres. Et poses en una única i immensa cua on hi ha tota la gent que, com tu, no ha de facturar i va a diferents llocs d'Europa. I aquella cua no es belluga. I de tant en tant s'hi passeja un empleat de Beauvais cridant "...els que van a Cracòvia..." I tots els altres allà palplantats. I és clar, Murphie, ha fet que la cua quedés aturada quan estàvem just davant de les portes que resten obertes deixant entrar el fred francès. De tant en tant la cua avança una mica. De cop i volta criden els que van a Bèrgam i un allau de gent avança i llavors et trobes més a prop de l'objectiu. Per fi un cop de sort! En un tres i no res ens trobem davant d'unes senyoretes que ens demanen els bitllets i els DNI. Ja som a punt d'entrar! Sort perquè els nens ja estan histèrics! Quèeeeè?? Ara ens diuen que ens apartem de la cua i que els cotxets els hem de passar pel checking perquè ens hi posin una etiqueta.
- Però si a Girona no ens ho van fer fer...
- Cada aeroport és diferent...

Doncs au, els nens aparcats i cap al mostrador del checking on hem de començar una nova cua fins que ens toca i ens posen les etiquetes dels collons (!?!). Llavors tornem on hi havia les senyoretes que ens havien agafat la documentació, però la resta de l'expedició està arraconada i aïllada, separada per un allau de viatgers que han estat cridant (els de Pisa!, els de Bèrgam!). Ens és impossible avançar. Hi ha un goril.la que amb la seva presència intimida i tranquil.litza els qui com nosaltres estem histèrics i volem passar com sigui.
- Esperin una mica si us plau, ara només els de Pisa.
I tu li voldries explicar que ja érem al cap del carrer, que ja ens tocava però ens han fet recular per posar unes estúpides etiquetes als cotxets, però no t'escolta ningú. I els nens s'empipen entre ells i volen escapar-se perquè porten molta estona allà immòbils, avorridíssims. I tu estàs mooooooooooolt histèric i saps que ells tenen raó d'estar avorrits i nerviosos, però no pots permetre que s'escapin i els claves un crit i els amenaces i t'enfades. I vols menjar-te el goril.la amb patates rosses i passar per sobre del seu cadàver fins a la següent prova de la puta gimcana de l'aeroport de Beauvais...
I en català, perquè saps que no t'enten, li dius una mica de tot i així t'esbafes i de passada fas riure els altres catalans que s'esperen com tu i així s'allibera una mica la tensió. Al final el goril.la se n'adona que estem a punt de matar els nostres propis fills i ens demana quants som i ens deixa passar enscara que no anem a Pisa ni a Bèrgam. Visca!!! Gràcies, goril.la maco!!

Llavors fem 4 passes i quedem aturats a la cua del control de maletes.
I hem de plegar els cotxets i aguantar els nens que no s'escapin i posar les maletes, les jaquetes, les bosses de mà... i mirar que els nens no s'escapin!! I només penses: si ara em fa treure el cinturó i les sabates i el rellotge em cago en tot. I ja sé que ho he dit abans però en aquell moment ja estàs moooooooooooolt histèric.
I suposo que es deu notar perquè no et fa treure res i passes l'arc detector i no pita... Visca!
I llavors quan ja ho vols recollir tot i fotre el camp d'allà la noia et diu que obris una bossa. I tu mentre l'obres penses: però si aquesta bossa no és meva que és de la meva sogra, per què collons la portem nosaltres ?!? I resulta que la iaia, malgrat dir-li mil vegades que els líquids del necesser no podien passar de 100 ml, s'ha endut un desodorant de 150 ml. Se'l queden. I tant home, només faltaria, que se'l quedin i de passada que es quedin la sogra i tot!!! Deixeu-me avançar!!!

I per fi arribes a la sala on hi ha les portes que et deixaran baixar a buscar l'avió. Una petita sala plena de gent atapeïda i asseguda per terra esperant que s'il.luminin les pantalles que ara estan apagades i et diguin a quina porta has de fer cua per al teu vol. Però saps que si has arribat allà ja no hi ha marxa enrere, ja només és qüestió de temps que pugis a l'avió i acabi l'odissea...
I sopes una mica i hi ha uns moments de distensió i deixes de mirar els teus familiars amb cara d'assassí...
I al cap de molta estona s'il.lumina la pantalla de sobre on estem i hi diu "Girona-Barcelona" i tothom es posa a córrer per venir a fer cua, però nosaltres som els primers. Oh que bé! La nostra sort està canviant! Podrem pujar dels primers i triar seients i col.locar bé les maletes i seure junts!! I comencem a passar: els avis, la Rat i el Guiu... i ara nosaltres. Donem els bitllets i els DNI i els van passant per un lector i de cop i volta... hi ha un error!!! Un dels 4 bitllets no és vàlid!! Què passa??!! No pot ser!! Mirem i... sí que pot ser. Ens hem equivocat i hem posat el d'anada en comptes del de tornada perquè estaven tots els papers impresos junts. No hi ha problema ara traiem l'altre que el tenim aquí a la maleta...La maleta!!!??? On és la nostra maleta???!!! Resulta que per ajudar-nos a carregar millor les maletes i els cotxets la nostra maleta la duien els avis.
- Apartin-se aquí al costat, si us plau.

I veiem com tooooooooooooota la gent passa mentre nosaltres a un costadet i amb el cul apretadet intentem explicar-li a l'encarregat que han fet venir que el nostre billet correcte està dintre de l'avió amb la maleta que portava la germana de la "delinqüent que volia colar-se amb un bitllet ja utilitzat". Ens fem entendre pero no arriba la solució. Nosaltres no podem anar a l'avió a buscar el paper i tornar. Pels walkies parlen entre ells i avisaran la Rat perquè els doni el bitllet correcte que ens autoritzi a passar.
I mentrestant l'avió comença a bellugar-se amb les portes tancades... Aii que ens quedarem aquí!! I no, els senyors molt amables et diuen que la cosa està en vies de solució, però allà no es belluga ningú... menys l'avió que si que es va movent.
I truquem pel mòbil i els expliquem als de dintre que ens han de fer arribar el bitllet correcte, però es talla.
Al final el missatge arriba i ens deixen passar i arribem a l'avió on ja tothom està assegut i esperant-nos. I ens diuen que un adult ha de seure amb els nens a una filera de les de davant que està buida i que l'altre vagi amb els familiars que ens havien guardat lloc al darrera.
- És que ja tenim lloc guardat allà darrera.
- Un pot anar allà al darrera, però els altres aquí davant. I rapidet que l'avió va tard per culpa vostra.
Doncs, apa, a creure. I llavors vols posar les maletes als compartiments superiors i estan plens i no caben enlloc. I després de molt mirar-ho i mirar-ho, t'agafen la maleta i te la baixen a la bodega i et donen un tiquet i et diuen que l'hauràs de recollir a la cinta transportadora.
Llavors el vol se succeeix sense cap altre contratemps. Només que el Roc s'adorm profundament i a l'hora de baixar som els últims de fer-ho i agafo el Roc adormit a coll i ens n'anem a la cinta transportadora que... també està dormint. Esperem i esperem fins que un segurata ens diu que allà ja no sortirà cap més maleta i que anem a facturació que està a l'altra punta de l'aeroport.
I allà tenen la maleta i l'agafem i ens n'anem a buscar el cotxe i cap a casa.
I no patiu que no ha passat res més de dolent.
Apa, ja ho he tret. I us prometo que TOT és absolutament real.
Un altre dia us explicaré que macos han estat aquests dies a París ;-)

Concert d'ASSTRIO +2: impressionant!!

Avui he anat de concert!
Al Kursaal tocaven els Asstrio amb una formació ampliada amb un segon bateria i un percusionista.
Sembla com si els conegués de tota la vida i la veritat és que no els havia sentit mai, però sabia que eren molt bons músics: Santi Careta a la guitarra, Santi Serratosa a la bateria i Arecio Smith als teclats. I imaginava que aquest formació amb la percussió reforçada (Dídac Fernández a la segona bateria i Joaquín Arteaga a la percussió) podia oferir un bon concert i... ha estat espectacular.

Fan una música total, a cavall entre el jazz, el funk i altres estils que no us sabria explicar (el groove, el house...). Són uns músics boníssims, però potser el que et fa passar millor l'estona són dues coses que es poden captar sense entendre de música: l'energia i la comunicació.

Ha estat una descàrrega d'energia espectacular, hi ha hagut moments d'electricitat total i passatges més melòdics, però el duel entre els dos bateries ha estat un espectacle d'una plasticitat i contundència intensíssimes durant tot el concert.
I els somriures que intercanviaven entre ells... Veure com els músics s'ho passen bé i es comuniquen entre ells mentre toquen (amb gestos, amb mirades, amb somriures) és una de les sensacions maques que conec i que fan que gaudir de la música en directe sigui un dels plaers que procuro no deixar-me perdre.

M'ho he passat molt i molt bé.
I sé que no serà el mateix, però, com que segurament molts tampoc no heu sentit mai en directe els Asstrio, almenys us deixo amb una petita mostra.
Gaudiu-la!

No posar tots els ous al mateix cistell

Aquesta expressió (NO POSAR TOTS ELS OUS AL MATEIX CISTELL) s'aplica normalment en termes econòmics i vol dir que s'ha de diversificar la inversió. Si algun dels negocis on tens invertits uns quants diners va malament i perds aquells diners, saps que tens d'altres diners invertits en altres negocis que potser seguiran anant bé i, per tant, les teves pèrdues seran relatives i recuperables. En canvi si tinguessis tots els diners invertits en aquell negoci (tots al mateix cistell) i anés malament, la ruïna seria total i absoluta.

Aquesta setmana, però, a mi se m'ha acudit aplicar-la a la filosofia de vida. En pocs dies he sabut que alguns amics i coneguts meus ho estaven passant malament. Alguns perquè a la feina pateixen una situació molt estressant i propera al mobbing, d'altres perquè precisament s'han quedat sense feina i afronten un futur immediat de perspectives molt negres en aquests temps de crisi... Evidentment és molt difícil que jo pugui posar-me al seu lloc, malgrat que intenti animar-los i els digui que se sobreposin i que pensin en les altres coses que els deuen anar bé.

Però he pensat que jo ara mateix tinc "els ous de la meva felicitat molt repartits". A la família immediata estem tots bé, a punt de fer un viatge a París, i el Roc i l'Ona donen més alegries que maldecaps. A la feina estic valorat i m'ho passo bé treballant amb els nens i a més el bloc de cicle mitjà té molt de seguiment. En la meva vessant artística com a cantautor estic amb la moral pels núvols després del concert del gener i les felicitacions de la gent. Fent aquest bloc m'ho passo bé i puc deixar anar les meves ganes d'escriure i de reflexionar i penso que començo a tenir algun lector asidu que també m'afalaga... Vaig rumiant i penso que ara mateix pràcticament no hi ha cap cosa que em vagi malament (... quina sort!...), però crec que si alguna se'm torcés, les altres m'ajudarien a sobreposar-me i a veure el got mig ple.

Així doncs, aquest és el meu consell gratuït i no demanat: feu coses diverses que us satisfaguin i poseu-hi uns quants ous a cadascuna perquè quan vagin mal dades, amb les unes us pugueu refer de les altres.
I ja posats a pontificar us deixo dues frases més que sovint m'he aplicat i em conformen el meu tarannà tranquil, pràctic i i fins i tot un punt optimista.

No és més ric qui més té, sino qui menys necessita. Si aprenem a valorar el que tenim i procurem ser feliços amb allò, tindrem molt de guanyat. I quan ens sembli que necessitem una cosa que no tenim i això ens pugui arribar a frustrar, pensem si realment la necessitem tant com ens han fet creure...

Si el teu mal té remei... de què et queixes? Si el teu mal no té remei... de què et queixes? Sovint rondinem i generem energies negatives innecessàriament. Si la situació que ens contraria té solució, val més posar-se a solucionar-la que no pas queixar-se. I si no hi ha solució possible, és de savis adonar-se que la nostra queixa no servirà de res i dedicar les energies a coses que si que puguin donar un resultat.

Tan de bo a algú això li pugui servir d'alguna cosa i, si més no, per fer un somriure: ;-)

La dolçor del record

Diuen que els viatges es disfruten 3 vegades: quan els prepares, quan els fas i quan els recordes.
I suposo que aquesta afirmació deu servir per moltes altres coses més que els viatges.
A mi m'ha passat amb el concert del 23 de gener.

1.- El vaig estar disfrutant durant tot el temps que el vaig preparar (i estem parlant de més d'un any), buscant i assajant cançons, decidint l'ordre del repertori, pensant quins comentaris podia fer per introduir les cançons, fent l'assaig previ, recollint la valoració d'aquest assaig, introduint millores...

2.- El vaig disfrutar intensament el dia del concert mentre l'estava realitzant. Va ser una experiència molt gratificant i la vaig viure amb els 5 sentits ben oberts.

3.- I ara gaudeixo recordant-la, amb cada comentari que em fa algú dels que van assistir-hi, amb cada nova votació que arriba al meu bloc, amb les fotos que van fer-me... Però ahir em va arribar el DVD del concert enregistrat per la Núria Brugarolas (gràcies, Núria, per enregistrar-lo el dia del concert i per preocupar-te de passar-m'ho a DVD) i m'ho he passat molt bé veient-lo!!!

Dies enrere ja m'havien passat l'arxiu de so del concert i el vaig escoltar, però com que estava gravat directament des de la taula de so, només recollia el so del micro i la guitarra i demostrava la crua realitat de la meva veu i el meu rascar, que tenen molt a millorar. Ep!, és un gran record, eh?, però hi veia més les mancances que els encerts.
Ara amb el DVD la cosa canvia...

En primer lloc puc veure la meva imatge, les gesticulacions, les expressions de la cara que acompanyen les xerrameques que us feia entre cançó i cançó. Però el que és encara millor és la part d'audio perquè se senten els aplaudiments, les rialles, els comentaris de la gent i els coros que va fer el públic en algunes cançons.
M'ha encantat veure aquest DVD i serà un record meravellós amb el que sempre més podré gaudir del concert del gener de 2010.
I a més podré fer que alguns que no van poder ser-hi captin l'essència d'aquell dia.
I a més m'ha servit per poder veure el Roc i l'Ona davant de la tele, remenant el cul, admirats davant del seu pare i cantant tot divertits "... la noia del vestit blanc, la noia del vestit blanc..."
I això no té preu!

Desconnectar en família

El passat cap de setmana vam fer una escapada a la neu. I no vam anar-hi nosaltres sols sinó que vam compartir el cap de setmana amb els Muñoz-Manent (el David, la Dolors i l'Oriol). I va estar molt i molt bé.
D'una banda perquè amb la Dolors i el David hem trobat, després de molt temps, una família amb qui compartir una amistat. De sempre nosaltres havíem fet més aviat "trios" perquè sempre havíem fet molta amistat amb persones individuals desaparellades (solteres, separades...). Vam compartir excursions i vacances i sopars i xerrades molt intenses amb el Joan (de solter), amb el Sergi (de solter), amb el Josep (de solter), amb el Roger (de solter), amb el Pablo (de separat)... En aquest cas sortir amb una parella amb qui tots quatre ens avenim i entre tots quatre i en les diferents combinacions sempre trobem temes de conversa, és una novetat molt estimulant. I a més, com que les dues famílies tenim fills, s'obren noves possibilitats i es dóna el cas que els nens també s'avenen entre ells i juguen plegats. Llavors mentre els petits s'ho passen bé, els grans també ens ho passem bé.
I d'altra banda...
... desconnectar el cap de setmana també és una experiència molt recomanable. Si ens ho mirem fredament no vam fer res de l'altre món, però és que potser no fa falta fer res de l'altre món i n'hi ha prou deixant de fer el que fem normalment: estar pendent de l'ordinador i el correu electrònic, estar badant davant de la tele, anar a dormir tard i dormir menys hores de les necessàries... Tot això ho vam corregir.
Vam anar a dinar a "l'Afartapobres" de Sant Corneli on t'atipes de valent. Tot ho vam trobar molt bo i va ser un dinar molt agradable enmig d'una animada conversa. Després a la tarda vam arribar a La Masella i vam anar a banyar-nos a la piscina de l'hotel: relax total!! Vam sortir de l'aigua mig endormiscats i amb el metabolisme a moltes menys revolucions de les habituals. Després la Dolors i l'Anna van anar al gimnàs i el David i jo vam quedar-nos amb els nens a la sala de jocs. Sopar al bufet de l'hotel i a les 11'00 ja estàvem tots fora de combat i... a dormir.
L'endemà vam llevar-nos cap a les 8'00 i això fa una suma de 9 hores de son que són moltes més de les que dormim habitualment i et deixen el cos descansat. Un bon esmorzar al bufet i després passar unes hores a la neu per tal que els nens s'ho passin bé (que a mi personalment la neu m'agrada més mirar-me-la que aixafar-la). Després tornar a l'hotel i petar la xerrada, dinar al bufet, tornar a petar la xerrada i pagar i agafar la carretera cap a casa.
Res d'espectacular, però una bona cura de desconnexió, tranquil.litat i relaxació.

I si voleu veure algunes fotos us enllaço a El bloc del Roc i l'Ona, un bloc que l'Anna està començant a fer i que en aquest cas m'ha estalviat una mica de feina.

Pere Casaldàliga: 80 anys d'exemple

M'ha arribat a les mans un document que em va perfecte per deixar de parlar de mi, ara que tinc l'ego tan pujat després del concert de gener.

Si visiteu l'enllaç http://www.auques.cat/tot.php?auca=casaldal anireu a parar a una auca que l'especialista Joan Vilamala ha dedicat al bisbe Pere Casaldàliga en motiu dels seus 80 anys.
El correu que m'ha fet arribar aquest enllaç em reproduïa també un trist comentari d'en Joan Vilamala:

Després d'haver intentat inútilment de trobar un editor no em queda més remei que divulgar l'Auca de Pere Casaldàliga amb un muntage de imatges engiponat per mi mateix. Ni l'Ajuntament de Balsareny, ni els Amics de Pere Casaldàliga, entre altres, es van avenir a publicar aquesta auca en motiu dels seus 80 anys, per la qual jo no demano ni un euro. Els catalans som tan pobres! D'esperit, sí.
Cordialment, Joan Vilamala

I això m'ha fet pensar en vàries coses.
D'entrada en la figura del bisbe Casaldàliga, allà a Sao Felix do Araguaia, un personatge del qual mai no m'he documentat però sobre el qual flota una aura d'autenticitat. El tinc per un home valent, sincer, conseqüent, bo... una d'aquelles persones que prediquen amb l'exemple i, per tant, poden exigir als altres el que vulguin sabent que pocs -molt pocs- estaran a l'alçada. I potser per això gairebé mai no ho faci...
He pensat en el meu germà Sergi que ha decidit traslladar la seva vida a Brasil i forma part d'una cooperativa agropecuària vinculada directament al moviment M.S.T. (Moviment dels Sense Terra). Ell, lliurament, ha decidit abandonar el consumisme occidental i fer-se pobre entre els pobres per ser més ric. I és que aquí parlo de la pobresa en sentit material, però de la riquesa en termes de felicitat i d'estar bé amb un mateix.
I ell ha conegut el bisbe Casaldàliga i ha conviscut algunes jornades amb ell i hi manté un cert contacte telemàtic. I a través d'ell, sense jo tenir-ne un coneixement directe, m'ajuda a percebre'l amb aquesta aura de personatge mític (a l'alçada dels Gandhi, Luther King...).

I després rebo la notícia que des d'aquí no hem estat capaços de dedicar quatre xavos a editar-li aquesta auca commemorativa... Potser si un dia el proclamen premi Nobel de la Pau (que deu haver fet mèrits sobrats per tenir-lo) llavors correrem a penjar-nos les medalles i li farem grans homenatges... O, és clar, el dia que es mori... Llavors potser hi haurà empentes per pujar als avions oficials que portin els assistents als seus funerals...

Tan de bo falti molt per aquell dia i tan de bo aquell dia hi hagi inclemències meteorològiques que impedeixin aterrar tots els vols des d'Europa. I en Pere Casaldàliga, en Pere Llibertat, el bisbe dels pobres, sigui acomiadat pels que de veritat l'estan acompanyant a les verdes i a les madures, pels qui de veritat l'estimen, per la seva gent.

I mentrestant moltes gràcies al Joan Vilamala per la iniciativa que anirem difonent a través del boca-orella a cops de clic.